Novel·la Narrativa breu Poesia Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora

Valerià Pujol i Bosch

1952-1992

Valerià Pujol i Bosch (Premià de Dalt, 1952-1992). Poeta, narrador, professor, polític i activista. És una figura rellevant de la generació dels setanta i un renovador de la literatura catalana. Tot i que pateix els efectes de la poliomielitis i mor prematurament, és autor d’una obra extensa i reconeguda per la crítica.

Publica els poemaris El crit i la paraula (1973), Tricefàl·lia (1975, amb Salvador Solé i Joan Font-Foni), Doble fons (1977), Destinatari d’albes (1980), Limito al nord només amb el teu sexe (1981), La trista veu d’Orfeu i el tornaveu de Tàntal (1984, Premi Carles Riba de poesia), La xarxa del númida (1986) i Els breus estius (1989).

En el camp de la narrativa, la primera novel·la, Interruptus (1982), obté el Premi Documenta (1981) i el Premi de la Crítica de narrativa catalana (1983). Publica els aplecs de relats Mantis i altres transformacions (1983), Els conys saborosos (1986) i Terra de crims (1987). El 1991, dona a conèixer la darrera novel·la, Palmira.

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va ser-ne vocal pel Principat des del 1989 fins al 1992.

 

Pàgina elaborada per Irene Zurrón Servera per a l’AELC.
Documentació i fotografies: Família Pujol Vallbona.

Castellano

Castellano Valerià Pujol

Valerià Pujol i Bosch (Premià de Dalt, 1952-1992). Poeta, narrador, profesor, político y activista. Es una figura relevante de la generación de los setenta y un renovador de la literatura catalana. Aunque padece los efectos de la poliomielitis y muere prematuramente, es autor de una obra extensa y reconocida por la crítica.

Publica los poemarios El crit i la paraula (1973), Tricefàl·lia (1975, con Salvador Solé y Joan Font-Foni), Doble fons (1977), Destinatari d’albes (1980), Limito al nord només amb el teu sexe (1981), La trista veu d’Orfeu i el tornaveu de Tàntal (1984, Premi Carles Riba de poesia), La xarxa del númida (1986) y Els breus estius (1989).

En el campo de la narrativa, la primera novela, Interruptus (1982), obtiene el Premi Documenta (1981) y el Premi de la Crítica de narrativa catalana (1983). Publica las recopilaciones de relatos Mantis i altres transformacions (1983), Els conys saborosos (1986) y Terra de crims (1987). El 1991, da a conocer su última novela, Palmira.

Fue socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la que fue vocal por el Principat desde el 1989 hasta el 1992.

Página elaborada por Irene Zurrón Servera para la AELC.
Documentación y fotografías: Familia Pujol Vallbona.

English

English Valerià Pujol i Bosch

Valerià Pujol i Bosch (Premià de Dalt, 1952-1992) was a poet, fiction writer, teacher, politician, and activist, a notable figure of the 1970s Generation of Catalan writers, and active in the revival of Catalan literature. Although suffering from the effects of poliomyelitis, and despite his premature death, he is the author of an extensive body of work, which is widely recognised by critics.

He published the poetry collections El crit i la paraula (1973), Tricefàl·lia (1975, with Salvador Solé and Joan Font-Foni), Doble Fons (1977), Destinatari d’albes (1980), Limito al nord només amb el teu sexe (1981), La trista veu d’Orfeu i el tornaveu de Tàntal (1984, winner of the Carles Riba Prize for Poetry), La xarxa del númida (1986), and Els breus estius (1989).

In the area of fiction, his first novel Interruptus (1982), was awarded the 1981 Documenta Prize, and the 1983 Critics’ Prize for Catalan Fiction, after which he published the short story collections Mantis i altres transformacions (1983), Els conys saborosos (1986), and Terra de crims (1987). His last novel Palmira appeared in 1991.

He was a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC) and was spokesperson for the Principality from 1989 to 1992.

