Novel·la Poesia Crítica literària o assaig Teatre Altres Estudis sobre l'autor/autora

Núria Perpinyà

Núria Perpinyà (Lleida, 1961), escriptora i professora universitària, ha desenvolupat tant la seva faceta de novel·lista com la d’assagista.

Llicenciada i doctorada en Filologia Catalana per la Universitat de Lleida, comença a interessar-se de molt jove per l’obra de Gabriel Ferrater. Ja el 1986, amb vint-i-cinc anys, publica el seu primer assaig sobre el poeta, amb Xavier Macià, La poesia de Gabriel Ferrater. La seva tasca investigadora, combinada amb l’activitat docent que exerceix a la universitat, desemboca en tres llibres més de crítica literària.

L’any 1998 publica la seva primera novel·la, Un bon error, en què ja es manifesta la complexitat i l’elaboració que caracteritzaran la resta de les seves novel·les. Una casa per compondre (2001) confirma la seva aposta, arriscada i ambiciosa, per la renovació del gènere en el panorama de la literatura catalana contemporània. Mistana (2005) rep el premi de la Crítica l’any 2006 i Els privilegiats (2007) completa fins al moment l’obra narrativa de l’autora.

A banda de la seva activitat com a novel·lista, Núria Perpinyà segueix amb el seu treball d’assagista i professora universitària.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per: Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Fotografies: cedides per l’autora i amb el consentiment dels fotògrafs, Manu Bausc, Antoni Galeote i Montserrat Trepat.

Castellano

Pórtico

Núria Perpinyà (Lleida, 1961), escritora y profesora universitaria, ha desarrollado tanto su faceta de novelista como la de ensayista.

Licenciada y doctorada en Filología Catalana por la Universidad de Lleida, empieza a interesarse de muy joven por la obra de Gabriel Ferrater. Ya en 1986, con venticinco años, publica su primer ensayo sobre el poeta, con Xavier Macià, La poesia de Gabriel Ferrater. Su labor investigadora, combinada con la actividad docente que ejerce en la universidad, desemboca en tres libros más de crítica literaria.

En 1998 publica su primera novela, Un bon error, en la que ya se manifiesta la complejidad y la elaboración que caracterizarán el resto de sus novelas. Una casa per compondre (2001) confirma su apuesta, arriesgada y ambiciosa, por la renovación del género en el panorama de la literatura catalana contemporánea. Mistana (2005) recibe el premio de la Crítica el 2006 y Els privilegiats (2007) completa hasta el momento la obra narrativa de la autora.

Aparte de su actividad como novelista, Núria Perpinyà sigue con su trabajo como ensayista y profesora universitaria.

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por: Abel Ramon Vidal para la AELC.
Fotografías: cedidas por la autora y con el consentimiento de los fotógrafos, Manu Bausc, Antoni Galeote y Montserrat Trepat.

English

English

Núria Perpinyà (Lleida, 1961), with a degree and doctorate in Catalan Philology from the University of Lleida, is a university lecturer and writer who works in the genres of the novel and essay.

At a very early age she became interested in the work of Gabriel Ferrater and, with Xavier Macià as co-author, she published her first essay on the poet, La poesia de Gabriel Ferrater (The Poetry of Gabriel Ferrater), at the age of twenty-five. Her work as a researcher and university teaching activities has born fruit in the form of three more books of literary criticism.

In 1998 she published her first novel, Un bon error (A Good Error), in which she already displayed the complexity and careful elaboration that would characterise her subsequent novels. Una casa per compondre (A House to be Composed, 2001) confirms her risky and ambitious wager in working towards a renovation of the genre within the general panorama of contemporary Catalan literature. Mistana (2005) was awarded the Critics’ Prize in 2006 and Els privilegiats (The Privileged, 2007) complete the body of the author’s fictional work for the time being. Besides her work as a novelist, Núria Perpinyà continues to write essays and to teach in the university.

She is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC.
Photographs: ceded by the author with the permission of the photographers, Manu Bausc, Antoni Galeote and Montserrat Trepat.

