No hi ha cap altra raó, Gabriel Valls? —l’interromp el fiscal amb la veu capciosa i un somriure que, còmplice, dirigeix als altres membres del Tribunal, un somriure que, tanmateix, no aconsegueix treure-li el rictus amarg de la boca—. No em diràs que aquesta raó és l’única. A la vostra raça els doblers us farien fer l’ullastre esbrancat, ho sabem, però en aquest cas els doblers no ho són tot…
—Pets altres no ho sé, Reverència. Pregunta-ho a ells. Per mi, clar que no, Reverència.
—Acceptes que per tu els doblers no ho són tot? —l’escomet el fiscal, gojós com si hagués encertat amb un tret mortal la presa—. I quina és la raó?
—Poder mostrar ses meves creences sense por, complir lliurement amb es preceptes de sa meva religió.
—Acceptes, doncs, que ets jueu?
Gabriel Valls s’atorba a contestar. Torna a mirar cap a la finestra. El cel blavíssim es retalla fistonejat per un esbart d’ocells.
–Acceptes que ets jueu? —insisteix.
El reu s’encara amb el fiscal. Li aguanta la mirada, que pretén ser de guepard però que només aconsegueix ser de geneta.
—Sí, Reverència. Ho accept.
Els membres del Sant Tribunal remenen l’ossada a les cadires i es belluguen inquiets. La declaració de Valls sembla haver-los despertats del dormissó en el qual havien caigut després del recés. Tots tenen els rostres injectats de zel religiós. Observen Valls immisericordes. A més d’un li agradaria emprendre-la directament a cops contra aquest enemic natural que declara el seu crim sense immutar-se, amb la mateixa tranquil·litat que empraria per parlar del bon temps que fa i la calor que és arribada i de ple.
—Però com tots els altres habitants del carrer tu fores batejat, no és així? Idò, si has rebut el baptisme, no tens altre remei que viure d’acord amb les lleis cristianes.
—Es baptisme des meus avantpassats fou imposat per força.
El Jutge de Béns fa la mitja. Ha posat messions que Valls els enteplegaria aquesta.
—Ningú no pot considerar-se obligat a rebre un benefici tan gros com el baptisme —interrompé l’Inquisidor, que mai no solia dir paraula, perquè era el fiscal qui tenia al seu càrrec d’examinar el reu—. Podien optar per sortir de les terres cristianes, anar-se’n o deixar-se matar com els Macabeus.
(De Dins el darrer blau, 1994, p. 380-386)
* * *
És cert que la nostra identitat es defineix també per l’acceptació d’uns compromisos morals que ens permeten, en cada cas, escollir allò que ens cal fer, allò que és el millor, el més correcte, el més apropiat. L’àvia, que mai no degué sospitar que jo no fos néta seva, em deia sempre que per força m’havia d’asseure amb les cames ben juntes perquè si no ho feia es pensarien que era borda, recollida de la inclusa o comprada per una peça menuda a uns gitanos que passaven… En canvi, la mare no em mencionà mai tals possibilitats. Fins i tot quan la cuinera m’explicava el conte del Patufet, el nen que va néixer dins d’una col, el nen que no tenia pares, al qual era molt aficionada, Cecília, amb paraules com fuets, li recordava que li havia prohibit que m’expliqués contes com aquell, tan poc apropiats per a les criatures perquè els podien crear estats d’angoixa, i li manava que em contés la historia de la Ventafocs que es convertia en princesa, molt més convenient per a la meva edat i manera de ser.
Igualment diuen que determinen la nostra identitat. La civilització, la tradició i fins i tot la nació a la qual pertanyem, la cultura en la qual ens hem desenvolupat. La meva, com la de tantes persones de la meva generació, potser com la de vostè si ha nascut en l’etapa de la postguerra, té més a veure amb el segle XX que no amb el segle XXI, fins i tot, en certs moments, pens que som més vuitcentista que altra cosa. Sovint, en aquests darrers temps —quina ironia!— m’he sentit més a prop de la senzillesa de les creences de l’àvia, de la rutina dels treballs i els dies camperols, que no de la voràgine del sistema internàutic que, per descomptat, empr i que he utilitzat per buscar referències sobre l’amant de Cecília Balaguer, amb uns certs resultats. Tampoc, encara que em consideri laica i em defineixi agnòstica, no puc renunciar a la tradició catòlica, un catolicisme de vegades sense Déu —que jo seguesc escrivint amb majúscules— i que m’ha permès sentir-me en consonància amb el calendari litúrgic, acomboiada per la saó que dins mi deixà la pietat de l’àvia i de la tia que per molt ingènua i popular que fos era forta i ben arrelada. Però des de no fa gaire, una o dues dècades, dos mil anys de cristianisme han anat perdent pes, i ara són ja a punt de desaparèixer i amb ells les creences de la meva infantesa, que tan immutables pareixien, en les quals l’àvia, molt més que ma mare, em va afermar. Aquest canvi, el pas d’una societat religiosa a una altra de laica, que hauria d’esser el símptoma del desenvolupament racional de la persona humana, de la seva capacitat crítica, me pens que hi té poc a veure. Hem abandonat Déu però seguim combregant amb rodes de molí…
(De La meitat de l’ànima, 2004, p. 142-144)
_0.webp)