Web page: Irene Zurrón Servera for AELC.
Documentation and photographs: Pujol Vallbona family.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Valerià Pujol i Bosch neix el 28 de febrer de 1952 a Premià de Dalt, a la masia familiar, Can Vallerià. És fill de Joan Pujol i Carme Bosch i té una germana petita, Adriana. Als tres anys pateix la poliomielitis, a l’epidèmia de 1955. La malaltia l’afecta físicament i li comporta una llarga hospitalització, fet pel qual comença tard l’escola. Això, però, no li impedeix ser un alumne destacat. Assisteix a l’Institut de Mataró i després estudia Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona.

Influït per l’existencialisme i el simbolisme, deixa enrere el realisme de la postguerra i inicia una literatura d’experimentació, que suposa una renovació en la literatura catalana. És, de fet, un membre destacat de la generació dels setanta. 

El reconeixement de la crítica li arriba aviat, amb el seu primer llibre de poemes, El crit i la paraula (1973, Miquel Arimany), que és seguit per altres poemaris: Tricefàl·lia (1975, Rafael Dalmau Editor, amb Salvador Solé i Joan Font-Foni), Doble fons (1977, La Magrana), Destinatari d’albes (1980, Edicions del Mall) i Limito al nord només amb el teu sexe (1981, Oikos Tau / Quaderns de la Font del Cargol). La primera novel·la, Interruptus (1982, Edicions 62), guanya el Premi Documenta (1981) i el Premi de la Crítica de narrativa catalana (1983). El 1983, rep el Premi Carles Riba de poesia per La trista veu d’Orfeu i el tornaveu de Tàntal (Proa). Publica dos poemaris més: La xarxa del númida (1986, Edicions del Mall) i Els breus estius (1989, Edicions Tres i Quatre). També es dedica a la narrativa breu amb la composició de Mantis i altres transformacions (1983, Llibres del Mall), Els conys saborosos (1986, Empúries) i Terra de crims (1987, Editorial Laia). El 1991, veu la llum la segona i darrera novel·la, Palmira (Eumo), arran de l’experiència d’un viatge a Síria.

Pujol és una figura transgressora, tant en l’àmbit literari i cultural com en el social. Crea el Grup de la Font del Cargol –que pren el nom del brollador que hi havia al Camí Ral de Premià de Mar fins a la dècada dels seixanta–, integrat per ell, Martí Rosselló, Rafael Vallbona, Maria Antònia Grau, Pep Bras, Jaume Llenas i Imma Balaguer. Entre el 1970 i el 1984 organitzen jornades poètiques i recitals al Maresme. A més, impulsen la col·lecció Quaderns de la Font del Cargol, amb la idea ferma de difondre els poetes de la seva generació.

Així mateix, l’autor dirigeix la col·lecció de literatura eròtica La Piga, de l’editorial Pòrtic. També forma un grup de música, l’Abissal, que adapta poemes amb nous mitjans d’expressió musical. A més, publica articles al Diari de Barcelona, l’Avui, El País o El Periódico de Catalunya. 

D’altra banda, s’implica en política i als anys setanta forma part de l’entorn del PSUC i participa en la producció clandestina d’octavetes a Can Vallerià. És un dels fundadors de Comissions Obreres a l’ensenyament, regidor per Iniciativa per Catalunya a l’Ajuntament de Premià de Dalt, candidat al Senat i membre de la Comissió Política Nacional d’Iniciativa. A més, és professor de l’Institut Jaume Almera, de Vilassar de Dalt, que obre les portes el 1976, sent-ne ell un dels impulsors. 

Pujol mor prematurament el 29 de març de 1992.

El 2022, se celebra l’Any Valerià Pujol, un projecte de l’associació Can Vallerià –entitat situada a la masia on ha viscut l’escriptor– amb el suport de l’Ajuntament de Premià de Dalt, que commemora els setanta anys del naixement i els trenta de la seva mort.

Fotografia de soci de l'AELC.
Fotografia de soci de l'AELC.

Premis

  • Premi Documenta de narrativa (1981): Interruptus.

  • Premi de la Crítica de narrativa catalana (1983): Interruptus.

