Prosa Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Susanna Rafart

Susanna Rafart, Ripoll (el Ripollès), 1962. Poeta, narradora i crítica literària.

Llicenciada en Filologia Hispànica (1985) i en Filologia Catalana (1992) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha exercit de catedràtica de Llengua i Literatura a Secundària. Col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació com ara el diari Avui i la revista Caràcters, o les cadenes radiofòniques Catalunya Cultura i Catalunya Ràdio, entre d’altres.

D’entre els seus reculls poètics cal destacar Pou de glaç (2002), Premi Carles Riba 2001, Retrat en blanc (2004), Baies (2005) –Premi Cavall Verd de poesia 2006–, L’ocell a la cendra (2010),  La mà interior (2011),  D’una sola branca (2021) i Contracant (2024). 

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada per Nausica Solà per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autora / ©Sílvia Poch.

Castellano

Castellano

Susanna Rafart, Ripoll (el Ripollès), 1962. Poeta, narradora y crítica literaria.

Licenciada en Filología Hispánica (1985) y en Filología Catalana (1992) por la Universitat Autònoma de Barcelona. Ejerce como catedrática de Lengua y Literatura en Secundaria. Colabora habitualmente en varios medios de comunicación como el diario Avui y la revista Caràcters, o les cadenas radiofónicas Catalunya Cultura y Catalunya Ràdio, entre otros.

Entre sus libros de poesía cabe destacar Pou de glaç (2002), Premio Carles Riba 2001, Retrat en blanc (2004), Baies (2005) –Premio Cavall Verd de poesía 2006-, L’ocell a la cendra (2010), La mà interior (2011), D’una sola branca (2021) i Contracant (2024). 

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pagina elaborada por Nausica Solà para AELC.
Fotografías: Archivo personal de la autora / ©Sílvia Poch.

English

English

Susanna Rafart, (Ripoll, el Ripollès, 1962) is a poet, fiction writer and literary critic.

She obtained a degree in Hispanic Philology (1985) and another in Catalan Philology (1992) from the Autonomous University of Barcelona. She works in senior positions teaching  Language and Literature in secondary schools. She works on a regular basis with the media, for example with the newspaper Avui, the review Caràcters, and the radio stations Catalunya Cultura and Catalunya Ràdio, inter alia.

Notable among her collections of poetry are Pou de glaç (Ice Well, 2002), winner of the 2001 Carles Riba Prize, Retrat en blanc (Portrait in White, 2004), Baies (Berries, 2005) –winner of the 2006 Cavall Verd Prize for Poetry-, L’ocell a la cendra (2010), La mà interior (2011), D’una sola branca (2021) and Contracant (2024). 

She is a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

 

Web page: Nausica Solà for AELC.
Translation: Julie Watk.
Photographs: Author’s personal files / ©Sílvia Poch.

Biografia

Susanna Rafart i Corominas neix a Ripoll (el Ripollès) l’any 1962. Cursa els estudis universitaris de Filologia Hispànica i Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i es llicencia en totes dues especialitats els anys 1985 i 1992, respectivament.

A cavall d’aquestes dues carreres aconsegueix una plaça de professora agregada de Llengua i Literatura Espanyoles per oposicions lliures, i finalment és destinada a l’IES Jaume Salvador i Pedrol de Sant Joan Despí on exerceix de professora durant els anys compresos entre 1989 i 2001, amb el càrrec de Cap de Departament de Llengua i Literatura Castellana.

S’inicia de ben jove a la poesia, als 17 anys rep el Premi Extraordinari de Poesia de les Valls d’Andorra, i des de llavors la seva trajectòria ha pres força. Ha publicat més de vuit poemaris, entre els quals cal destacar Pou de glaç (2002), Retrat en blanc (2004), Baies (2005) i L’ocell a la cendra i ha rebut diversos premis literaris com ara el Senyoriu d’Ausiàs March (1995), el Ciutat de Palma (1999), el Carles Riba (2001) o el Cavall Verd de poesia (2006).

La seva obra poètica és present en diverses antologies i ha estat traduïda a l’anglès, a l’italià, al búlgar i al francès.

