VIET-NAMS
El televisor regalima
sang novella, com cada dia.
Asseguts al sofà, parlem.
L’esguard s’hi decanta un moment.
Esblaimada, la veu ens diu,
com cada dia,
el mateix desgavell:
més runes i més morts.
Però
no sols hi ha sang
i mort
a les runes dels Viet-Nams;
també hi ha esguits de sang
per la catifa i els seients,
també hi ha morts que pel carrer
cerquen d’un estrany
l’estrany secret que ningú no sabem.
(Epigrammata. Ajuntament d’Ondara, 1981)
* * *
CADELLS DE LA DESFETA
Amb rajos de quincalla ferien les paraules,
llànties necessàries per travessar la boira,
i els nostre esguard es feia a tèrboles banderes.
Ulls sense nom guaitaven
mesurant-nos el pas,
empaitant-nos arreu, fins al racó més fosc.
I aquest midó en la sang ens garrotava els membres
i els llavis ens premia.
Per què fitar seguit estels, celatges, núvols?
Quin repic de graons tan llarg i inacabable…!
¿Com ignorar per sempre
el somrís de la gespa?
Per què no albirar mai on cel i mar s’adiuen
i es fonen i es confonen?
Quin alè resclosit aquell oblit de mar!
(Vora l’Esfinx. Obra Poètica (1981-2021). Gandia: Lletra Impresa, 2022)
* * *
ERA un migdia
llarg,
un monocord continu de cigales calentes
i de pàmpols benignes,
un migdia rodó,
sencer com una síndria.
Desvetllàvem curull l’esplet de les corol·les
i l’àgil esveltesa de les tiges.
Era migdia a l’hort i, ja madura,
s’obria la magrana.
Tots els rellotges
al cimal de les dotze s’aturaren.
Més transparent que l’aire era l’aire mateix.
La llum, una claror de cims,
travessava l’entranya a l’aigua
i en la llisa blancor dels còdols
es rabejava delitant-se.
La palmera i l’avet oblidaren les llàgrimes
i l’ombra dels amants que foren es fonia
en l’incendi total de l’hora.
(Dic el teu nom. Alacant: Aguaclara, 1994)
* * *
PEL CEL DE SARAJEVO
avui volen en munió les àligues.
Vine, Ariadna, vine!
Grans i xiquets cerquen la son
introbable. I els joves són cridats
de set en set per un brau deixondit.
Vine, Ariadna, vine!
Llur sang esguita tots els llibres
i tothom veu el desert de la neu
als ulls folls del veí.
Vine, Ariadna, vine!
Car hem perdut el fil
en els jardins dels arbres immolats.
(El barranc i els còdols. València: 3 i 4, 1995)
* * *
DIFÍCIL, molt difícil per a un hom
obrir-se un senderó entre el senill
fins a la platja inevitable.
Triar-ne cap, dels transitats?
No en servaries cap per molt de temps,
car tots aquests es perden de seguida
als aiguamolls del litoral.
Però de nits, hi ha fars i les fogueres
–i es crema alguna barca a l’horitzó.
(Vora el silenci. Benicull de Xúquer: 7 i mig, 1999)
* * *
BAULES
Hi ha la saó
i la tendresa inacabable
dels temps passats, irreversibles,
que revius tanmateix quan desvagat
potser a la terrassa d’un bar et reconeixes
en la jove parella de la tauleta de davant
o en el pare que creua amb el nen al cotxet.
Llavors, des de l’arrel,
et venen ganes de plorar.
Et pugen des d’on sents més cru l’afany de viure.
I no pel que has perdut per sempre,
sinó pel que has guanyat rescabalant-te
amb aquesta cadena d’anys i paranys.
Som carn de ruïna que batega
i empeny una sort gràvida.
Érem infants vestits d’adults
que sentien parlar de quan la guerra.
Érem joves cofois de ser-ho,
i irats en un món amb bombes,
un món a punt per esclatar.
I seguit hem viscut el setge
entre la pols dels enderrocs
de guerres successives.
O d’una guerra inacabable.
(Baules. Palma: Moll, 2006)
* * *
L’ESFINX
Les paraules celebren ben sovint
el buit ardent i mut, que es lliura
al bell mig de la taula, sota els llums,
com un insult d’amor i de concòrdia.
D’esma prenem cadira i el mirem.
Se sap el centre i ens somriu distant,
mentre amb el seu esguard arreu pentina
horitzons molt llunyans per a nosaltres.
Els ulls ens brillen plens de cobejança,
o bé badem a trenc de plor perplexos.
I sembla que per fi sense vergonya
ens hem mirat atònits i agraïts,
car hem après que no coneix ningú
l’etern i clar secret d’aquesta esfinx.
(L’esfinx. Alzira: Bromera, 2008)
* * *
EL RISC D’ESTIMAR
Estimar és un joc
arriscat en el buit.
Has d’acceptar l’accident d’un adéu,
o la fredor del salt darrer
florint talment un borrissol de cendra
per sobre la carn estremida.
(Si algun cop goses pensar-ho,
voldries ser tu el primer
pastura de l’oblit.)
I mentrestant,
sense adonar-te’n,
a cada encontre
fas esclatar el temps.
(La joia. Alzira: Bromera, 2010)
* * *
TROBALLES
(A Jaume Pérez Montaner, tot celebrant el seu setanta-cinquè aniversari.)
«O gente humana, per volar su nata» (Dante Alighieri)
I
Frisem.
Frisant anem fent via
per retrobar-nos més a prop del centre.
I quan per fi esclata
la rosa generosa,
l’àngel, adés encadenat
per la por o pel tedi,
mansuet de primer,
de bell nou ressuscita.
És quan pica l’ullet
i tot sembla més clar,
més pur,
més cert.
II
Llavors,
fa nosa l’enfarfec de les paraules;
cal sols deixar que llisque el trànsit pur,
el mer present.
Llavors,
quan l’ara du propina.
Llavors,
si hem trobat.
Frisar, cercar troballes,
saber com són de belles.
No hi ha millor camí.
(Encara. València: Tabarca, 2013)
_0.webp)
