Novel·la Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Infantil i juvenil Estudis sobre l'autor/autora

Maria Carme Roca

Maria Carme Roca i Costa (Barcelona, 1955). Escriptora.

Llicenciada en Filosofia i Lletres (Història) i en Filologia Catalana (Literatura), durant dotze anys es dedica a l’ensenyament. L’any 1997 publica la seva primera novel·la i des d’aleshores ha publicat una quantitat ingent de títols tant per al públic infantil i juvenil com per al públic adult. És autora de llibres per a infants i joves com Qui és, el penjat? (1997), Sis contes revoltats (1998), Foc al cor (2000), Amb ulls de guácharo (2001), Ermengol el salat (2002), On s’amaga la por (2004, premi Lola Anglada 2002), Ada i Valeri, una nena i un bacteri (2003), La temuda petjada de Kali (2004), Qui és el de la foto? (2010, premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 2009), Katalépsis (2013, premi Joaquim Ruyra de Literatura Juvenil 2012), Dedica’m un poema encara que sigui teu (2013), La merla blava (2015) o Selfies al cementiri (2017, premi Barcanova de Literatura Juvenil).

Com a autora de novel·la històrica publica els títols El pont de fusta (2004), Intrigues de palau (2006, premi Néstor Luján de Novel·la Històrica), El monestir proscrit (2008), Barcino (2009), Escollida pels déus (2010) i L’enigma Colom (2014). És autora dels assaigs històrics Les dones de Jaume I (2008) i Abadesses i priores a la Catalunya medieval (2014). També cal destacar les novel·les A punt d’estrena (2016, VI Premi l’Illa dels Llibres) i La noia del club (2017).

Condueix el club de lectura de la biblioteca Joan Coromines del Masnou i és membre de jurat de premis literaris com el Nèstor Luján de Novel·la històrica o el Premi Carlemany. És sòcia de l’associació professional d’escriptors i escriptores de literatura ESCRIVIM i va ser membre del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros i Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Castellano

Maria Carme Roca i Costa (Barcelona, 1955). Escritora.

Licenciada en Filosofía y Letras (Historia) y en Filología Catalana (Literatura), durante doce años se dedica a la enseñanza. En 1997 publica su primera novela y desde entonces ha publicado una cantidad ingente de títulos tanto para el público infantil y juvenil como para el público adulto. Es autora de libros para niños y jóvenes como Qui és, el penjat? (1997), Sis contes revoltats (1998), Foc al cor (2000), Amb ulls de guácharo (2001), Ermengol el salat (2002), On s’amaga la por (2004, premio Lola Anglada 2002), Ada i Valeri, una nena i un bacteri (2003), La temuda petjada de Kali (2004), Qui és el de la foto? (2010, premio Bancaixa de Narrativa Juvenil 2009), Katalépsis (2013, premio Joaquim Ruyra de Literatura Juvenil 2012), Dedica’m un poema encara que sigui teu (2013), La merla blava (2015) o Selfies al cementiri (2017, premio Barcanova de Literatura Juvenil).

Como autora de novela histórica publica los títulos El pont de fusta (2004), Intrigues de palau (2006, premio Néstor Luján de Novela Histórica), El monestir proscrit (2008), Barcino (2009), Escollida pels déus (2010) y L’enigma Colom (2014). Es autora de los ensayos históricos Les dones de Jaume I (2008) y Abadesses i priores a la Catalunya medieval (2014). También hay que destacar las novelas A punt d’estrena (2016, VI Premio l’Illa dels Llibres) y La noia del club (2017).

Conduce el club de lectura de la biblioteca Joan Coromines del Masnou y es miembro del jurado de premios literarios com el Nèstor Luján de Novel·la històrica o el Premio Carlemany. Es socia de la asociación profesional de escritores y escritoras de literatura ESCRIVIM y fue miembro del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros y Toni Terrades para la AELC.
Fotografía: Archivo personal de la autora.

English

Maria Carme Roca English

Maria Carme Roca i Costa (Barcelona, 1955) is a novelist.

