Prosa Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Irene Polo

1908-1942

Irene Polo (Barcelona, 1908 – Buenos Aires, 1942). Periodista i traductora.

De formació autodidàctica, als vint anys comença les seves col·laboracions periodístiques a les revistes Mirador i Imatges. Posteriorment també escriu reportatges i articles d’opinió en publicacions com La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’instant i Última hora. També escriu, en castellà, a les revistes Gran Proyector, Films Selectos i Mundo Gráfico. L’any 1936 marxa a Amèrica del Sud per treballar com a representant de la companyia teatral de Margarida Xirgu. L’esclat de la Guerra Civil i la victòria franquista, l’obliguen a romandre, exiliada, a Buenos Aires, on realitza traduccions del francès, especialment per a les editorials Losada i Sopena i treballa com a directora de publicitat a l’empresa de perfums catalana Dana. L’any 1941 pateix una depressió nerviosa de la qual no s’arriba a recuperar i, el 3 d’abril del 1942, se suïcida, als trenta-dos anys.

Pionera del periodisme femení i del reportatge d’investigació, Irene Polo és una de les principals renovadores del periodisme a Catalunya i una veu narrativa de gran rellevància a la seva època.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003.
Fotografies: © Gabriel Casas Galobardes / © Arxiu Nacional de Catalunya.

Castellano

Castellano Irene Polo

Irene Polo (Barcelona, 1908 – Buenos Aires, 1942). Periodista y traductora.

De formación autodidáctica, a los veinte años empieza sus colaboraciones periodísticas en las revistas Mirador e Imatges. Posteriormente, también escribe reportajes y artículos de opinión en publicaciones como La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’instant y Última hora. También escribe, en castellano, en las revistas Gran Proyector, Films Selectos y Mundo Gráfico. En 1936 se marcha a América del Sur para trabajar como representante de la compañía teatral de Margarida Xirgu. El inicio de la Guerra Civil y la victoria franquista, la obligan a permanecer, exiliada, en Buenos Aires, donde realiza traducciones del francés, especialmente para las editoriales Losada y Sopena y trabaja como directora de publicidad en la empresa de perfumes catalana Dana. En 1941 sufre una depresión nerviosa de la cual no llega a recuperarse y, el 3 de abril del 1942, se suicida, a los treinta y dos años.

Pionera del periodismo femenino y del reportaje de investigación, Irene Polo es una de las principales renovadoras del periodismo en Cataluña y una voz narrativa de gran relevancia en su época.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003.
Fotografías: © Gabriel Casas Galobardes / © Archivo Nacional de Cataluña.

English

Irene Polo english

Irene Polo (Barcelona, 1908 – Buenos Aires, 1942), a self-taught journalist and translator, began to work as a journalist at the age of twenty, with the magazine Imatges, after which she also wrote reports and opinion pieces for such publications as La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’instant, and Última hora. She also wrote, in Spanish, in the magazines Gran Proyector, Films Selectos and Mundo Gráfico. In 1936 she went to South America to work as a representative of the Margarida Xirgu theatre company. The outbreak of the Spanish Civil War and Franco’s victory obliged her to remain in exile in Buenos Aires, where she worked as a translator from French, in particular for the publishers Losada and Sopena, as well as being advertising head of the Catalan perfume company Dana. In 1941 she had a nervous breakdown from which she was unable to recover and, on 3 April 1942, at the age of thirty-two, she committed suicide.

A pioneer of women’s journalism and investigative reporting, Irene Polo was one of the leaders of the spirit of renewal in Catalan journalism and a very important narrator in her times.

 

Web page: Toni Terrades for the Association of Catalan Language Writers (AELC).
Documentation: La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003.
Photograph: 

Biografia

Irene Polo i Roig neix a Barcelona el 27 de novembre del 1908.

D’origen humil, el pare era guàrdia civil i va morir jove. En quedar òrfena de pare, es veu obligada a treballar des de molt aviat per ajudar la mare, Francisca Roig, i les seves dues germanes petites, Maria i Rosario, a tirar endavant. Aquest fet provoca que la seva formació humanística sigui autodidàctica. Treballa com a oficinista d’una petita empresa i com a cap de publicitat de la productora de cine francesa Gaumont.

