Novel·la Prosa Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Renada-Laura Portet

1927-2021

Renada-Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, la Fenolleda, Rosselló, 1927 – 2021).

Poeta i narradora rossellonesa a més de lingüista especialitzada en onomàstica catalana. En el camp de la literatura té pocs terrenys sense explorar. Així, ha publicat reculls poètics: Jocs de convit (1990), Una ombra anomenada oblit (1992), El cant de la Sibil·la (1994) i N’hom (2017), a més d’un gran nombre de llibres en prosa, com Castell negre (premi Víctor Català, 1981), L’escletxa (finalista del premi Sant Jordi, 1983), Rigau & Rigaud (finalista del Josep Pla de l’any 2002) o el recull de narracions breus Una dona t’escriu (premi Ramon Juncosa 2004).

De la seva especialització en toponímia i onomàstica neixen treballs com Els noms de lloc del Rosselló (premi Vila de Perpinyà 1981) o Toponímia rossellonesa (1983).

Renada-Laura Portet és una de les veus literàries nord-catalanes més importants i ha estat guardonada, a banda dels molts premis literaris, amb importants distincions honorífiques tals com les Palmes Acadèmiques amb el grau d’oficial (1988) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l’any 2004.

Fou sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Renada-Laura Portet.
Fotografia: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Castellano

Renada-Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, la Fenolleda, 1927).

Poeta y narradora del Rosellón es, además, lingüista especializada en onomástica catalana. En el campo de la literatura le quedan pocos terrenos sin explorar. Ha publicado libros de poesía: Jocs de convit (1990), Una ombra anomenada oblit (1992) El cant de la Sibil·la (1994) y N’hom (2017), así como un gran número de obras en prosa, como Castell negre (premio Víctor Català, 1981), L’escletxa (finalista del premio Sant Jordi, 1983), Rigau & Rigaud (finalista del Josep Pla del año 2002) o el libro de narraciones breves Una dona t’escriu (premio Ramon Juncosa 2004).

De su especialización en toponimia y onomástica nacen trabajos como Els noms de lloc del Rosselló (premio Vila de Perpinyà 1981) o Toponimia rossellonesa (1983).

Renada-Laura Portet es una de las voces literarias más importantes de la Cataluña Norte y ha sido galardonada, entre otros muchos premios literarios, con importantes distinciones honoríficas como las Palmes Acadèmiques con el grado de oficial (1988) y la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Cataluña, en el año 2004.

Fue socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Renada-Laura Portet.
Fotografía: Archivo personal de la autora.

English

English

Renada-Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, la Fenolleda, 1927) is a poet and fiction writer from Roussillon and a specialist in Catalan onomastics. She has explored almost all the fields of literature and has published three collections of poetry, Jocs de convit (Party Games, 1990), Una ombra anomenada oblit (A Shadow Named Oblivion, 1992) and El cant de la Sibil·la (Sybil Song, 1994), as well as a great number of prose works, for example Castell negre (Black Castle), winner of the 1981 Víctor Català Prize, L’escletxa (The Cleft), a finalist for the 1983 Sant Jordi (Saint George) Prize, Rigau & Rigaud, a finalist for the 2002 Josep Pla Prize and the short story collection Una dona t’escriu (A Woman Is Writing to You), winner of the 2004 Ramon Juncosa Prize.

In the fields of her specialities of toponomy and onomastics she has written Els noms de lloc del Rosselló (Roussillon Place Names), winner of the 1981 Vila de Perpinyà Prize, and Toponímia rossellonesa (Roussillonese Toponomy, 1983).

Renada-Laura Portet is one of the major literary voices of North Catalonia and, apart from the many literary prizes she has received, she has also been awarded such important honorific distinctions as being named Officier de l’Ordre des Palmes Académiques of France (1988), and the Creu de Sant Jordi (Saint George Cross) of the Generalitat (Government) of Catalonia, in 2004.

Portet was an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.
Photograph: Author’s personal files.

Biografia

Renada-Laura Portet neix a Sant Pau de Fenollet, la Fenolleda (Rosselló) el 28 d’agost de 1927.

El cognom Portet és adquirit del seu marit, però els seus dos cognoms «genètics» són Calmon-Ouillet. És filla d’una nissaga catalana de Conflent i de Rosselló i és llicenciada en llengües romàniques per la Universitat de Montpeller. S’especialitza en onomàstica catalana.

