Novel·la Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Rosa Planas Ferrer

Rosa Planas (Palma, 1957). Escriptora i crítica literària.

L’any 1979 es llicencia en Filosofia i Lletres, secció Filologia Hispànica, per la Universitat de les Illes Balears i, el 1997, en Filologia Catalana a la mateixa universitat. Els seus inicis literaris els trobem en els llibres de poesia Letras de Lluvia (1982) i Regreso a Belvedere (1993). En el terreny de la poesia també publica Calendari íntim (2015). Com a novel·lista és autora de les obres L’orador dels ocells (1999), Abraham Savasorda (2001, I Premi Alexandre Ballester de narrativa curta), Les màscares de Florència (2004), La ciutat dels espies indefensos (2006), La veu de la caputxa (2011) i Nòmina encriptada (2014, Premi Ciutat de Manacor 2013). També exerceix la crítica literària, principalment des del punt de vista de l’onomàstica i el judaisme i, d’aquesta manera, és autora dels títols Els malnoms dels xuetes de Mallorca (2003) i Literatura i Holocaust (2006). Cal destacar, també, el seu vessant lul·lista, com queda palès en les obres Ramon Llull i l’alquímia (2014) o Del Doctor Il·luminat al Doctor Fosc (2017).

Rosa Planas fou membre del consell de redacció de la revista Lluc i secretària de redacció de Segell. Revista d’història i cultura jueves. Col·labora habitualment en el diari Última Hora de Balears, a la secció «Tribuna», on se centra especialment en temes de cultura, actualitat i art. També realitza amb periodicitat reportatges especialitzats sobre patrimoni. L’any 2015 va rebre la distinció de l’associació Amics del Patrimoni, per la seva tasca en defensa del patrimoni cultural i artístic de Mallorca.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació i biografia: Rosa Planas.
Fotografies: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Castellano

Rosa Planas (Palma, 1957). Escritora y crítica literaria.

En 1979 se licencia en Filosofía y Letras, sección Filología Hispánica, por la Universidad de les Illes Balears y, en 1997, en Filología Catalana en la misma universidad. Sus inicios literarios los encontramos en los libros de poesía Letras de Lluvia (1982) y Regreso a Belvedere (1993). En el terreno de la poesía también publica Calendari íntim (2015). Como novelista es autora de las obras L’orador dels ocells (1999), Abraham Savasorda (2001, I Premio Alexandre Ballester de narrativa corta), Les màscares de Florència (2004), La ciutat dels espies indefensos (2006), La veu de la caputxa (2011) y Nòmina encriptada (2014, Premio Ciutat de Manacor 2013). También ejerce la crítica literaria, principalmente des del punto de vista de la onomástica y el judaísmo y, de esta manera, es autora de los títulos Els malnoms dels xuetes de Mallorca (2003) y Literatura i Holocaust (2006). Hay que destacar, también, su vertiente lulista, como queda patente en las obras Ramon Llull i l’alquímia (2014) o Del Doctor Il·luminat al Doctor Fosc (2017).

Rosa Planas fue miembro del consejo de redacción de la revista Lluc y secretaria de redacción de Segell. Revista d’història i cultura jueves. Colabora habitualmente en el diario Última Hora de Baleares, en la sección «Tribuna», donde se centra especialmente en temas de cultura, actualidad y arte. También realiza con periodicidad reportajes especializados sobre patrimonio. En 2015 recibió la distinción de la asociación Amics del Patrimoni, por su tarea en defensa del patrimonio cultural y artístico de Mallorca.

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación y biografía: Rosa Planas.
Fotografías: Archivo personal de la autora.

English

Rosa Planas English

Rosa Planas (Palma, 1957) is a writer and literary critic.