L’any 1930, amb només vint anys, signa els seus primers treballs com a periodista a les revistes Mirador —on publica, el mes de juny, dos articles— i Imatges, fundada per l’editor Antoni López Llausàs i dirigida per Josep Maria Planes. Hi col·labora fins al tancament de la revista i, el mes de novembre de 1931, comença a escriure al diari La Humanitat —vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya i dirigit per Lluís Companys— i al setmanari La Rambla. També publica, en castellà, a les revistes Gran Proyector (octubre – novembre de 1930, dos articles), Films Selectos (octubre de 1930 – juliol de 1931) i a la Mundo Gráfico (desembre de 1935 – febrer de 1936), publicada a Madrid. L’any 1933 comença la seva col·laboració a L’Opinió, on treballa fins al mes d’octubre del 1934, quan el diari tanca. El 1933, Irene Polo també participa en la creació de l’Agrupació Professional de Periodistes, de la qual en serà escollida vicepresidenta i n’ocupa el càrrec fins al gener del 1935. El gener d’aquest mateix any comença a treballar al diari L’Instant, dirigit per Ignasi Agustí. Hi escriu reportatges i articles d’informació, primer, i d’opinió, posteriorment, fins al mes d’octubre, quan comença a col·laborar a Última hora, propietat de Lluís Companys i dirigit per Josep M. Massip. En aquest diari hi publica, el 6 de gener del 1936, una entrevista a Margarida Xirgu amb motiu de la mort de Valle-Inclán. Aquesta trobada amb la destacada actriu i directora, té una importància cabdal en la trajectòria vital de la periodista, ja que Xirgu, per qui l’autora manifesta una gran admiració, li proposa incorporar-se a la seva companyia teatral com a secretària general, directora artística i cap de premsa.

Irene Polo no dubta a acceptar la feina i, d’aquesta manera, el 29 de gener del 1936 s’embarca al vaixell Orinoco cap a Amèrica, on treballa de manera molt intensa en l’organització de la gira sud-americana de la companyia de Margarida Xirgu. Posteriorment s’estableix a l’Argentina, on col·labora amb el Casal de Catalunya a Buenos Aires i escriu a la revista Catalunya. Tot i el desig i la intenció de tornar a Barcelona, l’esclat de la Guerra Civil, la victòria del bàndol nacional i la consegüent dictadura franquista, impossibiliten el retorn de l’autora a la seva ciutat natal. Per contra, el 20 de maig del 1939, la mare i les seves dues germanes arriben a Buenos Aires. L’octubre del mateix any, la companyia de Margarida Xirgu es dissol. L’actriu s’estableix a Xile i Polo es queda a l’Argentina realitzant traduccions del francès i treballant en general per a les editorials Losada i Sopena. Per tal d’obtenir una estabilitat econòmica que no té, l’any 1940 comença a treballar com a directora de publicitat a l’empresa de perfums catalana Dana, propietat de Xavier Serra i que recentment havia engegat el negoci a Buenos Aires. Segons el seu propi testimoni, aquesta feina l’absorbia enormement i feia jornades de fins a dotze hores diàries.

El 1941 pateix una forta depressió nerviosa i comença un tractament per mirar de guarir-se. Tot i que les causes de la seva malaltia no són clares, sembla que l’estrès laboral, l’exili i la situació política mundial, amb l’avançament del nazisme, van contribuir en el seu estat de desànim i depressió.

El 3 d’abril del 1942, Irene Polo se suïcida, a Buenos Aires, als trenta-tres anys.

Irene Polo, al Palau de la Generalitat de Catalunya, l'any 1933, retratada per Josep Maria Sagarra i Plana. © Arxiu Nacional de Catalunya.
Irene Polo, al Palau de la Generalitat de Catalunya, l'any 1933, retratada per Josep Maria Sagarra i Plana. © Arxiu Nacional de Catalunya.
Irene Polo. © Gabriel Casas Galobardes.
Irene Polo. © Gabriel Casas Galobardes.

