Novel·la Narrativa infantil i juvenil Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Guions Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Josep Palomero

Josep Palomero (Borriana, 1953) és escriptor i lingüista.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona (1976) i doctor per la Universitat Jaume I de Castelló (2016) amb la tesi «Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia. Comunicació i societat en la primera meitat del segle xx». Ha sigut catedràtic d’institut de Llengua i Literatura espanyoles (1977-1985) i de Llengua i Literatura valencianes (1985-2013). Ha estat vinculat al món de la política com a regidor de l’ajuntament de la seva ciutat i director dels serveis de cultura de la Generalitat valenciana. Així mateix, la seva proximitat amb l’àmbit lingüístic el porta a formar part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la qual n’és vicepresident.

La seva experiència inicial en la docència li ofereix el bagatge i el coneixement de l’educació, que transmet a través d’un extens nombre d’estudis i llibres de text sobre llengua i literatura. En relació amb el món dels més menuts, és autor de narrativa, adaptacions i traduccions de literatura infantil.

Publica també poesia i novel·la, dos gèneres amb què és àmpliament premiat i reconegut. Defineix la seva ploma de «barroca» i la delicada i brodada prosa dels seus relats embolcalla les descripcions de personatges i períodes històrics, amb una fórmula ben particular que proposa una manera diferent d’escriure i llegir la novel·la històrica. Els secrets de Meissen (1994) i El tatuatge dels apàtrides (1997) són les recreacions d’episodis de les acaballes dels segles XVIII i XIX, respectivament, sobretot plantejades des de l’aristocràcia i la reialesa de l’època.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Eugènia Morer i Serra per a l’AELC.
Documentació: arxiu personal de l’autor.
Fotografies: © José Cuéllar (Pòrtic); © Pep Moner (Plató) i arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Josep Palomero (Borriana, 1953) es escritor y linguista.

Licenciado en Filología Hispánica por la Universitat Autònoma de Barcelona (1976) y doctor por la Universitat Jaume I de Castelló (2016) con la tesis «Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia. Comunicació i societat en la primera meitat del segle X». Ha sido catedrático de instituto de Lengua y literatura españolas (1977-1985) y de Lengua y literatura valencianas (1985-2013). Ha estado vinculado en el mundo de la política como regidor del Ayuntamiento de su ciudad, y director de los servicios de cultura de la Generalitat valenciana. Su proximidad con el ámbito lingüístico lo lleva a formar parte de la Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la cual es vicepresidente. Ha formado parte de la Comisión de Expertos que, por encargo del Ministerio de Administraciones Públicas, ha elaborado el estudio «El uso de las lenguas cooficiales en la Administración General del Estado» (2005-06). También ha formado parte del Grupo de Alto Nivel sobre Multilingüismo de la Comisión Europea (2006-2007).

Su experiencia inicial en la docencia le brinda el bagaje y el conocimiento del mundo educativo, que transmite a través de un número extenso de estudios y libros de texto sobre lengua y literatura. El escritor de Borriana es también autor de narrativa, adaptaciones y traducciones de literatura infantil y juvenil.

Publica también poesía y novela, dos géneros que le han merecido un amplio reconocimiento y diversos premios. Su pluma se ha calificado de barroca. La delicada y detallista prosa de sus relatos envuelve las descripciones de personajes y períodos históricos, con una fórmula muy particular que propone una forma alternativa de escribir y leer la novela histórica. Els secrets de Meissen (1994) [publicada en castellano: Los secretos de Meissen, 1999] y El tatuatge dels apàtrides (1997) son las recreaciones de episodios de las postrimerías de los siglos XVIII y XIX, respectivamente, sobre todo planteadas des de las vivencias de la aristrocracia y la realeza de la época.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Eugènia Morer i Serra para AELC.
Documentación: archivo personal del autor.
Fotografías: © José Cuéllar (pórtico); © Pep Moner (Plató) y archivo personal del autor.

English

English

Josep Palomero (Borriana, 1953) is a writer and linguist.

