Poesia Traduccions realitzades per l'autor/a Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Maria Perpinyà i Sais

1901-1994

Maria Perpinyà i Sais (Verges, 1901-Banyoles, 1994). Poeta, narradora, periodista i traductora. 

Després de passar la infància i la primera joventut al poble natal, des d’on envia i publica alguns poemes a diverses capçaleres del país, el 1928 aconsegueix traslladar-se a Barcelona per ser redactora del diari El Matí i participar en l’ambient literari i intel·lectual efervescent de la ciutat. Col·labora a diverses publicacions com La Veu de Catalunya, La Paraula Cristiana, La Revista, La Nova Revista, La Nau i D’Ací i d’Allà. El seu interès principal és la poesia, però per conviccions educatives i morals també cultiva literatura per a la canalla a les pàgines dels suplements infantils d’El Matí i al recull de narracions El follet sentimental (1930). També tradueix del francès alguns poemes, Les aventures de Polzet: el darrer nan del bosc, de Claude Roen (1929) i Remordiment, de Jeanne de Coloumb (1930). Perpinyà esdevé una figura important de l’òrbita intel·lectual catalana durant els anys de la República. Membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i de la secció femenina d’Unió Democràtica de Catalunya, és una conferenciant habitual en l’àmbit catalanista i sobre temes femenins. El 1931 passa a formar part de la junta directiva d’Acció Femenina, presidida per Carme Karr.

Pel que fa a la poesia, és autora dels llibres Poemes (1931) i Terra de vent (1936), dels quals s’ha destacat el lirisme, la musicalitat i el to elegíac, sense oblidar una concepció de la natura més aviat noucentista. L’esclat de la Guerra Civil i la implantació de la dictadura franquista trenca la progressió de l’escriptora. Torna a Verges a mitjan dècada dels cinquanta per reprendre la creació literària, malgrat que fins avui bona part de l’obra resta inèdita. 

 

Pàgina elaborada per Andreu Gabriel i Tomàs per a l’AELC.
Fotografies i poesies inèdites cedides per la família de l’autora.

Castellano

Castellano

Maria Perpinyà Sais (Verges, 6 de diciembre de 1901-Banyoles, 6 de julio de 1994). Poeta, narradora, periodista y traductora.

Tras pasar la infancia y primera juventud en su pueblo natal, desde donde envía y publica algunos poemas a varios periódicos del país, en 1928 logra trasladarse a Barcelona para ser redactora del diario El Matí y participar en el ambiente literario e intelectual efervescente de la ciudad. Colabora en publicaciones como La Veu de Catalunya, La Paraula Cristiana, La Revista, La Nova Revista, La Nau y D’Ací i d’Allà. Su interés principal es la poesía, pero por convicciones educativas y morales también cultiva la literatura para niños en las páginas de los suplementos infantiles de El Matí y en la recopilación de narraciones El follet sentimental (1930). También traduce del francés algunos poemas, Les aventures de Polzet: el darrer nan del bosc, de Claude Roen (1929), y Remordiment, de Jeanne de Coloumb (1930). Perpinyà se convierte en una figura importante del ambiente intelectual catalán durante los años de la República. Miembro de la Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana y de la Secció Femenina de la Unió Democràtica de Catalunya, es una conferenciante habitual en el ámbito catalanista y sobre temas femeninos. En 1931 entra a formar parte de la junta directiva de la Acción Femenina presidida por Carme Karr.

En cuanto a la poesía, es autora de los libros Poemes (1931) y Terra de vent (1936), de los que se ha destacado su lirismo, la musicalidad y el tono elegíaco, sin olvidar una concepción de la naturaleza en parte noucentista. El estallido de la guerra civil y la implantación de la dictadura franquista rompen la progresión de la escritora, que volverá a Verges a mediados de la década de los cincuenta. Allí reanuda la creación literaria, aunque hasta el momento buena parte de esta obra ha quedado inédita.

 

Página elaborada por Andreu Gabriel i Tomàs para la AELC.
Fotografías y poesías inéditas cedidas por la familia de la autora.

English

English

Maria Perpinyà i Sais (Verges, 6 December 1901 – Banyoles, 6 July 1994) was a poet, short story writer, journalist, and translator.