ROMAINS, Jules: El 6 de octubre (vol. I) i El crimen de Quinette (vol. II). Buenos Aires: Losada [Col·lecció «Las Grandes Novelas de Nuestra Época»], 1944. (Del francès)

Vincles

Comentaris d'obra

Irene Polo no tenia estudis, ja que des de molt jove va haver de treballar per mantenir la mare i les dues germanes petites. La sòlida formació humanística que es trasllueix en els seus escrits és autodidacta. En els seus treballs periodístics mostra un especial interès per la literatura, l’art i la història, i un profund coneixement de la llengua francesa, que li va permetre sobreviure en els temps difícils de la postguerra fent traduccions a Buenos Aires. El 18 de juny de 1930 va signar el seu primer treball periodístic a la revista Imatges. Hi va col·laborar fins al 25 de novembre del mateix any, data en què la publicació va tancar sobtadament. Es tractava d’una revista setmanal en format foli i de gran qualitat formal, amb una compaginació agosarada i original, on les fotografies ocupaven un lloc rellevant, Irene Polo hi va publicar regularment; en ocasions, dos treballs per número. Escrivia articles sobre cinema, organitzats a l’entorn d’un rumor, una notícia o una anècdota protagonitzada pels artistes de moda i amb aquell sentit de l’humor que sempre la va acompanyar.

[…]

A La Rambla apareix per primera vegada la signatura d’Irene Polo, el 2 de novembre de 1931, en una entrevista amb Pío Baroja en un to de conversa informal sobre literatura i sobre la situació política d’Espanya i Catalunya. La Rambla era en aquell moment un setmanari en gran format on tenien gran importància les informacions esportives, que omplien la primera meitat de la publicació (el seu subtítol era «Esport i ciutadania»). De mica en mica, però, les informacions polítiques i socials van acabar per desplaçar els esports fins a convertir-los en una secció més. Les col·laboracions signades d’Irene Polo van publicar-se, en un principi, a la pàgina femenina de la revista; eren uns articles sobre moda molt particulars, que tractaven el tema amb ironia i ressaltant-ne el costat absurd. En un article s’escandalitza amb indignació fingida en sentir parlar de nudisme, que ella practicava.

(Glòria Santa-Maria i Pilar Tur. “Introducció” a La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 13-16)

* * *
 

Durant molts anys, la confusió provocada per la guerra i la sobtada nota que, el 1942, va aparèixer al diari argentí La Nación, anunciant la seva mort a 32 anys, ha envoltat la seva figura d’una aurèola de novel·la romàntica. Es deia que Polo s’havia suïcidat perquè Xirgu no l’havia correspost. Ara, però, amb la recerca de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, que han prologat i editat aquest recull d’articles, podem dir que la fi sòrdida i solitària de Polo a Buenos Aires té més elements en comú amb la de Stefan Zweig que no pas amb la de Werther. La riuada nazi-feixista va deprimir molts intel·lectuals europeus. Fins i tot en el cas de Freud i Max Reinhart, que van morir vells, es pot dir que va ser la decepció i la tristesa de l’exili el que els va donar l’última empenta. Polo, que llegint-li els articles ja es veu que devia ser una persona d’un sentimentalisme a flor de pell, va sucumbir a l’enyorament i la desesperança: “Ja has vist que el pobre Zweig s’ha matat amb la dona al Brasil, també tip d’Amèrica”, escriu a un amic en plena Segona Guerra Mundial, poc abans de suïcidar-se.

[…]

El primer que sorprèn de Polo, un cop conegut el seu periple biogràfic, és no trobar en la seva escriptura ni una gota d’amargor ni de cinisme; de l’amargor i el cinisme que, d’altra banda, sempre acaben acompanyant la lucidesa, la sensibilitat i el mínim d’escepticisme que es necessita per veure les coses amb una mica de claredat –com les veu Polo–. El seu vitalisme refrescant és, de fet, una característica força general del periodisme català d’entreguerres, que, havent estat escapçat en el clímax del reviscolament cultural iniciat a la Renaixença, no va tenir temps de fer-se vell i avorrit. Pel que Polo ens explica, es tracta d’un periodisme que beu de la vida barcelonina de l’època, “cosmopolita, intensa i brillant, molt diferent de la de Madrid, més burgesa i retreta”. I –és evident– també beu de l’esperança i de la il·lusió del moment. Això ho deixen ben clar els textos recollits en el llibre.