Graduated in Hispanic philology at the Universitat Autònoma de Barcelona (1976), and PhD by the Universitat Jaume I de Castelló with the thesis «Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia. Comunicació i societat en la primera meitat del segle X». He worked in the fields of education (as a secondary school Language and Literature teacher) and of culture and politics (as a Borriana town councillor and director of Cultural Services of the Valencia City Council). Again, he is vice-president of Acadèmia Valenciana de la Llengua, because of his work in the linguistic domain.

His early teaching experience has given him knowledge and experience in the world of education, which he conveys in a large number of studies and text books on language and literature. He has written books for small children and also adaptations, besides publishing translations of children’s literature.

Josep Palomero a well known writer of both poetry and novels and has received prizes for his work in both genres. He defines his style as “baroque”, while the delicate and carefully embellished prose of his stories swathes his descriptions of characters and historical periods in such a way that his highly original stylistic formula suggests a different way of writing and reading the historical novel. His books Els secrets de Meissen (The Secrets of Meissen, 1994) and El tatuatge dels apàtrides (The Tattooing of the Stateless, 1997) are his re-creations of episodes from the end of the eighteenth and nineteenth centuries respectively, in particular from the standpoint of the aristocratic and royal circles of the times. The carefully researched smells, sensations of touch, emotions and thoughts he offers, and the integrated mosaic of his narrative offer a unique opening into recondite areas of the past. These two highly-regarded novels are emblematic of the production of Josep Palomero, who is deemed to be one of the most outstanding writers in Valencia’s literary circles today.

He is a member of the Acadèmia Valenciana de la Llengua [Valencian Academy for Language]. In 2005-06 he took part in the Experts Committee that studied the usage of the Coofficial Languages of Spain in the General Administration of the State (which was a project of the Public Administration Ministry of the Spanish Government). In 2006 he was a member of the High Level Group on Multilingualism, at the European Community.

He is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC ,Association of Catalan language Writers).

Web page: Eugènia Morer i Serra for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.
Photograph: © José Cuéllar (Portal); © Pep Moner (Plató) and author’s personal files.

Biografia

Josep Palomero Almela neix a Borriana (la Plana Baixa), el 1953.

És llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona (1976) i doctor per la Universitat Jaume I de Castelló (2016) amb una tesi titulada “Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia. Comunicació i societat en la primera meitat del segle xx”. Ha sigut catedràtic d’institut de Llengua i Literatura espanyoles (1977-1985) i de Llengua i Literatura valencianes (1985-2013).

Organitzador d’exposicions, jornades i congressos propis de l’especialitat, entre les seues activitats professionals i culturals cal mencionar les referides a la renovació pedagògica de la llengua i la literatura, l’arreplega i estudi de literatura popular, les ressenyes literàries i altres col·laboracions en premsa, els guions per a produccions televisives (Antoni Josep Cavanilles i El marqués de Campo, 1994), la direcció editorial de novel·les juvenils i les actuacions com a conferenciant i jurat de premis literaris.

És autor o coautor de més de cinquanta llibres de text de llengua i literatura valencianes, entre els quals Accent greu, Llibre de llengua de nivell superior (2000) i la sèrie D’ací i d’allà (2008-2010), així com de diverses obres relacionades amb l’ensenyament: Guia didàctica d’Ausiàs March i els altres poetes musicats per Raimon (1985), D’Eduard Escalante a Rodolf Sirera. Perspectiva del teatre valencià modern (1995) i Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana del segle XX (1997).

Ha publicat estudis de crítica literària: Jaume Bru i Vidal i Home endins (1999), Algunes observacions sobre les paraules de Raimon (2009), L’aigua en les cançons de Raimon (2012), Memòria de l’exposició Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances (2013), La producció literària en valencià de Lluís Guarner (2014), Les lletres de les cançons de Raimon (2015). Ha editat i comentat obres teatrals: Barracó 62, de Joan A. Gil Albors (1996), L’home de l’aigua, de Francesc de P. Burguera (1996). Ha escrit obres de divulgació: Columbretes, de Ludwig Salvator” (1990), “Del barco de vapor al ferrocarril” en Viajeros franceses por la Valencia del siglo XIX (1994).

