—De què va la teva novel·la?
—Pèls i senyals és com una rapsòdia, un conglomerat de fets minúsculs, marqueteria que no ajusta bé, entre la rutina i la deriva, en la vida d’un home superflu, que fa de falconer en un aeroport. La història per moments d’un emboscat, d’un home foradat, indefinit, infinitiu, i un bocamoll, en una ciutat aeroportuària, en una illa extenuada. Una figura de la disjunció, intermitent. Un tractat de la deriva. Una vida sense accents. Quan ja és tot els homes i ningú. Aquesta animeta disponible dels temps flotants que corren.
—Què aporta el teu nou llibre al lector? Què li ofereixes?
—En provar de dir el món ja en tenc prou. No vull portar ningú enlloc, ni crec que es tracti d’oferir res. Has anat fins allà i en deixes el testimoni. I no es tracta d’arribar a part o banda, sinó de posar a la vista les dreceres que has agafat i les marrades, dir aquesta manera d’anar i venir, d’ací, d’allà, i anar passant. Ara és el lector que ha de fer la seva via. Tu deixes les traces -ara són les meves; ara, lector, ja són les teves. No cerc vestals del meu sentit, sinó conversa.
—Què t’ha portat a presentar-te públicament com a escriptor i a publicar els teus escrits?
—Si la literatura prova d’arrencar engrunes al buit que s’escola i intenta deixar marques, també és aquella escletxa entre allò que tens a les mans i el que ha volat. Escriure és voler amarrar, fixar, clavar allò que és errant, allò que és movedís, inestable, fer permanent la fugacitat. Només és aquesta apetència, aquesta avidesa fluïda. En aquest sentit publicar és una manera de prendre el pols a la meva escriptura. Posar-la a prova.
—Quin és el teu proper projecte? En quins de nous treballes?
—Per una banda tenc en marxa un text de ficció, llarg, que es troba en un estat embrionari. I amb ganes d’aplegar textos de crítica i fer-ne alguna cosa. I escriure poemes, i un assaig, i notes. Aquesta manera d’estar en obres, en el meu cas és més important que el programa establert, l’acompliment. Diuen que les obres no s’acaben, s’abandonen.
—Sobre què no escriuries mai? Per què?
—En literatura, crec que escriuria sobre qualsevol cosa. Vull pensar que sé esquivar les meves vies mortes. Ara bé, sé que no he de confondre literatura i la posició crítica que em reclama l’escriptura, amb el fet de mantenir, defensar o rebutjar idees, propòsits que em corresponen com a ciutadà, talment com a qualsevol. L’escriptura és política, com segurament és polític qualsevol gest, qualsevol acció humana.
—Deixaràs llegir a la teva mare el llibre que acabes de publicar? Per què?
—Deixar llegir o no és un gest que no em pertoca, ni en el cas de la lectura que pugui fer la meva mare dels meus llibres. Ben diferent és deixar llegir els quaderns de notes, els carnets de treball, per exemple. Això em faria sentir confús i em provocaria una vergonya contundent. Per a mi llegir no és un lloc on posar casa i no fa olor de domicili.
—Què vols aconseguir amb l’edició dels teus llibres? Fama o diners?
—Ni fama, ni diners. I em sembla que quan dic això no es tracta de renunciar a alguna cosa que es troba a la meva disposició i que puc triar. No és així de cap manera. I és això precisament que me n’allibera i permet que me’n pugui despreocupar. Són aspiracions que puc esquivar, perquè són un pes mort, bombolles, vent. Per ventura perquè són aspiracions i solen provocar, i no cal dir que només parl per mi, una inflor inconvenient i molesta. Sort que en un moment o en un altre has d’expirar. I fas un alè.
—Ens pots dir quins són els tres escriptors/es que més t’agraden de la literatura catalana?
—A mi, m’agrada disposar de la biblioteca i no m’excita gaire això dels top ten. Però si he de citar tres noms ara per ventura diria Ausias March, Mercè Rodoreda i JV Foix. Però ja me’n desdic i ja ara són Ramon Llull, Martorell i Josep Pla, i no acabaríem, perquè som indecís i vull citar Carner, Riba, Vinyoli. En literatura, no és que me n’afluixi de prendre per no triar, és que no m’estira el comportament fan.
