Prosa Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Altres Estudis sobre l'autor/autora

Armand Obiols (Joan Prat)

1904-1971

Joan Prat (Sabadell, 1904 – Viena, 1971). Poeta, crític literari i periodista, és conegut sobretot pel nom d’Armand Obiols.

Col·labora a diversos diaris com Diari de Sabadell, La Veu de Catalunya, La Publicitat i La Nau, on publica cròniques de la seva ciutat, poemes i crítica literària. Entre 1937 i 1947 és redactor en cap de la Revista de Catalunya.

Amb voluntat de renovació cultural, funda amb Francesc Trabal i Joan Oliver, el Grup de Sabadell i el 1924 l’editorial La Mirada que publica llibres dels autors catalans més innovadors de l’època. Durant la República participa activament en la vida políticocultural del país i el 1939 s’exilia a França, on manté una estreta relació amb Mercè Rodoreda. Finalment, treballa per a l’ONU a Ginebra i Viena, ciutat, aquesta última, on mor el 1971.

El seu esperit d’exigència i perfeccionisme fa que la seva obra aparegui editada pòstumament. El 1973 es publica Poemes i a partir de 1988 l’Ajuntament de Sabadell i la Fundació La Mirada, publiquen bona part de la seva obra: Mirall antic i altres poemes (1988), Buirac (1996), Lectures del romanticisme (2006), etc. El fons de la seva obra és a l’Arxiu Històric de Sabadell.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC
Documentació: Arxiu Històric de Sabadell. Fundació La Mirada. 
Fotografies extretes del llibre NADAL, Marta: De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Barcelona: Edicions 62, 2000.

Castellano

Castellà

Joan Prat (Sabadell, 1904 – Viena, 1971). Poeta, crítico literario y periodista, es más conocido por el nombre de Armand Obiols.

Colabora en diversos periódicos como el Diari de Sabadell, La Veu de Catalunya, La Publicitat y La Nau, donde publica crónicas de su ciudad, poemas y críticas literarias. Entre 1937 y 1947 es jefe redactor de la Revista de Catalunya.

Con voluntad de renovación cultural, funda con Francesc Trabal y Joan Oliver, el Grup de Sabadell y el año 1924 la editorial La Mirada que publica libros de los autores catalanes más innovadores de la época. Durante la República participa activamente en la vida político-cultural del país y el 1939 se exilia a Francia, donde mantiene una estrecha relación con Mercè Rodoreda. Finalmente, trabaja para la ONU en Ginebra y en Viena. En esta última ciudad fallece el año 1971.

Su espíritu de exigencia y perfeccionismo provoca que su obra aparezca editada póstumamente. En el 1973 se publica Poemes y a partir de 1988, el Ayuntamiento de Sabadell y la Fundación La Mirada, publican buena parte de su obra: Mirall antic i altres poemes (1988), Buirac (1996), Lectures de romanticisme (2006), etc. El fondo de su obra se encuentra en el Archivo Histórico de Sabadell.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Documentación: Archivo Histórico de Sabadell.
Fotografías publicadas en el libro NADAL, Marta: De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Barcelona: Edicions 62, 2000.

English

English

Joan Prat (Sabadell, 1904 – Vienna, 1971) was a poet, literary critic and journalist who is mainly known by his pen name of Armand Obiols.

He wrote for several newspapers, for example Diari de Sabadell, La Veu de Catalunya, La Publicitat and La Nau, where he published articles about Sabadell, poems and literary criticism. Between 1937 and 1947 he was editor-in-chief of Revista de Catalunya.

Along with Francesc Trabal and Joan Oliver and with the aim of working towards cultural renovation in Catalonia, he founded, the «Grup de Sabadell» (Sabadell Group) and, in 1924, the publishing house La Mirada, which brought out books by the most innovative Catalan writers of the times. In the years of the Republic he actively participated in Catalonia’s political and cultural life, after which he went into exile in France in 1939, whereafter he was closely associated with Mercè Rodoreda. He eventually worked for the United Nations in Geneva and then in Vienna, where he died in 1971.

