Maria Mercè Roca

La dèria d’un avi per cloure una història d’amor, que l’atzar va tallar ara fa més de 60 anys, és l’eix entorn del qual gira la nova novel·la per a joves de Maria Mercè Roca (Portbou, 1958). «Ara no pot fer figa… Només li falta un tros petit, però que té mil revolts. Com la vida –pensa–, que sempre és curta, però sempre és envitricollada, mai no hi ha camins rectes ni túnels que tallin pel dret». Amb la seva fita davant del nas, l’avi s’emporta al seu costat el seu nét i la nova amiga d’aquest. El viatge, amb un destí incert i desconegut, servirà a uns i altres per viure una aventura intensa, per conèixer-se entre ells i per trobar respostes a allò que cadascú viu i busca en aquells moments.

Mil revolts és la tercera incursió de Roca en la literatura juvenil, l’única de les tres que va acompanyada de premi, el Barcanova de novel·la per a joves, encara que les altres dues han obtingut amb els anys el millor guardó possible, el beneplàcit i el seguiment dels lectors encara vigents: Com un miratge (Barcanova, 1990), història d’amor entre dos joves, i Kenitra (Barcanova, 2006), el viatge d’un noi a la recerca del pare.

Aquest Mil revolts és una història d’arrencada lenta, de col·locació meditada dels personatges en l’escenari. En un inici, té l’aparença de tants altres relats de la literatura juvenil, de relacions i d’amors entre adolescents. L’entrada de l’avi a escena dinamita aquesta aparença i trastoca els plans més immediats dels protagonistes i, en el fons, les seves vides. I ho fa amb una demanda quotidiana, la de suplicar al nét que el porti fins a Gandesa. El seu objectiu, així com tot el seu món a l’edat que té, s’anirà descobrint al llarg de la història. L’avi fa un tomb a la trama, accelera cada vegada més el ritme de la novel·la i dota d’expectatives el lector. No es tracta d’una obra innovadora, però sí que té la virtut de ser de factura experta, on tant els petits i grans detalls com els personatges estan modelats amb cura.

(Pep Molist. «Ai, la família…», El País. Quadern, núm. 1496, 3 d’octubre de 2013, p. 4)

* * *

Per a Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) escriure no és només una professió. Per damunt de tot es tracta d’un vehicle d’autoreflexió i una companyia per a la soledat, tal com demostren alguns dels personatges de les novel·les Delictes d’amor, L’últim tren i la darrera, Els dies difícils, que converteixen l’entramat del text en una anàlisi introspectiva en la qual desemmascarem la seva veritat, els seus sentiments, els seus fantasmes personals. Ara, a través de la Joana, una dona de 40 anys que es fa càrrec en solitari de la seva filla adolescent, una nena introvertida i amb un problema ocular que no es desvela fins al darrer capítol, i de la seva mare, amb demència senil, Roca aprofundeix en la complexitat de sentiments i preocupacions dels que duen una vida grisa i, al mateix temps, heroica.

No hi ha culpables, la nena i la seva mare no miren de complicar-li la vida, però la Joana no pot evitar viure en un contrasentit. Que no hi té dret, ella, «a tenir quinze dies de vacances i no haver d’estar pendent de ningú, amb el cor alerta com està sempre, sense treva ni respir, sempre pensant què passarà, vigilant, vigilant, vigilant». I és que, entremig de tot aquest marasme d’entrebancs diaris que suposa arribar a final de mes, pujar la seva filla, l’Alba, i cuidar de la seva mare, de la qual ja no sap què pensa ni quin sentit tenen les coses que fa ni les que diu, la Joana intenta trobar el seu lloc al món, un lloc que ara passa per seduir el Ricard i fer-lo sentir ganes de viure amb ella. «Per fer que vulgui compartir amb ella els rebuts i les factures, perquè els llits ja fa temps que els desfan junts». Però a aquest home senzill el compromís li fa por, els lligams l’ofeguen i els deures el tenallen.

