Emergia tot d’una pel cul ensordidor dels camions. El passat. No en trauràs res de mirar enrere, galifardeu, bafarada de còmic en la imatge de l’avui Perot, que sempre rondinava –deien– Vatua el passat!, Vatua el passat! En el dolorós exili. I era fosc, aleshores, quan em feia venir els versos de l’Espriu i em veia aquell passat tan poca cosa davant meu, sota meu, dintre meu… Perquè tot jo era passat i no plovia ni res de l’altre món.
Xano-xano, la matinada. I tots els treballadors imitant autòmats de fabricació suïssa amb una cigarreta de cartó encesa als llavis. Cantussejar com un andalús, potser, si és que el cant no és una mena de morfina, però tenia la gola travada, perquè els cadàvers no poden ni piular, perquè si més no era un fetus, un dels tants fetus estrafets d’aquesta terra que veu com et vas morint i et tapa la boca amb el seu mateix silenci, perquè no te’n queixis ni res. Una terra de pastetes, sense força per a dir-te adéu.
(Oferiu flors als rebels que fracassaren. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 7-8)
* * *
No existirà ja mai més el meu cos. És el que em dic mentre vagarejo a la recerca de la meva imatge, les trenes al vent, el flascó de llàgrimes perfumades d’ell com un record. És el que em dic, Carles: com un record. Més enllà de les teves paranoies, més ençà dels crits desesperats, de tant perdre’m de minut en minut en una allargassada rutina, Carles, he baixat les nostres escales amb la meva vella maleta de cartó. Antany hi guardàvem, recordes?, l’amor entès com a propietat privada, d’hotel en hotel, de fonda en fonda, com una violació a plena llum.
No existeix ja, doncs, el meu cos. I voldria ser tan sols un esperit errant a la ventura, com una alenada de llibertat. És el que em dic mentre semblo, potser, una noia perduda en el carrer. No saps pas amb quina frisança he comptat encara les escales, com si cada graó fos el full d’un calendari que anés recomponent-se. I tanmateix potser tremolava imaginant els ulls ben maquillats de les veïnes per les escletxes i les portes entreobertes, en el replà. Baixava l’escala, doncs, quan ell reposava ja per sempre en el profundíssim son dels qui han cregut viure, la boca oberta i els palmells esbatanats devora les cuixes, damunt la vànova. Com un terror o una podridura de records.
He caminat sola, Carles, sola com vam néixer i com sempre acabem morint, en les cruïlles dels camins i la pols del temps que es va assolant damunt nosaltres… I he recorregut, així, tots els carrers del nostre barri, talment el darrer adéu a allò de nosaltres que s’hi ha anat enganxant amb el pas dels dies que ens hi estimàrem. Pensava, ja ho he dit, que el meu cos, com la completa felicitat, tampoc no existia, desfet a engrunes dalt dels fanals, penjat a tirallongues en les acàcies de les torres amb gos llop i tres minyones, ensangonat i ple de claus, en l’estrip d’una claveguera, esmicolat en el munt de deixalles que ignora el drapaire. Caminava amb l’aurora, eixarrancant-me damunt les vies d’aquell seixanta-quatre que mai més no tornarà a passar. I no em feies pas cap llàstima, Carles, perquè eres tan sols un tramvia retirat de circulació, emmagatzemat i ple de pols, i ara l’horitzó se m’obria, Carles.
(«Soliloqui de carrer», dins de Novenari d’ànimes. Barcelona: Edicions 62, 1978, p. 87-88)
* * *
La ciutat de Praga ha pogut semblar durant molts anys una aparició vagament paralítica, sotmesa a un encanteri permanent, a un llarg procés d’hipnotisme. És evident que només en ben comptades ocasions s’ha arribat a somiar a ella mateixa en colors: el 1918 i el 1948, potser, unes setmanes del 1968, ara.
És tota la gamma de grisos i de colors de terra allò que, a la fi, ha donat a aquesta ciutat una certa personalitat cromàtica. També en això és apreciable el resultat d’un vell pacte fàustic que és el que va fer (de la mateixa manera que havia fet sempre) amb el comunisme.
Un pacte pel qual la ciutat renunciava a la seva ànima a canvi del manteniment de l’esplendorositat daurada que corona alguns dels seus pinacles. La seva consciència a canvi del seu decorativisme barroc. Amunt, les punxes eclesials titil·len com un pa d’or. Però arran de sòl la ciutat ha de captar-se fotogràficament en blanc i negre.
Tot plegat fa de Praga una ciutat inquietant, plena de fascinació. Perquè crema a foc lent, talment un purgatori. Suspesa en un buit fantàstic, intemporal, és una ciutat que s’ha negat a perdre el seu caràcter, a envellir o, simplement, a transformar-se.
Per això semblaria dotada de l’eterna joventut si no fos que sembla dotada de l’eterna senectut. És com si el temps s’hi hagués aturat ja fa segles: el seu esperit escolant-se per sota els ponts del Moldava.
¿De quina manera s’ho han fet per conservar-la com ara fa dos-cents, tres-cents anys? Posant-hi falques, tascons, crosses, telers de teatre. Praga és avui una ciutat apuntalada, amb moltes bastides de fusta que prevenen l’enderrocament de les cases.
(«Ronda de mort amb Kafka», dins de Pel bell nord glaçat. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 40-41)
_0.webp)
