«Els fulls m’han arribat, pare. He seguit les vostres indicacions i en copiar-los no hi he afegit res. Nogensmenys, he passat de llarg quan m’era massa difícil desxifrar-vos la lletra o quan les vostres evocacions s’aturaven excessivament en els detalls. Complint la vostra voluntat, cadascun del vostres fills en rebrà còpia, i, pensant que la vostra vida també podria interessar als joves de Balaguer que m’escrivirien donant-me el condol per la vostra mort, decideixo –perdoneu la gosadia– presentar-vos al Jurat d’un Premi Literari de Barcelona.
Sospito que en la vostra vida hi hagué menys dones de les que evoqueu en els fulls i crec haver fet un acte de moderació traient-ne un parell de monges i tres o quatre casaderes ardoroses. Hi he deixat les dones que us he conegut i altres que, per referències, sé que no han estat inventades.
El meu sistema de copiar unes Memòries us semblarà arbitrari, i ho és. La vostra vida fou suficientment interessant i no cal afegir-hi aventures, que prou que en vau tenir fins a l’hora de la mort. Les vostres obsessions de vell solitari també han estat abreujades, i ho perdonareu si us dic que m’hi ha mogut una mena de pudor i de respecte. Les febleses que us reconeixeu amb tanta insistència són les de tota una generació de revolucionaris anarquitzants, i en aquest sentit la confessió esdevé una lliçó.
No és cert que m‘agradi presumir de pare. No n’he presumit mai, però tampoc no n’he tingut vergonya. Potser sí que un temps en vaig fer un mite, però això em va ajudar. En la meva adolescència d’exaltació política, mitificar el meu pare ni em va fer nosa ni em va perjudicar. Éreu l’home íntegre i valent amb el qual em volia assemblar i quan algun dels vostres amics ho deia em sentia contenta. Després fou la vida la que s’encarregà d’ensenyar-me que l’home no sempre ho fa tot bé, i, a descobrir-vos defectes i febleses, hi trobava una justificació de les meves. Per fi, esdevinguéreu, simplement, el meu pare.
Els mites no sempre són encegadors o paralitzadors. De vegades ajuden a avançar, a resistir, a superar situacions desesperades. A mi, quan us ‘mitificava’, m’ajudàreu molt, però també quan ja no éreu un mite, sinó un pare vell i rondinaire.»
(Del llibre Testament a Praga)
* * *
«França. Fins que no vam veure els uniformes blau marí dels gendarmes no ho vam creure. I, darrera els uniformes, unes cares fraternals, commogudes, esverades: la França solidària.
Jo no feia part del grup de les noies que sortiren en pinya de Barcelona. Ja he dit que les activitats d’agitació i apedaçament de la situació m’havien dut a diferents localitats de la província. A la frontera, hi vaig pujar des de Figueres, amb un camió que s’omplí de dones i d’infants al peu mateix del castell guardat per un escamot del Quinto Regimiento. D’aquelles dones, només en coneixia una: la Nuri Munt. Havia estat la secretària de l’Hilari Arlandis i l’Hilari havia mort sota les bombes llançades a Figueres. Tenia un parell d’anys més que jo la Nuri i, instintivament, com que també ella era jsuc, vam afrontar juntes la situació. El primer que calia fer era entrar a França amb el cap ben alt.
Ni per la Nuri ni per a mi era difícil entrar al país veí com a faraones, però les altres dones de l’expedició, carregades de criatures, de fardos, de flassades, de thermos, de records de família i de tristesa, no volgueres ni escoltar els nostres projectes ni les ordres de capitanes de vaixell que s’enfonsa. N’hi havia una, sobretot, una de Manresa i mare de dues criatures, que ens va deixar com un drap. Va dir-nos que si teníem vergonya, les noies havien d’ajudar a les mares de família i a les velletes a carregar bultos, a acompanyar vells i a deixar-los tranquils; que de discursos i promeses n’estaven tips i més que tips.