Els dies difícils és, doncs, una crònica de l’heroïcitat quotidiana, de la feina dura que cal fer quan viure no és gens fàcil i als drames personals s’hi sumen un compte corrent amb números vermells i un contracte temporal. Així mateix, la Joana agafa la torxa de les dones de la seva família, totes marcades pel sacrifici. La seva àvia va haver de sobreviure al camp d’Argelers després de la Guerra Civil i la seva mare, que va passar prou penes a Girona en temps de Franco, també va patir mil i una penúries per aconseguir treure el seu marit de la Model. Les històries del passat arriben a orelles de la Joana quan ella menys s’ho espera i a través dels relats que li brinda la seva mare en instants de lucidesa. Roca també empra el recurs de la fotografia i fa que la protagonista, mirant instants congelats en blanc i negre, alliberi sentiments empresonats i ressusciti èpoques passades.

Els desitjos de la Joana
Una vida millor, algú que l’estimi i un futur al qual acostar-se amb el somriure del que sap que segurament durà una mica més de felicitat. La Joana no desitja res més que no hagin volgut, des de temps immemorials, les dones. La minoria d’edat, però, que la societat misògina ha imposat al gènere femení ha fet que, tot sovint, les armes amb què compten les dones per assolir un futur més digne tinguin una ambigüitat moral de la qual molts continuen fent, injustament, escarni. Cadascú fa servir els recursos que té a l’abast i jutjar l’altre és molt fàcil quan no es viuen dies difícils com els de l’estirp de la Joana.

Amb una prosa treballada, voluntat de recuperació de la memòria històrica i un gran talent per aprofundir psicològicament en els personatges, l’escriptora ens regala una altra historia de petites tragèdies quotidianes.

(Anna Tomàs. «Quan viure no és gens fàcil», Avui Cultura, 24-25 de març de 2005, p. 13)

* * *

Contes personals és una antologia de l’obra contística de Maria Mercè Roca preparada pel professor de la Universitat d’Alacant Carles Cortés. […]

La selecció de Carles Cortés permet apropar-nos de manera força eficient a les claus de l’univers narratiu de Maria Mercè Roca. La senzillesa compositiva, la claredat del llenguatge, el retrat de situacions quotidianes, un punt de vista inequívocament femení, la preferència per l’ús de la primera persona, un registre molt proper a l’oralitat o la força evocativa dels records i de les imatges serien els trets més importants de l’obra de Maria mercè Roca (no només dels contes). En conseqüència, aquesta antologia pot ser també una bona porta d’entrada per a nous lectors.

[…] El món era fora és la transcripció dels testimonis de deu dones convocades per Maria Mercè Roca a reflexionar sobre diversos aspectes de la seva educació sentimental durant el franquisme. Deu dones de tipologies diverses: la més gran és del 1914 i l amés jove del 1945, de procedència urbana i rural, sense cap relleu públic i pertanyents a diferents estrats socials.

El paper repressor de l’Església, l’eduació que rebien a l’escola, les relacions dintre de la família, les amistats, l’accés al món del treball o al dels estudis avançats, el matrimoni, la sexualitat, la conquesta dels petits drets personals, les rebel·lies i les claudicacions de cada dia, els fills, l’expressió dels sentiments… són algunes de les pistes que Maria Mercé Roca va donar a les seves interlocutores a fi d’acotar les seves reflexions en veu alta i, en conseqüència, són els grans assumptes sobre els quals cada personatge desenvolupa la confessió. De fet, tal com es diu en la introducció, de vegades pot semblar que el que s’explica a El món és fora és literatura, però realment (i per desgràcia) no ho és, en absolut. […] el mèrit de Maria Mercè Roca ha estat saber trobar aquest ventall de veus i facilitar que es confessin davant nostre sense cap limitaicó. El llibre, a més a més, té la mesura justa: s’acaba quan comença a planar l’ombra de la monotonia perquè, més enllà de les pecualiaritats de cada experiència vital, els grans trets del paper de les dones enquestades a El món era fora es va repetint cada vegada.

(Joan Josep Isern. «Roca per partida doble», Avui Cultura, 12 de juliol de 2001, p. 14)

«La teva mare va ser una nena difícil de criar. Si hi ha una imatge que la tinc gravada a la memòria és la teva àvia, amb la Laura al coll, volent-la adormir. Tardava mitja hora llarga a adormir-se i dormia un quart just. I perquè s’adormís l’havies de gronxar i cantar-li una cançó darrere l’altra: quan et pensaves que ja estava i anaves callant, obria uns ulls rodons com unes taronges i somreia.