Thanks to his exigent spirit and perfectionism his work was only published posthumously. Poemes (Poems) appeared in 1973 and, after 1988, the Sabadell City Council and the La Mirada Foundation published a good part of his work: Mirall antic i altres poemes (Old Mirror and Other Poems, 1988), Buirac (Quiver, 1996), Lectures del romanticisme (Readings of Romanticism, 2006), inter alia. The collection of his work is to be found in the Arxiu Històric de Sabadell (Historical Archive of Sabadell).

Web page: Francesc Viñas for AELC
Documentation: Arxiu Històric de Sabadell.
Translation: Julie Wark.
Photographs: from the book by NADAL, Marta: De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda (On Fire and Silk: Mercè Rodoreda’s Biographical Album). Barcelona: Edicions 62, 2000.

Biografia

Joan Prat i Esteve, més conegut pel seu pseudònim d’Armand Obiols, neix a Sabadell el 18 de juny de 1904. Autodidacta, des de ben jove col·labora a la premsa local, especialment al Diari de Sabadell, on publica articles i poemes. Amb Francesc Trabal i Joan Oliver formen el Grup de Sabadell, que té com objectiu la renovació cultural i social des de la creació literària i artística. També funda l’editorial La Mirada, que comença a publicar les primeres publicacions l’any 1925.

Fa de corresponsal de la seva ciutat i escriu diverses cròniques a La Veu de Catalunya, on signa amb el nom de White. Cap a l’any 1927, escriu diverses crítiques literàries al diari La Publicitat que li aporten un gran reconeixement entre el món cultural de l’època. Escriu poesies amb una clara influència de Paul Valéry, Josep Carner i Carles Riba. Al mateix temps, inicia contes i novel·les que no acaba perquè, a més de la seva indecisió, té un sentit extrem de la perfecció.

Quan es proclama la República ingressa al partit d’Acció Catalana, en el qual participa activament. Col·labora a La Publicitat i més tard a La Nau, el diari vespertí fundat per Rovira i Virgili, on signa amb el pseudònim Buirac. Durant la guerra del 36, Obiols col·labora amb el Servei de Biblioteques del Front i amb l’Agrupació d’Escriptors Catalans. L’any 1937, es casa amb Montserrat Trabal, germana del seu amic cofundador del Grup de Sabadell. Quan es crea la Institució de les Lletres Catalanes, és nomenat cap de redacció de la Revista de Catalunya, càrrec que exerceix intermitentment fins al 1947.

El 1939 marxa a l’exili, primer a Perpinyà i Tolosa de Llenguadoc i més tard al castell de Roissy-en Brie, prop de París, facilitat pel comitè d’ajut als escriptors espanyols que presideix André Gide. És en aquests anys que comença la seva relació amb Mercè Rodoreda, que no acaba fins a la mort de l’autor sabadellenc.

Amb l’ocupació alemanya de França durant la segona guerra mundial, és obligat a anar cap al sud. És detingut a Llimotges i passa a treballar en una pedrera a la vora de Bordeus i a un camp controlat pels nazis en la mateixa ciutat. Finalment, és membre del Service Central de la Main-Oeuvre depenent del Ministeri de Treball francès. Acabada la guerra, obté la feina de traductor a les oficines de l’ONU de Ginebra i anys després és assessor cultural d’aquest organisme a Viena, ciutat on mor l’any 1971 a causa d’una afecció cerebral.

El seu esperit exigent i abúlic alhora fa que les seves obres només es publiquin pòstumament. A partir de 1973, apareix el seu primer llibre de Poemes, editat per Proa. Posteriorment, el 1988, l’Ajuntament de Sabadell i la Fundació La Mirada inicien la publicació de la seva obra. Una part encara resta inèdita. L’any 2004, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Aula Carles Riba de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona i la Fundació La Mirada commemoren el centenari del seu naixement amb una jornada dedicada a glossar-ne la figura.

Armand Obiols i Montserrat Trabal l'any 1930.
Armand Obiols i Montserrat Trabal l'any 1930.
Armand Obiols amb altres escriptors catalans a Ville Rosset.
Armand Obiols amb altres escriptors catalans a Ville Rosset.
Armand Obiols i Mercè Rodoreda a Laussanne.
Armand Obiols i Mercè Rodoreda a Laussanne.
Armand Obiols i Mercè Rodoreda a Roissy-en-Brie.
Armand Obiols i Mercè Rodoreda a Roissy-en-Brie.