  • Premi Carles Riba de poesia (1983): La trista veu d’Orfeu i el Tornaveu de Tàntal.

Interruptus.

Vincles

Comentaris d'obra

Els límits de l’experiència eròtica que plantegen els relats del volum, la vigorosa pulsió narrativa, el tractament lingüístic contemporani i la voluntat, reeixida, de transgredir l’estreta mirada de la societat lectora, situen Els conys saborosos en línia amb la tradició eròtica europea que té en la literatura francesa i en el simbolisme i el postsimbolisme, els seus moments més àlgids. Aquesta interpretació no va passar desapercebuda per alguns autors coetanis i per força lectors, que ja llavors van convertir el llibre en un referent mític del gènere eròtic català de la segona meitat de segle XX, bo i entenent que Valerià Pujol havia fixat les bases per la normalització (paraula maleïda) de la literatura eròtica en català posant-la en sintonia amb les cultures europees amb més tradició en el tema.

(Rafael Vallbona: «Els límits de l’experiència eròtica en una literatura estreta», Els conys saborosos, Barcelona: Cossetània, 2011)

* * *

Hereva del simbolisme, de la negació de la narrativitat psicoanalítica i del materialisme filosòfic, la prosa de Valerià Pujol és un viatge literari apassionant que va de la plasmació de la realitat desendreçada a l’aprehensió del relat com a eix de la cultura.

És probable que el pas d’un poeta a la prosa comenci quan els mètodes indirectes de la lírica per captar la veritat absoluta entren en crisi. Després de Destinatari d’albes (El Mall, 1980), potser el zenit de la seva obra lírica, Valerià Pujol comença a pensar que el seu univers de percepció poètica ha quedat excessivament constret en una estètica que, si bé formalment funciona per l’acostament que fa al pop i a la cultura de masses, literàriament s’allunya d’un lector fatigat pel devessall simbòlic dels poetes de la generació dels 70. Al seu llibre posterior, Limito al nord només amb el teu sexe (Oikos Tau, 1981) ja s’hi observa un cert allunyament de l’estricta suggestió significativa. Paral·lelament a l’edició d’aquest volum, Valerià treballa en la seva primera novel·la i, ho vulgueu o no, en la lluita aferrissada entre la construcció del relat i la captació metafòrica d’imatges, la primera va guanyant terreny a poc a poc, cosa que ja s’albira en alguns poemes del Limito…

Amb Interruptus (Edicions 62, 1982), un relat en què la brutalitat de la realitat s’imposa clarament sobre la narració, guanya el premi Documenta i el de la Crítica; però Pujol sap que és una experiència de curta volada. Convençut del que diu Robert Musil, que al món ja no existeix una simplicitat inherent a l’ordre narratiu, i deutor només del compromís amb el rigor literari de la seva obra, l’escriptor de Premià de Dalt enceta camins nous que, amb Mantis i altres transformacions (El Mall, 1983), el porten a la recerca del compromís entre el desconcert discursiu de la realitat i el ressorgir del relat com a estructura troncal de la cultura contemporània.

L’erotisme, que a Mantis és un pràctic joc de miralls per esmorteir el xoc entre realitat i narració, al llibre posterior, Els conys saborosos (Empúries, 1986), reeditat ara per Cossetània, és ja un element central que trasbalsa l’estàndard del gènere i dels lectors i que despista de tal manera la crítica que, simplement, se’n desentén i el qualifica a voltes de poc menys que joc trivial. Però el que ha fet Valerià és apropar la comoditat del relat al caos discursiu de la realitat a través d’un gènere literari de gran tradició.

