Maria Josep Ragué Arias

Per això, perquè he hagut d’anar acostumant-­me a la quotidianitat amb els difunts, em nego a eliminar de les agendes de paper d’abans o a de les electròniques d’ara, totes les referències que tinc anotades sobre els que ja han marxat però segueixen acompanyant-­me. Antonio Machado, en l’Elegía a don Francisco Giner, va escriure: “Lleva quien deja y vive el que ha vivido” com, en efecte, succeeix. El paràgraf anterior ve al cas de la mort d’una amiga molt estimada, María José Ragué Arias, que ens va deixar el 18 de juny, després d’una malaltia llarga i dolorosa, que en els últims mesos la va mantenir immobilitzada pràcticament. Des d’aquestes mateixes pàgines de La Vanguardia, Joan de Sagarra, en el seu article dominical del 23 del mes passat, demanava, amb força motius, un homenatge de l’Institut del Teatre per a Ragué, que durant molts anys va exercir com a crítica teatral en diverses publicacions. Va ser a més autora d’assajos sobre teatre i professora d’Història del Teatre a la Universitat de Barcelona, en el departament dirigit per un altre gran amic desaparegut, Ricard Salvat, creador de l’avui periclitat Festival de Teatre de Sitges, per al qual va comptar amb l’ajut entusiasta de María José Ragué. Però no només haurien de retre homenatge a María José Ragué la gent de teatre sinó també les feministes, com proposava a “In memoriam: María José Ragué” (Público, 27 de juny del 2019) Lidia Falcón. Amb una dignitat que l’honora, recordava tot el que va aportar María José Ragué al feminisme i destacava que va ser una pionera de la lluita pels drets de la dona de qui vam aprendre totes. Gràcies a ella, vam poder accedir a les propostes de les feministes americanes, els textos de les quals va introduir. El seu llibre sobre les Women’s Libs va tenir molt d’èxit, igual que California Trip, un magnífic vademècum sobre la contracultura, que coneixia de primera mà. Ragué, la Ragué, María José Ragué va ser una dona admirable, amb un caràcter fort que la va ajudar a vèncer la poliomielitis que, durant la seva infància, la va mantenir al llit. Els metges asseguraven que mai caminaria, però ella amb una obstinació extraordinària va demostrar que el diagnòstic estava equivocat. Fou el seu tarannà de lluitadora indòmita el que la va portar al feminisme, en el qual militaria tota la seva vida. Primer, en el Partit Feminista de Lidia Falcón i també mitjançant la revista Vindicación Feminista, en la fundació de la qual va participar i on va publicar nombrosos escrits i, més davant, de manera independent. Vaig conèixer María José Ragué el 1971, al seu retorn dels Estats Units, on havia passat una llarga temporada amb el seu primer marit, Luis Racionero.Tots dos van portar a les seves maletes, a més d’una àmplia indumentària hippy, que solien lluir en els saraus barcelonins d’aquella època, que ells anomenaven parties, un seguit de conviccions encara desconegudes per aquí. Algunes relacionades amb el budisme i unes altres amb el que avui s’ha vingut a anomenar poliamor, a més d’un extraordinari sentit lúdic i una meravellosa alegria de viure.

(Carme Riera: “Perquè segueixi aquí M. José Ragué”, La Vanguardia, 7 de juliol de 2019, p. 27.)

* * *

Es fundadora del Partido Feminista de España y con nosotras vivió todos los avatares que nos acontecieron en aquellos iniciales, conturbadores y peligrosos años de la Transición, participando en la redacción de las tesis ideológicas y defendiéndolas en todos los foros a los que asistíamos.

