—Contenta amb el premi [Premi ciutat d’Elx de narrativa 2004]?
— Molt. És el premi més important que he guanyat. M’alegra pel que té de reconeixement d’una feina.
—A mi em sembla que és el teu llibre més contingut, més treballat tècnicament.
—Sens dubte. És l’última etapa del meu esforç d’anar assolint un estil propi, d’anar millorant. Espere poder dir això mateix el pròxim llibre.
—Què és per a vostè la literatura?
—Una pregunta que em va fer el meu professor de literatura contemporània de tercer de carrera i encara no li ho he perdonat. Em vaig fer un embolic parlant d’art, de pinzells, de paletes de colors, de metàfores, de paraules… El meu professor em mirava amb ironia i els meus companys reien a pler… Ara pense que la literatura pot ser moltes coses: per exemple una manera de fer ora els fantasmes que tots portem dins o de fixar-los i aferrar-nos a les coses que ens fa por perdre… La literatura pot ser també la manera que tenim els covards de viure altres vides, de fer coses que en la realitat quasi no gosen ni imaginar.
—La seua és, des dels inicis, una narrativa amb predomini de protagonistes femenins. Vol dir això que el component autobiogràfic hi és important?
—Crec que independentment del sexe o el gènere dels protagonistes, tota obra de qualsevol autor té un important component autobiogràfic. Recorda allò que deia Rilke en «Carta a un jove poeta» (o ja que parlem de mirades femenines, el que deia el professor Baer a Josephine March): hem d’escriure sobre les coses que coneixem i que ens emocionen. A la qual cosa jo afegiria: i també sobre les que ens frustren o sobre aquelles que ens agradaria fer i no hi gosem, perquè en el fons escriure és una manera de viure i veure la vida des d’altres punts de vista. […]
—Es pot viure escrivint en català?
—En l’aspecte econòmic, en principi no permet la professionalització, sobretot si hem de continuar depenent dels premis literaris, […]. Tanmateix, pense que el problema de la professionalització de l’escriptor no rau en l’aspecte econòmic, sinó en la consideració i el suport social i sobretot institucional i acadèmic que tenim (o no tenim). Mentre la societat no valore adequadament l’esforç de documentació i estudi i el temps que empra un escriptor a fer una novel·la i entenga que això requereix una dedicació quasi exclusiva, i que és un treball com qualsevol altre, no podem parlar de professionalització. Això no passaria en altres cultures…
(Ximo Espinós. Arte y Letras, 30 de juny de 2005)
* * *
—Per tant, la novel·la també és la crònica de la presa de consciència d’una dona, no?
—Sí. Ella és una dona contradictòria, com tantes, i el llibre és la crònica del contrast entre l’autodestrucció i el desig de superació.
—Heu tingut la intenció de fer un retrat generacional? El marit és un jove progre i tolerant que esdevé un «moro», com dèiem abans.
—No. Més aviat d’una classe social. Això no és propi d’una generació, és de moltes, anteriors i posteriors.
—En el llibre hi ha, d’una banda, el món de les dones, i de l’altra, el dels homes, com si fossin dos mons diferents.
—Així és, en efecte. És que crec que hi són, que hi ha dos mons que haurien de ser iguals des del punt de vista dels drets i de les obligacions, però que des del punt de vista dels sentiments són diferents. I aquesta és la gràcia, que siguen diferents.
—Però aquesta diferència, fins i tot suposant que els drets i obligacions fossin ben compartits, sembla causa de problemes. O no? O només hi veieu la gràcia?
— Sí, produeix problemes, però al mateix temps, aquests problemes són un punt de trobada, un punt de comunicació, entre el món masculí i el món femení.
—La novel·la parla d’un conflicte entre dos bàndols, però només ho fa des del punt de vista d’un d’ells, el de la dona. No és injust?
—No, és natural, perquè és el bàndol on jo visc i amb el qual em sent solidària.
—La solidaritat és una bona arma novel·lística?
—Sempre. Sempre, perquè almenys a mi em dóna els temes sobre els quals m’agrada escriure, com els malalts mentals, la novel·la que tinc a Columna, o la minoria musulmana, tema d’una altra novel·la que publicaré aviat, si Déu vol.
—Per ser realista, per ser versemblant, us cal utilitzar situacions corrents, com l’embolic del marit amb la secretària. No heu tingut por a ser previsible, de caure en el tòpic?
—Moltes vides són previsibles. Sí, hi ha el perfil de caure en el tòpic, però a mi m’agrada ser realista, que el lector diga, això ho he fet jo, això ho he vist, o això m’ho han contat. I estic segura que hi ha molts homes embolicats amb la secretària, o moltes secretàries embolicades.
—Ella és un animal ferit i no s’hi torna. Ni mostra gaire odi. Per què no l’heu fet venjativa?
—Està tan dolguda que no té forces. I en passar pel mal tràngol de l’alcoholisme, ja en té prou. Tampoc no té sentit, la revenja, no hi guanyaria res. L’únic que vol és fugir endavant, i el que es quede pel camí és secundari.
(Lluís Bonada. El Temps, 15 de novembre de 2005)
.webp)