(Rafael Vallbona: «Un procés de reconstrucció narrativa», El Punt Avui, 30 de març de 2012)

* * *

Amb tot, aquesta aventura narrativa de Valerià Pujol [Terra de crims] troba les pàgines millors quan qui reporta els fets és una veu que, malgrat no protagonitzar-los, els ha viscut en segon terme però de primera mà. Un metge de poble, o un germà que ja no viu al poble, o un jove (ara vell) que accidentalment es va veure forçat a esdevenir el xofer de l’assassí…

Cada un d’aquests narradors es debat entre l’estupor i la pietat, entre l’evidència del dany irreparable i, malgrat això, la incapacitat d’actuar damunt del relat des de cap mena de superioritat moral. Conèixer els noms de fonts, o els malnoms de la casa, tant de les víctimes com dels agressors, sumeix els narradors en una mena de perplexitat fatalista, o d’estupefacció resignada. I sense el refugi ni la distància de l’alteritat.

Aquesta podria ser, al meu entendre, la “tercera dimensió” d’aquest llibre: la mirada testimonial de l’autor, la consistència d’un rescatador elegíac (però gens ingenu) d’un passat heretat, d’un passat no etiquetat i arxivat, i descontaminat, sinó assumit.

Un cert moralisme fàcil contemporani tendeix a situar assassins i víctimes en l’àmbit dels estranys, dels “altres” (forans, estrangers, carn de submon, malalts mentals, depravats), en una frontera higienista que acaba preservant, per contra, un “nosaltres” innocent i fora de sospita. En aquesta Terra de crims, en canvi, existeix un únic món, alhora veïnal i criminal, i per narrar-lo, o almenys així –penso– ho proposa Valerià Pujol, cal emprendre l’intent des de l’ètica literària de l’autoretrat honest. De l’emmirallament (col·lectiu) en un passat fragmentari però revelador.

(Esteve Miralles: «Valerià Pujol i el crim com a mirall del passat», Núvol, 8 de maig de 2018)

Antologia

Obrim els camins com si anéssim pel bosc
com si cada minut fos un brot de roselles
de gres
de nit amb fogueres
a la platja deserta I’amor.

La finestra somriu. Ens somriu.

Girem cua pel món més palpable
pels cossos suats
els eslips
la lluita de classes també
l’himne esmentat
del pa i de les roses.
I obrim el cos    la pell
al tràfec quotidià
i som el paleta que treballa vuit hores
o el mecànic o el mestre
o el fuster.
I som cançó de sexe
timbals als nostres pits
com un tren de carbó.
La gran victòria nua de les mans.
El plaer del teu sexe
del meu
és victòria també com l’assalt al palau.

(«Tres poemes», Reduccions: revista de poesia, 1980, núm. 11, p. 21)

* * *

Embastida d’antenes sobre el cel

engabiat:
                fum d’herba obre reixes?
Darrera el cau,
                     el neguit i els rètols,
o groc sobre gris
                           en el castell dels somnis.
Asfalt metàl·lic i ofec entre maons,
el pis et ven
            i et nua.
Enllà,
          quatre arbres sense escorça.
I als ulls
               un vaixell perdut que et fa tempesta.

(«Civitas Homini(s)», a Limito al nord només amb el teu sexe. Barcelona: Oikos Tau / Quaderns de la Font del Cargol, 1981)

* * *

Des d’una cabina
saps.
Et trucava des d’una cabina:
dentifrici Roig a Sutherland:
sorpresa a camp obert
entre les pedres grises:
proposta sense objecte.
Imagina’m
trucant-te de la tundra
com si et fes pessigolles.
Bombolla de sabó
Roig
mentre els miners fan vaga
i a trenc de foc
Sting recita amb un nou odi.

(«Quatre poemes britànics», Reduccions: revista de poesia, 1987, núm. 33, p. 21)