In 1979 she graduated in Philosophy and Arts (Spanish Philology) at the University of the Balearic Islands where, in 1997, she also completed a degree in Catalan Philology. She made her literary debut with the poetry collections Letras de Lluvia (Letters of Rain, 1982) and Regreso a Belvedere (Return to Belvedere, 1993). She published another collection of poems, Calendari íntim (Intimate Calendar) in 2015. Her novels include L’orador dels ocells (The Bird Orator, 1999), Abraham Savasorda (2001) winner of the First Alexandre Ballester Prize for the Short Novel, Les màscares de Florència (The Masks of Florence, 2004), La ciutat dels espies indefensos (The City of Powerless Spies, 2006), La veu de la caputxa (Voice from the Cowl, 2011) and Nòmina encriptada (The Encrypted Payroll, 2014), winner of the 2013 City of Manacor Prize. She also writes as a literary critic and is particularly interested in onomastics and Judaism and, accordingly, has also written the studies Els malnoms dels xuetes de Mallorca (The Misnamed Descendants of Mallorca’s Converted Jews, 2003) and Literatura i Holocaust (Literature and Holocaust, 2006). Also noteworthy is her work on Ramon Llull, in particular her books Ramon Llull i l’alquimia (Ramon Llull and Alchemy, 2014) and Del Doctor Il·luminat al Doctor Fosc (2017).

Rosa Planas was a member of the editorial board of the magazine Lluc and editorial secretary of Segell. Revista d’història i cultura jueves. She writes regularly for the Balearic Islands newspaper Última Hora, in the “Tribuna” section where her articles are mainly concerned with culture, current affairs and art. She also writes occasional reports on heritage and, in 2015, received an award from the association Amics del Patrimoni (Friends of Heritage) for her work in defence of Mallorca’s cultural and artistic heritage.

Planas is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers –AELC).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation and biography: Rosa Planas.
Photographs: Author’s personal file.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Rosa Planas neix a Palma la primavera de 1957.

De petita s’acostuma a una societat trista i grisa, sense gaire al·licients, refugiant-se en la lectura i l’escriptura per crear un món propi on poder sentir-se lliure i trencar les limitacions de l’espai físic i espiritual que l’imposa un temps eixut d’emocions.

Amant de la naturalesa, gaudeix de la bellesa de l’illa de Mallorca, on troba els referents de la seva poesia, sempre a la recerca de l’univers simbòlic mediterrani. La lectura dels grans poetes europeus —Blake, Baudelaire, Dylan Thomas, Rimbaud—, i els grans poetes mallorquins —Costa, Alcover, Riber i Salvà— li han atorgat una formació eclèctica i plena de matisos.

Cursa dues carreres de lletres, interessant-se per la llengua hebrea, que estudia fora de l’àmbit acadèmic. Des de petita, és una gran lectora de la Bíblia, dels llibres sagrats, dels místics i també dels textos de la càbala jueva, ocupant-se en aquests darrers anys de l’edició d’obres del judaisme universal.

La reacció contra els totalitarismes i les formes de genocidi físic, intel·lectual i moral, l’han dut a interessar-se profundament en la Shoah i en els autors que han escrit sota la pressió del poder. Creu en la llibertat humana i en la dignitat de les persones en totes les formes en què aquesta es manifesta.

Ha triat viure en la independència del pensament més que no pas entregada a un dogma, una secta o una institució, vivint per això una mena d’exili que, en ocasions, l’ha fet pensar en la famosa frase de Charles Péguy: «treballo en una tomba». Malgrat tot, conserva l’alegria de viure en una societat que no és la que li hauria agradat, però que presenta tots els enigmes amb els quals ha après a conviure.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Rosa Planas, durant la XXVII Setmana del Llibre en Català, el març del 2016.
Rosa Planas, durant la XXVII Setmana del Llibre en Català, el març del 2016.
L'autora, a París, l'any 2015.
L'autora, a París, l'any 2015.

Premis

  • I Premi Alexandre Ballester de narrativa curta (2001): Abraham Savasorda.

  • Medalla Ramon Llull de la Comunitat de les Illes Balears (2007).

  • Premi Ciutat de Manacor (2013): Nòmina encriptada.

Nòmina encriptada.