És autor de les novel·les Els secrets de Meissen (1994), traduïda al castellà: Los secretos de Meissen (1999), adaptada en format de minisèrie per a Televisió Espanyola: El secreto de la porcelana (1999) i El tatuatge dels apàtrides (1997).

Ha escrit llibres de poesia: Una untada de mostaza (1972), Innocents de pagana decadència (1978), Crònica carnal (1980), Quadern de bitàcola (1987), La rosa dels vents (1997) i l’obra de teatre Zona de lliure trànsit (2001, amb V. Muñoz Puelles).

Ha publicat obres de temàtica infantil i juvenil: El pardalet sabut i el rei descregut (1982), La font d’en Galceran (1989), Vuit contes i mig (1993), La torre de la bruixa (2005).

També ha fet adaptacions literàries: Tirant lo Blanc (2005), Regiment de la cosa pública, de Francesc Eiximenis (2009), Les aventures de Tirant lo Blanch (2013). I algunes traduccions: Caçadors de tigres (1998, Tigre ehizan, d’Aingeru Epaltza), El tigre de Tasmània (1999), El lleopard de les neus (2001), Don Quixot de la Manxa (2004, en versió de V. Muñoz Puelles) i Tirante el Blanco (2005).

És autor de monografies relacionades amb la seua població natal: “L’etimologia del nom Borriana” (1976), Pell de taronja, mig segle (1890-1940) d’arquitectura a Borriana (1986), “Antroponímia popular de Borriana: els malnoms” (1987), “Toponímia urbana de Borriana” (1980), “La literatura popular a Borriana» (1990), Els jocs de carrer dels xiquets i xiquetes de Borriana (1995), Cançons populars de Borriana (1998), Borriana gràfica segle XX (1999), Rafel Martí de Viciana, de Joan Rodríguez Condesa (2003), “Cítric desig” (2003), “Toponímia costera i lèxic mariner de Borriana” (2011).

Entre els anys 2005-2006 va formar part de la Comissió d’Experts que, per encàrrec del Ministeri d’Administracions Públiques, va realitzar l’estudi “L’ús de les llengües cooficials en l’Administració General de l’Estat”, com a conclusió del qual es va publicar el Real Decreto 905/2007, de 6 de julio, por el que se crean el Consejo de las Lenguas Oficiales en la Administración General del Estado y la Oficina para las Lenguas Oficiales.

Així mateix, entre els anys 2006-2007 va ser membre del Grup d’Alt Nivell sobre Multilingüisme de la Comissió Europea que, per mandat del comissari de Multilingüisme, va elaborar l’informe Cap a una estratègia integral per al multilingüisme a la Unió Europea. En representació d’un equip de treball (compost per Miquel Strubell, Maite Puigdevall i altres) hi va exposar una ponència en defensa de les llengües europees que les institucions comunitàries consideren regionals i minoritàries: “Obstacles específics per a la promoció de les llengües regionals i minoritàries, i casos en què aquests s’han superat”.

És membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, del PEN Club, de la Sociedad General de Autores de España i del Centro Español de Derechos Reprográficos.

Ha obtingut diversos premis literaris: el Jordi de Sant Jordi de poesia (1980) i l’Eduard Escalante de Teatre (2001) –ambdós dels premis Ciutat de València–, el Tirant lo Blanc de narrativa juvenil (1982), el València de Literatura de novel·la (1983), el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1994) i el Ciutat d’Alzira de novel·la (1996).

Josep Palomero en una imatge del 1978.
Josep Palomero en una imatge del 1978.
Josep Palomero amb Carme Alborch i Josep Gregori en la presentació d'El tatuatge dels apàtrides el maig del 1997.
Josep Palomero amb Carme Alborch i Josep Gregori en la presentació d'El tatuatge dels apàtrides el maig del 1997.
L'autor en una conferència a St. Miquel dels Reis el 2002.
L'autor en una conferència a St. Miquel dels Reis el 2002.
Josep Palomero en una reunió a Brussel·les el 2007.
Josep Palomero en una reunió a Brussel·les el 2007.