With an Arts degree in History and another degree in Catalan Philology (specialising in Literature) she worked as a teacher for twelve years. In 1997 she published her first novel, after which she proceeded to publish a great number of titles for children and young people and also for adult readers. Her books in the former category include such titles as Qui és, el penjat? (1997), Sis contes revoltats (1998), Foc al cor (2000), Amb ulls de guácharo (2001), Ermengol el salat (2002), On s’amaga la por (2004 – winner of the 2002 Lola Anglada Prize), Ada i Valeri, una nena i un bacteri (2003), La temuda petjada de Kali (2004), Qui és el de la foto? (2010 – winner of the 2009 Bancaixa Award for Children’s Fiction), Katalépsis (2013 – winner of the 2012 Joaquim Ruyra Prize for Children’s Literature), Dedica’m un poema encara que sigui teu (2013), La merla blava (2015) and Selfies al cementiri (2017, winner of the Barcelona Prize for Young People’s Literature).

Her work for adults includes the historical novels El pont de fusta (2004), Intrigues de palau (2006 – winner of the Néstor Luján Prize for the Historical Novel), El monestir proscrit (2008), Barcino (2009), Escollida pels déus (2010) and L’enigma Colom (2014), and also the essays Les dones de Jaume I (2008) and Abadesses i priores a la Catalunya medieval (2014). Also notable are her novels A punt d’estrena (2016 – winner of the Sixth Illa dels Llibres Award) and La noia del club (2017).

Roca conducts the book club of Joan Coromines Library in Masnou, and she is a member of the jury of awards such as the Nèstor Luján or the Carlemany Prizes. She is a member of the professional association of writers ESCRIVIM and she was a member of the Catalan Council for Children’s and Young People’s Literature.

Roca is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

Web page: Carme Ros and Toni Terrades: for AELC.
Photograph: Author’s personal files.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Maria Carme Roca i Costa neix al carrer de Sant Domènec del Call del barri gòtic de Barcelona el dia 21 de novembre de 1955.

Quan té quatre anys la família es trasllada al carrer de la Fruita del mateix barri. Va al parvulari al carrer d’Ataülf i realitza els estudis primaris al col·legi de les dominiques de la «Presentación de la Santísima Virgen al Templo», al carrer Bellafila. Des de petita és una gran apassionada dels llibres i aviat es converteix en una lectora voraç. Passa els estius a Begues, al Baix Llobregat, on pot gaudir de la natura, cosa que no pot fer a la seva ciutat natal. Cursa el batxillerat superior a l’escola, també de les dominiques, «El Xalet», ubicada a l’edifici de l’actual centre cívic i cultural Casa Golferichs de Barcelona. Estudia COU a l’acadèmia Peñalver de la Via Laietana i, en finalitzar, es matricula a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. S’especialitza en Història Moderna i Contemporània i, en acabar la carrera, comença a treballar a l’escola anglo-espanyola St. Peter’s School, on exerceix la docència durant dotze anys. Paral·lelament a la feina com a docent es llicencia en Filologia Catalana.

El 21 de juny del 1980 Maria Carme Roca es casa amb l’Albert, amb qui tenen dos fills: l’Albert i el Marc. En aquesta època deixa la feina de professora i durant un temps treballa com a administrativa en una assessoria de medi ambient. Aquesta feina li permet dedicar-se als seus fills i a l’escriptura. L’any 1997 publica la seva primera novel·la juvenil, Una setmana plena de boires. Aquest mateix any també apareix la novel·la El darrer buit, obra guanyadora del premi Don·na. Des d’aleshores publica regularment una quantitat molt extensa de títols. És autora de llibres per a infants i joves com Qui és, el penjat? (1997), Sis contes revoltats (1998), Foc al cor (2000), Port Aventura… té Àngel (2001), Amb ulls de guácharo (2001), Ermengol el salat (2002), On s’amaga la por (2004, Premi Lola Anglada del 2002), Ada i Valeri, una nena i un bacteri (2003) o La temuda petjada de Kali (2004). L’any 2009 guanya el premi Bancaixa de Narrativa Juvenil dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira per l’obra Qui és el de la foto? (2010) i, l’any 2012, el premi Joaquim Ruyra de Literatura Juvenil per Katalépsis (2013). És autora, encara, de llibres per a joves com Dedica’m un poema encara que sigui teu (2013), La merla blava (2015) o Selfies al cementiri, títol publicat l’any 2017 i pel qual obté el Premi Barcanova de Literatura Juvenil del mateix any.