Dins del món de la poesia forma part del grup de poetes autoanomenat Els Imparables que reivindiquen uns interessos comuns com ara l’exigència pròpia, fer una literatura d’idees amb ambició literària, mirar més cap a la tradició europea, donar un valor a la crítica, reivindicar uns poetes (Espriu, Vinyoli, Màrius Sampere o Palau i Fabre) i anar a buscar un model extrem, que faci que una petita literatura sigui una gran literatura. L’any 2004, Proa els publica el llibre Imparables. Una antologia que va rodejada de gran controvèrsia en el món literari.

També ha conreat la narrativa amb els títols La pols de l’argument (2000), La inundació (2003), aquest darrer, premi de la Crítica Serra d’Or (2004), i Les tombes blanques. Contes de la mediterrània (2008), premi Qwerty BTV; així com diversos títols adreçats al públic infantil. A més a més, ha publicat un Diccionari de la rima (1999) i diversos textos didàctics entre els quals destaca el llibre Literatura Universal (1999).

A banda de la creació, en l’actualitat, Susanna Rafart també exerceix com a catedràtica de Llengua i Literatura a Secundària i fa crítica literària en diverses publicacions. És col·laboradora habitual del diari Avui i de la revista literària Caràcters i, des de l’any 2004, forma part del seu consell editorial. També escriu a la Revista de Girona. Així mateix participa com a tertuliana en programes de ràdio de les cadenes Catalunya Cultura i Catalunya Ràdio.

Des de fa anys, compagina la crítica periòdica amb l’organització de projectes culturals, per exemple a la Residència d’Investigadors de Barcelona, i participa regularment en taules rodones, congressos, i festivals poètics. Ha realitzat treballs amb artistes plàstics com Ramon Ballester, Adrià Creus Boix o el fotògraf Toni Vidal, i esporàdicament ha conreat la pintura.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Senyoriu d’Ausiàs March (1995): Olis sobre paper.

  • Ciutat d’Olot Joan Teixidor (1998): Reflexió de la llum.

  • Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de Poesia (1999): Jardins d’amor advers.

  • Carles Riba (2001): Pou de glaç.

  • De la Crítica Serra d’Or (2004): La inundació.

  • XXIII Premis Cavall Verd de Poesia (2006): Baies.

  • XXV Premis Cavall Verd de Traducció poètica (2008): Obra poètica, de Salvatore Quasimodo.

  • Qwerty al Millor Llibre de Relats en Català (2008): Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània.

  • Finalista Premi Salambó (2009): Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània.

  • 21è Premi Rovira i Virgili (2010): Gaspara i jo.

  • Premi Rosa Leveroni (2012): La llum constant.

  • Premi de Poesia d’Oliva (2015): En el teu nom.

  • Premi a la trajectòria Quima Jaume (2018).

  • 44è Premi Miquel de Palol de poesia (2021): D’una sola branca.

  • Llibreria Nollegiu Millor Llibre de Poesia de l’any (2021): D’una sola branca.

  • XXXIX Premis Cavall Verd de Poesia (2022): D’una sola branca.

  • Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (2025): Contracant.

BONNEFOY, Yves: Principi la fi de la neu.

Vincles

Comentaris d'obra

És evident que l’autora fa de la llengua, de la manera de dir, el seu cavall de batalla. Bàsicament poètica, també irònica i ajustada a les característiques de cada personatge, Rafart se centra en el monòleg, més insistentment d’una sola veu, però no pas exclusiu, sobretot el conte «La inundació», en què s’insereixen distintes veus, que posen en suspens la linealitat pròpia de qualsevol història. És la segona constant del llibre. Parlant de tècniques, hi es molt remarcable l’ús de l’elisió, sovint retardada, altres voltes sols suggerida, d’aquell element argumental que hi és central. Fa dècades que l’elisió és un aspecte central en el tracte del gènere narratiu. Rafart aconsegueix obtenir el seu propi estil, d’un to inquietant, ambigu o irònic.