Premis

  • Premi de narrativa La Safor (1975): David (inèdit).
  • Premi Bernat Artola de les Festes Populars Pompeu Fabra de Vila-real (1976): Innocents de pagana decadència.
  • Premi Jordi de Sant Jordi-Ciutat de València (1980): Crònica carnal.
  • Premi Tirant lo Blanc (1982): El pardalet sabut i el rei descregut.
  • Premi Josep Pasqual Tirado de Castelló (1983): Mans de lavanda.
  • Premi Malva-rosa de contes-Ciutat de València (1983): El pianista de jazz.
  • Premi Vila de Nules (1986): Quadern de bitàcola.
  • Premi València de Literatura (XLI) i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (1994): Els secrets de Meissen.
  • Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la (1996): El tatuatge dels apàtrides.
  • Premi Eduard Escalante de teatre-Ciutat de València (2001): Zona de lliure trànsit [amb Vicente Muñoz Puelles].

    • La font d’en Galceran

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Records, mitologia, aromes, visions, hi són presents [a Innocents de pagana decadència] creant una ficció que de tan sensorial, de tan palpable, hom veu real i magnífica. Barroquisme. Josep M. Palomero, no sé si a pesar d’ell, es converteix amb aquest llibre en el més barroc dels joves poetes valencians. I això, en un País tòpicament classificat com a tal, en un País on tot, art i naturalesa, és essencialment viscut i definit com a barroc, no pot mai significar menyspreu sinó encert.

    (Josep Piera: «El més barroc dels poetes valencians», Valencia Semanal, núm. 38, 17-24 de setembre de 1978, p. 43)

    * * *

    Els versos de Josep Palomero [a Crònica carnal] representen un esforç notable en el camí de l’efectivitat. L’estilet en comptes de la brotxa. Aquest esforç caldrà que tinga tota la nostra adhesió, perquè és l’esforç del domini del llenguatge, un esforç de puresa -únic camí per a la creació de la llengua-, perquè és, en un món de boira i artifici, l’esforç d’atrapar la mica de realitat que se’ns puga donar. El resultat, en el seu cas, han estat aquests versos quasi contats, prosificats, on recursos com rima i ritme són transgredits contínuament i usats, en tot cas, sempre amb una punta d’ironia i de distanciament.

    (Josep-Lluís Bonet: «Crònica carnal», L’Espill, núm. 6-7, 1980)

    * * *

    Concebuda per a l’àmbit docent, aquesta obra [Bengales en la fosca], prolixa, pot donar estones d’amenitat. El seu contingut està constituït per un primer bloc de vuit capítols teòrics, seguits d’uns altres vuit complementaris, en cadascun dels quals es troben antologats alguns dels poetes representatius de l’època respectiva; en general, amb un sol poema. A més d’un apartat dedicat a notes sobre l’obra dels autors, hi ha un compendi de mètrica i, finalment, un conjunt de propostes didàctiques. Una obra molt polivalent de vuitanta-quatre poetes.

    (Vicent Berenguer: «Un segle de poesia», Caràcters, núm. 1, segona època, octubre de 1997)

    * * *

    El recurs de l’humor l’allunya d’aquests plantejaments i li dóna una possibilitat de lectura més literal. I encara que es puga estar d’acord amb l’afirmació que els autors valencians n’abusen, de l’humor, en aquest cas [Zona de lliure trànsit] queda plenament justificat perquè afig subtilesa al text i permet diversos nivells d’aproximació.

    (Josep A. Mas: «Les circumstàncies i el jo», Levante. Posdata, 8 de febrer de 2002)

    * * *

    Aquest és el cas d’aquest exemplar que Josep Palomero, de forma acurada i respectuosa, ens ofereix. […] Palomero ha emfatitzat l’acció, dinamitzant el relat amb un llenguatge acurat, sense la retòrica de la narrativa medieval. Ha copsat l’esperit de l’autor sense trair-lo, triant els episodis i buscant un registre que connecti amb el lector i l’esperoni a fer una lectura posterior d’altres relats similars. Tot i que el protagonisme se l’emporta el Tirant, altres personatges tenen prou força per fer-hi el contrapès i seduir el lector.