Juntas estábamos en el Colegio de los Escolapios de Sitges, en una sesión de debate feminista la tarde del 23 de febrero de 1981. Y de allí salimos, alertadas por el director del golpe de Estado que se estaba perpetrando en el Congreso de los Diputados, cargadas con kilos de propaganda, revistas y libros, altamente subversivos, huyendo hacia la nada sin saber qué nos esperaba al llegar a Barcelona.  Condujo todo el abrupto camino que separaba Sitges de Barcelona por la carretera de las costas, en pleno Garraf, mientras la radio del coche emitía repetidamente la proclama de Milans del Bosch por radio Valencia. Y al llegar a la ciudad se puso en contacto con un amigo solidario y que estaba en buena posición económica para pedirle que me diera dinero si tenía que huir de España.

Y de aquel episodio que nos unió aún más, pasamos a poner en marcha el Partido Feminista que iniciaba su andadura recién legalizado. Son infinitos los escritos, conferencias, mesas redondas, jornadas, asambleas, congresos, en los que participó María José, con ponencias muy bien elaboradas según el elegante estilo que la caracterizaba.

Para celebrar la legalización del Partido Feminista organizó en pocos días un concierto en el Teatro Romea en el que participaron Lluís Llach y María del Mar Bonet, amén de otras actrices que como aquellos se mostraron muy solidarias.

Y más tarde trabajó en varias consultas electorales a las que nos presentamos, hasta la convocatoria al Parlamento Europeo de 1999.

María José Ragué ha sido un nombre imprescindible en el feminismo español. Si no se le rinde un homenaje más completo es por la tradicional envidia española, que ha destrozado a tantas grandes personalidades de nuestro país. No he leído ningún elogio de ella en el Movimiento Feminista, como si nadie la hubiese conocido.

Quedan sus ponencias, artículos, entrevistas, declaraciones, lecciones de teatro, que impulsaron el trabajo del Partido Feminista y dieron una resonancia internacional en el mundo teatral a un feminismo tan provinciano y ensimismado como el español.

(Lidia Falcón: “In memoriam: María José Ragué”, Público, 27 de juny de 2019.)

* * *

Al llarg del 1990, d’entre I’escàs nombre d’obres teatrals d’autor català que han sortit a la llum pública, n’han aparegut dues de signades per una mateixa persona: M. Josep Ragué-Arias. L’una, escrita en solitari, Crits de gavines, i l’altra en col·laboració, … I Nora obrí la porta. Molt diferents pel que fa a la forma, les dues peces tenen una temàtica comuna: el desig d’emancipació de la dona, la seva necessitat de realització personal. A la segona –més que un text dramàtic, un guió “espectacular”, d’inspiració no realista– el feminisme hi és explícit; la història arrenca allí on acaba Casa de nines d’Ibsen: Nora obre la porta. A Crits de gavines, al final del segon acte, Teresa fa el mateix. El posicionament feminista de l’autora, pel que en sabem, és clar. Res a dir-hi. Ara bé, cal valorar que és el que la producció teatral de Ragué aporta, llevat de la militància, a l’actual panoràmica del teatre català. Es Iícit insistir en esquemes formals caducs per afavorir un teatre didàctic? Sortosament, I’evolució teatral al segle xx ha demostrat que la imaginació no està renyida amb el didactisme.

Crits de gavines és un intent de teatre realista. L’estructura pel que fa al text principal i a les acotacions, i tenint en compte els plantejaments d’acció, temps i espai, és absolutament clàssica. La temàtica de l’obra, atemporal. Una situació que podria considerar-se falaguera sempre i quan no s’ignorés que, per veure amb ulls nous un problema de sempre, cal una relació inèdita entre contingut i forma. Una renovació formal, un cert estranyament en la recepció.

(Carles Batlle i Jordà: “M. Josep Ragué i Arias, Crits de gavines. Barcelona: Millà, 1990. («Catalunya Tetral», 244, 2ª època) . 40 ps.” Els Marges, núm.44, 1991, p. 125.)