De seguida vam ensumar que ens trobàvem davant de la típica derrotista. Com que el viatge fou llarg, malgrat els pocs quilòmetres que hi ha de Figueres a la frontera francesa, vam tenir temps de comprovar que aquella ‘derrotista’ tenia la fusta de veritables capitans. Quan entràrem a França ja ens havia donat una lliçó i d’aquell dia ençà va manar ella.
Després d’aquella lliçó en rebria d’altres del mateix caràcter. Així es va guarir allò que en podríem dir ‘racisme polític’. Ens havíem cregut que només l’home o la dona militants eren capaços de dirigir una acció política per petita que fos. El creixement espectacular dels nostres efectius ens havia fet creure que únicament en els nostres rengles s’hi trobaven els ‘millors’, la flor i la mata del poble. Érem l’avantguarda, la força dirigent, el cervell i el múscul de la revolució, com digué Maiakovski, que no era cap sectari i pogué escriure coses tan sectàries en cantar el partit. Llegint allò que nosaltres afirmàvem en aquells temps, allò que alguns afirmen encara avui en evocar-los, hom s’adona de la petulància i de l’envaniment que havíem arreplegat en trenta-dos mesos d’acció política oberta.
Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d’orfeó ni de cercle cultural o parroquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia. Trenta-dos mesos de guerra havien ensenyat moltes coses a la nostra capitana manresana. Li havien matat l’home al front; havia quedat vídua amb dos fills de tres i cinc anys i fugia perquè la vídua d’un roig, en una ciutat petita, podia tenir dificultats que ningú no li hauria ajudat a resoldre. Havia treballat sempre a la fàbrica de filatures, guanyant el pa dels seus fills i substituint braços que podien agafar un fusell. No digué mai que ho feia ‘per la causa’, i es malfiava, instintivament, dels que pronunciaven discursos i volien donar ordres en nom de qualsevol anagrama. Tenia una energia moral absolutament natural i de la mateixa manera que mantenia i educava els fills sense pare, es comportava entre la gent, no pas fent la feina dels altres sinó ajudant-los a fer-la amb l’exemple del seu tremp i uns dots d’organització tan naturals com aquella energia que emanava.
No. Els millors no eren als nostres rengles. La força dirigent, l’avantguarda d’aquell petit destacament fou una dona sense partit, mentre d’altres que eren militants s’esfondraven per manca de solidesa moral.»
(Del llibre Quan érem capitans)
* * *
«La porta reixada no era tancada, només ajustada. El rovell de la intempèrie havia rosegat la pintura. En empènyer amb les dues mans, les frontisses grinyolaren com gat escaldat. L’herbam exhalava un baf calent i dens, com caliu de soterrada foguera. Eren les tres de la tarda del dimecres 9 d’agost de 1989 i el termòmetre de la Catedral d’Astorga marcava 36º.
Pel carrer Leopoldo Panero, a l’antic barri jueu, no hi transitava una cama. Semblava una ciutat fent la migdiada un dia canicular, aclaparada pel pes de la pròpia història, com el jardí que m’esperava darrera la tanca.
Sense ajustar els dos batents de ferro vaig aturar-me en sec. L’instint m’aconsellava tornar enrere. Al fons, la casa del poeta semblava un caramull de cendres a frec d’esfondrada. Entre el llindar de l’edifici i la porta del carrer, una font brolladora sense una gota, bruta, escantellada i clapada de molsa. Una palmera arnada contrastava amb la ufanor d’una magnòlia de fullam ample i brunyit exhibint unes flors de pètals sedosos color d’ivori.
Disposada a visitar el recinte malgrat l’advertència del meu instint, vaig atansar-m’hi evitant els matolls d’ortigues amagades entre la caòtica vegetació. Vaig pujar els quatre graons de granit que donen accés a la casa. La primera porta vidriera també era ajustada i també grinyolà en obrir-la. Donava al vestíbul, al fons del qual s’endevinava una altra porta. Era tancada.