En el terreny de la novel·la històrica, l’any 2004 publica El pont de fusta i, el 2006, Intrigues de palau, obra per la qual obté el premi Néstor Luján de Novel·la Històrica del 2006. A aquests títols els segueixen les obres El monestir proscrit, del 2008, Barcino, del 2009, Escollida pels déus, publicada l’any 2010, i L’enigma Colom, del 2014. També és autora dels assaigs històrics Les dones de Jaume I, de l’any 2008, i Abadesses i priores a la Catalunya medieval, aparegut l’any 2014. Cal destacar, encara, les novel·les A punt d’estrena, publicada l’any 2016 i guanyadora del VI Premi l’Illa dels Llibres, i La noia del club, del 2017.

Com a activitat complementària a la feina d’escriptora, Maria Carme Roca realitza fòrums amb els lectors a centres escolars, tertúlies a biblioteques i dirigeix el club de lectura de la biblioteca Joan Coromines d’El Masnou. També participa en col·loquis, jornades culturals i conferències i realitza rutes literàries sobre les novel·les que ha escrit. És sòcia de l’associació professional d’escriptors i escriptores de literatura ESCRIVIM i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i fou membre del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.

Premis

  • Premi Barri de Sant Antoni-Eixample (1993).

  • Premi Jocs Florals del Raval (1994).

  • Premi Especial Barri de Sant Antoni (1994).

  • Premi Don·na (1997): El darrer buit.

  • Premi Lola Anglada de Tiana (2002): On s’amaga la por.

  • White Raven’s (2004): El faedor de mentides.

  • Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil (2005): Akanuu, l’arquer persa.

  • Premi Nèstor Luján de novel·la històrica (2006): Intrigues de palau.

  • Premi Ciutat d’Alzira-Bancaixa de narrativa juvenil (2009): Qui és el de la foto?

  • Premi Joaquim Ruyra (2012): Katalepsis.

  • Premi L’Illa dels Llibres (2016): A punt d’estrena.

  • Premi Barcanova de Literatura Juvenil (2017): Selfies al cementiri.

  • Premi Prudenci Bertrana (2018): El far.

  • Premi Santa Eulàlia de Novel·la (2025): El passatge.

Intrigues de palau.

Vincles

Comentaris d'obra

Las maquinaciones que se produjeron en la Corona de Aragón tras la muerte sin descendencia del rey Joan I son el eje de la novela Intrigues de palau, que le ha valido a la historiadora y escritora Maria Carme Roca el premio Néstor Luján de novela histórica, que convoca la editorial Columna con una dotación de 6.000 euros. La obra —que llega hoy a las librerías— acentúa el protagonismo de una serie de personajes femeninos que movían sutilmente los hilos de la política y en especial el de la reina Violant de Bar, viuda de Joan I.

«Me interesó mucho la personalidad de esta reina cuando leí su correspondencia, y decidí novelarla», dijo ayer Maria Carme Roca, que ha realizado esta inmersión en la baja edad media pese a ser especialista en historia moderna y contemporánea. «Es verdad que Violant era una mujer ambiciosa, intrigante y manirrota, pero también tenía aspectos positivos, que los historiadores no han destacado: era culta y refinada y trabajó para proteger la cultura», resumió la escritora.