Premis

  • Englantina d’or als Jocs Florals de la Sorbona-París (1948): «Oda a Catalunya».
  • Premi Crítica Serra d’Or. Menció especial (1974): Poemes.
    • Armand Obiols als Jocs Florals de París, de l'any 1948.
    Armand Obiols als Jocs Florals de París, de l'any 1948.

    El sastret i el diable.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Llegir constituïa la seva gran passió i la seva finalitat immediata. Ara, la passió per la lectura es traduïa en una vasta informació dels corrents literaris universals, i li permetia de formular judicis que, apassionats, sarcàstics o inexorables, impressionaven per la seguretat i la lucidesa amb què els formulava. De tant en tant, corria la veu que preparava un assaig literari «important». Era cert? Amics seus afirmaven haver-ne llegit fragments. Però tot quedava enlaire. Per donar fe de vida, de tant en tant, a tongades, publicava articles a La Publicitat. Els que tendien a l’assaig literari eren més aviat barrocs i deliberadament obscurs; els pròpiament periodístics, vius, incisius i directes. A La Nau inicià una secció que fou suspesa per excessivamet mordaç. El seu prestigi s’afermà en els darrers temps del règim autònom, en fer-se càrrec de la Revista de Catalunya, mal que no hi publiqués ni el més breu article signat. Tot el que quedava fora de l’art i de la literatura li inspirava el més profund menyspreu. O només ho semblava: posat a prova pel seu partit, Acció Catalana, resultà un orador i conferenciant polític excel·lent. Més endavant, demostraria que, tot i semblar-ne obsedit, podia fins a cert punt prescindir de la literatura i absorbir-se en altres treballs. Sens dubte Obiols era un cas de doble personalitat.

    (Domènec Guansé: «Poesia d’Armand Obiols», dins De Maragall a l’exili. Assaigs de crítica literària. Tarragona: El Mèdol, 1994, p. 134)

    * * *

    Estances de Riba, i en aquest sentit caldria remarcar l’abundor de formes de negació, d’anihilació gairebé, que arriben al paroxisme a «Quan serem morts»:

    «En nostre cel, tot lívid, un dolç ocell rendit
    confegirà, com d’esma, els mots que no ens hem dit.»

    Absència, soledat, oblit i enyor són motius als quals fan referència contínuament les imatges, combinats amb altres elements comuns de l’escriptura simbolista, derivats de la immaterialitat, del desenclavament del temps, condicions en les quals els simbolistes cerquen el món transcendent – un món paradoxalment inabastable- i que els permeten d’assolir una mena d’absolut verbal. Els ulls, les aigües, els miralls, el cel, els núvols, les transparències, l’oreig, el silenci són alguns d’aquests elements comuns, situats en aquell registre de les coses fugisseres que sembla constituir l’essencial de la realitat per als simbolistes. El mar, el pèlag, el llac, elements d’una realitat vivent i mòbil, fluent com la vida dels homes, centren així els moments cabdals de l’existència: l’amor («Amor, dintre ton pèlag l’onada és dolça i greu /gravidesa d’atzur feixuga d’estelada») i la mort, vora les aigües (ribes, sorrals, etc.) o prefigurada per les aigües mateixes («l’aigua fosca i estèril de l’oblit»). I alhora, seguint la tradició simbolista, tots aquests elements són capaços de reflectir els espais estel·lars, emblema d’un enllà incopsable directament.

    (Joaquim Sala-Sanahuja: «Armand Obiols en temps de simbolisme», dins Armand Obiols: Mirall antic i altres poemes. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, 1988, p. 22-23)

    * * * 

    Cal reconèixer a Armand Obiols aspectes innovadors en la metodologia de l’ensenyament de la literatura. Una aportació que va quedar a l’ombra per la injustícia d’una guerra i d’un exili i que es manifesta en un mèrit tangible de relacions de fonts, de dependències i de lligams que va establint Obiols entre un autor i un altre o com una obra és deutora d’una d’anterior. L’avanç de les especulacions o els raonaments del «neoprofessor» són la demostració inequívoca que autoritzen a qualificar-lo com a mestre en aquesta matèria. La bona literatura, els clàssics que ens han precedit en l’exercici de la imaginació escrita, cal llegir-los i rellegir-los, perquè, com subratlla Obiols, «Una primera lectura deixa generalment en el llindar d’aquests llibres. (Està parlant d’Homer i de Shakespeare, p.119-120) Per atenta i minuciosa que sigui sempre deixa racons inexplorats, coses incompreses. Són, en una paraula, llibres sempre nous a rellegir, com una festa, tota la vida…