Biografia

Núria Perpinyà i Filella, professora universitària i escriptora de novel·la i assaig, neix el dia 25 de maig del 1961 a Lleida.

Estudia a la Universitat de Lleida en l’àrea de Filologia Catalana on primer es llicencia el 1984 i després, el 1989, obté el doctorat. La seva tesi doctoral va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat atorgat per la Universitat de Barcelona. Des d’aleshores ha desenvolupat tasques docents a aquesta institució, excepte el període de l’estada a l’estranger, a la University of Essex, entre el 1995 i el 1996.

Des dels seus primers anys com a becària a la universitat, i fruit, majoritàriament, de la seva passió per la poesia de l’escriptor reusenc Gabriel Ferrater, publica articles a diverses revistes. Aquest interès per Ferrater, a més a més, cristal·litza aviat en un primer llibre, La poesia de Gabriel Ferrater (1986), escrit a quatre mans amb Xavier Macià, obra que havia guanyat el Premi Josep Vallverdú d’assaig l’any 1984.

L’aprofundiment en la figura d’aquest poeta es tradueix a curt termini en la publicació de més articles a revistes especialitzades, conferències i seminaris sobre aquest i altres temes a la universitat i altres institucions. A llarg termini desemboca en més llibres. El segon, ‘Teoria dels cossos’, de Gabriel Ferrater, a la prestigiosa col·lecció Les Naus d’Empúries, l’any 1991; tres anys més tard, en col·laboració amb Jordi Cornudella, apareix l’Àlbum Ferrater, a Quaderns Crema, un llibre compost a partir de diverses fonts, cartes, textos recuperats, fotografies i documents de tota mena. Aquest llibre constitueix, sens dubte, una peça clau en la recepció de Gabriel Ferrater al món editorial català perquè els seus autors aposten per un acostament realista a la seva figura i la seva obra, més enllà de mitificacions i imatges falses o confuses. Encara el 1997, Núria Perpinyà publica Gabriel Ferrater: recepció i contradicció, un llibre definitiu, en què l’autora compendia diverses qüestions sobre les quals ha investigat, més enllà de la figura de Ferrater.

La seva singladura com a novel·lista s’inicia l’any 1998, amb la publicació d’Un bon error. En ella veiem ja els aspectes que caracteritzaran el seu particular estil, profundament compromès amb el sentit de la renovació novel·lística, i molt curós amb el llenguatge. Malauradament es tracta d’una novel·la ja exhaurida, introbable. Tres anys més tard apareix la segona novel·la de l’autora, Una casa per compondre (2001), obra que confirma la seva aposta per la renovació del gènere en el panorama de la literatura catalana contemporània; novel·la ambiciosa i complexa.

El 2006 publica Mistana, per la qual rep el premi de la Crítica l’any 2006. Mistana, la seva novel·la més coneguda, probablement, és el nom del poble on va a parar un meteoròleg amb sentiment de culpa. Allà descobreix un «paradís psicològic», un grup d’una quarantena de bojos que viuen entre la boira i amaguen tots ells secrets que els dificulta viure amb normalitat. Escrita com si d’un viatge dantesc es tractés, Mistana és una novel·la insòlita que va consagrar l’autora. Els privilegiats, publicada el 2007 és la novel·la que completa fins al moment el periple narratiu de l’autora lleidatana. Hi parla d’art, i dels qui el custodien, i ho fa, sovint, a través de recursos dramàtics, més propis del teatre que de la novel·la, en una combinació, novament, original i arriscada.

Amb aquestes paraules explica Núria Perpinyà la seva escissió, o la seva continuïtat, depèn de com es miri, entre el seu jo assagístic i el seu jo narratiu: «La meva obra de creació ha estat una llavor de germinació lenta que s’ha anat nodrint d’anys de lectures. Cap als trenta anys, del tronc teòric (Gabriel Ferrater: recepció i contradicció) va eixir-ne la primera branca d’un món imaginari on es fonien diverses coordenades literàries i personals: Un bon error. El meu arbre s’ha alimentat amb tota mena de llibres i experiències; i les llavors, arrelades amb realisme i fantasia han brotat i s’han ramificat (Una casa per compondre, Mistana, Els privilegiats). De la saba metabolitzada pels anys i la docència universitària, en la part on no hi toca tant el sol, han arrencat branques més intel·lectuals (Les criptes de la crítica, Més que una màquina) pels qui els agradi la fruita àcida, que tot i no ser tan dolça com la de la ficció assolellada, neix del meu mateix tronc»