El rebedor era fosc com una gola de llop. Vaig entrar-hi a les palpentes. Abans d’acostumar-me a la penombra, una torbonada de mosques es posà en moviment; milions, bilions de mosques excitades per la calor africana, brunzint en la fosca com un reactor. Del sostre empostissat es despenjaren sinistres muricecs, agressius, cridaners; escamot compacte disposat a foragitar la intrusa que era jo, com si tinguessin la missió de guardar i preservar el santuari del poeta que, com recorda una làpida de bronze fixada a la façana, va viure-hi els millors anys de la seva vida.
Acorralada per l’eixam de mosques enfollides i empaitada per la bandada de rates-penades, vaig fugir tancant d’un cop la vidriera, contra la qual espetegaven les ales dels tenebrosos ocells i el moscam agullonat per la truculència de la situació i la xafogor insuportable.
D’un bot vaig saltar la graonada. El jardí em va semblar més verd, més lluminós i acollidor que uns minuts abans. Recolzada a la pica de pedra de la font brolladora vaig superar l’ensurt. De mica en mica, el jardí esdevingué familiar i assossegador. I, tanmateix, s’enfonsava.»
(Del llibre El jardí enfonsat)
* * *
«L’Elvira no va dir a la seva amiga Maite el que va passar a Figueres el dia que evacuaren el refugi de Breda després que les tropes de Franco entressin a Girona i llencessin a l’Onyar la bandera republicana que onejava al balcó de l’Ajuntament.
No li va dir que en aparèixer els avions alemanys al cel de l’Alt Empordà la gent saltà dels camions que els transportaven a França, es produí la desbandada, tots buscaven, enfollits, un lloc on protegir-se de les bombes i del foc de les metralladores dels caces enemics. En aquell infernal campi qui pugui es trobà separada de la mare. La Maite s’endugué els infants més petits a sota d’un túnel de desguàs, a recer del bombardeig aterridor. L’Elvira estava aterrida quan el mestre basc l’empenyé al fons d’un reguerot mentre xiulava la bomba que esclataria al mig de la carretera. El fred era intens i el vent de tramuntana ho sacsejava tot, asclant troncs d’arbres i arrencant marquesines.
EL mestre basc duia un capot de soldat amb el qual abrigà l’Elvira, que tremolava de fred i de por arrimada a la seva esquena. I allí va començar tot, per a mi. No vaig ser engendrada per un violador com m’havia insinuat gent de l’entorn familiar. Tampoc no sóc fruit d’un acte d’amor, sinó de la pietat i de la por.
La Maite no ho va saber mai. Cinquanta-tres anys més tard, la seva amiga Elvira li ho podia haver dit, però una mena de pudor i l’afecte per l’amiga d’adolescència li ho va impedir. ‘Des de Figueres no ens vam tornar a veure –digué la Maite–; en acabar el bombardeig vam enfilar-nos al camió i dues hores després érem a Perpinyà, on el delegat del govern basc ens tenia preparat un refugi de trànsit. El nostre destí era Anglaterra, on ja funcionava una colònia per a infants d’Euskadi. ¿I vosaltres, Elvira, on vau anar a parar després de les bombes?’
Aquell era el moment de dir la veritat a l’amiga, però contestà: ‘Vam tornar a casa. La mare em va trobar a la carretera morta de por i encara em va renyar per haver-me escapat, segons ella. Vam baixar a peu fins a Breda, on hi tenia uns oncles. Ens hi vam quedar uns mesos, fins que acabà la guerra. El meu germà Andreu havia mort a la serra de Pàndols. Quedàvem la mare i jo soles. Tornàrem al pis de Barcelona i la postguerra va ser més trista que la guerra’.
No li va dir, a l’amiga Maite, que a Figueres va quedar embarassada del mestre d’euskera ferit de guerra, al qual no tornà a veure mai més. I és que mai no ho diem tot perquè ens quedaríem buits. Sempre guardem algun secret que no confessarem a ningú, no perquè sigui inconfessable, sinó perquè és part de nosaltres mateixos i revelar-los és autoamputar-se el cos i l’ànima.