    (Anna Maria Saludes i Amat: «Armand Obiols, entre el poder de la paraula i la força del silenci», dins Armand Obiols: Lectures del Romanticisme. Sabadell: Fundació La Mirada, 2006, p. 20-22)

    * * *

    És a Paraules on Obiols comença el seu tercer camp d’actuació, que acabarà incidint en el conreu de la seva crítica, molt aviat pendent dels debats sobre la novel·la a Catalunya. Si fins ara l’hem vist com a poeta i crític, a Paraules comença a traduir narrativa estrangera al català, activitat que, paral·lela a la de Carner, Riba i Folguera, continuarà al Diari de Sabadell i el durà, fins i tot, al conreu de la narrativa breu – i a aquell mític projecte de novel·la del qual tothom parla, del qual Oliver recorda alguns detalls i que qui sap si caldria veure com una de les bromes d’Obiols, potser, fins i tot, amb la complicitat d’Oliver.

    (Jordi Marrugat: «Armand Obiols i la configuració del Grup de Sabadell (1918-1928)», Els Marges, núm. 85, 2008)

    Entrevistes

    No volent ésser menys que altres i seguint aquest corrent d’ara d’efectuar intervius, que malgrat tot no deixen de tenir un caire interessant tota vegada que és una impressió personalíssima de qui és requerit, ens hem acostat al nostre dilecte escriptor i indòmit noucentista Armand Obiols perquè ens parlés de «La Mirada», aquesta institució editorial de casa nostra que està rebent tots els honors de consideració de les hosts literàries de darrera hora barcelonines. No fa gaires dies justament que el nostre Trabal va parlar-ne des de La Publicitat, i ara per a completar el que es deixà de dir hem cregut estar acertats de recollir el pensament d’aquest novíssim poeta de qui esperem molt i sobretot quan li hagin passat certes entremaliadures de joventut.

    Així que expliquem a l’Armand Obiols el nostre objecte ens mira de primer com un infant inofensiu, però, de seguida, esclata aquell somriure irònic i misteriós, que no podem esbrinar ben bé si és de perdona-vides. De totes maneres com que ja el coneixem, ens revestim de valor i saltem per damunt de tot prejudici d’inferioritat. Insistim i ens atorga l’interviu. Aquí va:

    —…
    —Poques coses noves us puc dir de «La Mirada». Sempre ens havia suggestionat la creació d’una Editorial selecta. Començàrem, sense cap trajectòria netament definida, encara, publicant un llibre d’En Trabal i un de Guerau de Liost. Unes converses amb Josep Carner ens estimularen i ens orientaren molt. Ens varen fer ésser, sobretot, més ambiciosos. Necessitarem un capital que fos una garantia mínima d’estabilitat. Publicàrem aleshores, «Tres estels i un ròssec» de Bellafila, que clou el primer període de «La Mirada». Aquest període ha estat liquidat d’una manera brillant. «L’any que ve» es va vendre molt, gairebé no ens en queda cap. D'»Ofrena Rural» us puc dir només que és el llibre de versos que més s’ha venut a Catalunya aquests darrers temps. Un «record», gairebé. «Tres estels i un ròssec» és encara un llibre actual, es ven normalment.

    — …
    —El nostre capital inicial fou subscrit immediatament. Ara «La Mirada» està sòlidament establerta. Un Consell, presidit per En Carner, té cura de l’elecció dels llibres. Aquest nom sol ja diu tot el que us podria dir sobre aquest punt. Hi ha un patronat format pels que han subscrit el nostre capital. Tots els homes d’aquest patronat tenen un prestigi fort. Ja sabeu que en Sallent és el nostre impressor i que, amb En Marlet té cura de la direcció tècnica. En aquest sentit també podem estar tranquils.