A banda de la seva activitat docent, Núria Perpinyà segueix alimentant la seva faceta d’assagista, de manera que publica, l’any 2008, Las criptas de la crítica. Veinte interpretaciones de la Odisea. En l’obra, com ja passava amb els assajos sobre Gabriel Ferrater, l’autora aprofita el text tractat per escriure sobre diversos aspectes de la teoria literària, en aquest cas fent un repàs didàctic i amb molts exemples de la història de la crítica de la literatura.

Núria Perpinyà, amb Xavier Macià, el dia de la presentació de la seva tesi doctoral sobre Gabriel Ferrater, l'any 1984.
Núria Perpinyà, amb Xavier Macià, el dia de la presentació de la seva tesi doctoral sobre Gabriel Ferrater, l'any 1984.
Núria Perpinyà, concentrada, escrivint.
Núria Perpinyà, concentrada, escrivint.
Núria Perpinyà en la imatge que aparegué a la solapa de la seva segona novel·la, Una casa per compondre.
Núria Perpinyà en la imatge que aparegué a la solapa de la seva segona novel·la, Una casa per compondre.
Una imatge de l'autora l'any 2001.
Una imatge de l'autora l'any 2001.
Retrat de l'autora inspirat en la boira de Mistana del 2007. © Antoni Galeote.
Retrat de l'autora inspirat en la boira de Mistana del 2007. © Antoni Galeote.

Premis

  • Josep Vallverdú d’assaig (1984): La poesia de Gabriel Ferrater.

  • Premi de la Crítica Catalana de narrativa (2006): Mistana.

  • Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (2026): El cos invisible.

Una casa per compondre.

Vincles

Comentaris d'obra

Entre el vigilant del museu, formal i responsable, i l’especialista de l’art, arrogant i elitista, qui deu tenir raó? Després de tres novel·les ambicioses i potser fins i tot obsessives, Un bon error (1998), Una casa per compondre (2001) i Mistana (2005), la novel·lista Núria Perpinyà (Lleida, 1961) repeteix ara amb Els privilegiats, una mena de novel·la teatral, tragicòmica, que reflexiona sobre el món de l’art a través del punt de vista, crític i divertit, d’un grup de vigilants d’un petit museu polsegós. Pocs escriptors catalans d’avui deuen saber crear mons tan potents i seductors com els de Perpinyà. És admirable la capacitat de l’autora per fixar-se un camp d’estudi, apamar-lo, teoritzar-lo, contradir-lo i, després, recrear-lo fins a exhaurir-lo. Aquesta fórmula literària, basada en l’exhaustivitat temàtica i la repetició narrativa, es desenvolupa, en aquest llibre, a través de la idea de museu, elegia irònica d’uns espais cada dia més discutits. […]

L’humor intel·ligent i el desenvolupament d’unes idees ben assimilades (l’autora ha refrenat les seves reflexions crítiques i ha dotat el llibre d’una gran equanimitat) desemboquen en un final crític, grotesc i hilarant en què Perpinyà demostra que el seu enorme talent narratiu crea tot un nou territori imaginari i acaba destruint-lo.

(Xavier Pla: «Els criats avantguardistes», Avui. Cultura (Barcelona), 13 de setembre de 2007, p. 12)

* * *

Amb un suport mític clar, Mistana esdevé un món simbòlic, esperpèntic i antropofàgic, que analitza la complexa realitat que vivim. Núria Perpinyà hi ofereix una visió del món agudament cínica, volgudament àcida, on l’individu té poques -o nul·les- possibilitats d’assumir una relativa felicitat. Més ben dit: sembla abocar-se a la mort i la destrucció. […]

En els tres darrers capítols s’arriba a la disbauxa i la demència -«A més del vent, ara se sabrà que la boira és, tant o més, el medi dement per excel·lència» (pàg. 148)- i es trenca definitivament la comunitat, en gran part per l’actitud de l’alcalde anarquista incapaç de governar i la relació patològica entre la seva dona, l’alcaldessa i oracle de Mistana, i el seu fill retrobat.