(Enric Vila. «Un periodisme «ripolinat»», Avui Cultura, 26 de juny del 2003, p. 13)
 

* * *
 

La periodista Irene Polo (Barcelona, 1908 – Buenos Aires, 1942) va ser una de les grans renovadores del reportatge a Barcelona, en els anys de la República. Una de les sèries que va escriure més impactants, que va sortir a La Rambla, explicava el conflicte social a les mines de Sallent, on s’havia declarat la república llibertària. Les seves cròniques van molestar molt els dirigents més radicals de l’anarquisme que la van amenaçar un cop i un altre des de les pàgines de Solidaridad Obrera. El gener del 1936, Polo es va incorporar com a agregada de premsa a la companyia de Margarida Xirgu, l’actriu que tenia enamorat Federico García Lorca. El 1936 era la por de la FAI. Quan la companyia es va dissoldre, el 1939, Polo no va poder tornar a Barcelona, per l’amenaça que representava el franquisme: havia estat republicana i catalanista. A Buenos Aires, va publicar unes quantes traduccions del francès i de l’anglès per a les editorials Losada i Sopena. Quan es va suïcidar, el 1942, tenia trenta-dos anys. La seva obra s’ha recuperat en el volum La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936) (2003).

(Julià Guillamon. «Un cafè català a El Querandí», La Vanguardia. Culturas, núm. 877, 27 d’abril del 2019, p. 6)

Antologia

Anàrem a la recerca de Clara Campoamor, Ia Sílvia Pankhurst d’Espanya, paladina del vot femení a la nostra República. De pressa, com sempre; menuda, primeta i nerviosa, amb la seva melena turbulenta que, pel damunt, ja comencen a refredar els cabells blancs. L’espera una comissió, i, mentre esperem, veiem com Clara parla, parla, parla; viva, segura, fluent, amb la seva veu una mica forta i el seu dur accent castellà. A nosaltres que l’hem vista tantes vegades al Congrés, dreta davant del seu escó vermell, mestressa, en uns moments solemnes, de l’atenció de tres-cents diputats, aquesta dona petita i extraordinàriament ardida, ens fa sempre un efecte gairebé heroic. La comissió, afortunadament, no es fa gaire pesada, i a nosaltres ens arriba de seguida el torn.

—Vostès diran… —fa Clara, amb un somriure que li descobreix les dents agudes i fines.
—Oh, és vostè que ha de dir-nos, Clarita…, si encara defensa amb el mateix entusiasme de fa tres mesos el vot de les dones espanyoles…

Clara ens mira amb les celles plegades, astorada.

—I és clar! Doncs no faltava més! Amb igual entusiasme i amb més i tot, si cal!
—¿Vostè no creu, doncs, en els perills que s’ha dit que pot tenir el vot de les dones?
—¿Perills? ¿Quins? ¿El de què el vot de les dones sigui contrari a la República?
—Precisament…
—Naturalment que no hi crec! És una cosa de lògica senzilla pensar que les dones no es posaran a anar tot justament contra el règim que les ha reivindicat; no es pot creure de cap manera que totes les dones d’Espanya, en pes, paguin un favor amb una cosa…
—Però el vot és lliure, Clara…
—És clar! Però, i bé! Encara que fos així; així com diuen; ¿és que no s’ha de fer res de bo si es pensa que es pot reportar algun perjudici? ¿L’actitud de la República, estant-se de concedir el vot a les dones, privant-se de col·locar l’altra meitat de la població d’Espanya en les condicions de justícia i de progrés que la marxa de la civilització exigeix, només per la preocupació de que aquesta obra generosa pogués produir-li una molèstia, no hauria estat ben trista?

I després —afegeix Clara Campoamor, serena i contundent, com sempre—. Jo crec que hi ha el mateix perill de què votin els capellans, els homes, com les dones…

(Fragment de l’article «Clara Campoamor i el vot de les dones», La Humanitat [12-I-1932], dins La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 71-72)
 

* * *
 

Pío Baroja ens diu que és un enamorat de les Rambles barcelonines, que el seu ideal seria escriure arguments de pel·lícula, i que el sistema del vot sembla un joc de loteria de fira.

Pío Baroja, l’autor de les Memòries d’un home d’acció, ens diu per telèfon que a un quart de nou se n’anirà a sopar, i que ens espera a l’Ateneu. Des que ha arribat a Barcelona, fa cinc o sis dies, Pío Baroja no es mou de l’Ateneu Barceloní, buscant, entre els seus folis, els ossos dispersos d’uns fets morts, amb els quals pensa bastir la figura d’una nova obra. D’una altra de les seves obres —tan vives i càlides —històrico-polítiques. Aquesta, sobre els darrers fets de Vera del Bidasoa.

