Novel·la Prosa Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Miquel de Palol

Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Poeta i narrador.

Ha cursat la carrera d’arquitectura. L’any 1982 obté el premi de poesia Carles Riba amb El porxo de les mirades, també distingit amb el premi Crítica Serra d’Or, 1984. La novel·la El jardí del set crepuscles és guardonada amb el premi Joan Crexells, 1989, el premi de la crítica Serra d’Or, 1990, el premi Nacional de la Crítica, 1990 i el premi Nacional de Literatura Catalana, 1990. D’aquesta manera inicia la producció narrativa a cavall del relat fantàstic i llegendari i l’especulació filosòfica, que inclou les novel·les Ígur Neblí (1994), El Legislador (1997, premi Josep Pla), Consulta a Ripseu (1997) i El Quincorn (1998, premi Sant Jordi), Un home vulgar (2006, Joanot Martorell) i les proses i contes Grafomàquia (1993) i Contes per vells adolescents (1997, premi Victor Català), entre d’altres. El 2015 rep el Premi dels Jocs Florals de Barcelona amb Dos Cors per una Bèstia.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentació: Lena Paüls.
Actualització: Carme Ros.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.
Pàgina elaborada amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.

Castellano

Castellano

Miquel de Palol (Barcelona, 1983). Poeta y narrador.

Estudia la carrera de Arquitectura. En 1982 obtiene el premio de poesía Carles Riba con El porxo de les mirades, obra distinguida también con el premio Crítica Serra d’Or, 1984. Su novela El jardí dels set crepuscles ha sido galardonada con los premios Joan Crexells 1989, Crítica Serra d’Or 1990, Nacional de la Crítica 1990 y Nacional de Literatura Catalana 1990. Con ella inicia su producción narrativa a caballo del relato fantástico y legendario y la especulación filosófica, que comprende las novelas Ígur Neblí (1994), El legislador (1997, premio Josep Pla), Consulta a Ripseu (1997) y El quincorn (1998, premio Sant Jordi) Un home vulgar (2006, Joanot Martorell), así como las prosas y cuentos Grafomàquia (1993) y Contes per a vells adolescents (1997, premio Víctor Català), entre otros. En 2015 recibe el Premi dels Jocs Florals de Barcelona con Dos Cors per una Bèstia.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentación: Lena Paüls.
Actualización: Carme Ros.
Fotografía: Archivo personal del autor.
Página elaborada con el soporte de la Institució de les Lletres Catalanes.

English

English

Miquel de Palol (Barcelona, 1953) studied Architecture and is a poet and fiction writer. In 1982 he received the Carles Riba Prize for Poetry with El porxo de les mirades (The Porch of Gazes), which also received the 1984 «Serra d’Or» Critics’ Prize. His novel El jardí del set crepuscles (The Garden of the Seven Twilights) received the 1989 Joan Crexells Prize, the 1990 «Serra d’Or» Critic’s Prize, the 1990 National Critics’ Prize, as well as the 1990 National Prize for Catalan Literature. This was the beginning of a fictional oeuvre that lies somewhere between the fantastic, the legendary and philosophical speculation and that includes the novels Ígur Neblí (1994), El Legislador (The Legislator, 1997 – Josep Pla Prize), Consulta a Ripseu (Consulting Ripseu, 1997) and El Quincorn (The Whatahorn, 1998 – winner of the Sant Jordi Prize), Un home vulgar (A Vulgar Man, 2006 – Joanot Martorell Prize) and the stories and prose pieces in Grafomàquia (Graphomachy, 1993), along with Contes per vells adolescents (Stories for Old Adolescents, 1997 – Victor Català Prize), and other works.

He is a member of the Association of Catalan Language Writers (AELC).

Documentation: Lena Paüls.
Update: Carme Ros.
Photograph: Author’s personal files.
Web page produced with support from the Institució de les Lletres Catalanes (Institute of Catalan Letters).

Biografia

Miquel de Palol i Muntanyola neix a Barcelona el 2 d’abril de 1953, en una casa del carrer Aragó. És net de l’escriptor Miquel de Palol Felip (Girona, 1885-1965), que va participar en nombroses iniciatives culturals, com la creació dels Jocs Florals, i en diverses publicacions de Girona i de Barcelona.