* * *

Maria-Josep Ragué, que ja té una important trajectòria com a assagista, on ha obtingut èxits inqüestionables com fou per exemple California Trip, l’any 1971, o Procesos a la familia española, l’any 1979, és també autora teatral d’ambició i exigència. Al seu torn ha tractat alguns dels temes clau de la mitologia grega: Clitemnestra, publicada l’any 1987, Ritual per a Medea i La llibertat de Fedra, estrenades en lectures dramatitzades a la SGAE i d’imminent publicació la darrera. Aquestes tres obres que, com és lògic, l’autora no ha volgut inventariar en el seu estudi, constitueixen, però, una important aportació a la lectura actualitzada des de la sensibilitat d’avui dels grans mites grecs. Maria-Josep Ragué s’ha centrat en tres personatges apassionants i complexos que precisament la tradició burgesa tendeix a considerar com a obertament monstruosos. Aquests personatges si es redimensionen des d’una escala de valors més d’acord amb l’ordre primigeni, la natura, la terra, la mare, adquireixen dimensions diferents. Així, Clitemnestra, que és habitualment considerada com la dona adúltera assassina de l’espòs, en la lectura que Maria-Josep Ragué fa del mite és la mare assassinada pel fill per defensar els valors del pare, els dels nous déus de l’Olimp. Clitemnestra és la víctima del judici de l’Areòpag que legitima l’assassinat de la mare en defensa dels valors de Zeus i Apol·lo, de l’ordre d’Apol·lo qui desposseí Gea – deessa de la terra – de l’oracle de Delfos. Maria-Josep Ragué fa també referència al fet que Clitemnestra és una dona ferida, és la mare a qui se li ha assassinat la filla, Ifigènia, per afavorir els vents cap a una guerra en la qual ella mai no es va sentir involucrada.

Paral·lela valorització o redimensió fa amb les figures de Medea i de Fedra en Ritual per a Medea i en La llibertat de Fedra.

(Ricard Salvat i Ferré: “Pròleg” dins Maria Josep Ragué i Àrias: Els personatges femenins de la tragèdia grega en el teatre català del segle XX. Sabadell: Ausa, 1990, p. 15-16.)

Las largas décadas de franquismo provocaron en nuestro país una admiración por lo extranjero, sinónimo casi siempre de una libertad de creación que en España no existía. El teatro que finalmente llegó a nuestro país en los últimos años setenta o a inicios de los ochenta tuvo un impacto enriquecedor. Pero el poso de muchos años de falta de contacto ha mantenido, a veces, una fascinación por lo alóctono, en detrimento del autor español, que no sólo proviene del teatro comercial, sino también, a menudo, del teatro público. Por supuesto, algunos intercambios efectuados desde las institucioes han sido positivos: lo han sido los contactos entre autores ingleses y catalanes en el Royal Court de Londres, el contacto con festivales, encuentros y talleres europeos, pero no ha llegado todavía el deseable equilibrio entre conocer y compartir, entre admirar y servir a unos intereses ajenos.

Otra fascinación, la de la calidad que un texto tiene por el hecho de ser clásico, ha deformado en ocasiones el espejo de la política cultural. Por no hablar de las efemérides, conmemoraciones, centenarios que impulsan grandes producciones públicas, fuertemente subvencionadas. España, hoy, puede congratularse de la existencia y de los importanes éxitos de la Compañia Nacional de Teatro Clásico. Pero debe lamentar la desaparición, hace ya cinco años, del Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas, la inexistencia de talleres de investigación abiertos a la profesión teatral, vinculados a los teatros públicos.

Con todo lo dicho, obviamente no quiere darse a entender que no se deba hacer obras de teatro de otros países, traducidas a las lenguas del estado Español, ni muchísimo menos que no se deba recuperar, mantener y reforzar nuestra tradición clásica, sin olvidar, además, que ésta incluye lo escrito en todas las lenguas del Estado.