(Lluïsa Julià:»Tria personal», Serra d’Or, núm. 540, desembre 2004, p. 96-97)

* * *

«Oferiràs la neu d’un devastat silenci», comença Retrat en blanc amb una delicadesa en estat de gràcia. Curiosament, com en el cas d’Imitació del foc [de Bartomeu Rosselló-Pòrcel], trobam en aquest llibre una presència del surrealisme […]. I adesiara ens topam també amb una utilització mestrívola de la mètrica […].

Però hi ha també passió, una passió que ens parla de «llum mai no hostatjada»; que ens confessa «espero encara el braç del trapezista, / blanc de la pols de les victòries»; ens entima: «no hauràs sospitat mai la carn secreta / del vent que esquinça el cànem de les cordes»; ens demana capciosament: ¿On aniries ara que ja saps / que tot és cosa de deixar-se prendre…?»; o ens invoca «… la carn verda i aspriva / dels arbres que imagina sota l’aigua»; per a proposar-nos finalment: «Saber morir sense infantar / massa records». Perquè, decididament, el fet que el retrat sigui en blanc no significa en absolut que el discurs sigui gens ni mica un discurs de tornada, un discurs desapassionat, un discurs nihilista. […]

Aquesta riquesa del text no és cap obstacle perquè hi hagi moments d’hermetisme, com en el poema «Cementiri d’estiu», o fins i tot d’humorisme […].

(Bartomeu Fiol: «El poder de la llum», diari de Balears, 31 de desembre 2004) 

* * *

En aquest nou llibre, Susanna, retrobem la teva veu de sempre, la dels mots elegants i delicats, molt ben escollits i tallats amb precisió per al seu lloc dins el vers com les tessel·les d’un mosaic. La teva marca: sense dissonàncies ni bravates, sense xaronades ni exabruptes, tot dit amb la subtilesa i la suavitat d’un gat que acarona una mà. El to, però, és més íntim i tot sona intern i profund com la fressa llunyana de la mar dins els nacres recargolats de les conquilles. Susanna, has escrit un llibre de silencis. Cada poema és un capbussament, i des del fons del teu mar particular expliques el món exterior. Els mots són brillants i transparents com bombolles lentes que emergeixen vers el lector. Llegir-te és com veure parlar algú dessota l’aigua amb un moviment mut de llavis. A la callada dels mots, l’emoció, i sovint el regal de la sorpresa: el teu llibre dóna sense parar respostes que no tenen pregunta.

(Manuel Forcano: «Carta a Susanna Rafart des de París», pròleg a Retrat en blanc. Palma de Mallorca: Moll, 2004)

* * *

S. R. acarona els pensaments amb paraules exactes com el matemàtic que inventa un teorema inexistent. No hi ha tecnologies per mesurar els efectes del vers en el lector que es nodreix amb solcs de paraules. Potser algun dia un inventor amant de les músiques verbals ens podrà dir la marca biològica que deixa la ditada dels vers quan penetra en la venècia sanguínia, en l’ordinador neuronal o en l’epidermis més fonda. S. R., en puc donar testimoni de càrrec, produeix efectes d’impregnació lenta en relectures llargues que t’obren d’ampit en ample les portes de l’inconegut quotidià.

(Biel Mesquida: «Susanna Rafart: una poètica de les llibertats», Suplement «Literatura» del Diario de Mallorca, 4 de febrer 2005)

* * *

La majoria dels poemes estan construïts per un moviment de les imatges que dóna una sensació de volum expressiu que pot semblar d’espessor selvàtica però que és un bombeig constant de sentit. La utilització dels vers i la sintaxi es correspon amb tota pulcritud, i en alguns poemes les al·literacions i l’anàfora […] expressen allò que el jo poètic vol deixar clar amb tota contundència.

El temps pel qual discorre el contingut del llibre i la utilització dels temps verbals s’entrecreuen i es disposen sempre entre un present i un futur que moltes vegades té valor de present. Quasi no existeix el temps passat, no vol deixar lloc al record […].

En canvi, el valor del present i la utilització del present d’indicatiu en primera persona o en forma de tu que ens remet al jo líric és un dels valors més substancials del llibre […] on es dóna tota aquella integritat afirmativa de la consciència de ser poeta que té Susanna Rafart.

