Les ulleres
Amb aquestes noves ulleres que m’han prescrit, crec que veig el món i la vida des d’un altre punt de vista. Evidentment els objectes m’arriben ara amb una major nitidesa. Però no és això, només. Percep els colors d’una manera més llampant que abans. I a més a més note una afluència de llum envers el meu esperit que em fa ser més clarivident en alguns conceptes. Aquesta lucidesa mental és el que jo esperava des de feia temps. Observe les coses d’una altra manera, des d’una altra perspectiva.
La persona que em va fer la revisió dels ulls és una oftalmòloga ben atractiva. El dia que vaig anar a recollir les ulleres, ella mateixa me les va col·locar sobre el nas. Contràriament al que jo suposava, no van rodolar per terra. Me les va enganxar a les orelles i les va deixar caure sobre el punt de suport del meu nas punxegut. L’acoblament, el va fer d’una manera tan delicada i sublim, amb tanta gràcia, que jo el qualificaria com gairebé poètic. La veritat és que amb aquells vidres davant dels ulls la visió que vaig tenir immediatament del meu entorn va ser completament diferent de la que en tenia fins aleshores. Em vaig sentir com un cec que recupera la vista després d’una difícil operació quirúrgica. I vaig veure. Vaig poder veure, per fi! Vaig veure la meua metgessa davant meu, tan gentil i graciosa, amb unes línies facials inquietants i belles, els seus llavis perfectes, i una mirada tan profunda i penetrant que li podia contemplar, sense gens ni mica d’esforç, tota la profunditat de l’ànima.
(Els somnis possibles. Alzira: Germania, 1997)
* * *
Ara comprenc per què les riberes de tots els rius
no són exactament iguals a les davallades de la vida.
Són les vores d’un abisme, la ratlla obliqua dibuixada.
De riberes, n’hi ha tantes com etapes sobreviscudes
però no responen mai, de segur, a un desig incontenible.
La vida, en canvi, és enllà: en els corrents subaquàtics,
en la fràgil línia divisòria entre l’efímer i l’etern.
(Desig de terra. Barcelona: Edicions 62, 1998)
* * *
L’interior de la casa és com el meu ésser més íntim,
acollidor i hospitalari, com el pinyol de l’oliva,
i les parets encrostades, la dermis a frec d’intempèrie,
determinen l’univers a escala on jo sóc jo,
on la meua pròpia vida es basteix i s’escenifica
acollidorament, hospitalàriament, com el rovell de l’ou,
contra l’espessa matèria de l’espai extern.
(De la casa estant. Nules: Ajuntament de Nules, 1999)
* * *
Un no sé què de kafkià, havia dit? Precisament, un dels seus escriptors més apreciats era Franz Kafka. Des que va començar a conèixer la seua obra, l’havia fascinada. Recordava un conte seu que havia rellegit recentment. Tenia el següent títol: «Davant de la llei». D’alguna manera estranya, s’hi sentia ara reflectida. Es tracta d’un relat breu però incisiu. Un home del camp arriba davant de la porta de la llei i hi vol accedir. El guardià de la porta li barra el pas i li prohibeix l’entrada, però després, en veure’l tan atret per la llei, l’incita a traspassar-la a pesar de la prohibició. Tot i això, li fa un advertiment: ell, que és molt poderós, és el guardià més inferior de tots. El camperol espera molts anys davant de la porta sense atrevir-se a passar-la mai. Un dia, quan és a punt de morir, s’adona que durant tot aquell temps ningú més no havia acudit a entrar-hi. Finalment, el guardià li aclareix: «No ha vingut ningú més perquè aquesta entrada era destinada només a tu».
De tot això, què pot haver-hi de comú amb Paula? Es pot sentir realment identificada amb aquesta visió onírica de l’escriptor txec? En efecte, amb tot el que acaba de viure, hi ha uns quants elements coincidents: l’omnipresència de la llei, la prohibició de franquejar els seus límits, la tenaç vigilància dels seus guardians. Tanmateix, no hi ha cap dubte que entre ella i el personatge kafkià s’obri una gran bretxa. L’home senzill del camp només s’interessa per la llei per tal de tenir-ne coneixement i arribar a comprendre-la millor. En canvi, Paula no pretén en absolut comprendre la llei (una llei que no admet), sinó que la llei canvie, que mude de vestimenta o que s’adapte al seu món.
(La perseverança. Rafelbunyol: Llibres de l’Aljamia, 2003)
* * *
Cada nit
A Pau Sif i Ismael Carretero
I la nit?
La nit també és un aspecte.
Terriblement uniforme o potser
amb matisos lleus tan irreal com tangible.
L’he feta meua, la nit, moltes vegades.
Cada raconet escurat en la memòria.
Un procés de negació, també de mancança.
Clou una llum, declina la terra,
i cada nit és un funest auspici
de la mort que sempre truca a la porta.
La sort malauradament sobtada o més aviat
un anunci a la claror de la lluna.
Una estrella de nit
que plou en el cor
de cada sina.
(El buit. València: Brosquil, 2006)
* * *
La muralla
Vet ací, davant teu, aquesta muralla infinita.
Et sents impotent de franquejar-la, car saps que els homes,
en la seua embogida cursa a través de les èpoques,
estan tots abocats al mateix destí indefugible.
Cada u, al seu torn, assetja la pròpia muralla:
hi ha qui, tot just clamada la lluita, la pell s’hi deixa,
i hi ha qui la travessa després d’anys de pertinàcia
i a l’instant el sorprèn un nou bastió a conquerir.
A recer de l’enginy, enlluernat per la llampada
del teu front penetrant i clar, sense flors ni violes,
havent abdicat la temor que gens no fortifica,
posseïdor d’una fe amb què podràs moure muntanyes,
cansat i brut i, nogensmenys, lleuger i transparent,
basteixes des de la incertesa el teu cavall de Troia.
(Homèrides. Alzira: Bromera, 2009)
_0.webp)