After spending her childhood and early years of adulthood in the town of her birth, from which she sent and published some poems in several Catalan publications, she was able to move to Barcelona in 1928 to become an editor at the daily El Matí, whereupon she began participating in the city’s lively literary and intellectual circles. She wrote for several publications, among them La Veu de Catalunya, La Paraula Cristiana, La Revista, La Nova Revista, La Nau, and D’Ací i d’Allà. Her main interest was poetry but, guided by her educational and moral convictions, she also published stories for children in the pages of the children’s supplements of El Matí and in the short story collection El follet sentimental (1930). Moreover, she translated poetry from French, as well as the books Les aventures de Polzet: el darrer nan del bosc, by Claude Roen (1929), and Remordiment, de Jeanne de Coulomb (1930). Perpinyà became a prominent figure in Catalan intelectual circles during the years of the Republic. As a member of the Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (Association for the Protection of Catalan Teaching), she was a regular speaker on Catalan nationalist and women’s themes. In 1931, she became a member of the Board of Directors of Acció Femenina, of which Carme Karr was president.

As a poet, she published the collections Poemes (1931) and Terra de vent (1936), both of them notable for their lyricism, musicality, elegiac tone, as well as a conception of nature that is appreciably marked by the early twentieth-century, anti-Modernist movement of Noucentism. The outbreak of the Civil War and establishment of the Franco dictatorship interrupted her career as a writer. Although she returned to Verges in the mid-1950s to resume her literary work, much of it remains unpublished.

 

Web page: Andreu Gabriel i Tomàs for the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).
Photographs and unpublished poems ceded by the author’s family.

Biografia

Maria Perpinyà i Sais neix a Verges el 6 de desembre de 1901, filla de Narcís Perpinyà i Pietat Sais, propietaris de diverses botigues del poble. Lectora i amb unes inquietuds intel·lectuals precoces, cursa els estudis primaris a l’escola de monges dominiques de Girona. Cap a la vintena, comença a enviar poemes a capçaleres de Barcelona i Terrassa, procés pel qual coneix Octavi Saltor, que l’ajuda a publicar per primera vegada al diari terrassenc El dia. És també gràcies a la intermediació de Saltor, així com a la de Tomàs Roig i Llop, que a partir de 1928 prepara la desitjada estada a Barcelona que li ha de permetre estar en contacte amb l’ambient literari i intel·lectual efervescent de la ciutat.

Un cop a Barcelona, treballa al diari catòlic El Matí des que aquest encara és només un projecte per acabar aportant-hi, només fins a 1934 i segons el recompte que en fa la historiadora de la literatura Neus Real, més de dues-centes col·laboracions entre contes, narracions llargues, poemes, ressenyes, articles i adaptacions al català de creacions literàries sobretot franceses. D’aquestes aportacions, en destaquen els relats infantils, el terreny literari que, si bé que més per raons ideològiques i morals que no pas estètiques, en aquell moment interessa més a Perpinyà després de la poesia. El 1930 publica el recull de contes infantils El follet sentimental amb il·lustracions de Josep Longoria. També el 1930 apareixen publicades les seves traduccions del francès Les aventures de Polzet, de Claude Roen, i Remordiment, de Jeanne de Coulomb.

Mentre col·labora a altres diaris i revistes com La Veu de Catalunya, La Paraula Cristiana, La Revista, La Nova Revista, La Nau i D’Ací i d’Allà, el 1931 publica el llibre de poesies Poemes, que per les seves virtuts líriques i la musicalitat s’ha arribat a considerar d’influència postsimbolista. Editat per La Revista, el llibre conté un pròleg de l’olotí Josep Maria Capdevila, director d’El Matí i lligat a la fundació d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). També el 1931 és l’any en què es casa amb el periodista i novel·lista Lluís Jordà i Cardona, amb qui tindrà tres fills.

Perpinyà esdevé una figura important de l’òrbita intel·lectual catalana durant els anys de la República. Membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana  i de la secció femenina d’UDC, és una conferenciant habitual en l’àmbit catalanista i sobre temes femenins, xerrades de les quals destaca «La meva visió del feminisme», pronunciada l’octubre de 1930. Aquell mateix any, l’autora signa el manifest pro amnistia de les dones i el 1931 passa a formar part de la junta directiva de l’Acción Femenina presidida per Carme Karr.

