Joan Agustin Goytisolo
La darrera vegada que ens vam veure, estava espantat pels amics que encara no se li havien mort, però, tanmateix, bevien massa i ell bevia per oblidar-ho. Aquests nens de casa més o menys bona que es van trobar a la primera línia de l’antifranquisme cultural, bevien per estètica, perquè beure era una manera d’escapar-se de la degradació moral, de practicar la dissidència des d’un cert aristocratisme de l’esperit. I vam parlar dels seus viatges per l’Àfrica, de la seva amistat amb determinats líders de les ex-colònies portugueses, de Fidel Castro i el seu cas, d’un vell anarquista que havia conegut prop de Lió en un dels seus viatges, de la Conca de Barberà —on, finalment, ha arrelat— i de projectes comuns que mai no han arribat a fer-se.
«Pel poder d’un mot// reprenc la meva vida» va escriure Paul Eluard en un cèlebre poema titulat Llibertat. José Agustín Goytisolo considera que la llibertat és Más que una palabra, títol d’un poema dedicat a Oriol Solé Sugranyes amb uns versos que diuen: «La libertad si quieres será tuya// pero// sólo por un momento// porque cuando la tengas// se escapará riendo entre tus manos// y tendrás que buscarla y perseguirla// por las calles ciudades praderas y desiertos// de todo el vasto mundo// porque se deja amar únicamente por amor por ganas// porque ella// es más hermosa que una pluna al viento«.
Ahir, Dia del Llibre, la Universitat de Barcelona va retre homenatge a José Agustín Goytisolo. Molts, sense ser-hi, hi érem.
Fernando Claudín
¿Quin lloc reserva la història als dissidents? La Passionària va ser enterrada en olor multituds i les seves complicitats, ofegades en un mar d’elogis untuosos. A Claudín, en canvi, probablement l’enterrin en silenci, tot i que la Passionària feia anys que anava contra la història i Fernando Claudín havia intentat, en un moment donat, accelerar-la.
Va ser a deu quilòmetres de Praga, la primavera del 1964, quan Claudín i Semprún van exposar al comitè executiu del PCE les seves discrepàncies amb la doctrina oficial del partit: la sortida del franquisme no seria, al seu parer, una sortida revolucionària sinó que s’anava cap a «un canvi de formes polítiques de dominació del capital monopolista, que a través d’una sèrie de fases podrà arribar a ser més o menys democràtica, i que obrirà una nova etapa en el desenvolupament del capitalisme espanyol». Aquesta etapa pot conduir a un «règim democràtic que, per entendre’ns, anomenarem de tipus occidental» i que pot arribar a través de «la lluita dels de baix, de les iniciatives dels de dalt, a través d’un seguit de reformes parcials, polítiques i econòmiques, per un camí més o menys gradual i pacífic».
Aquest històric ple dels comunistes espanyols es va acabar amb l’expulsió dels dissidents, és a dir, de Fernando Claudín, que militava al partit des de 1933; de Jorge Semprún, que havia estat un dels seus màxims dirigents a l’interior; i de Francesc Vicens, un dels més actius militants del PSUC. «La historia ha verificado una por una todas las previsiones del análisis de 1964» escriurà, anys més tard. Semprún. En tot cas, la història ha donat la raó als dissidents i s’ha mostrat cruel amb els qui s’entossudien a seguir arrapats als vells usos i abusos estalinistes. Carrillo, per exemple, arribarà a dir que «Estos (referint-se a Claudín-Semprún) piensan que los problemas de España los resolverá el capitalismo moderno y de hecho pretenden que nuestro partido abandone su línea revolucionaria«. I en la declaració del comitè executiu del PCE que precipita la defenestració dels dissidents, s’afirma: «La distancia entre España y los países desarrollados del occidente de Europa es hoy (1964) mayor de la que era, digamos, en 1930. Y esto sin contar que países como Polonia, Hungría y Rumania nos han sobrepasado y dejado bien atrás, gracias a la via socialista«, segons recull Gregorio Morán en el seu llibre sobre el Partit Comunista Espanyol.
Mai no és fàcil practicar la dissidència; menys encara quan, com Claudín, s’ha fet de la militància un estil de vida i una professió. Per això mateix, només per aquella renúncia feta a la reunió de Praga, Claudín mereix un lloc d’honor entre els personatges que han ajudat a fer d’Espanya un Estat més modern, més tolerant i més lliure.
(Retrats contemporanis. Vic: Eumo Editorial, 1991)
* * *
XXVII
El meu estimat m’és un saquet de mirra,
que reposa entre els meus pits.
Tot és tan exactament bell
que el cel s’ha aturat, de cop i volta,
i el firmament ha quedat suspès,
temorós de trencar
la clara harmonia de l’aigua.
A la platja,
el mar s’estira damunt la sorra
i converteix l’escuma
en una blanca estrella ajaçada.
Tot és tan exactament bell
que el cel s’ha aturat, de cop i volta,
i només la mort pausada de les ones
ens ha semblat injustament humana.
(Temps d’esbrotar. Barcelona: Proa, Col. Ossa Menor, 1989)
* * *
Tot és senzill
Tot és senzill car és pura aparença
joc acordat entre vells tafurers
que saben prou que tota recompensa
els servirà per aviciar-se més.
Així el meu mot contra la teva ofensa
—ens has deixat i ho diuen pels carrers—
és com la neu que apura la defensa
quan sap que el sol desplega els seus velers.
Imatge i mot. On ets, Realitat?
Enllà del cos sols resta la paraula
guardada al fons del capell d’un orat.
El càntic nou és camí de callat
on res no cal: ni cobrellit ni taula
per mirar endins on neix la llibertat.
A Joan Vinyoli, in memoriam
(Signe i desig. Barcelona: Llibres del Mall, 1987)
_0.webp)