(Margarita Ballester: «Paraules per a un retrat», Caràcters, núm. 33, octubre 2005. A propòsit de Retrat en blanc)

* * *

Aquest nou recull, Baies, és, precisament, un llibre destinat a les petites coses, als petits moments, on la paraula es manifesta; i l’emblema són els fruits petits del saüquer, el seu color verd i negre, la llavor insignificant i dura, la inflor enlluernadora, l’acolliment per als visitants, la flor blanca i embriagadora. Potser fa de mal proposar, però el lector que no conegui el llibre, que l’obri, sisplau, pel final, per l’assaig «Els fruits amargs de la poesia». És un dels textos més bells —tot ell envejable— de creació, de crítica, i de sensibilitat: un aperçu de com una planta ha arrelat en la poesia; una demostració exacta d’aquell vers final del llibre anterior de Rafart [«Tot podrà ésser encara, mentre la neu endoli / un punt de cada essència, i a dintre el cor s’escalfi / de les petites coses d’on la paraula exsuda»]: una cosa petita on, de la mà de poetes molt diversos, tots podem emmirallar-nos en l’emoció i en la saviesa. I, un cop llegida aquesta bella introducció, […] podem rabejar-nos en els textos breus de Baies: poemes en prosa on l’estampa instantània ha passat per un alambí que mesura delicadament el lirisme i l’essència de la realitat petita.

(Francesc Parcerisas: «Saüquer i xanguet», Suplement «Quadern», El País, 20 d’abril 2006)

Coberta del llibre <i>L'ocell a la cendra</i>.
Coberta del llibre L'ocell a la cendra.

Entrevistes

—¿Com influeix en la narrativa el seu vessant de poeta? ¿Parteix de procediments semblants?
—Són contes de poeta, si es vol, però no contes lírics ni prosa poètica. Ara bé, hi tenen importància semblantment el detallisme, la concentració, la metàfora i el ritme. En cada conte m’ha interessat de presentar una manera d’explicar la història. A «Un punt de dolç», per exemple, es diu tot en una sola frase. La intenció era mostrar la vida de la protagonista —un equilibri de forces entre els seus desitjos i obligacions— amb el mateix preciosisme amb què la seva protagonista l’arbitra. El darrer conte, «La inundació», havia d’explicar la devastació de l’aigua que els protagonistes deixaven enrere. Per això les veus són com una carrera de relleus en què l’aigua és només el teló de fons del que realment és devastador. Hi ha una manera semblant d’aplicar-se sobre el text, però el conte, al contrari de la poesia, té l’hora i la parada de metro marcats.

—Molts dels contes estan narrats amb el monòleg interior…
—El meu interès ve de la necessitat de desplegar aquesta tècnica amb tots els matisos per aconseguir la màxima efectivitat. Els models de Joyce, Woolf, Rulfo i Rodoreda me’n donen les claus. L’absència de narrador dóna una més gran llibertat, alhora que et trobes amb el llenguatge i les seves violències, diferents en cada cas, segons el protagonista.

—Rere alguns dels seus contes s’hi veu la presència de Mercè Rodoreda, si més no formalment…
—Alguns dels seus contes em semblen magistrals. Per mi el mestre de la narració breu és Txèkhov, a qui segueixen Kafka i Juan Rulfo. Tinc diversos interessos en aquest sentit, sóc una apassionada del conte medieval, per exemple. I per parlar d’un autor nostre, m’interessa Espriu per la seva capacitat d’ironia, autoreferència i concentració. Ara bé, el seu model de conte és inimitable. Vull dir també que les històries parteixen d’anècdotes reals moltes vegades i que només el text literari hi té a veure.

(Jordi Puntí: «Susanna Rafart: La felicitat és clandestina», suplement «Quadern» del diari El País, 6 de novembre de 2003, p. 5)

* * *

—En ser el seu segon recull de contes, li ha costat menys d’escriure que l’anterior, potser?
—Totes els llibres costen d’escriure! És cert que notes que el bolígraf o l’ordinador corren una mica mes de pressa, però també ho és, com a mínim en el meu cas, que cada vegada et tornes més exigent amb el que crees. Pensa que alguns contes estan escrits fins a tres vegades íntegrament i que els corregeixo una vegada i una altra, perquè sóc molt dura.