    (Eulàlia Ventalló: «Tirant lo Blanc», Faristol, núm. 55, juny 2006)

    Coberta del llibre <i>Innocents de pagana decadència</i>.
    Coberta del llibre Innocents de pagana decadència.
    Coberta del llibre <i>Crònica carnal</i>.
    Coberta del llibre Crònica carnal.
    Coberta del llibre <i>Zona de lliure trànsit</i>.
    Coberta del llibre Zona de lliure trànsit.
    Coberta del llibre <i>Tirant lo Blanc</i>.
    Coberta del llibre Tirant lo Blanc.

    Entrevistes

    —Els secrets de Meissen aplega una voluntat clàssica amb l’evident intenció d’assolir una modernitat estètica. Podríem destriar de tot això la seva teoria de la novel·la?
    —Potser en els moments actuals, com que la literatura ha de competir amb el poderós enemic àudio-visual, les intencions narratives, els conceptes de novel·la del final del segle XIX, tornen a ser importants. Una vegada admès tot, assumides i acceptades totes les provatures del segle XX, les avantguardes, el nouveau roman, la novel·la torna a una situació pràcticament de fa cent anys.

    (Xulio R. Trigo. «Hem de deixar de sentir-nos frustrats», Levante. Posdata, 22 d’abril de 1994, p. 1)

    * * *

    —La seua pròxima novel·la?
    —Hi ha un conjunt d’episodis valencians dels últims dos-cents anys que constitueixen una epopeia d’abast universal. Hi estic atret com si foren bresca, perquè simultàniament als grans moments col·lectius hi ha hagut una minúscula intrahistòria quotidiana de persones senzilles. Si com a novel·lista aconseguisc fer això bé, em sentiré satisfet per haver contribuït a divulgar el que som i el que hem sigut per a qualsevol lector de tot el món. Jo sóc dels que creuen que la bona literatura que els valencians contemporanis puguem ser capaços de fer assolirà, per això mateix, un abast universal. Aquest país mediterrani, on hi ha hagut l’arròs, la taronja, el calcer, els joguets, la siderúrgia, la indústria paperera, el moble, l’automòbil i la ceràmica industrial, ha estat el més europeïtzat i europeista de tot el continent. Nosaltres, els escriptors, no hem d’oblidar que en som deutors.

    (Josep A. Fluixà «Josep Palomero: els secrets d’un novel·lista», Saó, núm. 173, abril  de 1994, p. 25-27)

    * * *

    —Em sembla, en tot cas, que la novel·la encerta a emmarcar qüestions generals en anècdotes concretes.
    —Jo voldria atrevir-me a dir que crec que l’hauria poguda escriure un narrador francès, anglès, alemany o italià. Crec que, indirectament, i un poc sense saber-ho, he fet una novel·la europea. No sols reflexiona sobre els valencians, sinó també. El marc competencial és més gran. Hi ha escenaris alemanys, italians, francesos i valencians, i hi tenen a veure. Crec que el narrador valencià actual ha de tractar de fer un producte que puga llegir tranquil·lament un lector francés, o alemany.

    (Enric Sòria. «Josep Palomero: la formació d’un novel·lista de fons», L’Illa, núm. 10, primavera de 1994, p. 3-5)

    * * *

    —Què hi ha de veritat històrica i què hi ha de ficció a la vostra novel·la [El tatuatge dels apàtrides]?
    —La veritat és el marc on se situa la història. Els fets són ficció, però versemblants: podien haver passa així. De realitat hi ha les grans pautes, i de ficció, les parts més íntimes, domèstiques, personals. Els personatges són històrics.

    (Lluís Bonada: «Cal perfumar les novel·les amb el perfum de cada època», El Temps, 7 de juliol de 1997, p. 88)

    Josep Palomero en una imatge del 1995. ©Pep Moner (Plató).
    Josep Palomero en una imatge del 1995. ©Pep Moner (Plató).

    Antologia

    «Espentant el carret, la dona de la neteja treballa a tota pressa.

    Substitueix les bosses de fem atapeïdes per unes altres de noves i neteja taulells i cristalls. Trau la pols a l’estàtua amb el plomall i l’arruixa amb insecticida. Passa el pal de fregar pel costat de Nanuk, el qual segueix escrivint, encara que molt d’espai, i s’atura per olorar-lo.