La teva mare –em sembla que, això, ja ho has sentit explicar moltes vegades, a casa– va plorar tot el que no havien plorat els seus dos germans grans. Plorava tot el dia, i l’àvia, tot i que tenia molta paciència i bon humor, a vegades perdia els trucs i acabava plorant amb ella, de cansament i de ràbia.

I en canvi reconec que a pesar d’això –o potser per això– vaig tenir més tirada cap a ella que cap als meus dos altres fills. Tothom diu que els fills s’estimen tots igual: jo no ho crec pas. El que passa és que és injust i poc humà que ells ho sàpiguen, però sempre hi ha un fill que, per una cosa o una altra –perquè és un nen, o una nena, o és més ros, o més intel·ligent, o se t’assembla més, o ha estat més malalt–, et sembla molt més teu. Potser només de néixer, la teva mare ja portava escrit al front que ens havia de fer patir més que els altres fills.

Et deia l’altre dia que tenia ganes de veure-la –ganes de veure la meva filla contemplada i consentida–, i és veritat, però sé que quan l’hauria tinguda al davant no li hauria pogut dir res. I en canvi hi penso molt sovint i tindria moltes coses de què parlar-li. Sempre he tingut la sensació que ella, com més gran es fa, com més coses li surten malament, com més fracassos i errors va acumulant, més es pensa que ningú no la comprèn i es va tancant i endurint. A l’edat que té, ja sé que és realment poc important el que pensi el seu pare, però potser més d’una vegada li hauria servit de consol saber que l’entenc, que l’entenc molt més bé que ella no s’imagina i, sobretot, que l’estimo. Si m’atrevís a explicar-li coses del meu matrimoni –i es faria creus de com poden arribar a ser desconeguts i estranys els propis pares–, segur que se sentiria, primer, sorpresa; després potser amb no tanta sensació de culpa, amb no tants remordiments ni sentiment de fracàs i d’inestabilitat.

No sé si ella t’ha parlat mai de les pors que tenia quan era petita. No pas pors d’aquelles que tenen totes les criatures, de la foscor i dels sorolls i dels trons… ella tenia por d’altres coses, coses que fan realment angoixa i de les quals era difícil calmar-la. Por de morir-se, por que es morís la seva mare, por de no casar-se, de quedar-se sola, de fer-se vella… Tenia un sentiment religiós profund, però tràgic, trist, equivocat. Era petita i l’obsedia l’infern, tenia por de càstigs, de pecats; pregava demanant coses absurdes que lògicament no obtenia… A la seva mare i a mi ens preocupava: era físicament una nena sana, però en canvi hi havia no sé què a dintre seu que semblava que no la deixés estar contenta i despreocupada com les altres criatures. Li agradava estar sola, llegia molt i s’emocionava molt fàcilment amb els llibres. I semblava, de moment, que els nois li feien una mica de por.»

(Del llibre El present que m’acull)
 

* * *
 

«No m’adono que els meus estius són tristos però començo el curs a desgrat. Jo vull dormir, avorrir-me, no saber què fer amb les hores. Allà a la botiga hem d’estar contínuament atentes, pendents, sense mandra, sense riure, procurant vendre molt, vigilant que ningú no ens prengui res. La majoria dels dies, sortint de treballar, al vespre, nomes tinc ganes d’anar a casa: penso que l’endemà he de tornar-me a passar tot el dia allà dins. Sé que tu em trobes massa jove per treballar tantes hores, però no dius res. A mesura que passa l’estiu sento una angoixa que creix.

Al vespre, sortint de la botiga, amb les meves amigues, voltem amunt i avall per davant de les taules del passeig, comprem gelats, seiem en un banc, parlem. Un any, per la festa major, comencen les parelles: l’una va amb un noi ros que a mi m’agrada, l’altra amb un noi més gran, amb qui després es casa…, a mi em toca un noi castellà, molt morè, molt més gran que jo. Fa de paleta, té els dits gruixuts, la pell dels palmells duríssima, les ungles fosques. Hi ballo la primera nit de la festa i la meva mare em prohibeix que el torni a veure.