Diversos elements dels personatges serveixen per a reblar el món de la follia en què es troba instal·lada Mistana. La malaltia de la mestra, que pateix de dismosi i substitueix un mot pel seu contrari, potser sigui dels més rellevants i fa entendre que ensenyi a llegir seguint el sistema braille; també que els mistanesos siguin una mena de ratpenats que dormen en taüts en comptes de llits o la sàtira sobre l’art i les aspiracions que inclou la decisió de construir una escultura a la Mare de Déu de la Boira. També hi són constants els jocs fònics i lingüístics, propers a la voluntat histriònica, teatral, de l’univers creat. Per una banda fa somriure, per l’altra esborrona; és el to propi d’una autora i d’una obra ambicioses.

(Lluïsa Julià: «Tria personal. Núria Perpinyà, Mistana», Serra d’Or (Barcelona), núm. 533, gener de 2006, p. 70)

* * *

«Una novel·la hipnòtica, radical, sorgida de la boira». Justament amb aquestes paraules a finals de juliol Ada Castells donava notícia en aquest diari sobre Mistana, la darrera producció de Núria Perpinyà (Lleida, 1961). Hipnòtica i radical, vet aquí dos qualificatius que, al meu parer, defineixen amb la màxima precisió les virtuts que acompanyen aquest singular llibre escrit per una autora –professora de retòrica i literatura comparada a la Universitat de Lleida– que reparteix la seva bibliografia entre uns quants estudis literaris sobre Gabriel Ferrater, del qual és una reconeguda especialista, i un parell de novel·les –Un bon error (Empúries, 1998) i Una casa per compondre (Empúries, 2001)– dignes de remarcar per l’ambició dels seus plantejaments de sortida. Una ambició que, comparada amb els resultats obtinguts, genera un vector d’elevada cota inicial i, el més important, amb un sentit clarament ascendent. I aquesta Mistana que des de fa poques setmanes podem trobar a les nostres llibreries és, al meu parer, el punt més alt –no pas el definitiu, espero– de la magnífica, singular i personalíssima trajectòria de Núria Perpinyà. […]

Núria Perpinyà ha construït un artefacte literari d’una estranya bellesa amb imatges tan suggerents com l’estàtua de boira que alguns personatges s’entesten a erigir enmig d’aquest «lloc inhabitable que els mistanesos s’entesten a habitar». La simbologia de Mistana apel·la a la part més oculta del subconscient del lector; aquella part que la literatura que es genera per al consum omet habitualment. Val la pena llegir aquest llibre a poc a poc, creguin-me. Deixant-se hipnotitzar per l’encís dels seus ritmes interns. Per la volguda morositat dels primers capítols en els quals l’atenció se centra a descriure el món físic dels mistanesos, per la rica complexitat de la part central en què se’ns presenta el trenat d’interessos i relacions entre els habitants i el nouvingut i, sobretot, deixar-se emportar per l’esplèndid capítol final. Un capítol que accentua, per si no quedava prou clar abans, el caràcter de tragèdia grega de Mistana. Un capítol de desenvolupament coral que es clou amb la imatge estremidora de dues dones soles. Un bellíssim final per a una novel·la que dignifica l’acte de llegir.