(Tort Yscla: «Sebastià Perelló», Benzina, núm. 45, abril de 2010, p. 55)
* * *
Sebastià Perelló (Costitx, 1963) és l’autor d’una obra lenta, diversa i sòlida. Ha escrit dos llibres de relats, un de poesia i, ara, una novel·la. Pèls i senyals ha estat publicada per Empúries.
—Pèls i senyals és una novel·la més de llenguatge i reflexió que no pas d’argument. Quins diries que en són els temes principals?
—L’aparent debilitat argumental la provoca una vida sense incidents i la manca de fets remarcables a les envistes d’aquella pobresa d’experiència comunicable de què parlava Benjamin. Però és un llibre de fets tramats en una marqueteria que cerca la consistència trencadissa de la contemporaneïtat, exercicis de derivació, intermitents d’un home que deambula per una ciutat soluble dels nostres dies. El llibre es conforma com en una mena de desmantellament, paraules que sorgeixen en una escriptura per moments, estones, amb aquella ànsia de solidesa en temps precaris.
—L’estil és reposat, digressiu, detallista, tot està escrit i descrit amb «pèls i senyals». ¿Per què és així? ¿Com el treballes?
—Es tractava d’escriure a la menuda, detalls a lloure, amb les minúcies que ens pasten, però també amb allò que sobra, les engrunes, els senyals i la seva evanescència. Allò que queda, les restes i alhora allò que s’exclou, el ròssec. Amb això s’escriu el text, molt porós i episòdic. D’aparença massissa, però sense deixar de mostrar el trau que només és això: fragments, intermitència, que he provat de treballar escatant el teixit argumental i deixant a la vista les clarianes, les llacunes. Com si fos la veu que s’escau al temps en què tot quant passa no deixa traces. Només, relíquies, formes descartades, indigeribles, pèls i senyals. I a la recerca de la forma estricta d’una egagròpila, la bolla que regurgiten els rapinyaires, i l’home superflu del present. D’altra banda, la digressió, la dispersió no és cap novetat. Basta pensar en la novel·la del segle XVII o del XVIII.
—Felip Trobat, el narrador protagonista, viu enfangat en la inacció. Aquesta inacció, ¿es pot entendre com una revolta contra el món que l’envolta, o com el símptoma d’una derrota vital?
—És un home teb, d’aquells que fan les terres riques i indigents com Mallorca. Un mussol, un sac foradat, la vida en punt mort d’algú que no diu quasi res i tanmateix la xerrera se’l menja. Un emblema del badoc, del desorientat i alhora un home malavingut, fora de lloc. Mostra pues i és inquiet, erràtic. Una figura de la disjunció. Una vida sense accents, disponible, però també un desertor, un ermità, un otaku insular. Derrota i revolta perden els contorns, perquè la desfeta és una forma de dispersió, de revoltar-se en la desbandada, de desfer-se. Aquesta escampadissa. Viu entre l’espai vast de les pistes, gent que va i ve, i l’ànsia de garriga. És aquesta incomoditat. I la seva paròdia. Res de nostàlgia, ni paradisos perduts. Al bell mig de l’hort de Sant Jordi, aquesta pruïja de ser ja qualsevol banda. I ell ja és tots els homes i ningú.
—Es pot dir que hi ha coincidències entre els pensaments del narrador i els de l’autor del llibre? La visió del món de Trobat –el món com un lloc hostil o avorrible– té molts de punts en comú amb la visió del món de Perelló?
—No sé si podem parlar de pensament, visió del món, o hauríem de parlar de sintonia esporàdica de vivències. El protagonista s’apedaça en l’amnèsia territorial que ha convertit l’illa en un lloc de pas, disponible, congestionat, que ens incorpora a la modernitat difusa feta d’intervals i trajectes, espai eventual. I aquesta també és la meva experiència. Però no estic segur que el món que veu sigui només hostil. Compareix entre la supervivència de les formes descartades i la Seu contemporània: l’aeroport. Per això el ronda com una cussa. Mostra allò que deia Rebecca Solnit: el descarnament de la vida quotidiana. I és residual, però això també pot ser una forma de resistència activa.
(Pere A. Pons: «El meu llibre cerca la consistència trencadissa de la contemporaneïtat», Diari de Balears, núm. 376, 20 de setembre del 2008)
_0.webp)