Vincles

Comentaris d'obra

Na Maria Rosa Planas al llarg de la dècada de 1990 ha consolidat definitivament la seva presència, com a narradora i com a investigadora, dins el nostre món cultural. Les dues novel·les que ha publicat (L’orador dels ocells, 1999, i Abraham Savasorda, 2001) demostren ben a les clares que coneix l’ofici i les seves tècniques i que, a més a més, és posseïdora d’un món de ficcions propi. Així mateix, els 90, va anar publicant múltiples articles d’investigació centrats en l’onomàstica i la cultura popular. També és autora de dos reculls poètics (Letras de lluvia, 1982, i Regreso a Belvedere, 1993).

Ens trobam davant una autora que té un bagatge cultural molt sòlid (les seves dues Llicenciatures, en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana no en són l’única prova), d’esperit encuriosit, capaç de donar una resposta plenament satisfactòria als múltiples quefers que es relacionen amb la cultura (de la gestió a l’erudició, passant per la crítica literària i per la creació poètica o narrativa).

Amb la redacció d’Els malnoms dels xuetes de Mallorca na Rosa Planas es va plantejar un repte molt ambiciós, de realització prou complexa. El resultat, però, és del tot satisfactori. Una obra monumental, tant per la seva extensió, quantificable en pàgines, com per la molt nombrosa bibliografia i documentació que ha fet servir (capbreus, talles, fogatges, protocols notarials…), i també per l’abast temàtic que inclou. Una investigació que l’autora ha sabut desenvolupar amb el rigor de l’historiador i amb l’esperit aventurer que caracteritza els creadors.

(Damià Pons i Pons: «Pròleg», a Els malnoms dels xuetes de Mallorca. Palma: Lleonard Muntaner, 2003, p. 9)

* * *

Persones que han dedicat la seva vida sencera a l’estudi del fenomen de l’Holocaust arriben un dia a la conclusió que aquest fenomen, per més que es conegui amb tota mena de detall, concebre’l no el concebran mai. L’essència del Mal continuarà essent per sempre més un misteri.

I no obstant això, com s’ha dit més amunt, mai podrem alliberar-nos de l’afany d’intentar comprendre; per la qual cosa —com afirma Rosa Planas—, aquesta literatura cada vegada adquireix un volum major, i així continuarà en el futur. Ja forma tot un gènere literari i mentre hi hagi lectors i ments que escodrinyin el problema del Bé i del Mal s’escriurà sobre els camps de concentració nazis, els d’extermini, i els camps i fàbriques de treballadors esclaus explotats fins a l’extenuació final. I sobre els guetos tancats, incendiats i destruïts amb desenes de milers d’éssers famèlics i desesperançats en els seus soterranis, sobre les foses comunes, tan documentades per fotografies, en els territoris de l’Est conquerits per Hitler i el seu exèrcit. Horrors que inevitablement fascinaran la imaginació humana pel seu caràcter limítrof cabdal, com altres fets i figures de la Història, siguin Cal·lígula o Heliogàbal, el tràfic d’esclaus o els reus de les galeres, la Nit de Sant Bartomeu, el Terror sangonós de la Revolució Francesa o Hiroshima. Vivim amb el desig i l’esperança que el coneixement ens faci recapacitar, retrocedir davant la vilesa i la perversitat, els instints destructors profunds i malèvols de la naturalesa humana. En aquest sentit, segons el judici de qui això escriu, tal literatura, lluny de ser morbosa, és útil.

Per la mateixa raó és útil i meritori l’estudi de Rosa Planas, sensible i compromès, la descripció de les terribles contingències dels camps en el seu «Petit diccionari» (fam, set, malalties, fins al gas Zyklon, els botxins, els Sonderkommandos), així com l’anàlisi dels nou autors que ha escollit, representants de diferents gèneres literaris, novel·listes alguns, poetes o analistes psicològics altres, cronistes de la tragèdia, fins i tot un meticulós estudiós de la lingüística alemanya i un famós autor de còmics. Ens en brinda breus biografies (dels nou sols dos continuen vius) i un encertat estudi críticodescriptiu de les seves obres. La diversitat dels caràcters i dels destins permet a l’autora enfocar els seus temes des de molts diferents angles, la qual cosa és un dels atractius del llibre. Ningú que se submergeixi en les seves pàgines restarà indiferent, i difícilment resistirà la temptació de llegir els autors que Rosa Planas amb tan bon judici ha seleccionat.