«La meva mare no em deixa veure’t més», li dic, molt seriosa, recolzada en una de les boles de pedra que hi ha a la rambla. A ell, que ja té vint anys fets, aquell joc li sembla divertit: em diu que m’espera aquella nit a l’església. Deixo les amigues tot just ha començat el ball, passo per la rambla, que és tant fosca, i començo a pujar de pressa, arramblada a la paret de pedra. Tot és tan fosc i quiet que a mig camí em passen les ganes de continuar endavant; el soroll somort que sento de la música del ball em crida que ho torni. Però no hi puc anar, no puc deixar allà plantat aquell noi –a qui a penes conec– esperant-me, a la porta de l’església. Quan sóc a dalt de tot les cames em tremolen i el cor em crema per dins.»

(Del llibre La casa gran)
 

* * *
 

«L’Adriana busca el coixí a les palpentes i no el troba. Li deu haver caigut; sempre que té el son agitat es desperta sense coixí i amb la sensació que acaba d’adormir-se i que necessita encara moltes hores més de descans. De primer no sent res. Després el cap se li aclareix i sent el soroll de l’ascensor al replà i el dels cotxes a la plaça i recorda l’Albert que no hi és i l’Àlex mort i la cita amb l’Enric i la foto de l’Anna feta bocins. Se li refreda el cor. Es tapa el cap amb el coixí, es toca les temples amb els dits i gemega. Podria morir-se de mal de cap, podria tenir-hi un tumor, perquè el dolor localitzat a la part dreta, just a sobre l’orella. Un tumor de tanta tristesa i tanta por. Fa un esforç i obre el llum de la tauleta i la claror li fereix els ulls i se’ls tapa amb el braç. Vine, tanca els ulls, li deia l’Albert les primeres vegades que es despertaven junts: el llum et farà mal, i li posava la seva mà estesa a sobre els ulls per protegir-la. S’incorpora una mica i mira el despertador: són les set. Decideix que anirà a veure la seva filla. No por dir-li per telèfon que l’Àlex és mort; necessita veure-la –la boca, els llavis i les dents del seu pare, els mateixos ulls, les mateixes cames que ella–, abraçar-la per treure-li el dolor i per sentir que algú la necessita, que és útil, que la seva vida té sentit. Després trucarà a l’Enric i desfarà la cita: serà la segona vegada però segur que ell entendrà que li ha trucat en un mal moment. S’aixeca, s’acosta a mirar les cases del riu, amb tan pocs llums encesos, i repara la cafetera. A la dutxa es frega el cos amb força, tota la sang moguda, la pell ben vermella.

[…]

Es despulla a poc a poc, l’habitació en penombra, la casa silenciosa i quieta. Treu el recordatori que duu a la butxaca de la jaqueta i el guarda a la tauleta de nit. Es descorda la brusa i fa lliscar lentament cames avall les mitges. Té fred. És massa aviat però es posa el pijama i la bata i té, un moment, una sensació calenta i confortable. Ja no té ganes de pensar més coses. Va amunt i avall del pis. Què puc fer, ara?; què he de fer? Una copa de vi li calma els espasmes que li han començat a l’església i que li van augmentant d’intensitat. Mira a fora: pel pont passa molta gent passejant, vestida de tardor; d’aquí a pocs dies l’hivern canviarà els colors de les cases i amagarà les persones a sota dels abrics. I què faré, jo, aquest hivern?, es pregunta. Es beu una segona copa asseguda a la butaca. Té vertigen; no ha dinat i el vi li ha caigut de ple en l’estòmac buit i li desfoca la visió- Es mareja si mira les voltes que fa el peix. Són voltes precises, sempre cap al mateix cantó, absolutament monòtones. De cop s’adona que es veu al vidre: l’aquari fa de mirall i s’hi veu la cara, una cara d’aigua tacada i fosca. I de tant en tant la imatge del peix a sobre la seva boca, a sobre els ulls, les galtes. Cansat de fer voltes, el peix s’atura al davant seu i la mira i obre i tanca els llavis rodons rítmicament. «És un aquari, Adriana, no pas una peixera: recorda-te’n», l’advertia l’Albert els primers dies. L’Adriana sent un atac d’angoixa veient aquella boca estranya movent-se al davant seu. S’aixeca i posa la mà a l’aigua. Sent les bombolles d’aire que pugen. Mou els dits i toca el peix d’esquitllentes.»

(Del llibre Cames de seda)