(Joan Josep Isern: «Una novel·la hipnòtica i radical», Avui, 12 d’octubre de 2005, p. 10)

Entrevistes

—De la lectura conjunta [d’Una casa per compondre] es desprèn una mena d’ideari entorn del fet de «fer art i ser dona».
—Artista és masculí i femení. He tractat aquest posicionament davant de l’art a través de madame Kesler igual que ho hagués fet a través d’un hipotètic monsieur Kesler. Malgrat que els problemes socials i personals de l’home i de la dona són molt distints, en el món de l’art compartim les mateixes inquietuds. Tu veus l’obra d’un artista avantguardista i difícilment sabràs si l’ha fet un home o una dona. No estic en contra de les marques de gènere, però el bo, dins de l’art, és que se’n pot prescindir. En el camp de la literatura les diferències de sexe potser es noten més i, el que és pitjor, quan es noten, es noten pejorativament. […]

—Hi ha un tractament polifònic, gairebé de soroll de fons, de la veu humana. Sembla, seguint amb les estructures musicals clàssiques, com si un literari Andante con moto culminés la recerca de Mme Kesler, per acabar amb un Allegro con fuoco o polifonia culminant.
—L’Andante con moto del penúltim capítol acaba amb un Allegro con fuoco, efectivament. Tot i que «El xalet del precipici» és el capítol més musical, temàticament parlant, estructuralment, el més musical és «Concerto grosso» ja que està organitzat com un concert a la manera de Haydn alternant damunt un basso continuo de pluja els solos de cada veí (cadascun amb un instrument i un timbre particulars) amb el conjunt de l’orquestra que conformen tots els veïns. El crescendo final de les últimes pàgines tracta de ser pura música, cosa molt difícil de fer quan només comptes amb lletres. Vaig inspirar-me en els finals típics de Mozart (un músic tan admirat de la protagonista), component un final que tingués a sobre un altre final encerclat per un altre final. […]

—Tot i fer ús de la ironia, afirmes que la ironia «deu ser el recurs dels eterns aspirants a la grandesa i alhora la seva autodefensa per no haver-la aconseguit…»
—Sí, dic al llibre que l’ús de la ironia pot encobrir la incapacitat de bastir una gran obra mestra. No tothom pot ser solemne. Això fins al segle XVII ho tenien molt clar. A partir del XVIII, el grand style entra en crisi. A l’Ancien Régime l’opció era clara: o arribaves al Grand Style o no. Quan comença l’època moderna l’artista té tres opcions: el gran estil de sempre (greu, profund); l’estil discret (contenció britànica, atenció al detall: visca en Manent!) i l’estil irònic. En arribar el XX, l’artista per excel·lència és l’irònic. Jo, tot això ho he estudiat, ho he predicat i ho he practicat, però ja en començo a dubtar. Portem cent anys idolatrant la ironia i dos-cents respectant-la massa.

(Dolors Miquel: «Per bé i per mal, l’art és el meu fanatisme personal», La Verge peluda (Cambrils), núm. 1 i mig, 2002, p. 72-83)

* * *

—El museu sorgeix d’una llista d’àmbits precedida per la casa i el poble, o ja us interessava des de sempre?
—Sí, fa molts anys que m’interessava, que forma part de la meva vida. És un interès molt antic. 

—Quina actitud vàreu prendre en vista dels debats referits al museu?
—Quan vaig començar a endinsar-me en el tema del museu les polèmiques d’ara ja bullien. Hi ha el model americà, que intenta que siguin més productius. Després, el soviètic, més educatiu, una escola d’aprenentatge. I després hi ha els europeus, que són com un club, un lleure. Tots tres models són incompatibles. Vaig veure que era un món de tensions, no prou conegut del públic. Perquè són persones d’interessos molt diferents que conflueixen al mateix espai. En primer lloc, l’intel·lectual, l’artista, després els gerents, el públic i finalment el vigilant, que hi és tot el dia i que tant li fa vigilar un museu com una fàbrica.

—Hem observat, potser per la importància dels personatges, però també des de l’inici, quan parla el narrador, que el llenguatge, estilísticament és, comparat amb les novel·les anteriors, més net, més senzill. Perquè el diàleg tingui més força?
—Sí. A Mistana, com que el tema era la bogeria i els personatges eren estranys, el llenguatge també hi era estrany i barroc. Sí, era prou complicat, i ho era per a explicar la complicació mental del personatge. Aquí el llenguatge és més planer perquè les persones hi són més planeres. Intento que el llenguatge acompanyi les persones. I el del narrador és clar i elegant. Sí, hi he canviat bastant el llenguatge.