    LA DONA DE LA NETEJA.— S’ha adonat que comença a pudir com el seu company? (Assenyala l’estàtua.)
    NANUK.— (Olora l’estàtua.) Impossible. Tots els esquimals fem olor de molsa, i aquest home ni fa olor de molsa ni és esquimal.
    LA DONA DE LA NETEJA.— Molsa? Quina manera més original de dir-ho!
    NANUK.— Què vol que faça?
    LA DONA DE LA NETEJA.— Dutxar-se! (L’apunta amenaçadorament amb un esprai.) Si no ho fa vosté, hauré de prendre unes altres mesures.
    NANUK.— Està bé, li faré cas. Però abans voldria preguntar-li una cosa. Fa una setmana vosté em va dir que tenia poders d’adivinació.
    LA DONA DE LA NETEJA.— Els tinc, sí senyor.
    NANUK.— Voldria utilitzar-los amb mi? No és que jo crega molt en totes aquestes coses, però… M’agradaria saber quan podré eixir d’ací i tornar a Saskatchewan.
    LA DONA DE LA NETEJA.— Si no ho creu, per què vol saber-ho?
    NANUK.— Si em diguera que vaig a eixir prompte, seria un motiu d’alegria. I si em diguera que tardaré a anar-me’n, pensaria que s’ha equivocat i em quedaria com ara.
    LA DONA DE LA NETEJA.— Haurà de mostrar-me el dit polze.
    NANUK.— El dit polze? Endevina el futur pel polze?
    LA DONA DE LA NETEJA.— Li ve més de gust ensenyar-me alguna altra cosa?
    NANUK.— (Perplex.) Quin s’estima més, el dret o l’esquerre?
    LA DONA DE LA NETEJA.— Amb quina mà escriu vosté?
    NANUK.— Vaja pregunta! Vosté m’ha vist escriure. Amb tots els dits.
    LA DONA DE LA NETEJA.— Vull dir quan escriu a mà.
    NANUK.— Amb la dreta, doncs.
    LA DONA DE LA NETEJA.— A veure… Estenga la mà dreta amb el palmell cara avall i deixe el polze a un costat de manera natural. (Li agafa el dit polze de la mà dreta i li’l dobla cap a darrere.) Sí, clar… Era el que esperava. Està vosté fet una bona peça! Ara vegem l’altra cara. (Li pega la volta a la mà.)
    NANUK.— (Intranquil.) I bé?
    LA DONA DE LA NETEJA.— (Amb gravetat.) Hi ha una dona en la seua vida.
    NANUK.— Puc assegurar-li que n’hi ha hagut algunes més.
    LA DONA DE LA NETEJA.— Serà una de tantes la que el traurà d’ací.
    NANUK.— No diu quan?
    LA DONA DE LA NETEJA.— No. Només diu que es tracta d’una dona decidida i enèrgica.
    NANUK.— (Li ensenya el dit polze esquerre.) I aquest, no li aprofita per a res?
    LA DONA DE LA NETEJA.— Un dels dos polzes indica el que s’és i el que passarà. L’altre, el que es desitja que passe.
    NANUK.— (Li aproxima el dit polze esquerre.) Mire’l, vol?
    LA DONA DE LA NETEJA.— (Examinant ara el dit polze esquerre.) Si de vosté depenguera, ja estaria a casa. (Li amolla la mà.) I ara, a la dutxa.
    Nanuk ix en direcció oposada a la porta principal. De sobte canvia d’idea. Fa mitja volta i se’n va corrents cap a la porta de vidre automàtica, la qual no s’obri. L’escodrinya com si hi buscara un badall, i regressa amb el cap cot.
    NANUK.— No ho entenc. Per què s’obri quan vosté s’hi arrima i no quan m’hi acoste jo?
    LA DONA DE LA NETEJA.— Està programada perquè vosté no se n’escape. «Baró-kurd-esquimal d’estatura mitjana.» Ja ho sap, aquesta mena de coses.
    NANUK.— Baró, diu? Acaba de donar-me una idea. (Agafa la maleta.) És cap allà, no?
    LA DONA DE LA NETEJA.— Sí, al costat dels serveis. Per què s’emporta la maleta?
    NANUK.— Dona, per posar-me roba neta! (Se n’ix en direcció a la dutxa.)»