(Jaime Vándor: «L’Holocaust: coneixement i reflexió», pròleg de Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi. Palma: Lleonard Muntaner, 2006, p. 12-14)

* * *

La trajectòria literària de Rosa Planas (Palma, 1957) s’ha completat —de moment— recentment amb la publicació de La veu de la caputxa (Columna, 2011), la seva cinquena novel·la, on podem veure alguns dels trets característics de la seva prosa (una trama més o manco històrica, el gust pel misteri, la creació d’un gran personatge i una acció que enganxa el lector des del primer moment) i que, per a mi, ha suposat l’arribada a una maduresa literària de primer ordre. En paral·lel a l’obra narrativa, Planas ha fet una tasca com a assagista que s’ha traduït en obres molt interessants com Literatura i holocaust, publicada el 2006 per Lleonard Muntaner. Aquest silenci de quasi cinc anys des de la darrera novel·la, La ciutat dels espies indefensos, i des del darrer assaig abans esmentat, s’ha traduït en una novel·la de factura impecable, clàssica en la construcció i el desenvolupament de la trama –és a dir, és la història que explica allò més important i la tècnica li serveix per fer-ho i no és una demostració […] de tècnica sense contingut, com passa en molts casos– i que farà les delícies del lector.

(Sebastià Bennassar: «La consagració d’una novel·lista», dBalears. L’Espira, núm. 523, 9 de juliol del 2011, p. 2)

Entrevistes

—Calendari íntim llega veinte años después de su último poemario. ¿Por qué ha esperado tanto para retomar el género?
—La poesía es algo que no puedo forzar. Al menos es como yo lo entiendo, cada uno tiene sus propios métodos. En mis libros de prosa también he reflejado la poesía, siempre he sido poeta, sea en prosa, sea en el género que sea. A veces la poesía no es solo escribir versos, sino desarrollar una interpretación poética.

—¿Cómo afronta este regreso?
—Estoy muy contenta, me siento muy feliz. A la gente que ya lo ha leído le ha gustado. Estoy agradecida al editor, Lleonard Muntaner, que una vez más ha confiado en mi. Es un libro muy personal, muy mío. […]

—¿Son unos poemas pesimistas, o más bien nostálgicos?
—Es un poemario nostálgico y crítico desde un punto de vista muy íntimo. Evoco mis recuerdos de un mundo diferente, más auténtico que el de hoy en día, que es de pantallas. Antes podías oler, tocar y apreciar de una manera distinta. Los cinco sentidos cada vez nos sobran más. Todo es lejano, frío, menos profundo, todo está en las pantallas. Vivimos en un mundo virtual al que le falta imaginación.

(Nacho Jiménez: «Rosa Planas: «Vivimos en un mundo virtual al que le falta imaginación», Ultima Hora, 24 de març del 2015, p. 55)