Les quatre tardes al jardí de Maite foren repòs i bàlsam per al meu estat anímic, sotmès a tantes batzacades. La Begoña compartia aquell assossegament a una certa distància, mirant la seva mare contenta de ser amfitriona de l’única amiga que tingué en la vida.»
(Del llibre La filla del gudari)
* * *
Victòria de Joan Pagès
«A l’enterrament del meu amic hi érem tots els supervivents del feixisme que un dia fou l’amo d’Europa. En primer terme, hi eren els de Mauthausen que Joan Pagès rescabalà en sortir de l’infern per evitar que esdevinguessin nàufrags desmobilitzats per l’odi i el revanxisme. Quan ell va crear –encara vivia Franco– l’Amical de Mauthausen a Barcelona, es proposava precisament això: impedir que els supervivents dels KL nazis es dediquessin a gemegar i a pastar venjances. L’Amical de Mauthausen a nivell de tot l’estat espanyol contribuí a fer inviable l’arrelament del feixisme denunciant els horrors físics i moral que aquest havia provocat arreu d’Europa. Quan Joan Pagès i els seus companys de l’Amical projectaven en la clandestinitat franquista aquella pel·lícula escruixidora i diapositives sobre forns crematoris, caramulls d’ossos humans i altres imatges dantesques que les generacions de la postguerra ignoraven, no ho feia amb la intenció de desfermar moviments vexatius que, personalment, els hagués compensat de tant sofriments dels cos i de la dignitat humana. No. Joan Pagès recorria el país amb aquelles imatges o presentant llibres sobre els monstres nazi-feixistes amb un sol lema: ‘MAI MÉS!’, que mai més puguin ésser possibles aquells horrors i vergonyes. Qu cap generació es deixi enlluernar. Que cap poble, en cap circumstància, es deixi arrossegar per les ‘solucions’ feixistes que només poden acabar en imatges i fets que la Montserrat Roig ha pogut reconstruir gràcies, entre d’altres, a Joan Pagès.
A dos quarts de dotze del 23 de desembre, el supervivent del KL nazi, Joan Pagès, parlà per primera vegada de la mort. Serenament li digué a la seva companya: ‘Truca a la Residència perquè em moro’. A la una ja era cadàver i encara pogué saludar abans el seu germà Josep que baixà de Palamós per passar el Nadal plegats.
A l’enterrament hi érem tots els que hem sobreviscut; la generació de la guerra provocada pel feixisme, la dels camps d’extermini, la de les presons i les guerrilles, la de la llarga clandestinitat, la dels torturats, bregats, condemnats al pacte de la fam per no haver-se sotmès la ‘força’ feixista. De totes les tendències: des dels seus companys d’expedient el 1951, López Raimundo i Fèlix Valero, fins a l’Andreu Abelló, Salvador Grau-Mora, els senadors Benet i Xirinacs; els seus companys diputats Miquel Núñez i Solé Barberà. Hi eren, amb més drets que ningú, els supervivents de Mauthausen: Mariano Constante, Sugranyes, Planes i altres que vingueren de França aclaparats per la notícia de la mort de Joan Pagès.
Era el matí de Nadal. Un sol esplèndid lluïa sobre Barcelona. Joan Pagès era enterrat en la seva Catalunya i el fet de no haver deixat els ossos a l’escala de la mort de la pedrera de Mauthausen; en fet de no haver estat ‘gasejat’ com el jove comunista Manolo Salvadores; el fet de no haver estat ‘científicament’ assassinat com el militant del POUM Pere Vives; el fet d’haver resistit, sortir viu de l’infern, tornar a la seva terra, organitzar la denúncia permanent del feixisme, assistir a la llarga agonia del feixista Franco, votar en unes eleccions democràtiques…, tot això constitueix la victòria de Joan Pagès i Moret, empordanès que un dia els nazis reduïren a un número i a un triangle blau per tota senya d’identitat. I ell ho va vèncer tot, recuperant els noms, la pàtria i el dret a viure.