    (De Zona de lliure trànsit. Alzira: Bromera, 2001, acte II, escena V)

    Coberta del llibre Zona de lliure trànsit.
    Coberta del llibre Zona de lliure trànsit.

    NAUFRAGUE EN ELS TEUS ULLS

    Naufrague en els teus ulls: són dues boles de neu fonent-se,
    tions de pólvora mullada on el diable és un pelegrí ofegat.
    Em sent saltimbanqui: passe la vida degollant-me amb la fulla
    de la teua esmolada navalla, i libe amb els déus essència de marialluïsa
    mentre Txaikovski cull al teu jardí orquídies
    i fon el metall de les campanes del fresc palau dels prínceps.

    M’impose el teu oblit al record teu, i desitge beure’m
    un pou d’arena de platja deserta per plantar-me pins a la pell
    i palmeres, on despullar-te les nits de vent.

    Travesse camps i abandonats pobles,
    llevant-li el teu nom al llinatge de les meues estances.
    Balle minuets, pessigue flors d’espígol i aprofite dels cecs el tacte
    per imaginar-me del teu cos la memòria quan faig nit a cases desconegudes.
    I tu m’inventes amagat a una processó de vestes, malalt
    predestinat a la cova dels almiralls sense periple conegut. 

    Quan es faça entre nosaltres la distància
    serem bótes plenes de salmorra pudenta,
    amants vigilats pels malabaristes de la groga clarividència;
    criarem a la sang muriacs i serem jutjats beneits
    per haver descobert al món camins soterrats per llacunes.

    A poc a poc diluirem la nata gelada d’ara i escopirem,
    al balneari dels pins, plaer d’efusives nits d’amor.
    Serà una petita venjança contra la ficció de mort,
    aquest immens bosc d’algues presoneres de la llum,
    la nostra història de cada dia plena de difunts
    occits sense clemència: nosaltres.

    (D’Innocents de pagana decadència. València: Tres i Quatre, 1978)

    * * *

    L’AMANT

    S’estavellà contra la panxa femenina,
    relliscà per una muntanya gegantina
    i un trall de llum el sorprengué garres avall: 
    aparegué desorientat enmig la vall; 

    el glaç de suor d’una rosa carmesina 
    li cenyí la pell amb un llustre de cristall. 

    A l’alba, amb el membre tou com un pinyol,
    enfront del clam del nou dia llançà un udol
    digne d’un bou junyit injustament al jou;
    perdé el consol de saber-se amo del seu sou, 
    i un orgasme de por a l’eixida del sol
    l’ejaculà dins la blancor fosca d’un pou. 

    (De La rosa dels vents. Alzira: Bromera, 1997)

    Coberta del llibre Innocents de pagana decadència.
    Coberta del llibre Innocents de pagana decadència.

    Caminava amb la cua alçada, olorant tota classe de flors i de fruits, jugant distret amb les papallones, quan heus ací que de sobte va tropessar amb un altre ésser viu que li va semblar parent. S’assemblaven, de fet, llevat que aquell tenia les orelles més llargues, la cua més curta, i era de color grisenc. Ja que no germans, sí que podrien ser, per la semblança, almenys cosins —va pensar el moix—. El conill salvatge que havia descobert se’l va quedar també mirant i per provar-li les facultats, el gat el va reptar a fer una correguda fins a arribar al pi més allunyat. El caçador s’havia adormit al sol mentre li passaven les perdius per dalt del nas i, per tant, a cap dels dos no els calia patir que descarregara alguna escopetada imprevista.

    El gat era ben ràpid, però aquell conill ho era més encara i, a més, jugava amb l’avantatge de saber molt millor l’itinerari. En resultà guanyador, per tant, de bon tros. Això impressionà vivament el gat, el qual, a partir d’aquell dia va viure mortificat pensant que tenia un parent molt més lleuger que ell i al qual, com més ho pensava, més creia que li convenia assemblar-se. El món, mirat amb aquella velocitat extraordinària, havia de ser necessàriament més atractiu. Les rates, així, podrien ser vistes i no vistes. Com podia arribar a ser un conill, però? Aquest pensament el mortificava tan vivament, que passava les nits en vetla tractant de trobar-hi una solució satisfactòria, fins que, perdut en un mar de dubtes, determinà encomanar-se a la fada dels gats.»