En l’actualitat viu a Perpinyà, on ha exercit de professora de batxillerat i universitària i ha estat directora del col·legi Comte Guifré, institut privat d’ensenyament secundari en llengua catalana. Actualment està jubilada de la seva activitat docent però manté el seu interès en els dominis literaris i lingüístics. Així, participa activament en col·loquis, seminaris i conferències, i continua publicant obra literària.

Com a especialista en onomàstica, és membre de la Comission Nationale de Toponymie, integrada al C.N.R.S. de París. S’ha dedicat a l’estudi de la toponímia i de l’antroponímia del seu entorn i, fruit d’aquesta especialització, neixen treballs com Els noms de lloc del Rosselló (premi Vila de Perpinyà 1981) o Toponímia rossellonesa (1983), a banda de molts estudis onomàstics en revistes especialitzades.

Com a poeta, narradora o novel·lista, Renada-Laura Portet figura a set antologies universitàries dels Estats Units, Alemanya, Itàlia, França i Catalunya. Té publicats diversos reculls poètics: Jocs de convit, amb pròleg i traducció bilingüe de Kathleen McNerney, de la West Vírginia University; Una ombra anomenada oblit (1992), El cant de la Sibil·la (1994) i N’hom (2017), amb un pròleg de Pere Verdaguer. La filòloga Carme Pagès dedica un assaig a la seva poesia, Renada-Laura Portet: La seva essència (2017), que inclou una antologia de poemes de Portet. És un estudi que analitza extensament l’obra poètica de Renada-Laura Portet, prenent-ne l’essència com a fil conductor, per això en el llibre s’explicita: «al llarg d’aquesta lectura anirem flairant les aromes íntegrament femenines del seu corpus poètic: olor d’herba mullada, olor sufocant, olor suau, fina olor, olor irritant, olor enrarida, olor aspre, olor de fruita, olor floral… penseu que seran gotes d’un destil·lat anímic, que ha passat per les serpentines d’una experiència vital intensa, olors que, definitivament, són la revelació, el descobriment de la seva condició, de la seva justificació, del seu plany, del seu punyent amor, que només pensa curar amb la figura literària».

Com a narradora i novel·lista ha publicat un elevat nombre de llibres, d’entre els quals cal destacar-ne: Castell negre, recull de narracions premiat amb el Víctor Català de l’any 1981 i traduït al francès el 1982; L’escletxa, obra finalista del premi Sant Jordi el 1983 i publicat a Barcelona el 1986; El metro de Barcelona (finalista del premi La Piga, 1988) i el recull de narracions Lettera amorosa (1990) són obres de caire eròtic i la novel·la Rigau & Rigaud. Un pintor a la cort de la rosa gratacul quedà finalista del premi Josep Pla l’any 2002 i narra la història de Jacint Rigau, pintor del rei Lluís XIV. La seva darrera obra, Una dona t’escriu (2005), és un nou recull de narracions breus que abasta vint-i-cinc anys de creació de l’autora.

Ha escrit, també, l’obra teatral Guillem de Cabestany o el convidat imprevist (1995), representada al Palau dels reis de Mallorca (Perpinyà, 1995), així com tres assaigs de temàtica «trobadoresca»: La llegenda del cor menjat (1994), La viole et l’or (1996) i Les Trobairitz (1996). Així mateix, ha realitzat traduccions, com El barber de Sevilla, de Beaumarchais (1994).

A Renada-Laura Portet han estat concedides, a banda dels nombrosos premis literaris, distincions honorífiques de gran rellevància com les Palmes Acadèmiques amb el grau d’oficial, l’any 1988 i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 2004.

Li agradaria que Déu li atorgués encara alguns dies de vida per poder escriure alguns llibres més, aquells que la massa feina i massa turments li han impedit, fins ara, d’escriure.

Renada-Laura Portet mor el 5 de setembre de 2021 a l’edat de noranta-quatre anys.

Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Prix du Ministère de la Culture (1974).
  • Premi major de poesia Ginesta d’Or (1976): Poemes.
  • Premi de la Biblioteca Catalana (1980).
  • Premi Vila de Perpinyà-Modest Sabaté (1981): Els noms de lloc del Rosselló.
  • Premi Víctor Català (1981) [retirat posteriorment]: Castell negre.
  • Orde de les Palmes Acadèmiques: «Chevalier» (1988).
  • Maître d’Honneur de l’Ordre Internacional dels «Anysetiers» (1993).
  • Orde de les Palmes Acadèmiques: «Officier» (1995).
  • Premi Joan Blanca (1997).
  • Comanadora (Orde de l’Estrella d’Or – Fundació Europea) (1999).
  • Prix de la Fondation Européenne (1999).
  • Prix Majeur des Lettres (1999).
  • Medalla d’argent (Orde de la Reine Violant) (2000).
  • Premi Ramon Juncosa de narracions (2004): Una dona t’escriu.
  • Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2004).
  • Prix Méditerranée-Roussillon (2005)
  • Premi de la rosa (2007): pel conjunt de la seva obra.