(Rosa Maria Piñol: «Maria Carme Roca gana el Luján con una novela de intrigas de la Corona de Aragón», La Vanguardia, 21 de novembre de 2006, p. 40)

* * *

Intrigues de palau és una novel·la ben documentada i ben escrita, que enganxa el lector. És present el crescendo exigible al gènere (el llibre guanya interès a mesura que s’acosta al final) i, per fortuna i per ofici, l’autora sap que la sobrecàrrega de dades, personatges i esdeveniments pot provocar un embús neuronal important al lector desprevingut i dosifica amb encert els fets històrics, sense que el nombre de pàgines (306) augmenti de manera injustificada. […]

En resum, una digna guanyadora del premi Nèstor Luján de novel·la històrica. En mans més militants i menys expertes, altres intents de reexplicar la història subratllant la importància de les dones han produït veritables monstres. No és aquest, però, el cas de la novel·la que ens ocupa.

(Alfredo García: «Venjança en temps de crisi», Avui, 29 de març de 2007, p. 14)

* * *

Escollida pels déus reflecteix dos mons diferents, el grec i l’iber, dues civilitzacions que van conviure en el territori que avui coneixem com a Empordà. Roca, historiadora i filòloga, ha decidit mostrar-nos a través de la ficció el contrast i alhora l’harmonia entre dues cultures que deixaran petjada profunda en la nostra història. «La fusió del poble iber i l’emporità, que després heretaran els romans, ens ha aportat gran part del nostre bagatge, des de la construcció de les cases i cisternes, fins a les menges o celebració de festivitats», explica l’autora. La novel·la recrea el període que va des del 305 fins al 287 aC., quan Empòrion (l’Empúries grega) viu un moment d’esplendor i bona entesa amb els indigets, és a dir, els ibers, la capital dels quals és Ullastret. La novel·la trenca tòpics sobre el poble iber, prou desconegut encara, ja que no es tracta d’una civilització merament agrícola sinó molt avançada: tenia una llengua escrita, coneixia la metal·lúrgia del ferro i encunyava monedes. És més, la dona gaudia de més llibertat que en la cultura grega i cal recordar que els ibers no eren esclavistes com els seus veïns. «Tenia molt d’interès a escriure una novel·la sobre l’Empúries grega, pel seu entorn i història singular i perquè la podem considerar la primera ciutat de Catalunya. També volia novel·lar el temps preromà quan el poble iber encara no havia estat esclafat pels romans», argumenta l’autora. L’escriptora barcelonina reprodueix de forma minuciosa i rigorosa el dia a dia: vestits, utensilis, alimentació, celebracions, el poder i la influència dels astres i, com a curiositat, el ball en rotllana dels indigetes, que podria ser el precedent de la sardana.

(Miquel Martín. «El bressol de l’Empordà», La Vanguardia, 21 d’abril del 2011, p. 5)

* * *

Amb la novel·la La noia del club (Bromera), i amb un estil dinàmic que de seguida atrapa els lectors, Maria Carme Roca posa el focus en una època de gran efervescència social, intel·lectual i artística com van ser els anys trenta del segle passat. Una època de grans canvis socials, culturals i polítics en els quals les dones hi van tenir un rol important, seguint el camí d’emancipació iniciat per les sufragistes.

En el nostre àmbit cultural hi van brillar dones abanderades en tants camps, i el de l’esport no és menor. Així, amb imaginació narrativa i una base documental molt sòlida, com acostuma, Maria Carme Roca ens presenta la trajectòria de la Flora, una noia que vol ser nedadora de competició i que s’hi esforça de valent per ser-ho. En aquest relat, Roca vincula la trajectòria de la seva protagonista Flora a la de dones singulars que van destacar en aquell temps, com ara la periodista Irene Polo i l’escriptora Rosa Maria Arquimbau, i amb l’aparició també a l’escenari del relat d’altres personalitats rellevants com les escriptores Anna Murià i Mercè Rodoreda. Totes aquestes dones van practicar el periodisme d’investigació i d’opinió. […]

Amb habilitat narrativa, Maria Carme Roca recull aquest ambient en un relat que dibuixa una evolució de mentalitat i de costums que camina paral·lel a la maduresa personal de la Flora, la noia del club.

(Teresa Costa-Gramunt: «La noia del club», Eix Diari, 20 de març de 2017)

Entrevistes

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) ha escrit literatura infantil i juvenil i novel·la històrica (Intrigues de palau, premi Nèstor Luján 2006). Ara s’ha endinsat en la divulgació. Es declara apassionada pel batec d’aquestes dones ja no tan silencioses.