Junto a estos elementos de política cultural, hay otros que no favorecen el desarrollo de un teatro español de calidad, como es el criterio económico de comercialidad que se plantea en las programaciones comerciales y también, en ocasiones, en las públicas. De ahí procede la tendencia a lo cómico y al musical de nuestras carteleras, y, en el mejor de los casos, al teatro de puro entretenimiento, más o menos inteligente.

La llegada del teatro público en los años ochenta hizo del Estado el empresario casi único. Y, con la escasa voluntad de apoyo a la dramaturgia española contemporánea, la Administración promovió, sobre todo, un teatro brillante y espectacular pero muy poco innovador.

Si las salas alternativas son las que cuentan con menos presupuesto y con mayor riesgo económico, resulta evidente que debería ser el teatro público el que atendiera el objetivo de conseguir un teatro español contemporáneo de calidad y, a la vez, un teatro que investigue y experimente, que trate de renovarse.

(Maria-Josep Ragué-Arias: ¿Nuevas dramaturgias? Los autores de fin de siglo en Cataluña, Valencia y Baleares. Madrid: INAEM, 2000, p. 24-25.)

* * *

La mitologia grega no ens ha estat transmesa per cap llibre sagrat, sinó per les obres dels poetes i els tràgics. Homer és una figura crucial en la transmissió dels mites, recollits en la Ilíada i en l’Odissea. Però segurament la més completa incorporació literària dels mites grecs que ha arribat fins a nosaltres és la que es dóna en la tragèdia grega del segle V a. C., Èsquil, Sòfocles i Eurípides construeixen una versió profunda i subtil del món mític; fan, a més, en alguns casos, un esforç conscient per a plantejar i examinar problemes contemporanis a través de situacions mítiques tradicionals. Els personatges femenins grecs de les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides portats per la tradició fins al nostre segle seran els models sobre els quals els autors catalans construiran les seves aportacions per a la configuració dels mites.

Els personatges femenins de la tragèdia grega es configuren entorn de tres o quatre grans temes.

La guerra de Troia i els seus retorns seran el nucli de la majoria de personatges: la bellesa d’Helena es considera causa primera de la guerra; Ifigènia, la seva primera víctima. Hècuba és la reina de Troia, la mare dels vençuts, i les seves filles esdevenen víctimes –com Polixena– o esclaves –com la fidel Andròmoca, esposa d’Hèctor, i la profetessa Cassandra, botí d’Agamèmnon. Els retorns de Troia seran tema de l’Orestea, de l’assassinat d’Agamèmnon a mans de Clitemnestra, del matricidi de Clitemnestra a càrrec d’Orestes i Electra. Els retorns de Troia seran també tema de l’Odissea, Nausica acollirà Odisseu, Circe el seduirà, la seva fidel esposa Penèlope l’esperarà.

A la casa reial de Tebes trobarem Èdip, la seva mare i esposa Jocasta; Antígona i Ismene, les seves filles.

Les filles de Minos, rei de Creta, Ariadna i Fedra, fugiran del seu país amb Teseu, matador del Minotaure; Ariadna serà abandonada a Naxos on trobarà Dionís, i Fedra serà esposa de Teseu i s’enamorarà del seu fill Hipòlit.

La conquesta del Velló d’Or traurà del seu país Medea, filla del rei de la Còlquide, per a seguir Jasó. I a Corint, traïda per Jasó, que ha promès matrimoni a la filla del rei, Medea matarà els seus fills.

En els orígens de la raça grega, trobem Dànaos i les seves filles, les Danaides. En el culte de Dionís trobarem les Bacants, Agave i Penteu.

Entre els personatges femenins de la tragèdia grega trobem algunes víctimes sacrificades, entre les quals Ifigènia és la més representativa. Hi trobem també l’arquetip de la bona esposa; Penèlope i Andròmaca són esposes fidels i resignades. Hi trobem dones fortes, com Electra i Antígona; tot i creient en la superioritat de l’home, tot i assumint l’ordre establert, ambdues tenen capacitat de rebel·lia davant la injustícia.