—La proposta estilística d’Una casa per compondre era molt agosarada.
—Sí. Com que la protagonista era una persona dedicada a la música vaig intentar que el llenguatge fos musical, molt eufònic. Més barroc i intel·lectual, més refinat i acurat, d’acord amb el tema musical de fons. En aquell cas hi havia una altra raó, el contrast entre la narradora i la protagonista, amb un llenguatge i una intel·lectualitat complexa, entre l’espai anodí de la casa i la persona. El llenguatge vulgar arquitectònic s’oposava a l’individu que havia d’estar a dins.

(Lluís Bonada: «El llenguatge d»Els privilegiats’ és planer perquè els personatges hi són planers», El Temps (València), núm. 1217, 9 d’octubre de 2007, p. 96)

Antologia

La vida no es deixa parcel·lar amb regles geomètriques, rígides i lineals, com si fos una província amb els camps ben retallats. ¿Qui pot saber com s’ha fet l’individu, quins hàbits va aprendre primer, de qui era la mà que ens va donar el primer tallapapers? ¿Qui pot aixecar el punter i, assenyalant una part del seu propi jo, afirmar: «Aquest tros de riu de la meva ment prové de la teva font»? Potser m’equivoco evocant escenes concretes del meu passat; i m’equivoco més en atorgar-los una influència decisiva en el meu caràcter. Potser ens enganyem tots, com s’enganyava Aleph Banneker, buscant les causes del nostre ésser i de la nostra evolució. Hi ha no sé quanta part de mitificació en aquest retorn obsessiu cap a la història per entendre millor aquest present difícil que també duu el meu nom. Però encara que renunciï a la justificació del que resulta incomprensible, el cor se me’n va cap enrere sense que pugui retenir-lo.

Com s’explicava al mural del moll, l’artista havia volgut reptar, amb el moviment dinàmic i circular, l’erecta rigidesa del paisatge de basalt. La declaració d’intencions de l’escultor de l’estany, que estava clavada a la primera estaca, estava encapçalada per una cita de Joseph Beuys: «Els materials deteriorats i pesats es barregen lentament amb els sons i els animals microcel·lulars i, més enllà, es converteixen en objectes estables i permanents.

(Un bon error. Barcelona: Empúries, 1991, p. 252)

* * *

Les finalitats dels reductes alts de la infantesa són amagar-se dels adults i fabular. Els músics també viuen dalt de tot buscant paradisos perduts. Són com nens amagats a les golfes que es resisteixen a baixar: inventant, gaudint de si mateixos lluny dels altres. 

L’home no està lligat a la infància per un vincle d’igualtat, sinó d’oposició. Normalment, la infància no té res a veure amb la resta de la vida d’una persona. Però aquest tall no és un fracàs. Està tot previst. La funció de la infància és seduir l’home i fer-li atractiu el món; si s’enamora del món, no voldrà separar-se’n i la curiositat el farà continuar endavant. La infància és com aquells preludis musicals, independents dels temes centrals, que capten l’atenció de l’espectador perquè escolti una obra que, després, continuarà pels seus propis camins. L’obertura d’aquesta història no és l’obertura grandiloqüent i estremidora que podria haver estat, potser perquè la infància de la protagonista tampoc no ho va ser. El ritme d’aquest llibre evoca el de la seva vida: uns acords nets inicials que es van complicant fins a desencadenar un final que, ara encara, tenim massa lluny per poder discernir.»

(Una casa per compondre. Barcelona: Empúries, 2001, p. 10)

* * *

Per fundar Roma, s’excavà un forat anomenat «mundus» on es posà tot el que calia per la vida, es tapà i al damunt es construí la ciutat. A Roma, els esperits dels vius eren a dalt i els dels morts a sota. En la fossa oberta de Mistana les ànimes vives es barregen amb les mortes i de la mescla de les seves respiracions sorgeix morbosament la boira perenne.