    • Guillem de Cabestany o el Convidat imprevist.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Quan escric aquestes ratlles ja ha començat el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que com vostès deuen saber se celebra a Perpinyà, Andorra, Girona, Lleida, Barcelona, Tarragona, illes Balears i València.

    He escrit en primer lloc Perpinyà, perquè em sembla que li pertoca en l’ordre de nord a sud, i també perquè precisament avui he començat a llegir L’escletxa (Ed. El Llamp), el llibre més recent de Renada-Laura Portet, en el qual l’escriptora de la Catalunya Nord teixeix la narració novel·lesca amb descripcions de la situació lingüística a la seva terra. El volum duu un proemi de Francesc Ferrer i Gironès, que fixa la cronologia del lingüicidi perpetrat pels «franximans» —com diu l’autora— a partir de 1659, que fou signat el Tractat dels Pirineus. Són dades que a la Catalunya Central —en l’expressió de Josep Guia— no coneixem gaire. […]

    La decadència del català a la Catalunya Nord, doncs, no ha estat un fet «natural», sinó una operació sistemàtica de destrucció, des de l’aïllament forçós de la resta de Catalunya fins a la prohibició interior total… fins i tot per a ser cirurgià o obrir una botiga! Però al cap de tres-cents anys encara hi ha gent que resisteix dins l’escletxa, i demana les nostres mans per eixamplar-la de mica en mica.

    (Josep M. Espinàs: «L’escletxa», Avui, dimarts 6 de maig de 1986)

    * * *

    La poesia de Renada-Laura Portet és una mica com ella mateixa… delicada, bella, directa i fortíssima. No et deixa l’opció de no respondre, la Renada-Laura. Jocs de convit és una invitació, però no pots refusar de jugar-hi. […]

    Una vegada més, els/les lector(e)s no seran capaços de resistir. Faran poemes. Ho faran, una mica si us plau per força. O sigui, si no vols fer poesia, lector, no llegeixis els poemes de la Renada-Laura Portet.

    (Kathleen McNerney: «Pòrtic» a Jocs de convit. Barcelona: Columna, 1990, p. 9)

    * * *

    A la lingüista, i també narradora i poeta, Renada Laura Portet no li deu haver fet cap favor, pel que fa a la difusió i la recepció de la seva obra literària, haver nascut i treballat a Sant Pau de Fenollet, a les terres de la presumpta Catalunya del Nord. Des dels cenacles metropolitans de la literatura catalana, s’acostuma a despatxar el tema rossellonès citant tres o quatre noms habituals, demostrant així que la inhibició i l’aïllament són gairebé totals: una anomalia més en una literatura que, encara que petita, està massa acostumada a prescindir de tot allò que no es troba davant mateix dels nassos capitalins. 

    Alguna cosa d’això hi ha en la història del pintor Jacint Rigau, reconstruïda per Renada Laura Portet en aquest singular Rigau & Rigaud que hauria de servir d’excel·lent pretext per a la recuperació de l’obra d’aquesta autora. […]

    Rigau & Rigaud no és pròpiament, ni tampoc s’ho proposa, una novel·la: més aviat és un suggestiu còctel que convoca procedients propis del quadre històric, de la biografia entesa a la manera anglosaxona, de la prosa poètica i del fulletó divuitesc. La prosa hi és barroca i exigent, feliçment allunyada dels models convencionals, plans i avorrits tan del gust dels mestretites d’avui, i desprèn, generosa, la sensualitat amb què es vol tenyir tota la narració. Se li poden retreure ocasionals excessos emfàtics (en l’estil i en alguns dels temes, com la catalanitat de Rigau o la fascinació de l’autora envers el «seu» personatge), o alguns moments àrids deguts a l’acumulació de dades històriques. Però això no treu que Rigau & Rigaud sigui una lectura estimulant, plaent i intensa, molt sincerament recomanable.