    —…
    —De fet, es pot dir que «La Mirada» començarà a existir amb la publicació dels llibres d’En Pla, d’En Riba i d’En Carner, que són imminents. Són els primers llibres que donem d’ençà de la nostra constitució econòmica. No cal que us digui si són importants. Ja s’ha dit que el «Manolo» és el millor llibre d’En Pla. L’èxit de la subscripció ha estat sorprenent. És un llibre que ens ha fugit dels dits en un obrir i tancar d’ulls. «Sis Joans» de Carles Riba, és un llibre per a infants, d’un gran to. Podem assegurar que els grans no hi perderan res llegint-lo, devorant-lo. No cal fer l’elogi de Carles Riba, i si us dic que «Sis Joans» respon plenament al seu prestigi enorme ja no us puc dir res més. En Riba que és un gran poeta i un gran crític, és, també, un gran narrador. Recordeu el «Perot Marrasquí» i l'»Ingenu Amor». Doncs bé, «Sis Joans» confirma tot el que es diu d’aquest home, el més complet que tenim…

    —…
    —La nostra edició dels «Fruits Saborosos» ha estat corregida per En Carner. Calia reeditar aquest llibre clàssic ja dintre la nostra Poesia. «Fruits Saborosos» consagrà el prestigi naixent d’En Carner. I un llibre tan famós, és , encara, poc conegut. Les correccions d’En Carner, d’antuvi lleugeres, són ara, importants. El llibre ha guanyat en precisió, en transparència. Jo crec que la reedició i la «misse au point» d’aquest llibre serà una de es glòries de «La Mirada».

    —…
    —Després tenim llibres de Joan Oliver, de la Clementina Arderiu, de l’Esclassans, d’En Pla… un llibre de contes per noies, de Josep Carner, estances de Carles Riba. Segurament editarem tota la producció nova d’En Carner. Editarem també una sèrie d’art que començarà amb un volum de vint-i-cinc dibuixos inèdits de Picasso. Després vindran volums d’En Dalí i d’En Miró. En fi, enraonaria una hora seguida si us digués tots els projectes. El que ara ens apassiona més és la nostra sèrie francesa. Donarem versions de les millors obres catalanes. Col·labora estretament amb nosaltres el grup francès de Marsella, que traduirà i administrarà els llibres. Aquesta nova empresa de «La Mirada» està plantejada amb totes les garanties d’eficàcia.

    (Joan Trias Fàbregas: El nostre interviu, amb Armand Obiols, parlant de «La Mirada», Diari de Sabadell (Sabadell), núm. 2.334, 15 de desembre de 1927)

    Armand Obiols l'hivern de 1939-1940.
    Armand Obiols l'hivern de 1939-1940.

    Antologia

    QUAN SEREM MORTS

    En nostre cel, tot lívid, un dolç ocell rendit
    confegirà, com d’esma, els mots que no ens hem dit.
    Hi haurà dins la llum casta, llunyanes, dues roses
    fingint el foc inútil de nostres boques closes.
    Damunt els marbres pàl·lids l’oreig, màgic perfet,
    estrafarà entre fulles el bes que no ens hem fet.
    I es sotjaran, de nit, fins que els fondrà l’albada, 
    els nostres ulls, immòbils en mig de l’estelada.
    Sense parpelles – dolços i avellutats recers-
    ni el plor ni la rancúnia no els velaran mai més.

    NARCÍS

    Llunyans, lívids, iguals, extrema defallença,
    estels, profusió que l’instant recomença,
    desertàreu sos ulls per perdurar en la nit,
    sos dolços ulls balmats de vostra grave absència?
    En vostre fons, no és l’aigua divina del delit,
    vivents esplugues fosques, la líquida presència?
    Lentes devoradores, oh aigües sense esculls!
    Damunt sos tènues verds que cap traüt castiga,
    trement de soledat, sotjo tos ulls, amiga,
    o el tendre espectre de mos ulls?

    MIRALL ANTIC

    Mirall, parany dolcíssim de fèrtils pregoneses,
    quina dea orgullosa ton doll aquietà?
    Reflectires cabells que la mort esbullà,
    esguards solcats per l’ira, ulls dolços de promeses,
    i els serves, invisibles, de les Parques ofeses
    precipitats dintre ton oval clar.

    Fontana sense doll, fontana benastruga,
    quina terrible set assadolles, clement!
    De nit deuen deixar el clot que els aixopluga,
    velant-te amb una fosca alenada llanguent,
    per suscitar en ton fons el dolç espectre absent,
    els que han poblat la teva espluga.