El meteoròleg perd el seu cupè fora de la columnata de pedres i dies després apareix dins la fondalada de Mistana. Qui l’ha empès entremig dels quaranta menhirs que fan de muralla? Qui l’ha fet rodolar pendent avall? Pobre cupè… Malgrat que té una bona xapa, en Sim es troba amb records de si mateix que semblen d’un altre… Per exemple, ¿són seus els condons que ha trobat dins el seu cotxe? ¿Hi ha cardat amb la Lectra o amb aquella misteriosa Marlot, despullada o no despullada, el nom de la qual se li apareix per tot arreu?

Mistana és una ciutat inhabitable que els mistanesos s’entossudeixen a habitar. De tota manera, més rar és viure en un país en guerra i no fugir-ne; sotragat per la fam i marxar-ne. Rar i freqüent. No veure més enllà, estar mancat de forces, de diners, d’educació. El dilema de marxar o quedar-se. De ser un covard o un valent. D’estimar o de renegar. Desgraciats els que se’n van, miserables els que es queden. De Mistana, la gent no se’n va. Un clima dolent comparat amb una guerra no és res. Fa anys, van venir els del seminari a buscar vocacions i van endur-se uns quants nois. Només el fill del batlle va continuar endavant. El que diuen que un dia tornarà. Mistana és barata: per això no se’n van. Les seves mines són riques: tothom hi suca pa.

(Mistana. Barcelona: Proa, 2005, p. 53-54)

* * *

L’ofici de vigilar ha estat clau per a l’evolució de la humanitat. L’home prehistòric estava a l’aguait de les feres i de les altres tribus per evitar que li prenguessin les cries, les pells, les armes o els queviures. Després, el soldat romà vigila els territoris de l’imperi i, més tard, els cavallers i els sentinelles defensen les terres del seu senyor. Les tropes dels exèrcits són tropes de vigilants que estan en guàrdia contra possibles enemics. Els carcellers de les presons aparten els individus que amenacen el benestar de la societat. Els capatassos, sobeestants, directors i encarregats estan atents al treball dels altres perquè la feina rutlli com Déu mana. Els capellans vigilen la nostra ànima i la protegeixen de les diabòliques forces del mal. Els metges i científics estan en guàrdia contra les malalties infeccioses i enforteixen el nostre cos perquè puguem vèncer-les. Els pares prenen cura dels seus fills, els vetllen i els guien. La vigilància camina en direcció contrària a l’egoisme. Totes les persones nobles tenen al seu interior un gran zelador que viu pendent dels altres.

(Els privilegiats. Barcelona: Edicions 62, 2007, p. 56)

Aquest estudi analitza les opinions que s’han succeït sobre la persona i l’obra de Gabriel Ferrater, per tal de demostrar la impossibilitat d’establir criteris literaris unívocs i estables ratificables per més d’una comunitat de lectors. En darrera instància, no és solament per culpa els crítics: el sentit dels fenòmens es copsa malament perquè no es pot copsar millor car els homes i el llenguatge són fets de contradiccions, vaguetats i sobreentesos. Però no podem negar que la crítica i el món, per molt que es digui que funcionen malament, funcionen. El que m’he proposat és veure com. La regla més general, sobre la qual he anat estructurant les crisis analitzades de la recepció ferrateriana, és la regla dels contraris que es combina, de tant en tant, amb una postura equilibrada. La traducció d’aquesta regla és molt simple: davant de (quasi) cada fenomen -literari o personal- de Gabriel Ferrater, uns lectors l’afirmen i d’altres el neguen; ambivalència que, entre tantes altres, recorda la divisió d’opinions que es va produir quan va aparèixer el Don Juan de Lord Byron: una part del públic previctorià considerà que era «execrable i immoral», mentre que una altra celebrava que «finalment, Byron hagués deixat d’escriure per a les dones i s’hagués posat a escriure per als millors jutges i per a la seva pròpia immortalitat». De la regla dicotòmica, que té una aplicació amplíssima, n’infereixo que al món (de la literatura) no hi ha res que no sigui irrebatible (fins i tot hi ha qui qüestiona la certesa de la gran intel·ligència de Ferrater).