30 de desembre de 1978.»
(Del llibre Cròniques de comiat)
* * *
«M’agrada l’expressió erotismo cariñoso per definir la sexualitat en la vellesa. En l’aventura d’envellir descobrim la importància de les paraules i dels conceptes. Alguns la trobaran cursi o light, com se’n diu ara de les begudes sense alcohol, sense cafeïna, sense tetina ni cap additiu excitant.
Les dones velles no solem parlar de sexe ni usem el gal·licisme fer l’amor com a eufemisme de follar, fornicar, cardar o catxar –modisme lleidatà. Això de ‘fer l’amor’ és pedant i fatxendós, una expressió que no ha arrelat entre les dones i els homes d’edat ‘avançada’ o provecta. En català tenim els indefinits dallonses i daixonses que ens serveixen per omplir buits de memòria, despistar l’interlocutor, substituir paraules i expressions malsonants i amagar la nostra ignorància.
La meva generació encara no admet l’elogi dels nostres néts als canelons cuinats per l’àvia: ‘De puta mare, iaia, t’han sortit de puta mare.’ Pitarra ho hauria incorporat al seu lèxic obscè i escatològic, com ho era el repertori de Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, amb estirabots que voregen la pornografia anticlerical que servia d’afrodisíac innocu i barat, com el teatre de Pitarra, el més irreverent i modern.
Recordo els dissabtes de mercat a Balaguer quan jo era xiqueta. Els pagesos que esmorzaven amb vi sota els porxos de la plaça Mercadal parlaven de dones, o sigui de sexe, com solen fer-ho els homes: inventant o exagerant proeses de catre amb una imaginació agullonada per alguna marmanyera de llengua picant i escandalosa. Tot plegat era una mena de masturbació col·lectiva, exercici de preescalfament que els preparava per tocar cuixa i mamella al bordell de l’altra banda del Segre, bordell legal, conegut amb el nom de Les Manyes. Aquells pagesos i botiguers o venedors ambulants no eren vells però ja ho semblaven als cinquanta anys. Vidus o concos que, com deien les gallinaires que participaven en l’orgia verbal: ‘Presumiu del que no feu i voldríeu fer, mamarratxos…’ ‘¿I què volien fer?’, ens preguntàvem la canalla que escoltàvem la conversa asseguts a terra amb les cames encreuades.
Aquella manera barroera i primitiva de parlar de ‘porqueries’ marcà l’educació sentimental d’unes quantes generacions. Avui es parla amb més naturalitat dels plaers de la carn, especialment les dones, més descarades, ben informades sobre orgasmes de què no han fruït mai, ereccions virils que ‘fan figa’, tècniques del Kamasutra llegides a les revistes de sexe i altres particularitats de les relacions sexuals humanes que la proliferació de revistes especialitzades i els debats radiofònics i televisats posen a l’abast de la gent gran, consumidora convulsiva de morbo i xafarderies sobre adulteris, compra-venda de gigolós per les senyores granadetes i esposes insatisfetes, i nenes de seda per al vell folrat d’or que no sap viure en la castedat recomanada pels gerontòlegs. No són l’equivalent al viejo verde de la sarsuela, però sí l’equivalent en versió moderna. Aquí, quan l’home que envelleix desitja estar en disposición galante lloga un vídeo porno a la cantonada i s’ho passa d’allò més bé.
La dona té una sexualitat que no acuita tant i més imaginació per prescindir del sexe. A diferència del mascle, pot viure sensacions eròtiques intenses llegint El cosí Basilio; per exemple, l’escena a l’interior d’un carruatge sobre les llambordes de Lisboa, on Basilio sedueix, amb la sola paraula, l’alè a cau d’orella de la cosineta casada i avorrida que es lliura en cos i ànima a l’home que la fa sentir dona. Els personatges d’Eça de Queirós practiquen l’erotismo cariñoso formulat pel professor Aranguren.»
(Del llibre L’aventura d’envellir)
_0.webp)