—Com se us va acudir de fer aquest llibre?
—Em va semblar que calia. Ara que és l’any Jaume I, faltava parlar de les seves dones. En teníem quatre pinzellades i poca cosa més. I, si bé de manera individual no van tenir la importància d’ell, també és cert que entre totes el van ajudar a configurar-se com a gran personatge. I això que les dames de les quals parlo només són les que ens consten. N’hi devia haver segurament moltes més, dones sense tant de prestigi social, de les quals no ha quedat rastre. És que Jaume I era un home increïblement actiu, sempre anava amunt i avall, governant, conquerint. Era un súper, diguem. I també la seva capacitat amatòria devia ser increïble. Així que tenia una estona d’oci, elles omplien la seva vida.

—Dieu que per seguir la pista d’aquestes dones heu escoltat «els seus silencis».
—Perquè, tot i que he procurat ser molt rigorosa i basar-me sempre en la documentació que tenim, sovint també es poden deduir coses pels buits que hi ha. És com anar fent un trencaclosques, anar omplint els buits amb detalls d’aquí i d’allà fins que aconsegueixes fer tot el mosaic. I tenint sempre en compte que molta de la informació que ens ha arribat és a través dels ulls d’ell: a elles les hem sentides molt poc.

—El que en diu ell sol ser un punt de vista interessant.
—Oh, i tant! Al Llibre dels feits hi explica el que li interessa d’explicar i des de la perspectiva que li donava el temps. Volia deixar la imatge de gran personatge, i tot el que podia minvar la seva glòria ho va callar, naturalment. El rei Jaume va ser un gran manipulador. I les va manipular moltíssim, les dones. I de ben jovenet. Perquè era molt precoç, aquest monarca.

—De fet el van casar ben jove.
—A 13 anys, sí: tocava casar-se amb una princesa castellana. Suposo que primer hi devia haver per part del monarca una mica de curiositat: ves per on, ja soc casat, i amb una princesa! Que això sí que devia ser del seu gust, perquè sempre va picar molt alt. Però no crec que la princesa Elionor pensés igual, tota una dona de divuit anys casada amb un xitxarel·lo… Una mica d’humiliació devia sentir, perquè si Jaume era alt i devia fer patxoca, potser no estava a l’altura com a marit.

—La situació jurídica i social de les dones al segle XIII convertia les nobles en peces per a les aliances de poder…
—Sí. Les dones havien perdut molts dels drets que havien tingut temps enrere, quan es basaven més en les lleis dels gots. Per exemple, i encara que crec que moltes haurien triat aquesta opció, la idea que una dona fos soltera era inimaginable: podia ser casada, monja o vídua. Si era una princesa, l’opció que tenia era fer el millor casament possible. Per això penso que l’historiador Soldevila anava encertat quan deia que la princesa Elionor no devia ser gaire bonica, perquè ja era força gran quan es va casar amb Jaume I i encara no l’havien, diguem-ne, col·locada. És un cas semblant al de la reina Maria.

[…]

—Quin paper polític podien tenir aquestes dones? Encara que formalment fos baix, a la pràctica les veiem intervenint a Corts, en tractats…
—I tant. Depèn de les circumstàncies, però una reina a vegades havia de fer de gerent si el seu home era a la guerra: havia d’exercir el poder de manera efectiva. I, d’una altra banda, és clar que l’ascendent que pogués tenir sobre el marit influïa en política. S’ha parlat molt de la influència de la reina Violant en el repartiment del regne per als seus fills. Bé: encara que devia ser molt marassa i va mirar d’escombrar cap a casa, crec que s’han carregat massa les tintes amb ella: és clar que hi devia influir, però si ell no ho hagués volgut no ho hauria fet de cap manera.

—Escriviu que al rei «li agradaven totes»…
—[Riu] Sí, és cert. I a mesura que es va anar fent gran, cada vegada li agradaven més. I més joves. Podem dir que quan va ser més gran conqueria més senyores que no terres. Però tot això no és gaire original: al seu pare també «li agradaven totes».

