Llegint, encara en proves, Història personal, aqueix llibre admirable que Jaume Pomar, després d’un silenci tossut —sorrut, fins i tot—, s’ha resolt a donar a les premses, m’he deixat vèncer una mica per l’entusiasme —gairebé a tall de repicar la campana grossa— i una altra mica per la nostàlgia d’un temps i d’un país que, per sort, ja no són nostres.
Jaume Pomar havia estat un dels joves irats de la Mallorca dels anys seixanta. Un dels més joves i, sens dubte, el més irat. En les seves actituds, en el seu viure quotidià, en els papers que escrivia, vessava tot el goig amarg de viure «contra Franco». Formava part d’una colla relativament nodrida, i era dels qui, fins a cert punt, la capitanejaven. Mallorca, segons va advertir el burleta Santiago Russinyol, és terra de poetes, i per això aquella jovenalla, que havia après ben bé la lliçó de la poesia com a arma carregada de futur, van ser poetes. Val a dir que Jaume Pomar encara ho és, i de pinyol vermell.
Foren incòmodes, agressius i contestataris; preferibles, tanmateix, als «passotes» d’ara. Improvisadament marxistes, feien unes anàlisis elementals d’allò que ells creien la realitat i condemnaven en bloc tota quanta poesia s’havia fet a l’illa fins aleshores. Estaven en el seu paper. Als de la generació de la postguerra —la de Blai Bonet, la de Jaume Vidal Alcover, la meva— ens demanaven comptes molt greus; ens acusaven de burgesos, de servidors del capitalisme, d’haver desertat de la causa del poble; fins i tot d’escandir els versos com pertoca. Nosaltres, que havíem conegut molt millor que no ells la desolació d’haver de viure «contra Franco», ens arribàrem a empipar.
(Josep M. Llompart. Pròleg a POMAR, J.: Història personal. Palma: Moll, 1979, p. 7-8)
* * *
De fàcil adscripció a la colla de «poetes mallorquins del realisme històric de les darreries dels 60», ara Jaume Pomar, amb aquestes Elegies, ens presenta —esperable al cap de vint anys— una poesia que ha guanyat extremadament en lirisme, sense, però, per això desentendre’s de la seva etapa anterior de reflexió civil. I això, fins a un punt que sovint, sobretot de mig llibre endavant, esdevé dominant i compromet una lectura essencialment intimista de l’obra. Però ens pensem saber què passa: Elegies no és sinó una paràfrasi, tant pel to com pels temes, de El caminant i el mur de Salvador Espriu, una obra que concerta alhora «la tensió metafísica i el compromís civil».
D’aquí que aquestes vint-i-nou composicions que el poeta illenc ens serveix, disposades segons una arquitectura simetrica no gota menyspreable, poden ser llegides unitàriament com una sola gran elegia: la que Pomar, com cridat a passar comptes a la manera d’un Dante, entona planyívol «Nel mezzo del cammin di nostra vita» —recordem els seus quaranta anys fets!— enfront de la fugacitat del temps i la inexorabilitat de la mort (en aquest cas); amb el benentès, és clar, que, ara, el Virgili de Pomar es diu Espriu. […]
El deute, doncs, de Pomar contret amb Salvador Espriu és constant, tant pel to com pel llenguatge, temes i símbols —el caminant, el mur, el vent, el crit, la llum, l’ombra, el somni, etc.—, però hom endevina que Elegies també poua en d’altres veus poètiques. D’aquesta manera, a banda de ressons esporàdics de Riba i Ferrater, el llibre sembla també alimentar-se del món lluminós de Blai Bonet i d’un intimisme —sobretot a la 1a part— molt martipolià.
(Antoni Pladevall: «Elegies, de Jaume Pomar: un deute constant amb Salvador Espriu», Reduccions, núm. 38, maig de 1988, p. 87-89)
* * *
Rebo amb tristesa la notícia de la mort del poeta Jaume Pomar, que se’n va anar d’aquest món despús-d’ahir, als setanta anys, víctima d’un càncer que feia temps que l’encapçalava. Suposo que en algun moment vam ser amics: sobretot, sé del cert que en algun altre moment vam deixar de ser-ho. D’aleshores ençà vam professar una mútua tírria cordial, que ja no va deixar mai de ser tírria, però tampoc de ser cordial. Les últimes vegades que ens vam veure (ocasionalment, escadusserament) ens vam arribar a prometre, jo diria que amb sinceritat, un dinar que, com se sol dir en aquesta mena d’ocasions, ja no es produirá. Guardo encara el seu número de telèfon: i no dins l’agenda del meu mòbil, que perdo periòdicament, sinó dins la meva memòria, la qual cosa deu voler dir que aquest telèfon m’acompanyarà mentre ho facin les neurones. Maleït siguis, Jaume, i que sant Pere no et vulgui donar gel per al teu whisky.
Avatars emotius a banda, la mort d’en Jaume Pomar és de doldre perquè era un poeta excel·lent. És obvi que no va ser mai un poeta popular, ni particularment exitós (dins els paràmetres sempre immunds del que avui en dia considerem un èxit), però sí excel·lent. L’autor de llibres com Història personal, com Carisma del desert, com Les quatre estacions, com Frontissa (una màgica rèplica-homenatge a l’inclassificable Péndulo, de Cristóbal Serra, un altre outsider de l’envergadura de Pomar) o com Cants de Montalt, per esmentar el seu darrer llibre de poemes, mereix i mereixerà sempre ser saludat com un dels millors poetes de la seva generació, que va ser la dels setanta. I, per tant, com un dels poetes més rellevants del darrer terç del segle XX i començaments del XXI.
(Sebastià Alzamora: «En la mort del poeta Jaume Pomar», Ara Balears, 15 de juliol de 2013)
_0.webp)
