Josep Pous i Pagès neix a Figueres (Alt Empordà) el primer de febrer del 1873, i passa la infància a Avinyonet de Puigventós, on la seva família, propietaris rurals, tenien la casa pairal. Segueix els passos del seu pare i el 1888 es trasllada a Barcelona per estudiar la carrera de Medicina, però l’abandona després del tercer curs. També comença i deixa inacabada la carrera de Filosofia. Als vint anys contrau matrimoni amb Mercè Gómez, i funda, a Barcelona, una fàbrica de sifons que acaba fracassant. Durant aquest període, entra en contacte amb grups intel·lectuals, com ara la tertúlia de L’Avenç, fet que l’influeix decisivament a iniciar la seva carrera literària. Després de l’intent fallit com a petit industrial, torna a Avinyonet de Puigventós per administrar la propietat familiar, però a finals del 1903 retorna a la capital catalana per instal·lar-s’hi definitivament.
A partir del 1900 col·labora com a crític d’art per a la revista Catalunya Artística, i als vint-i-nou anys inicia la carrera de dramaturg, amb l’estrena, el 1902, de Sol Ixent. Continua la seva producció teatral amb certa regularitat, amb El mestre nou, escrita el 1900 i estrenada el 1903, L’enemic, estrenada el 1903, Els visionaris, escrita el 1902 però que no s’estrena fins el 1909, i una de les seves obres de més èxit, L’endemà de bodes, datada el 1903 i estrenada el 1904. El 1903 també escriu la seva primera novel·la, Per la vida, i l’any següent publica la segona, Quan es fa nosa. El 1905 apareixen el recull de narrativa breu Empordaneses i la novel·la Revolta, i estrena l’obra teatral Un cop d’Estat. Aquestes primeres obres se centren principalment en el món rural, i cerquen situacions quotidianes que poden servir a manera d’exemplaritat. Intenten plasmar els problemes ideològics i socials de l’època, i fàcilment s’hi endevina un cert to moralista.
El 1904 entra a la redacció d’El Poble Català, l’òrgan de l’esquerra catalana, com a periodista i crític d’art. Els seus articles van signats, sovint, sota diversos pseudònims com ara J. Mas i Roure, Joan d’Avinyó o J. Piula, i tracten sempre l’actualitat d’una manera combativa i amb intencionalitat política. A causa dels seus escrits reivindicatius en aquest periòdic, té diversos conflictes amb les autoritats, fins que l’any 1909 és empresonat durant un mes arran d’un article sobre la Llei de Jurisdiccions –que decretava que tothom qui critiqués l’exèrcit espanyol podia ésser jutjat per un tribunal militar–. De la seva experiència a la presó escriu De l’ergàstula (1909).
El 1912 publica la seva novel·la de maduresa, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, on resol magistralment l’equilibri entre projecció ideològica i trama novel·lesca. L’obra presenta les teories individualistes del modernisme, i tracta aspectes com la llibertat de l’individu i la força de la voluntat en contraposició a les coaccions socials. Reeditada fins als nostres dies, ha estat considerada una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX.
Com a dramaturg, la seva trajectòria fa un gir considerable en rebre una subvenció municipal gestionada pel seu amic Ignasi Iglésias, que li permet, a més de continuar escrivint teatre, convertir-se en empresari i director de la seva pròpia companyia, «El teatre català». Amb aquesta companyia intenta donar testimoniatge del teatre català, tant amb obres pròpies com d’altres autors locals, en un moment crític per al sector. En aquesta època escriu les seves obres més ambicioses, En Joan Bonhome (1912), Senyora àvia vol marit (1912), Pàtria (1914), Apretats però no escanyats (1914), Sang blava (1916) i Rei i senyor (1918). Amb aquestes obres, representades per tot Catalunya, assaja diversos gèneres teatrals com la comèdia, el drama rural i la farsa, i recorre amb freqüència a l’humor, la ironia i el pintoresquisme. La conjuntura desfavorable, amb una profunda crisi del teatre a Catalunya, resulta en la ruïna econòmica i un estat de salut precari que l’obliga a desfer la companyia.
El 1919 esdevé col·laborador i conseller de l’empresari teatral Josep Canals. Escriu exclusivament comèdies ciutadanes amb personatges burgesos, amb títols com Flacs naixem, flacs vivim (1919), Pagar el ram i no fer Pasqua (1920), Tardania (1921), Primera volada (1921), Maria Lluïsa i els seus pretendents (1928) i Vivim a les palpentes (1931). En certa manera supedita indirectament les seves obres als interessos econòmics, i s’adapta al que el públic burgès demana: comèdies de saló de temes trivials. Tot i així, conviccions de l’autor com la crítica a la cobdícia, a l’afany de poder i a la vida bohèmia hi apareixen sense fissures, i intenta fer compatibles el liberalisme amb l’industrialisme.
Durant la Guerra Civil Espanyola assoleix novament un perfil rellevant en política. Dirigeix la Institució de les Lletres Catalanes, que, fundada el 1937, aplega els intel·lectuals catalans fidels a la República, i és president de l’Ateneu Barcelonès entre 1937 i 1938. També cal destacar el vessant com a conferenciant, amb temes com «Després d’haver perdut Bilbao», «Catalunya ha de guanyar la guerra», «1714-1936», «La Revolució Russa i la nostra revolució», «Homenatge a Pau Claris», «En l’aniversari d’Àngel Guimerà», moltes d’elles aplegades a Al marge de la revolució i de la guerra (1937).
Finalitzada la guerra s’exilia a França, des d’on continua la seva trajectòria literària. Escriu Pere Coromines i el seu temps, publicat pòstumament el 1969, un recull de records sobre l’amistat que unia aquests dos homes, i publica el recull de proses poètiques De la pau i del combat, publicat el 1948 a Mèxic. El 1944 retorna a Barcelona, i organitza i presideix l’agrupació de partits polítics catalans «Consell Nacional de la Democràcia Catalana». En aquesta època corregeix i reedita alguns dels seus llibres amb la idea de preparar la publicació de les seves obres completes, projecte que no arribaria a finalitzar.
Josep Pous i Pagès mor el 15 de febrer del 1952 a Barcelona. Pòstumament surt publicat el recull de narrativa breu Tota la saviesa d’aquest món (1961), Pere Coromines i el seu temps (1969), una obra teatral estrenada el 1917 que restava inèdita, Damià Rocabruna, el bandoler (1985), i Dietaris i memòries de l’exili (2002), un recull del seu dietari des que surt cap a França, el 1939, fins al juny del 1940.
_0.webp)