(Núria Cadenes: «Elles no podien decidir: qui manava era el rei», El Temps, 18 de març del 2008, p. 74-75)

* * *

De ben petita, Maria Carme Roca va quedar atrapada pel Cristóbal Colón aventurer i agosarat dels còmics d’història, però fins ara no havia unit totes les peces del seu trencaclosques. Amb L’Enigma Colom (Columna) posa sobre la taula els misteris que envolten l’almirall.

—Com ha arribat als orígens catalans de Colom?
—Sempre n’he estat convençuda, el que passa és que no puc demostrar-ho perquè encara no hi ha un acord en el món acadèmic. Mai he acabat de creure’m que Colom era un llaner genovès.

—No és arriscat escriure sobre un personatge tan debatut?
—Suposo que quan vaig començar a escriure no m’hi hauria atrevit, perquè tinc un gran respecte per la història. Però quan investigues, te n’adones que Colom ha de ser català! Als manuscrits previs al 1492, hi posa Colom, que posteriorment es va castellanitzar per Colón, i el tipus d’escriptura és propi dels documents catalans. Hi havia motius polítics per amagar el seu origen: la família Colom havia lluitat contra el rei Ferran II, que és qui després va finançar el projecte transoceànic. Va ser una mena de pacte de silenci.

—Per què sempre se l’ha considerat italià?
—És un personatge amb moltes teories contraposades, tots els països se’l volen fer seu. Quan Itàlia es va unificar necessitava un heroi, van remenar i van trobar Cristoforo Colombo, un senyor que va existir però que era una altra persona. A la novel·la explico la meva teoria basant-me en les investigacions de Lluís Ulloa, un peruà que va trobar les primeres pistes de la catalanitat de Colom.

—Però el protagonista de la novel·la no és Colom.
—Exacte, he creat un personatge fictici: Guerau de Gualbes, un aventurer que segueix les petjades de Colom. A través d’ell retrato la faceta menys coneguda de l’almirall, la de mestre i home intel·lectual, en una trama de venjances i traïcions emmarcada en un context històric molt peculiar.

—Torna a retratar Barcelona amb la mateixa passió que a Barcino. Com ha canviat?
—És una Barcelona molt diferent i precisament per la seva evolució és interessant explicar com s’hi vivia. Vull que el lector passegi, olori els carrers, observi la vestimenta de la gent. Era una ciutat plena de fonts on proliferaven oficis com el de tintorer, teixidor, etcètera. Els membres de la família Colom eren patricis, fins i tot un d’ells, Francesc Colom, va ser president de la Generalitat, i hi havia un hospital que es deia Colom. Tot això se’ns ha amagat!

—Parlem de la guerra de Successió com un moment clau per a Catalunya, però el 1493 ja va ser un any de canvis.
—Òbviament el 1714 va ser decisiu, però el conflicte ja venia del segle XV. El 1493 és un any molt interessant per situar la novel·la perquè Colom va tornar del primer viatge a les Índies i va coincidir amb el rei Ferran II a Barcelona, que normalment no hi residia. Va ser un any de negociacions i topades entre el rei i les Corts, que li limitaven el poder. Ferran II era un polític d’una talla increïble però el que desitjava era ser rei de Castella, no pas de Catalunya.

(Elisabeth Roura: «Segur que Cristòfor Colom era català», El Punt Avui, 9 de març del 2014)

Antologia

No li havia sortit bé. La Flora ja es podia acomiadar de participar en el concurs de bellesa que organitzava la revista Imatges. Ja ho sabia, que no seria fàcil de convèncer el seu pare, però mai no s’hauria imaginat un no tan rotund, que s’ho prendria tan malament.

I això que no podia haver plantejat una estratègia més bona. De fet, la mateixa que emprava quan necessitava aconseguir el vistiplau patern: que la tieta Rosina —còmplice estimada—, la germana del pare que vivia amb ells, convencés l’Emília, la seva mare. No era difícil, perquè les dues cunyades acostumaven a estar sempre d’acord. Amb el terreny ben adobat per les dues dones, la notícia arribava al pare, que sovint s’enfrontava a un fet consumat.