El darrer autobús. Desert. Frenada i espetec de portes. Com sempre el gest mecànic de desprendre una moneda. Més o menys excitació a l’entrecuix. Més o menys odi en la mirada del cobrador. Neons ciutadans embolcallant tota una ciutat suïcida. I l’autobús com un foll –era el darrer– passant semàfors en ambre, jugant a la ruleta russa i nosaltres víctimes i alhora espectadors indiferents. Era ja massa tard per a una reacció assenyada. A mi m’era ben bé igual que em portessin a la mort o a la cambra buida. No sé si era també així per als altres dos passatgers, però els seus rostres no mostraven neguit ni inquietud. Possiblement tampoc no els esperava ningú. Em sentia buit com cada dia, més buit potser que cada dia, i això de sobte em provocà una glopada de desig feréstec i una erecció imparable. Vaig haver de flectir les cames per evitar una compressió excessiva i, malgrat voler obviar el fenomen, l’erecció seguia resoluda. Mirava per la finestra i la ciutat era morta, mirava el terra i era ple de papers, puntes de cigars i restes de tiquets, mirava el cobrador i feia cabotades. Intentava pensar en el tedi de l’oficina i apareixia la joveníssima secretària acabada de contractar, queia del cel i s’imposava Linda Lanz, Nabokov treia el cap per la porta i m’oferia Lolita. Era impossible deturar l’atzar.

(«El darrer autobús», dins Els conys saborosos. Valls: Cossetània, 2011, p. 15)

* * *

Era una xafogosa tarda d’estiu quan en Ramon arribà a la plaça del poble. Baixà del cotxe de línia del Tendre i feu una ampla mirada al seu voltant com per recuperar les imatges perdudes. Havien passat prou anys perquè ningú no el reconegués. Aquell xicot il·lustrat i mig barbamec que s’havia embarcat cap a l’Argentina perquè a ell no se li havia perdut res a la guerra de Cuba era ben lluny d’aquest senyoràs de barba blanca, barret, levita i armilla que acabava de baixar del cotxe de línia de cal Tendre i que ara preguntava per l’hostal. Pogué comprovar que aquest darrer encara era al mateix lloc i que havia passat de pares a fills. Ben poques coses havien canviat, li semblà al fill pròdig. La plaça era exactament com l’havia deixada anys enrere. L’ajuntament al mateix lloc, l’església al mateix lloc…, cal ferrer, ca l’apotecari. Com si s’hagués deturat el temps per esperar-lo. Ell sabia, però, que el temps no s’hauria deturat damunt la pell dels homes i que n’hi aniria descobrint inevitablement les marques. El temps i l’espai havien cavat una profunda fossa de silenci. Qui viuria, qui hauria mort? En Ramon, des de la seva fugida, havia trencat tot contacte amb el passat i ara el volia recuperar al galop.

El sol queia a plom i pel carrer no corria ni una rata. Era l’hora de la migdiada. En Ramon demanà als de cal Tendre que li
guardessin les maletes, els donà una bona propina i s’encaminà a l’hostal. No tingué cap problema. A l’hostal hi havia cambres sobreres i demanà la més confortable. Ningú no l’havia reconegut. Digué que tenia les maletes a l’oficina del cotxe de línia i preguntà si podrien enviar-hi algú a buscar-les. Aleshores digué el seu nom.

—El nom consta a l’etiqueta de l’equipatge.

Com són les coses! El nom feu que l’hostaler se’l mirés amb més insistència, com volent confirmar alguna dada als arxius de la memòria, una memòria que no podia existir, una memòria feta pel ressò d’un nom sentit als pares. Per això es retirà momentàniament com per ajustar les connexions i aparegué sa mare, la Maria, grossa, vermella de cara, una mica pengim-penjam per ser hostalera i, si fa no fa, de la mateixa edat d’en Ramon Grau. Se’l mirà inquisitiva i de sobte esclafí en una d’aquelles rialles que fan trontollar tots els palpissos.

—Tu no ets el Ramon del Panxeta?

Feia anys que ningú no l’anomenava pel motiu i això el feu somriure. El respectuós don Ramon de la gent de San Antonio de Areco havia soterrat la gràcia del renom. La memòria, de sobte enjogassada, el portà cavalcant pels camps de cotó, donant ordres al capatàs, o el retornà al seu despatx passant comptes amb l’administrador, o ensenyant a llegir els seus alumnes de l’escola primària. Molts quilòmetres (millor milles) de mar el separaven ara de tot això. Tant com temps separava el don Ramon del Ramon del Panxeta.

(Terra de crims. Valls: Cossetània i Quaderns de la Font del Cargol, 2018, p. 11-13)