«Ara que la televisió el treu a escena com a representant del desig, m’avanço en la intenció de proposar-lo com a model de personatge vivent. Es tracta del Baronet, un barber singularíssim que des de fa tres anys habita –mira, sospira, desitja…– a les pàgines de la novel·la El barber violador (Edicions 62, 1997), impecablement escrita per Joan Rendé. Al marge d’un estil mesurat i elegant –però amb la lupa incisiva guiada pel pols del llenguatge– i d’una trama en espiral que va complicant les coses –una manera de ser en el món que no semblava destinada a grans tragèdies–, la meva proposta de model es basa en una estratègia narrativa que no abunda gaire a la novel·la actual: fer que tot giri entorn de l’edificació d’un personatge, fins al punt que ens interessa molt més l’existència que se li va concretant amb cada pàgina que la peripècia que interpreta. És, en definitiva, el personatge que ens dóna fe de vida a través de qualsevol observació, descripció o insinuació de l’autor, sense que el poder d’aquest li rebaixi la versemblança i l’autonomia. Les primeres ratlles ja tenen la virtut de mostrar-lo en l’espai i l’actitud que més el caracteritzen: «S’anava gronxant sobre les puntes dels peus i feia petar els talons a terra, amb un ritme de barcarola, les mans agafades al darrere i la mirada perduda carrer amunt, amb un mig somriure concupiscent, no del tot maliciós». És clar que aquesta és una imatge tòpica que, si fa no fa, tots tenim associada al genèric barber de poble anys 50, però en les dues pàgines immediates trobem un tractat d’anatomia eròtica femenina que ens el revela amb individualitat dins del seu col·lectiu, mentre el lector ja li capta les seves pulsions més íntimes. A continuació, la galeria de personatges que li passen per davant en la dolça hora morta al portal de la barberia només serveix de mirall múltiple per saber com es relaciona l’home amb el seu poble.»
(Isidre Grau. Avui. «Cultura», 9 de novembre de 2000)
* * *
«Modest, el antihéroe creado por Rendé, es un ciudadano corriente, un tipo ingenuo y poco adaptado que resulta molesto a la sociedad (viene a ser como «una piedra en el zapato», de ahí el simbolismo del título). «Vive en un tiempo deliberadamente impreciso y en los distintos relatos se encuentra en distintos momentos de su existencia: primero es joven, luego madura y acumula experiencia. Pierde la ingenuidad, aunque conserva siempre intacto el sentido de la utopía», explicó ayer Joan Rendé al presentar el libro. En todos estos episodios, Modest se ve superado por la dinámica social, «se siente agobiado por la fuerza de las circunstancias impuestas; quiere vivir en la verdad pero se ve arrastrado por la falsedad e imposturas de la vida. Aunque siempre reacciona y se espabila como puede», indicó el escritor. Rendé, director de la Escola d’Escriptura i Humanitats del Ateneu Barcelonès, explica que las cosas que ve a su alrededor le proporcionan «la metáfora para extrapolar una sátira moral sobre aspectos de la vida y la sociedad», y que ese ejercicio tiene el poder de «sosegarlo». Esta sátira social [La pedra a la sabata] que el autor ya cultivó en otro sentido en sus antiguas glosas en el diario «Avu» bajo el seudónimo de Doctor Scopius también se hace extensiva a la visión del escenario en que transcurren las historias, que es el de la Barcelona más actual, en especial el Poblenou radicalmente transformado. «El progreso, como cualquier nacimiento, comporta dolor, pero a la vez es algo deseable. Aquí entra la sátira de la incomprensión de lo nuevo, debido a que nos aferramos a la costumbre, e interpretamos con parámetros seguros lo que en realidad es inseguro», argumenta Joan Rendé. El estilo es una de las grandes bazas del escritor, que utiliza un catalán espléndido y exhibe una ironía finísima, que a menudo se traduce en situaciones hilarantes. A propósito del sentido irónico de Rendé, el escritor Pep Albanell señala en el prólogo de La pedra a la sabata: «La descripción de algunos gestos habituales, tics recurrentes de nuestra cultura gestual, tienen una gracia narrativa, una sabiduría literaria y una profundidad humana que por sí solos ya justificarían el libro». Joan Rendé, que ha cultivado principalmente el género del relato (en libros como Sumari d’homicida, Llibre de Figuracions o Consultori sentimental de Cecília Babiloni), ofrece en esta nueva entrega cuentos de atmósfera kafkiana, como «La pèndola» o «El retorn», y otros de base más real como «L’extinció de la Casa dels Poetes», una divertida recreación de las últimas obras de reforma en el Ateneu. En todos, propone «un lenguaje insinuante, que busca la inteligencia del lector».»
(Rosa Maria Piñol.»Joan Rendé retrata a un individuo inadaptado en la ciudad postolímpica», La Vanguardia, 17 de març de 2004)
* * *
«Tot i que constitueix una aportació meritòria a la narrativa curta en català, no m’estranyaria que el llibre de Joan Rendé passés gairebé tan desapercebut com el seu personatge, provocant només un breu xipolleig a les aigües relativament tranquil·les de la literatura del país. Se’n publiquen molts, de llibres, i fins i tot als bons se’ls dedica poca atenció. Però el que compta és que els lectors segur que li agrairan que els hagi ofert una talaia per contemplar sense compassió la fira de les vanitats que ens envolta, i que ho hagi fet amb una prosa competent, nerviüda, que en si mateixa constitueix una invectiva contra la degradació sistemàtica que aquesta fira imposa al llenguatge.»
(Jordi Larios. «Fragments d’una vida invisible», El País, 24 de juny de 2004)
_0.webp)