Però aquesta vegada la tàctica no li havia funcionat, perquè el seu pare, en Celdoni, se n’havia assabentat abans per uns companys del Club Natació Barcelona, club del qual n’era soci des de la seva fundació.

El no ja el tenia, però confiava encara de poder-lo convèncer.

Quan va arribar a casa, després d’haver-se canviat els pantalons per unes faldilles al replà de l’escala, la Flora ja es va adonar que les esperances s’esvaïen com el fum. Els morros de pam que feia el seu pare no li ho podien anunciar millor. Les cares de circumstàncies que feien la mare i la tieta auguraven que el sopar aniria amanit amb una bona discussió.

Un silenci tens, acompanyat de la respiració feixuga d’en Celdoni que menjava apressadament les mongetes amb cansalada, com si temés que li anessin a treure el plat, van preludiar el reny patern.

(Fragment inicial de La noia del club. Alzira: Bromera, 2017, p. 9-10)

PRELUDI
1468

Ell tenia un secret, un de molt important.

Aviat vaig intuir que el corsari Joan Colom ocultava una intenció, un objectiu ben determinat. Com si fos un joc, em vaig proposar descobrir quin era; potser ho feia que llavors jo era molt jove, només tenia tretze anys.

No era gens fàcil fer-li preguntes, perquè era reservat i poc parlador, però vaig aconseguir guanyar-me la seva confiança.

—No t’impacientis, Guerau —em deia adonant-se del meu afany per saber de tot—, que el camí del coneixement és molt llarg i cal anar pas a pas.

Potser sí, i per això vaig aprendre a callar i a escoltar per més que desitjava fer via. Vaig procurar estar atent, orelles i vista ben alertes, a la recerca de qualsevol dada que m’indiqués què amagava.

Sovint, quan la tarda moria entre les minses llums del capvespre, s’acostava al mar, ja fos al port o a la platja, perquè tot depenia d’on haguéssim atracat. Dempeus, com si esperés l’arribada d’una nau, esguardava la línia de l’horitzó, una línia que traspassava amb el pensament. L’Almirall, que és així com més m’agrada anomenar-lo, s’hi podia estar hores d’aquesta manera, tot sol, només acompanyat de les pròpies reflexions. L’actitud tranquil·la i contemplativa d’aquelles estones contrastava amb l’intens tràfec de l’activitat marinera que governava la seva vida. I també amb la seva edat, perquè era un home jove que encara no havia complert els vint-i-cinc anys.

Quan sojornàvem a algun poble o ciutat, mentre que la majoria de la tripulació se n’anava de gresca a les tavernes, a beure vi o a la recerca de dones, l’Almirall o bé es quedava al vaixell, llegint, estudiant o fent anotacions, o bé se n’anava a la vora del mar. Ben a prop de la riba, deixava la mirada fixa en l’anar i venir de les onades que bressolaven les seves cavil·lacions.

Jo, que només era un grumet, així que en tenia oportunitat el seguia i l’observava tot procurant de no molestar. I ell, com que no el destorbava, consentia la meva presència.

(Fragment del llibre L’enigma Colom. Barcelona: Columna, 2014, p. 19-20)

Que em moriria, es lamentaven, que no arribaria a fer els nou anys, anaven dient entre plors i pregàries.

S’equivocaven tots. Jo sabia que això no passaria. Els volia tranquil·litzar dient-los que em trobava molt malament, però que no em moriria, encara no. Però no els ho podia dir perquè em feia molt mal el coll, tant, que m’era impossible obrir la boca. Si n’estava tan convençuda, que no havia arribat la meva hora, era perquè tot just el dia anterior havia decidit que quan fos gran seria una maniquí d’aquelles que exhibien vestits a les cases de modes. Llavors, jo no tenia idea que amb prou feines es considerava un ofici ni que estava mal considerat que una noia s’hi dediqués. Era evident, però, que tenint tan clar quin seria el meu destí no me’n podia anar d’aquest món. I, sobretot, si sabia que no em moriria, era perquè l’àvia Consol m’havia assegurat que un àngel vindria a salvar-me. I l’àvia mai no feia broma amb aquesta mena de coses, encara que els pares sovint comentessin que no hi era tota.