—Li és més fàcil escriure poesia que narrativa?
—En cap dels dos casos és fàcil. El que sí que és veritat és que la poesia té un àngel molt eteri i que per això no es pot forçar. Un poeta ha de ser prou valent per aprendre a reposar el temps suficient després d’un llibre per no tornar-ne a fer un d’igual. Amb el conte, en canvi, és diferent: hi ha una altra mena de complicitats.

—Pot abandonar un conte i reprendre’l més tard o un altre dia?
—Quan escrius un relat has de saber que tindràs prou temps per acabar-lo, perquè m’ha passat en diverses ocasions que quan reprenc un text ja no sóc capaç de recuperar el mateix to que havia utilitzat la primera vegada.

—Reposa de la poesia escrivint narrativa?
—De fet, la poesia i la narrativa en el meu cas es van contaminant mútuament fins al punt que escric contes poètics o poemes en prosa. En part he acabat sent una autora nòmada en el desert, perquè ja no m’agrada només ni la casa que abandono ni la llar a què em dirigeixo. No obstant, procuro no contaminar de temps cronològic els meus poemes ni caure en l’error de buscar un llenguatge volgudament líric quan escric narrativa.

(Lourdes Domínguez: «Susanna Rafart: No m’agrada la casa que abandono ni la llar a què em dirigeixo», suplement «Cultura» del diari Avui, 25 de desembre de 2003, p. X i XI)

Antologia

Cementiri de Coleshill

El mateix mur, la força contrastada
d’unes mateixes pedres que ara els donen
la bonança de ser a l’altre costat.

Contra les làpides que els averanys
fa temps que inclinen cap als mars de l’herba
—no és mort, sinó dormint, algú va escriure—,
una filera de cassons i olles
mig bruts i tebis del darrer sopar
enganyen la certesa de trobar-se
d’aquella part del món encara vius.

(Pou de glaç. Barcelona: Proa, 2002)

* * *

A la manera de Paul Celan

Cavo de nit, a l’envestida
de freds glaçats que em posen tots els dits
sobre el principi de les paraules. Cavo
per a tu, per descobrir-te
els ors que has intuït
en illes ensonyades de memòria. La nit
em cava els ulls, i jo cavo
amb els ulls 
mentre m’estira la terra i els seus nòduls
de saba em vesteixen les mans. Cavo als volcans
buidats de plenitud present
i tu dorms, i jo cavo.
Demà, a punta de dia, d’aquest jardí desert,
en llevaràs les branques
i te’n faràs un arc.

(Retrat en blanc. Palma: Moll, 2004)

* * *

Selvàtica

És ara que recordo
un home vell cremant les fulles 
al seu jardí d’hivern
amb un gest sense artifici
i lliure ja de les temptacions.
Nosaltres érem joves sense casa
i no enteníem l’exacta vespra d’aquell fum.

La poesia, amb els anys, ha estat això:
obrir tota matèria de consciència
al braser ardent d’una extinció segura
sense témer-se del fred que la inaugura.

(Retrat en blanc. Palma: Moll, 2004)

* * *

Cementiri hebreu de Ferrara

Ignoren com de lluny hem entrevist la boscúria que assetja aquestes tombes, després d’una llarga pedalada en bicicleta, perquè volíem arribar-hi tal com ells, en dies més joiosos, ho haurien fet. Però de sobte, apressats per la percutora d’uns operaris, hem corregut fins al final del camí amagat per herbes altes. Enfosquits amb la pobresa que ens atorgava l’hora, hem caigut sobre la llosa encara per posar i el llimoner novell que no ens donava ombra. Murs laberíntics s’han aixecat invisibles per tancar el recer. Ja en silenci, hem tornat fins al primer cancell, evitant-los. Ara eren ells les discretes estàtues de la mort, menjant-se el pa sobre les làpides, sense gens ni mica de tristesa. Ens han mirat només, cobejosos d’un dinar escalfat en cuines massa obscures.

(Baies. Barcelona: Proa, 2005)