El 1936 veu la llum el seu segon recull poètic, Terra de vent, editat també per les Publicacions de La Revista i que, en un to elegíac, gira entorn un paisatge de natura civilitzada per fer un cant a les persones que habiten i modelen la terra. Quan gràcies a aquesta publicació i les seves col·laboracions a la premsa sembla que arranca una carrera literària sòlida, l‘esclat de la Guerra Civil i la implantació de la dictadura franquista trenquen la progressió de l’escriptora, que perd la seva feina principal a causa del tancament d’El Matí. La impossibilitat de publicar en català, fa que a la família pateixin unes dificultats econòmiques que només poden acabar resolent quan el marit troba feina a l’agència de notícies Fabra, després Agència EFE.

A mitjan dècada dels cinquanta, i ja alliberada de les càrregues que li han implicat la vida familiar, Perpinyà torna definitivament a Verges i reprèn la creació literària, malgrat que fins avui bona part de l’obra resta inèdita. És un període d’ostracisme dur i de poc reconeixement, fins al punt que els articles periodístics de l’època que la volen reivindicar no saben on localitzar-la, com queda palès en un article de Josep M. Bertran Teixidor publicat al diari Los Sitios de Gerona de 1966. El 1975 publica dos poemes dins del recull poètic Les cinc branques, editat entre d’altres per Saltor i Esteve Albert. El mateix any publica al Noticiari parroquial de Verges el poema Dansa de la mort a Verges, que és musicat el 1977 per Josep Maria Cervera. Un any després, Edicions Cedro publica un altre recull de poetes contemporanis, 31 Poetes d’avui, on s’inclouen sis poemes de Perpinyà. Durant aquesta etapa, a més d’escriure, mai no deixa de traduir i corregir textos en llengua catalana. 

Maria Perpinyà mor a Banyoles el 6 de juliol de 1994.

Perpinyà de jove.
Perpinyà de jove.
<i>Terra de vent</i>, de 1936, és el segon i últim llibre de poesia que Perpinyà publica en solitari.
Terra de vent, de 1936, és el segon i últim llibre de poesia que Perpinyà publica en solitari.
L'escriptora als anys vuitanta.
L'escriptora als anys vuitanta.

Premis

  • Accèssit a la Viola d’Or dels Jocs Florals de París (1948): A la verge de Montserrat.

El follet sentimental.

Vincles

Comentaris d'obra

Sap quin és l’encís del matí i quin és l’encant de la tarda el secret del capvespre, la densitat de la nit i ens els descriu amb els colors que millor els expressen, els renoven o els defineixen. I perquè en el marc d’aquest país, que és el seu, ha vist esclatar la rosa de l’amor que ha perfumat els seus dies i els ha abocats a l’ensomni, al goig de viure, l’evoca amb tendresa, amb agraïment, perquè és ací on ha arrelat els seus més profunds sentiments i és ací on ha vist el cel més diàfan, els núvols més decoratius, els camps més ben agermanats, els arbres més amics, els ocells més ingràvids.

[…] Escoltant el cantàbil de la seva maternitat, sorprenem una veu matisada i commoguda per l’inici de la nova vida que l’amor ha sembrat, i sabem que aquesta vida xucla àvidament la saba que ha de fer-la fruitar en el futur. Però després de la calor arriba la fosca i amb ella el temor de l’obstacle, de l’imprevist que pot destruir la petita llavor nascuda en el si matern. Mes també els dubtes es fonen, les hores amargues passen i tot recobra la perduda harmonia. I sempre, com a tronada del cant obert sota l’escalf dels millors somnis, escolta la veu d’una terra que li parla amb paraules de vent i de mar per a donar-li l’escorç de totes les remembrances entre el goig i l’elegia.

(Montserrat Vayreda. Comentari de Vayreda sobre la poesia de Maria Perpinyà recollits a l’article de Josep Maria Bertran Teixidor «Recuerdo a una autora ampurdanesa: Maria Perpinyà» a Los Sitios de Gerona, 13 de novembre de 1966)