    (Sebastià Alzamora. Serra d’Or, núm. 513, setembre 2002, p. 65)

    * * *

    Poetessa, dramaturga i lingüista rossellonesa especialitzada en onomàstica catalana, escriptora total amb pocs camins per explorar al món de la literatura, Renada Laura Portet torna a publicar, després d’uns anys conreant diferents terrenys literaris, un recull de narracions breus marcat per la seva heterogeneïtat, característica gairebé inseparable del gènere (només els genis, que són pocs, i els mediocres, que són uns quants més, tenen la capacitat d’escriure un llibre de contes sense alts i baixos) accentuada aquí per l’enorme distància temporal entre relats: vint-i-cinc anys, ni més ni menys, separen la mala llet que desprèn Cantata per a una cigala queca, intel·ligent descàrrega contra els poetes sensibles i un dels millors contes del llibre, de la nostàlgia per la derrota, política i vital, de Para de beure, Daniel. Massa temps, potser, per poder dir que el llibre ha estat escrit per la mateixa persona. Tot i això, l’heterogeneïtat esmentada és més temporal que temàtica, ja que en aquests relats es parla, fonamentalment, de dues coses: del fet d’escriure («la vida l’ha matada i ella, de nit, mata la vida. Escriu», ens diu l’autora al conte que dóna títol al llibre, tota una declaració de principis) i de l’amor en les seves diverses formes (perdut a Para de beure, Daniel, retrobat a Uns ulls clars com aigua de neu, desitjat a La senyoreta Elvira, contrariat a L’Ós, carnal a Mana?, malaltís a Com un braç de patota, filial a Una dona t’escriu i decebut a Els panellets de l’amor, interessant variació sobre un magnífic relat de Julio Cortázar, Circe).

    (Alfredo García: «Vint-i-cinc anys no són res?», Avui (Cultura), dijous 24-divendres 25 de març del 2005, p. XIII)

    Entrevistes

    —A més d’escriure, a que et dediques habitualment?
    —Voldria només dedicar-me a escriure. Malauradament, m’ho impedeix el meu ofici de professora d’Institut, amb condicions materials (sobrecàrregues d’efectius i d’hores de treball) que han anat empitjorant des de fa un ramat d’anys. Si no fos això, i les feines familiars, potser també que jo pintaria. M’agrada molt, i de jove, pintava (amb bastant aprovació i encoratjament dels professors meus i d’alguns altres «coneixedors» en la matèria). Saps que el meu marit és pintor, i escultor: va ser finalista al Premi de roma d’escultura l’any 45, (el primer any en què va concursar) i no hi va pas més tornar.
    M’agrada molt la música també. Anys enrere, jo dedicava almenys una hora diària al piano. Molt regularment. Però tot això està acabat. Ara no puc més. Tanmateix la música és per a nosaltres una cosa molt «casolana». El meu fill és músic, crec i tot que puc dir: excel·lent pianista, i professor de piano.

    —Has nascut i vius al Rosselló, quin és l’idioma de la teva família? Parles en català sempre que t’entenen?
    —L’idioma de la meva família era el català. Dic bé: era, perquè els pares mai no es varen dirigir a nosaltres, els fills (el meu germà i jo), en català. Mai. Entre ells i amb els avis, parlaven en català, però mai amb els fills. A vegades, només quan s’enfadaven o es burlaven, és a dir, quan la parla sortia en forma emotiva, espontàniament, llavors si, ho feien en català. I a mi m’agradava tant que recordo que, més d’un cop, feia néixer intencionadament aqueixes «ocasions»…

    (Maria Oleart: «Entrevista amb Renada-Laura Portet», Alella, època 4, estiu de 1983, núm. 181, p. 24-28)

    * * *

    —En el llibre la narradora, vós mateixa, insistiu força en la pèrdua de la catalanitat i de la llengua des del temps d’en Rigau fins avui dia. Gairebé sembla un plany recurrent. Us ha sortit així o ho heu fet d’una manera ben conscient?
    —Tot el llibre me l’he pensat i repensat a fons. I això que dieu que heu remarcat ho he fet amb tota intenció, segur.

    —Doneu el català per perdut, aquí?
    —Sí, està agonitzant, a Catalunya Nord. I a Catalunya Sud hi ha qui diu que el català haurà desaparegut d’aquí a cinquanta anys… Què voleu, totes les llengües moren, un dia. Com a lingüista, ho veig malament, el català s’està perdent fins i tot a Barcelona. Aquí, pitjor. L’altre dia em deien que enguany han arribat a Catalunya Nord quatre mil forasters, francesos, que s’instal·len a viure aquí. D’aquí a vint-i-cinc anys serem 450.000 habitants en aquest nostre petit espai nord-català… Quants catalans quedarem aquí, parlant català? Vull dir catalans d’aquells com els nostres vells, que parlen un català autèntic…

    —Aquest llibre va quedar finalista del premi Josep Pla 2002… Deu estar al corrent que hi ha hagut rumors que deien que el vostre llibre havia de ser el premiat, però que factors extraliteraris no ho van fer possible…
    —Sí, sé que han corregut aquests rumors. A mi, oficialment, m’han explicat que vam quedar dues finalistes i hi va haver empat, i que el jurat va triar de donar el premi a la més jove… Es veu que sempre es fa així. 