—I bé, vaja, senyor Baroja— li diem així que en Josep Maria de Sagarra, que li estava fent companyia, ens l’ha presentat—, ¿com trobeu Barcelona, després de tres anys de no haver-hi estat? L’il·lustre escriptor castellà somriu jovialment entre la blancor de la seva barbeta.
—Divinament. Barcelona està sempre bé; és tan viva, tan meridional, tan simpàtica! Sobretot aquestes Rambles, que són el que podríem dir-ne la cara genial de Barcelona, una cara que dona gust de mirar. S’han fet tants elogis d’aquest punt de Barcelona, que sembla vulgar o ociós tornar-ne a parlar; però què voleu que us digui: de tot Barcelona, el que m’agrada més són les Rambles, i no tinc més remei que lloar, una vegada més, els seus cèlebres ocells i les seves cantadíssimes flors. Ja no vindrà d’un cant més o menys.

(Fragment de la «Conversa amb Pío Baroja», La Rambla [2-XI-31], dins La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 77)
 

* * *
 

Matí clar i fi de diumenge. El gel llambrega al sol. La guàrdia civil vigila pels carrers, amb els màusers a la mà i els capots tirats a la boca.

A totes les tertúlies del poble no es parla més que del mateix: «la revolució». Els comentaris dels fets de fa vuit dies encara no s’han acabat. Els uns diuen que si la guàrdia civil va fer foc, quan va entrar al Sindicat, després que els revoltosos havien tret bandera blanca i van disparar un altre cop a l’acostar-se la força; que els tenia d’haver matat a tots, aquests maleïts revolucionaris… Els altres protesten que la guàrdia civil, en entrar al Sindicat, fes posar en fila tots els presoners i els fes una descàrrega… Els altres es queixen que s’hagi tractat tan bé els detinguts, als quals es va servir un magnífic sopar a Manresa… Els altres desmenteixen s’hagi pegat als complicats… Altres parlen de les dues dones agafades al Sindicat, entre els revolucionaris: l’una tenia només dinou anys, castellana, però veïna de Sallent des de molts anys: era la núvia del que va morir; l’altra era malaguenya, més gran, i feia dos dies que havia arribat…

Ningú sap, però, com s’ho van armar els revolucionaris per a preparar tot allò; els uns diuen que al carrer del Cos, «El Jardín»; els altres que a la Cerveseria Suissa, de la plaça Gran; els altres que al cabaret nou, de la carretera… Tothom coincideix absolutament, però, en una cosa: en creure que el lío no s’ha acabat pas, encara. Quan pugem a l’autobús que ha de portar-nos a Manresa, per tornar, un grup de parroquians del bar de la fonda surt a acomiadar-nos.

—Apa! —ens diuen amb un mig somriure de malastrugança—. Que si ha de venir cada vegada que hi hagi soroll, ja es pot comprar un auto!

(Fragment de l’article «Sallent, el cau de l’angúnia», La Rambla [16-I-1933], dins La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 128-129)

* * *
 

Mai no m’he fixat en si als altres països la gent també té el costum d’exclamar-se a cada moment: «Quin país!», com nosaltres. Aquesta exclamació, tan repetida aquí, és un dels planys més amargs que es poden proferir. No sé si ningú més té motius per a queixar-se d’una manera tan contínua i tan desesperada; només sé que nosaltres no exagerem gens.

Som un país que fa plorar. Vós ho sabeu massa bé, senyora. Som una gent fanàtica, plena d’enveges i de la més gran capacitat per a intrigar; som ignorants i poca-soltes, buits i depravats, dropos…

Ja ho veieu: no han parat fins que us han tret del Teatre Español i fins que us han foragitat d’Espanya. Us han acusat d’ésser filla de Badalona, amiga d’un il·lustre escriptor que ha fet política d’esquerra, i protectora de la nova vida del teatre castellà. Uns crims dignes de La Linterna, no es pot negar…

Però us han fet un favor, cregueu-ho, obligant-vos a portar el vostre art a l’estranger. Allí el sabran agrair; allí saben com cal tractar una de les actrius més grans que hi ha al món en aquests moments. I estigueu segura que qualsevol país, per dolent que sigui, serà més persona que aquest. I, per tant, més habitable.

De bona gana us seguiríem, admirable Margarita Xirgu. I penseu que només una sola cosa ens aconsola i ens reté: pensar que aquest país tan olla i lamentable, us ha produït a vós: és encara capaç de donar coses tan bones com vós; això demostra que encara no està tan, tan deixat de la mà de Déu com es podria arribar a creure…

(Fragment dels “Apunts. A Margarita Xirgu”, L’instant [10-IX-1935], dins La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 291-292)