Però en anar passant l’estona, com que l’àngel no venia, i a mi cada vegada em feia més mal el coll, com si el tingués encès de foc, vaig pensar que la Fina s’havia equivocat en donar-me el missatge de l’àvia.

En aquella època —tot just havíem encetat el 1940—, jo vivia amb els pares al tercer pis d’una casa del carrer Fernandu de Barcelona. I l’àvia ho feia al principal del mateix edifici, tal com pertocava a una senyora com ella. La Fina, la seva dama de companyia (els pares deien que era la minyona), era qui s’ocupava de transmetre’ns els missatges de l’àvia. I quan no ho podia fer la Fina, ho feia el senyor Saturnino, el majordom (els pares deien que era un rellogat). I això passava perquè l’àvia no sortia mai de casa, ni tan sols per pujar a la nostra. D’ençà que va morir l’avi, i d’això ja feia molts anys, que va decidir que mai més no sortiria.

(Fragment inicial del llibre A punt d’estrena. Barcelona: Columna, 2016, p. 21-22)

Una ombra fosca s’esmuny pels tortuosos calls de Barcelona. La minvada llum violada del capvespre fa conxorxa amb el seu desig de passar desapercebuda. Arrossegada per una plataforma invisible, no camina, sembla lliscar damunt les humides llambordes que no tenen temps de copsar-ne el silent però decidit trepig.

És una dona. No és una dona qualsevol, però. Anfosa de Castellnou —aquest és el seu nom— és una de les donzelles de la duquessa de Montblanc, Maria de Luna, l’esposa del duc, Martí, el germà del rei Joan, que acaba de morir.

Els finestrons de les cases s’entreobren per observar qui passa pel carrer. Impossible reconèixer qui és, embolcallada com va la dama pel fi però opac mantell de damasc blau marí que es confon amb la nit gairebé acabada d’estrenar.

Fa vent, un vent furient de primavera que xiula retrets i empeny flaires de mort antiga i recent. Les ferides inferides als jueus, malgrat que ja han passat cinc anys d’ençà dels assalts als calls barcelonins, encara són obertes. Qualsevol persona aliena al barri és sospitosa i susceptible de ser temuda. I quan algun desconegut hi entra, tothom opta per recollir-se a dins les cases.

(Fragment inicial del llibre Intrigues de palau. Barcelona: Columna, 2006, p. 23)

Jo feia selfies amb un mòbil. Volia comprovar com quedava el meu careto fotografiat respecte als que m’havia fet feia un parell de setmanes. Pensava en allò que diuen que els vampirs no es reflecteixen als miralls, que si els esperits semblen figures de fum, desdibuixades i bla, bla, bla… De sobte, em vaig adonar que una noieta —no crec que tingués més de quinze anys— em mirava. Això, en principi, no se’m va fer estrany, perquè sóc un pibón i des que vaig entrar a l’adolescència que sempre he tingut tota mena d’admiradors. En aquest aspecte he estat desaprofitat, perquè prometia. Si amb disset anys acabats de fer ja havia trencat un munt de cors, imagineu-vos la carrera que hauria pogut fer.

El que deia de la noieta: va ser de la manera com em va mirar, el que em va cridar l’atenció. Va ser com si em digués:

—Ei, tio, tu estàs mort! Què hi fas, entre nosaltres?

Perquè si una qualitat he adquirit ja de difunt, és que hi veig més enllà (el que deia abans que puc ocupar-me d’altres coses), puc deduir el que pensa una persona a partir de senyals externs com poden ser el seu gest o la seva mirada.

Però potser només són manies i no és la il·luminada de torn que té poders paranormals. Sigui com sigui, no ho puc permetre. La nostra existència ha de continuar sent una llegenda.

(Fragment del llibre Selfies al cementiri. Barcelona: Barcanova, 2017, p. 19)