El llibre permet que se l’usi de quatre maneres: a) com una reflexió nova («receptiva») sobre la literatura en la qual es demostra que les ideologies dels lectors, les polítiques editorials, les tendenciositats dels historiadors, els rampells dels ressenyistes de premsa i les fantasies dels amics influeixen molt en el sentit dels textos; b) com un diccionari d’errors de la crítica; c) com el lloc de culte del mite de Gabriel Ferrater; d) com una conclusió escèptica sobre el llenguatge, sobre el pensament i sobre l’home.

(Gabriel Ferrater: recepció i contradicció. Barcelona: Empúries, 1997, p. 9-10)

* * *

Un dels trets estilístics més evidents de «Poema inacabat» (i, en general, de la producció en prosa de Gabriel Ferrater) són les seves digressions («Seré digressiu i cursi, / anacolútic i al·lusiu», vs.65-66). Al llarg de la història, la valoració de l’estil digressiu ha estat polèmica. Per a alguns autors representa el registre amb més potencial de riquesa intel·lectual perquè permet construccions molt complexes. Per a d’altres constitueix un estil nefast i caòtic que destrueix tota expressió clara i lògica del pensament. Entre els autors que han atacat aquests discursos diferits o parentètics podríem citar el filòsof John Locke, el qual condemnava els escrits acaramullats d’exagerades associacions d’idees («idea madness»), l’escriptor Azorín («Haced lo siguiente y habréis alcanzado de golpe el gran estilo: «Colocad una cosa después de otra.» Nada más; esto es todo. ¿No habéis observado que el defecto de un orador o de un escritor consiste en que coloca unas cosas dentro de otras, por medio de paréntesis, de apartados, de incisos y de consideraciones pasajeras e incidentales? Pues bien: lo contrario es colocar las cosas «unas después de otras»«) o el poeta C. Baudelaire, el qual qualifica l’estil de De Quincey d’«affreusement conversationniste et digressioniste» i l’interpreta com «une manière pénétrante et féminine». A favor de la forma digressiva podem citar Madame de Staël, la qual concebia aquest estil com un ordre superior de pensament propi dels éssers més genials; el repte al decorum d'»A Digression in Praise of Digressions» de J. Swift; Montaigne («Mon style et mon esprit sont vagabondant de mesmes. Il faut avoir un peu de folie, qui ne veut avoir plus de sottise»); L. Sterne i el seu Tristram Shandy, Rabelais, Herder, Musil o Nabokov. Com també les digressions de Byron, que, com les de Ferrater, tenen sovint un deix irònic (la majoria d’autors digressionistes són també uns mestres de la ironia) i moralitzador ja que és el punt del discurs on aflora amb més clarividència la personalitat del narrador. 

Sota l’aparença de desordre de «Poema inacabat» o de qualsevol de les obres dels autors que acabem de citar hi ha un gran càlcul. «Poema inacabat» no és un «fracàs prodigiós». Els parèntesis, els excursos, les associacions d’idees que anem trobant al llarg del poema no són material afegit, tangencial al cos del text, sinó que en són part constitutiva. Podem concretar les principals funcions de la forma digressiva en aquestes quatre: a) atansar el registre escrit al parlat, en què el fenomen digressiu, anacolútic i de feed-back és freqüent; b) constatar el caràcter associatiu i cíclic del pensament. Com deia Ferrater, el discurs verbal no és lineal sinó circular a la manera d’una sèrie de cintes magnetofòniques superposades; c) permetre la reflexió metaliterària sobre el propi discurs o sobre els d’altri, és a dir, permet que la veu del narrador pugui discrepar, ironitzar, matisar, etc.; d) exigir al lector una major atenció al discurs, la qual provocarà una selecció dels receptors que són incapaços de seguir el fil argumental del text o censuren aquesta forma barroca de pensament.

(«Teoria dels cossos», de Gabriel Ferrater. Barcelona: Empúries, 1991, p. 32-33)

Coberta del llibre Gabriel Ferrater: recepció i contradicció.
Coberta del llibre Gabriel Ferrater: recepció i contradicció.
Núria Perpinyà a Agrigento (Sicília).
Núria Perpinyà a Agrigento (Sicília).