* * *

Que els quaranta anys de franquisme foren desastrosos per a molts d’escriptors catalans, no és descobrir res de nou. Els diaris en català foren suprimits. I el mateix les revistes. I els llibres […]. Aquells poetes que, pels anys trenta s’obrien camí, que havien aconseguit ja donar-se a conèixer en llibres i revistes, quedaren eclipsats. Tal és el cas de Maria Perpinyà, una poetessa empordanesa, enamorada de l’Empordà. Havia nascut a Verges el 1901. Col·laborava a El Matí. Se li havien confiat la pàgina infantil «En Xaneta» i la pàgina femenina. El Matí fou suprimit durant la guerra civil. Un cop acabada, els vencedors no permeteren llur reaparició. El director, Josep Maria Capdevila, emigrà a Colòmbia. L’equip de redactors sofrí vicissituds. Maria Perpinyà es retirà a Verges. […] En el seu recés vergelità, Maria Perpinyà viu un xic oblidada de les noves generacions poètiques. El seu nom està incrit en la Gran Enciclopèdia Catalana. Encara continua escrivint. Té molta producció inèdita. […] Totes les seves poesies respiren espiritualitat i tendresa. En algunes no hi manca una espurna de deix romàntic. […] Maria Perpinyà s’apropa als vuitanta anys. Sofreix de sordera, però manté el cap serè i les idees clares. Viu de records. Llegeix… Escriu… Espera…

(Lluís Maria Mestras i Martí. El punt, Girona, 28 d’agost de 1980)

* * *

La modalitat infantil centralitzava els interessos individuals de Perpinyà després de la poesia; però, contràriament a la lírica, per raons més ideològiques que literàries, ja que perseguia uns fins morals perfectament definits amb relació directa al seu catolicisme. […] Aquesta motivació explica la dedicació de l’autora al gènere, la qual havia tingut una concreció paral·lela a l’activitat periodística amb la publicació d’El follet sentimental, dins la Col·lecció Tresor, a finals de 1930. Encara que el recull no va obtenir gaire ressò crític, algunes notes en destacaren, entre la producció infantil del moment, en uns termes novament indicatius de l’agermanament habitual entre dona i infància. En repassar els títols del gener de 1931, per exemple, Domènec Guansé incloïa el de Perpinyà en el tercer lloc de la nòmina i hi dedicava una lloança, breu però il·luminadora de la variable que enllaçava els dos grups socials: el llibre, segons ell, «aplega unes quantes rondalles no exemptes de fantasia, narrades amb to líric i, de vegades, amb tendresa maternal. És un llibre, altrament, ben remarcable pel casticisme de la seva prosa.»

(Neus Real. Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2006, p. 147-148)

* * *

L’amor és el tema més recurrent de la poesia universal, i la Maria Perpinyà el tracta en aquests poemes de joventut amb una barreja de joia i un punt de reflexió que demostren ja molta maduresa. Malgrat l’edat de la poetessa, no s’expressa amb aquella passió impulsiva i romàntica, ni tan sols no és una passió matisada, sinó una amor serena que sembla sortir més de la raó que no pas del cor.

El primer objecte d’aquest amor és la terra. Des de Verges, el seu petit poble de naixença, passant per l’Empordà, la terra idíl·lica que agombola totes les gràcies, fins a la seva pàtria, Catalunya. I hem començat l’antologia amb un himne, «Terra de vent», on podem veure totes les característiques de la natura civilitzada, tal com agradava veure-la a tota una cohort d’escriptors de primers de segle XX, des de Josep Carner i Guerau de Liost fins a Josep Pla. El paisatge no és tant la terra com les persones, les que hi viuen i les que l’han modelat amb les seves aportacions.

(Jordi Roca i Rovira: «Estudi crític» a Antologia de poemes. Girona: Publicacions de la Diputació de Girona, 2010, p. 20-21)

Antologia

ROSA MORENT

Il·lusió que m’abrigaves l’ànima
amb un teixit de llum nusat de joia,
vist a través del teu filat se’m feia
tan avinent l’amor i tan benigne,
que ja les mans bullien de sa febre.

I, tot el que hi ha en mi de carn i flama,
l’anhel com un gran vent ho removia.

Aquest poder, aquest poder maligne
del desencís que em va tallant els nusos,
qui l’ha aixecat, quina hora me’l portava?

Cau als meus peus la il·lusió desfeta.
I amor va defallint com una rosa
que ans de morir, la glacial bravada
sent de la mort, en caure-li una fulla.

INCERTESA

El teu record, m’és ara un pebeter
tot cisellat de joia i d’esperança.
Prò els torterols de fum qui me’ls reté,
que munten amb recança?…
Fum vacil·lant i dens —nuvolet gris—
ets boira de captard, o matinada?
Auguri d’un amor esborradís,
o d’una amor ressuscitada?…

(Poemes. Barcelona: La Revista, 1931)

* * *

TERRA DE VENT

Terra del bell reposar
i de frisances despertes,

Empordà,
planter d’ànimes obertes!

