Joan Puig i Ferreter neix a la Selva del Camp (el Baix Camp) el 5 de febrer de 1882. Fill natural d’un terratinent ric, passa la infantesa i l’adolescència amb la seva mare a casa d’uns oncles, perquè el seu pare no el reconeix mai. A Reus, estudia el batxillerat i s’integra en el cercle literari de J. Aladern. Es trasllada a Barcelona el 1901, on inicia estudis de farmàcia, que abandona, i exerceix diversos oficis, alhora que s’introdueix en el sector més anarquitzant del modernisme.
El 1903 marxa a França, on passa més d’un any en una situació de vagabundeig i misèria. L’origen familiar irregular i l’experiència en terres franceses es reflecteixen insistentment en la seva producció literària, que inicia en retornar a Barcelona, l’any 1904, amb Diàlegs dramàtics, complementats dos anys més tard amb Diàlegs imaginaris, que preludien la seva obra teatral, desenvolupada en dues etapes.
En la primera etapa, hi destaca la influència dels autors escandinaus i russos, i es resol en drames de passions, expressades a través d’un llenguatge agosarat. En són característics: La dama alegre (1904), Arrels mortes (1906), Aigües encantades (1908), La dama enamorada (1908), Drama d’humils (1909), El gran Aleix (1911) i La dolça Agnès (1914). Les seves idees d’aquest període sobre el teatre i la funció social de l’artista es condensen en la conferència «L’art dramàtica i la vida» (1908).
A propòsit de La dama alegre, que va ser acusada d’immoral, diu el dramaturg i assagista Guillem-Jordi Graells: «Puig s’inclou dins la línia renovadora i original dels dramaturgs de la generació modernista, que trenquen amb la tradició del teatre de la Renaixença, en el doble vessant culte i popular, introdueixen els corrents i els mètodes dels grans escriptors del moment, i assenten les bases textuals per a una renovació més àmplia del fet teatral entre nosaltres».
La situació social d’aquests anys és tensa, els conflictes entre treballadors i empresaris s’accentuen i el record de la Setmana Tràgica és present; tot plegat fa que el públic vulgui evadir-se a la platea i els empresaris teatrals, com els actors, exigeixen obres fàcils que diverteixin. Puig i Ferreter, que vol incidir en la societat «amb afanys purament apostòlics», com escriu Graells, però al mateix temps pretén guanyar-se la vida escrivint teatre, va haver de cedir i adaptar-se a les necessitats del nou públic, majoritàriament burgès: s’imposen l’alta comèdia, el poema dramàtic i el teatre poètic i sentimental. Són exemples d’aquesta segona etapa de Puig i Ferreter: La senyora Isabel (1917), Garidó i Francina (1917), Si n’era una minyona… (1918), El gran enlluernament (1919), La dama de l’amor feréstec (1921), L’escola dels promesos (1922) i Un home genial (1923), obra amb què va tancar quasi definitivament la seva producció teatral.
Novament en crisi, es dedica a la narrativa, que ja havia iniciat amb La novel·la d’Esther (1918). Els primers intents, L’home que tenia més d’una vida (1924) i Les facècies de l’amor (1925), culminen en Els tres al·lucinats (1926), una obra extensa on tracta novament el tema dovstoievskià de la relació entre amo i esclaus, caracteritzada ja pels trets principals de la seva narrativa: psicologisme, materials autobiogràfics, individualisme, que el mantenen apartat dels corrents noucentistes. Seguiran Servitud (1927), reflex de la seva experiència periodística, Una mica d’amor (1927) i Vida interior d’un escriptor (1928), a cavall entre la novel·la, les memòries i l’assaig.
El 1928 es va fundar l’editorial Proa, i Puig va ser director literari de la Biblioteca A tot vent. Hi va editar El cercle màgic (1929), que tractava de la recerca dels orígens i la revolta contra l’encarcarament de la societat hipòcrita, sòlidament establerta. L’obra va guanyar, amb escàndol, la primera convocatòria del Premi Crexells.
En aquest període va col·laborar amb articles sobre literatura, art, teatre i temes quotidians a «La Publicitat», «L’Horitzó», «El Diluvio» i «La Campana de Gràcia», que va dirigir des del 1932.
A partir de la proclamació de la Segona República, va dedicar-se intensament a la política dins d’Esquerra Republicana de Catalunya: va ser diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català, i va recórrer tot Catalunya com a conferenciant i propagandista. Aquesta dedicació el va allunyar de les lletres, que va reprendre el 1934 amb Camins de França, la seva obra mestra, i On són els pobres? Dos anys després va publicar en tres volums la novel·la La farsa i la quimera amb nombrosos personatges, història amorosa i moralitat inclosos.
A l’inici de la guerra civil, va ser nomenat conseller d’assistència social, càrrec que va ocupar poc temps. Enviat a París com a negociador i comprador de material bèl·lic per a la República, es va trobar en el centre d’un escàndol econòmic, que el marginaria després del món dels exiliats. A partir del 1938 i fins a la seva mort va escriure el vast cicle novel·lístic El pelegrí apassionat, en dotze volums (edició 1952-77), on darrere de molts dels nombrosos personatges s’amaguen persones reals i conegudes. En els seus darrers anys, amb la salut malmesa, es va dedicar a la correcció i l’edició del cicle, a Edicions Proa, represes a Perpinyà sota el seu patrocini.
També va escriure poesia i el dietari Ressonàncies, redactat entre 1942-52. Va ser ministre de justícia del govern republicà a l’exili (1952-54). Va morir a París l’any 1956, i la seva obra ha estat poc coneguda, malgrat que l’escriptor i assagista Joan Fuster digués que era «potser el novel·lista català més important de la primera meitat del segle XX».
El dramaturg i assagista Guillem-Jordi Graells ha aprofundit en l’obra de Puig i Ferreter, n’ha prologat i s’ha encarregat de l’edició de diversos volums pòstums: Diari d’un escriptor. Ressonàncies, 1942-1952 (1973), Memòries polítiques (1981) i Textos sobre teatre (1982), entre d’altres.
.webp)