    SEQÜÈNCIA A LES ESPARSES D’ESTIU ASSERENAMENT

    Perquè em veig al damunt la neurastènia
    de sentir gramofons esparverats,
    ixo de la ciutat sense cap vènia,
    agost que danses dintre els envelats.
    Al lluny, damunt la pollancreda sèria
    el teu esguard com és enterbolit!
    camines orb, com pres per una dèria,
    que les Festes Majors t’han atuït.
    I són humides les auretes tristes
    tan malgirbades i amb un cant mesquí,
    però damunt l’alzina de setí
    em fas una rialla d’ametistes.

    (Mirall antic i altres poemes. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, 1988)

    Una vegada, en un país llunyà, verd i enclotat, vivia un pobre sastret que treballava tot el sant dia. Quan tot just el sol eixia, ja tenia l’agulla als dits i, da-li-dali, fins que es feia fosc. N’hi havien passat per les mans de gecs i de levites, de robes de magnats i draps de la pobrissalla! I ni així no es podia treure la misèria del damunt. Però era un home tan pacient i tenia un temor de Déu tan gran, que vivia feliç i mai no havia desitjat mal a ningú ni envejava els béns dels altres.

    Però, molt sovint, el que no s’esdevé en un any s’esdevé en un instant. Un matí es llevà amb una cara sorruda i, en lloc d’agafar l’agulla com cada dia, es posà a meditar:

    «Ja n’és de trist, ja, tot això —pensava—. Prou treballo tot el dia, però sembla que els sous se’m fonguin i com més va menys en tinc. Ben mirat Nostre Senyor em deu haver deixat de la mà. He estat sempre un bon home, i, en canvi, hi ha una mala fi de bergants que se la campen…»

    I així anava pensant. A l’últim —el pensament és tan llisquívol!— va fer mig d’esma:

    —Si Nostre Senyor no t’ho arregla potser el diable voldrà arreglar-t’ho!

    Tot just havia acabat de fer aquest mal pensament —i qui sap encara els que hauria fet!- van trucar a la porta. Obrí i un home embolcallat amb una capa entrà sense descloure els llavis. Però, quan fou dins digué:

    —Això rai! No hi ha com preguntar-li-ho!

    I es badà la capa.

    Reina Santíssima! Quin salt va fer el pobre sastret! Tenia davant el mateix diable que se’l mirava amb un ull tot maliciós. Valga’m Déu, quina orella més fina!

    Llavors el diable es llevà el barret i s’assegué vora el foc.

    —Quin temps que fa!— digué amb un tremolor de fred-. Però aquí s’està bé… la saps llarga. Dóna’m un glop per beure i mirarem d’endegar quelcom.

    El sastret més mort que viu, portà una ampolla. El diable omplí un vas, el buidà d’un glop i, estenent les cames, va fer:

    —Tu mateix, què vols?

    El sastret va fer el cor fort i a la fi, amb una veu trencada, digué:

    —Ja veurà… Jo… No res… Pensava que…

    El diable esclafí una gran riallada.

    —Quina por que us faig. I és estrany, no puc fer més bons tractes…

    Callà un moment, es fregà les mans, i afegí:

    —Mira, ho sé tot, i per això he vingut. Puc donar-te cada dia tot el que necessitis. Però, això sí, hem de fer tractes. El dia que demanis alguna cosa més del que necessitis la tindràs. Amb una condició: al cap de tres vegades la teva ànima serà meva. Què et sembla?

    El sastret, de tanta basarda, amb prou feines va poder meditar una mica: «Tindré tot el que necessiti —pensava— i, per què he de voler més coses?» I al cap d’una estona va dir:

    —Fet!

    El diable va somriure i, mentre s’omplia de nou el vas, digué:

    —Mira, cada matí, quan et llevis, obre aquest calaix i hi trobaràs tot el que cal per viure. El dia que vulguis alguna cosa més fes dringar aquesta campaneta i de seguida la tindràs.

    I deixà una campaneta sobre la taula. Després prengué un altre vas, s’embolcallà i sortí.

    (El sastret i el diable. Sabadell: Fundació La Mirada, 1997, p. 5-8)