Clarors i esbatanament
—mel i sal de Grècia antiga—
a ta bellesa present
la del passat s’entrelliga.

Tu em duus, jo al cor t’he posat,
ensems amador i amada.
Terra del cel esventat,
terra de l’ampla abraçada.

                                    1928

EL TOMB DELS DIES

Albada. No claror, sinó promesa
de llum.
Alba distant que ets un foc i un perfum,
i ets vel o xarxa encesa
trenada d’esperances i neguits.
Alba que en el morir de tantes nits
saps posar-hi l’esclat de tantes roses…
Ara has tornat totes mes nits flairoses.

Matí. Riure del sol victoriós
per sobre de les ombres ajaçades.
Matí triomfant: arriben les clarors
com veles desplegades
al cel i al vent.
Hi ha un tremolor de joia renaixent
en cada flor i en cada branca nua,
i en el més fi parlar que s’insinua
totes les veus tenen ressò de cant.
Oh dematí, mon dematí radiant!

Tarda. Desmai de llum, victòria impia
de la nit que ans d’encendre els seus fanals
apaga d’un a un els cirials
del dia,
i després torna al món.
Oh quina bella ruta s’ha triada
la nit pel seu retorn!

Guarnida de tenebra i enflocada
de gallarets de por i cançons morents
de quietuds i d’esgarrifaments
de campanada.
I ens ve la nit, i ens duu la gran desesma
dels núvols enfebrats,
que rutllen sobre els cims encaputxats
de lliris i violes de Quaresma.

(Terra de vent. Segon llibre de poemes. Barcelona: La Revista, 1936)

* * *

AMOR D’ESBARZERAR

Damunt els arços de dures espines passa l’Inefable.
No munten encara dels marges les blaves aromes,
ni emplena les flonges prades el suau exèrcit
de les margarides.

Lluny, endins de la plana (com brillen les neus en la serra!)
les tristes branques esperen una neu més viva.
Molt tristes veus et criden, en la plana nua,
lenta primavera.

Vindràs precedida de dolces pluges i brises
marines, oh tu, la bella que adoren els arços!
Vindràs per encendre damunt les dures espines
flames oloroses.
 

PÀL·LIDA OFRENA

Voldria dir: “Ara mos somnis són
tan purs com ma primera albada.”
Planes de neu inviolada,
músiques d’intraduïbles sons.

Tan purs. I sentiria el pas
fugaç de primaveres impossibles
que arriben amb llurs roses invisibles
a l’illa dels meus pobres roserars.

I sentiria en grisos cels, sonor
i ardent, el vol de triomfals aloses.
Voldria dir: “Abrandament d’amor
ja no, tal volta un defallir de roses.”

M’ofrenaran llurs calzes resplendents,
melancolia pàl·lida en el vent.
 

AMETLLER EN LA BOIRA

Veig, oh prodigi!, en la malenconia
de l’alba nua la fràgil beutat;
veig la tan bella. En el matí gelat,
on és el goig que t’emmirallaria?

Qui, tremolós, et desfarà les gales
petita esposa? En el matí tan pur,
blancor de gebre, fugitives ales,
llit nupcial d’atzur.

En va l’esperes ton amor de l’alba,
petita verge! en aquesta hora balba
et vas morint pia i calladament.

Retorna el somni d’on eixires. Vola!
Ja el dolç verger, planyent ta mort, s’endola
amb boirines d’argent.
 

EXPECTANT

Consirós rossinyol davant la mar espera,
solitari, la nau que guarda son tresor:
melodiosa estrofa fugissera
i, secreta, aquella cambra d’amor.

Davant la mar voluble, que s’exalta;
femenina, s’agença amb maragdes i or
i, de sobte enfollint-se, el bru rocam assalta
amb cantúria i blanquíssim furor.

S’asserena la mar i, de sota la muda
harmonia dels astres, la nau va perduda
a mercè de l’onada i l’atzar.

Solitari! retorna al teu cant, a l’antiga
melodia dels astres damunt la garriga,
al suau pleniluni que daura el pinar.

(Amor d’esbarzerar, recull inèdit, 1940-1946)