    —Però l’editorial Destino us publica l’obra i us signa un contracte de quinze anys…
    —Això és una gran tranquil·litat per a un escriptor. He plorat de desfici perquè hauria pogut tenir un contracte com aquest des del 1981 amb Selecta, quan em van concedir el premi Víctor Català amb Castell Negre i vaig tenir problemes perquè una petita editorial d’aquí havia publicat el llibre.

    —Ja deveu tenir clar quin serà el proper llibre que publicareu…
    —Sí, però no ho diré pas. El que sí que puc dir és que en tinc d’altres d’acabats i ara n’estic acabant un sobre un tema que, també, tinc al mosull dels ossos, com deien a casa meva. D’inèdits no me’n manquen. Per exemple, tinc una novel·la sense puntuació.

    —L’editorial Destino us respecta molt els rossellonismes, en el llibre. Us ha calgut batallar molt amb l’editor i els correctors.
    —Jo vaig demanar que es respectessin els meus rossellonismes. M’ha calgut negociar amb els correctors. A l’editorial jo els deia que als valencians i mallorquins se’ls respecten els dialectalismes, doncs que fessin igual amb mi. Em cal dir, tanmateix, que l’editor em va dir que si no estava d’acord amb les correccions ells ho farien com jo volia. I això és admirable.

    —Quina valoració feu de la literatura en català que es fa a Catalunya Nord?
    —Tinc una formació intel·lectual que no encaixa gens ni mica amb les modes d’avui, és terrible. Quan m’he format es valorava la literatura amb recerca d’escriptura i això ho tinc molt fixat, no me’n puc desfer. Per a mi, no es pot parlar de literatura si no hi ha una manera d’escriure que no s’assembla a cap altra. Cal que s’escrigui en català i valoro l’esforç que hi ha a Catalunya Nord per fer creació literària.

    —De quin llibre esteu més orgullosa?
    —Sincerament, de Castell Negre. Hi ha un esforç d’escriptura com mai he tornat a fer. En el sentit literari, la meva veritable obra és Castell Negre. I que no s’hagi valorat per les autoritats literàries d’aquí m’ha ferit i em fa pena. I no sé si aquesta desconsideració és per gustos o per intencions…

    (Aleix Renyé: «Renada Laura Portet», El Punt, del 6 al 12 de juliol del 2002, p. 8-9)

    Antologia

    La por. El dubte. L’atzar.
    Què sabem?
    Desvari sense raó.
    La màquina dels sentiments?
    Rudimentària, sorollosa, indecent,
    fàbrica de desesper
    tan vana com les bombolletes d’aire
    negades en les aigües d’un llac.
    Sempre les mateixes emocions.
    Les repetim.
    I la corretja dels mots
    guimba, es desprèn.
    Els estralls
    són a cada vegada
    més considerables.
    (Cruixit de paper nyaufat,
    la paperera n’és plena…)

    Si d’aquests fulls de la meua amargor
    se’n fes un recull seguit,
    això esdevindria el consum sencer
    de la teua absència, 
    crit agarrat a les pols
    que sempre s’emporta el vent
    entre cel i terra.

    (Una ombra anomenada Oblit. Barcelona: Columna, 1992, p. 47)

    * * *

    I si em regirés amb tan sols un somriure?
    Els gossos boigs del record
    que m’envesteixen
    sota l’atenta seda de l’aigua decursiva del temps
    esdevindrien llum amb mil efígies burlaneres…
    i em creuria lliure.
    Sacsejo
    la meua joia inhàbil al vent de l’horitzó
    i em crec que somric.
    Ser humà posat en creu.
    Uns folls vegetals ensopits giren sense fi…

    ¿Quina ciutat
    on es queixen els vents
    em suplica
    amb estrany balanceig indecís?
    Qui balla mentre jo pateixi?
    Qui canta mentre jo xiscli?
    Vull donar la seua veritat
    a la que és la faç meva aquesta.
    Vull que em cridin pel meu nom
    no disfressat en forma estrangera.
    Vull conèixer-me per fi
    al bell mig de la sang i de les plagues
    de la meua nua solitud desmesurada.
    Però
    les flors que jo vull olorar em fugen.
    Però
    la fruita que mossego m’escapça la integritat.
    Però
    en eixir de la ciutat aquesta tinc les mans i el cor buits,
    amb la ferida mortal
    d’un univers que viu del seu morir.