* * *

—Al pròleg de Literatura i Holocaust, Jaime Vándor escriu que, tot i no ser contemporània dels fets que originen la literatura de què parla el teu llibre, has quedat profundament afectada per la Xoà. Quan i com s’esdevé aquest coneixement i què et fa decidir a escriure aquest llibre?
—El meu interès per la història dels jueus es remunta a la meva època d’estudiant, que és quan vaig començar a llegir sobre aquest poble i alguns dels seus autors importants. En aquell moment, la qüestió de la Xoà encara era força desconeguda; no s’esmentava en cap pla d’estudis i era, per dir-ho d’alguna manera, un tema sobre el qual es girava full sense que se’n poguessin fer gaire preguntes. A casa de la meva família hi havia llibres sobre la Segona Guerra Mundial, el judici de Nuremberg, teníem fins i tot la biografia de Speers, però no n’hi havia cap sobre la Xoà. Un oncle meu, casat amb una alemanya, em va comentar un dia que d’aquest afer no se’n parlava perquè els alemanys n’estaven avergonyits i els feia mal recordar-lo. Jo no em vaig quedar satisfeta i, pel meu compte, vaig iniciar petites incursions en aquest tema (en aquella època no hi havia bibliografia a disposició, Franco encara era viu i l’únic que se sentia a dir era que el Caudillo havia defensat els jueus). Poc després, el meu interès es va desviar vers una història molt més pròxima al meu entorn. Em refereixo als xuetes de Mallorca. Vaig descobrir que havien estat objecte d’una injustícia secular, d’una persecució terrible que els havia relegat a ser una classe proscrita, marcada per l’estigma social. Els xuetes m’interessaren força perquè, de seguida que em vaig endinsar en la seva història, vaig comprendre que la seva lluita titànica per aconseguir la igualtat de drets era una història moderna, plena de matisos, rica i intensa. A més, entre els xuetes, vaig descobrir intel·lectuals importants, com Marià Aguiló, pare de la Renaixença; Miquel Forteza, el primer de denunciar, l’any 1966, la discriminació que patien els xuetes, i un seguit de personatges que havien contribuït molt a la nostra cultura. De tota aquesta investigació, en va sorgir un llibre d’extensió considerable que pretenia projectar la història dels xuetes a través dels malnoms, signe distintiu que ells mateixos utilitzaren per diferenciar les diferents famílies i individus. L’obra Els malnoms dels xuetes de Mallorca (segles XVII-XX), publicada l’any 2003 per Lleonard Muntaner Editor, crec que va tenir un ressò important, ja que permetia veure en un gran fresc el que havia estat tota aquesta història. De fet, alguns xuetes em comentaren que, gràcies al meu llibre, havien pogut refer la seva pròpia genealogia, perquè hi havien reconegut la branca de la seva família. […]

—El concepte de literatura que trobem en el teu llibre inclou novel·la, assaig, còmic, autobiografia i poesia. ¿És així perquè creus que tots aquests gèneres comparteixen trets comuns o perquè et permet encabir-hi diverses aproximacions a l’Holocaust?
—És cert que s’hi inclouen diferents gèneres i registres, però es tractava d’això, de fer entendre que la literatura és l’escriptura, la veu feta lletra. El gènere o la classificació els posem nosaltres, però, en definitiva, si una civilització no humana hagués de jutjar les nostres manifestacions escrites, les interpretarien com una activitat única i indivisible. La literatura és la paraula, sigui quina sigui la forma que adopti o el gènere al qual s’ajusti. Pel que fa a la segona part de la pregunta, és evident que la Xoà ha estat expressada en tots els gèneres i en totes les formes possibles de comunicació. No n’hi havia prou amb una explicació filosòfica per a un fet tan dolorós i transcendent. L’art també hi havia de posar els ulls, l’havia d’adaptar al seu propi llenguatge.

(David Cuscó i Escudero: «Literatura i Holocaust. Entrevista a Rosa Planas», El funàmbul, núm 4, hivern del 2014, p. 16-20)

Antologia

SANTUARI

M’assaciaré de fonts, de mars, de boscs
dibuixats en l’ocre pur de la pols.
Viuré de llagosts, de foc intacte, del dol
de la terra entre l’aigua dels pous,
entre el corc i el silenci.

Romandré en els cims secs
on les coves són ulls vius de mirada cega.
Ompliré amb el meu pit obscur la respiració
del buit que forada les roques.

Suspesa en el cos de l’univers,
del somni que agita el cor de les falgueres,
en aquesta profunditat sense amargura,
viuré la vida en el perfum de l’ona silenciosa.

La bellesa es lliura tèbia i dolça
i res no és tan etern com el temps arrabassat
a les bótes de la rutina.

Un ermità, un home envoltat d’illes en la nit,
governa un cel per clavar els sortilegis del pensament.
La mirada de la ruda, del ginebre i la cicuta,
l’ull ancorat en la copa de l’alzina dura.
Succeeix el dia mentre el dia és nit,
la mort interroga la llum mentre recull
el vent suau de la calor sens forma.

He arribat als cims on ningú frega el futur,
viuré de les arrels de les muntanyes,
de la cendra que s’escampa com la pluja,
dels meus ossos sense ànima,
del meu verb sense nom,
un sol ésser contra el no-res.

La remor de la bellesa emana
d’allò mai posseït, del que sempre fuig.
Tan breu és la virtut com la trista elegia,
una línia de l’espai que en el cor acaba.