[…]

L’element central d’Antígona en S. Espriu és la guerra civil. L’acció dramàtica es basa en la postura d’Antígona, certa, inequívoca, més forta que la traïció, l’extorsió, la mesquinesa, la por, la mort. Antígona pertany a la terra que la va veure néixer i la síntesi de la seva actitud és un “no” a la guerra civil, per damunt de qualsevol altra consideració. El seu crit és un clam a la fraternitat i la pacificació, i també al sacrifici necessari per a aconseguir-les. El contrapunt a la solitud individual i política d’Antígona és el clamor del poble de Tebes contra el dictador.

(Maria Josep Ragué i Àrias: Els personatges femenins de la tragèdia grega en el teatre català del segle XX. Sabadell: Ed. AUSA, 1990, p. 21- 98)

* * *

M’aixeco. Poso un cafè. Vaig a la cuina. Pelo cebes. Faig un sofregit. Em rento. Em vesteixo. Faig els llits. Netejo els lavabos. Prenc un cafè.

…de tant en tant engego la rentadora…

Tinc nevera, rentadora, aspiradora, cuina elèctrica, forn automàtic, minipímer, batedora, túrmix, cafetera exprés, fregidora elèctrica, ganivet elèctric, rellotge electrònic de cuina, màquina de pelar patates, llençols ajustables, matalàs d’aigua, moqueta i parquet, armaris metàl·lics a la cuina, triturador de detritus a la pica, regulador de temperatura a les aixetes del bany, purificador d’aigua…

Faig la llista de coses que cal comprar. Passo l’aspiradora. Trec la pols. Em pentino. Surto.

Compro primer el pa. Després vaig al supermercat. Després al vinater. Després a la carnisseria.

…de tant en tant compro peix…

A vegades passo per cal lampista, o vaig a la tintoreria. O a l’estanc. O a la llibreria, o a la perfumeria, o a la merceria…

Torno a casa. Endreço tot el que he comprat.

…a vegades trec la roba de la rentadora i l’estenc…

Preparo el menjar. Deixo les coses a punt per parar la taula.

A vegades torno a sortir. Vaig al gimnàs per conservar-me esvelta. Vaig al massatgista per no engreixar-me o a la perruqueria, o a fer-me una neteja de cutis per conservar jove la pell.

Torno a casa. Preparo un aperitiu. Paro la taula. M’arreglo.

Espero el meu marit. Dinem. Prenem cafè.

Ell torna a marxar. Desparo la taula. Rento els plats.

Deixo a punt les coses per sopar. Cuso una estona.

…a vegades plego la roba neta. A vegades planxo..

Després em torno a canviar. Surto.

Vaig a ca la modista. A cal sastre. Compro, miro, encarrego la roba nostra, les coses de la casa, tinc cura de les reparacions, dels canvis, de les petites millores constants de la casa.

Després vaig a visitar la meva mare. O la meva sogra. O les meves germanes. O les meves cunyades. O la dona d’algun amic del meu marit. O d’algun company de treball. O les acompanyo a cal metge, o a comprar. O vaig a visitar algú que està malalt.

Després torno a casa. Paro la taula. Encenc la xemeneia. Poso música clàssica que és la que agrada al meu marit. I l’espero.

Quan ell arriba sopem. Després desparo la taula; rento plats, endreço i netejo la cuina. Baixo les escombraries al carrer.

Després m’assec al costat del meu marit. M’explica les seves coses, els seus problemes. Em parla de la seva feina, dels seus amics, em diu què he de fer. Prenem una copa. Fumem una cigarreta. Anem a dormir.

…A vegades, el meu marit fa l’amor amb mi.

[…]

(Maria Josep Ragué Àrias: “Ball d’escombres” dins I tornarà a florir la mimosa. Barcelona: Ed. 62, 1984, p. 21-22.)