    I he cridat a ple pulmó
    la meua revolta de finar.
    He donat la volta a la clariana,
    ara torno al primer arbre de ma vida
    Els ulls i el terra

    que deporta al fons de la seua obscura selva,
    ja no sé més si encara existeixen
    sepultats sota la neu del meu exili.
    Desconeguda
    i fressosa dels meus esquarterats espers,
    oposo al cel
    l’escàndol acceptat.

    I aquell únic ocell dels boscos, mort,
    abans del naixement en el meu pensament,
    d’altres pensaments,
    i les pedres,
    i els homes,
    i els desapareguts i els anorreats, i els joves impacients
    cap
    no m’ha conegut.
    Aleshores
    la meua estació novella
    (ja sobre l’adéu)
    ha pres el camí de la lenta nuvolada
    dins la relliscada de llurs mandroses mentides…

    I aquell ésser que crec sóc jo
    va i ve, veu, somnia
    i s’esgarria
    en ell mateix fins a abastar el silenci
    d’aquell infant perdut,
    randes esquitxades de la joia.
    Les paraules,
    totes les paraules dels homes,
    cremades a la foguera del seu cor.
    I l’infant aleshores
    torna a agafar el solitari joc de cartes del món.

    Perpinyà, 28 de febrer de 1988

    (Jocs de convit. Barcelona: Columna, 1992, p. 21-23)

    * * *

    Oh llum, llum amiga, companyeta meua, llum juganera, tu que em fas la rateta, tu que em regales papallones tardorenques, fora de saó, boges i goges, iridascents, increïbles a fe d’altri, taques inefables de ventall de paó, enlluernadores pampallugues, joia de les meues nines, principi dels principis, font de tresors, suma intacta de l’Essencial, divisible i indivisible, siguis lloada! Sense que et pugui tocar, ets real, concreta i indispensable. Ets el camp de batalla de la vida mentre la vessant d’ombra és la vessant de la mort… Gràcies a tu, els elements són els meus servidors, tot ho fas meu. No hi ha vibració infinitesimal que, amb tu, se m’escapi, cap que no em porti transmutació cap a l’espellida acomplerta del meu ésser.
    Així sigui!

    Com inscrit a les taules de la Llei, en Jacint no podia eludir el destí.

    (Rigau & Rigaud. Un pintor a la cort de la rosa gratacul. Barcelona: Destino, 2002, p. 14)

    * * *

    L’home mor i es dilueix i ningú no el coneix tu tampoc no el coneixes tu tampoc no et coneixes tu tampoc no els coneixes aquests caps flor de jovent destí d’home per complir manyagueries de viola en contrapunt estrafolles florides de gràcia calzes suaus inclinant-se l’un vers l’altre boques boques boques estridències a vegades mel i desig de boca oferta encarnada rosa roses rosa roses rosses roses negres ànima i carn cors cors esbatanats tots siguin de clavells mascles o de clavells transvestits tendres femelles clavellines amable contrarèplica contrarevolució convivències alliberada societat insegregable contrapàs contradansa laralalà turututut xiribiribí no ploris no no ploris gaire ballen les titelles ballen el vicis ballen les fingides virtuts ballen mundanes magnòlies de setí abraçades a lliris erectes davant un badiu de margaridetes i orquídies com ocells exòtics ben aviat caps canosos d’una derisòria neu impura destí d’home acomplert ja sense saber el per què per més explicacions que busquin s’ou remoreja calla crida xiscla la terrible incògnita que espelleix a la cel·la dels manicomis abrigada darrera unes portes que separen diuen dos mons que pertanyen al mateix món l’única veritat on s’ensorra l’opinió teva i la de l’altre la contrària i la pariona l’espasa i el violí la carícia i l’ofensa la pluja i els vents tots els vents unilaterals o conjuminats de qualque costat que bufin d’aquí i d’allà i fins d’altres planetes amb la pols la pols la pols còsmica i multimil·lenària la POLS la POLS que tot ho venç.

    (Una dona t’escriu. Canet de Rosselló: Trabucaire, 2005, p. 25-26)