Morint la meva joventut neix en la muralla.
La pedra sobre el pit consumeix tot el foc.
Els anys, el pèlag, la figuera que dóna sabor
al treball de la terra.
Fugen les formigues pel diminut forat negre
i Jo, que sóc un somni,
m’enfonso en el firmament clivellat d’estels.

(Calendari íntim. Palma: Lleonard Muntaner, 2015, p. 42-43)

* * *

No sóc l’home més desgraciat de la Terra. He tingut la sort desconeguda d’aquells qui, enmig de tots els mals, conserven la placidesa de caràcter i una afabilitat estranya que els fa mereixedors de la comprensió dels desconeguts. Fins i tot, m’han permès d’escriure aquestes notes abans de la meva execució, que s’ha de produir inevitablement a trenc d’alba.

La ciutat no presenciarà la meva mort, que serà un acte privat. Hi acudiran els escamots militars, un capità i un jutge. Uns religiosos em prestaran l’auxili espiritual necessari per emprendre el viatge, i després…. de mi no quedarà més que un cos clivellat, llest per enterrar al Camp Roig.

La confraria de la Bona Mort tindrà cura de les despulles i, encara que pugui semblar una blasfèmia, el meu cos no serà enterrat en sagrat. Però poc m’importa. Avui percebo que la terra sencera és sagrada, cosa que abans no defensava. Tant se val. No tinc temps per dedicar les meves darreres hores a qüestions de teologia, sols vull deixar testimoni del procés que m’ha portat fins a aquesta situació. El punt final de la meva vida. 

Abans d’arribar fins on sóc, he viscut la tràgica circumstància dels condemnats a presó. No per acabar aviat he de deixar passar aquest crim, que atempta contra la consciència. Els pobles tenen l’obligació d’alimentar els presos i, com és fàcil d’imaginar, fan tot el possible perquè això no es compleixi. S’acontenten recollint almoines que no basten per tapar la fam que afebleix els cossos i contamina les ànimes.

(La veu de la caputxa. Barcelona: Columna, 2011, p. 5-6)

* * *

Malgrat les nombroses obres que s’han publicat, molta gent avui no té clara la definició del mot xueta. De fet, en aquest llibre, entendrem per xueta els portadors dels quinze llinatges (Aguiló, Bonnín, Cortès, Fortesa, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls) que la tradició popular , tant escrita com oral, ha determinat. Si més no, ens referirem sovint als llinatges Moyà, Sureda i Galiana que compartiren històricament el mateix destí dels quinze, però que no quedaren estigmatitzats socialment. Cal entendre per xueta els descendents de conversos, residents al barri del Segell, les gramalletes dels quals foren renovades l’any 1755 i que, bàsicament, patiren la darrera embranzida de la Inquisició (1677-1691).

1. PRÀCTICA DELS MALNOMS

L’antroponímia és una branca de l’onomàstica que estudia els noms de persona, tant els de baptisme com els de llinatge; i també s’ocupa dels noms oficials i dels no oficials. Fent part d’aquests darrers es troben els malnoms, els quals no són més que noms extralegals, que hom empra per diferents motivacions, especialment per distingir entre les persones a través de les seves qualitats, defectes, aspectes de la personalitat i descripció física.

Els estudiosos dels malnoms han abordat el seu estudi sobretot des d’una perspectiva lingüística, és a dir, etimològica i morfològica. Freqüentment, s’han classificat pel contingut semàntic i per l’estructura morfològica, però ben sovint hom ha oblidat la perspectiva històrica i la cronologia del mot. L’antroponímia no és una ciència exacta i sobre ella influeixen i conflueixen elements que són totalment aliens a l’estructura interna de la llengua que ha generat aquestes formes identificadores. El malnom, en tractar-se d’un element extern a la legalitat, pateix en major manera les transformacions que generen el canvi (variacions gràfiques, formals, àdhuc de significat).

(Els malnoms dels xuetes de Mallorca. Palma: Lleonard Muntaner, 2003, p. 12)

Coberta del llibre Calendari íntim.
Coberta del llibre Calendari íntim.