    (Fragment del conte El gat que volia ser conill, dins Vuit contes i mig. València: Tandèm, 1993)

    * * *

    «Elisabeth, mentrestant, s’havia adormit. A causa probablement de la proximitat de la conversació matutina que havia mantingut amb el pintor de cambra, tingué un somni fràgil gràcies al qual pogué reviure l’aventura íntima que havia compartit feia dos anys amb l’emperadriu de França. Així, navegant pels cercles concèntrics del son, es trobà ella mateixa de nou a Salzburg, on passava el mes d’agost de 867 i on el cínic Napoleó III, acompanyat per la discreta Eugenia de Montijo, s’hi havia presentat amb la pretensió de transmetre personalment la condolença oficial a la família imperial austríaca per la mort a Mèxic de Maximilià, de la qual devia sentir-se responsable. La mare del difunt, l’arxiduquessa Sofia, no consentí rebre’l i, doncs, tampoc l’emperador. Però Elisabeth i Eugenia sí que van fer tot el possible per trobar-se, conscients que estaven obligades a fer-ho perquè la casualitat de la història les havia posades una al costat de l’altra en una ocasió irrepetible. Tenien, de fet, unes ganes irrefrenables de conèixer-se, atretes pels elogis que una havia sentit dir respectivament de l’altra, imantades mútuament per la fama mundial de llur bellesa sense parangó.

    Fou Elisabeth, en efecte, qui emparada en l’anonimat d’un senzill vestit de burgesa, amb el rostre ocult per un vel púdic i amb els cabells recollits sota una lligadura discreta, anà a visitar la forastera tota sola després d’acordar la cita a través d’un sigilós intercanvi de bitllets xifrats. Eugenia l’esperava a l’hora convinguda, sola també a l’entrada del palauet on s’hostatjava. Havia llicenciat les cambreres i, al marit, li havia organitzat una cacera d’ànecs silvestres. Les salutacions que intercanviaren en francès foren breus i afectuoses, les imprescindibles per a passar tot seguit a l’ocult tocador de l’apartada vil·la, on delerosament aquelles dues dones s’afanyaren a despullar-se enfront d’una enorme lluna fins a quedar completament nues, comprovant, atònites, entre els esbufecs temerosos d’una respiració inquieta que, tal com havien sentit referir, cap de les dues podia ser més bella que l’altra. Durant una bona estona aquelles dues gràcies estigueren contemplant cada mil·límetre de llur cos mortal, comparant-ne les divines faccions amb un intercanvi mutu d’admirades expressions aprovatòries; però quan començà a caure la vesprada, amb el regal recíproc d’una discreta perla, sentenciaren amb un pacte còmplice aquell secret que només podrien tornar a compartir després de la tomba o tractar de reviure’l en somnis.

    En aquest punt, Elisabeth es despertà sobresaltada. La mitja hora de dispensa que havia reclamat estava a punt d’acomplir-se i llavors, més que alçar-se, l’emperadriu d’Àustria s’elevà del divan com si fóra una flor acabada de regar. Fou ella qui, extraordinàriament, anà a l’encontre de Lluís Salvador, el qual, quan veié que s’obria la porta del petit saló i que era ella mateixa qui entrava, creié que acabava d’assolir el beatífic privilegi de contemplar una aparició. No obstant, l’arxiduc, responent satisfactòriament a l’entrenament a què havia estat sotmès durant tota la infantesa, tingué els reflexos adequats per a alçar-se amb un brinc mecànic i per a vinclar-se als peus de la deessa mentre sobre el dors de la seua mà impoluta depositava el reverent òscul d’un súbdit.

    —Però Lluís —prorrompé l’emperadriu, com si fera només una estona que no s’hagueren vist— ¿què és el que fumes, fill meu, que empudega tant?»

    (D’El tatuatge dels apàtrides. Barcelona: Bromera, 1997, capítol V)