Fins als 17 anys viu a Valladolid, on el seu pare, Pere de Palol Salellas, exerceix de catedràtic a la universitat de Valladolid. L’any 1970 es traslladen a Barcelona.

Miquel de Palol cursa la carrera d’Arquitectura. Als 19 anys inicia la seva trajectòria literària, en publicar la primera part del poemari Lotus (1972), i l’any següent, la segona part i Delta. Després publica, afermant un esperit de transgressió, tant de contingut com de forma, els reculls Llet i vi (1974), Arxiu de poemes independents (1975), L’aneguet lleig (1977), i Quan? (1979), entre d’altres, que obté el premi de poesia a les Festes Pompeu Fabra de Cantonigròs.

L’any 1982 guanya el premi Carles Riba, amb El porxo de les mirades, poemari que, després de la publicació rep el premi Crítica Serra d’Or, 1984. Aquell recull, afegit a Rapsòdies de Montcada (1982) i Indiferència (1986), són, segons l’autor, els antecedents naturals de la seva obra més popular, la novel·la El jardí dels set crepuscles (1989).

De fet, la publicació d’El jardí dels set crepuscles marca l’inici del reconeixement de Miquel de Palol per part dels lectors. Per als tres volums d’aquesta novel·la li atorguen el premi Joan Crexells, 1989; el premi Crítica Serra d’Or, 1990; el premi Nacional de la Crítica, 1990; i el premi Nacional de Literatura Catalana-narrativa, 1990.

L’any 1991 deixa la feina d’arquitecte per dedicar-se exclusivament a la literatura. Aquest mateix any publica el recull de narracions Sense compromís de perversitat, juntament amb l’escriptora Maria de la Pau Janer. Continua amb una narració amb ingredients de llegenda medieval i conte tradicional, Les tres ties (1992), inclosa en una col·lecció per a joves. D’altra banda, en els reculls de narracions Amb l’olor d’Àfrica (1992), i Grafomàquia (1993) explora les possibilitats del llenguatge.

La novel·la Ígur Neblí (1994) obté l’any següent de la publicació el premi Ciutat de Barcelona. El 1996, publica dos volums de poesia El sol i la mort, un llibre líric, que forma part d’un procés d’interiorització; i Gralles al galliner, un poemari heterogeni, que conforma un retaule autobiogràfic.

L’any 1997 publica El Legislador (premi Josep Pla), i aquest mateix any és guardonat amb el premi Víctor Català pel recull de vint-i-cinc narracions Contes per vells adolescents. Un conte d’aquest recull, Selima, constitueix l’any 2000, el llibret d’una òpera del compositor Albert Sardà, que s’estrena a Lleida, interpretada pel grup Sitges 94. Aquest any també publica el conte filosòfic Consulta a Ripseu, on l’autor planteja amb ironia el trànsit de la màgia a la ciència.

L’any 1998 guanya el premi Josep Antoni Samaranch de poesia esportiva amb Olímpia. En una col·lecció per a lectors joves publica la novel·la d’aventures Les venus del Kilimanjaro, escrita juntament amb Xavier Moret. D’altra banda li atorguen el Premi Rosalia de Castro, pel conjunt de la seva obra i també guanya el premi Sant Jordi amb El Quincorn. Una història romàntica (1999), on l’autor recrea la crònica d’una passió absoluta.

L’any 2004 amb el llibre La poesia en el boudoir guanya el premi Crítica Serra d’Or d’assaig, i el 2006 el Joanot Martorell per la novel·la Un home vulgar.

La seva obra s’ha traduït a l’alemany, al castellà, a l’italià i al neerlandès.

Col·labora en diferents mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals com Tarotdequinze, Serra d’Or, El Pont, La Vanguardia, El País, ABC, El Periódico de Catalunya, El Mundo, El Triangle i Interviu, entra d’altres.

L'autor.
L'autor.

Premis

  • Festes Pompeu Fabra de Cantonigròs de poesia (1974): Quan?

  • Carles Riba (1982): El porxo de les mirades.

  • Crítica Serra d’Or de poesia (1984): El porxo de les mirades.

  • Joan Crexells (1989): El jardí dels set crepuscles.

  • Crítica Serra d’Or de novel·la (1990): El jardí dels set crepuscles.

  • Nacional de la Crítica (1990): El jardí dels set crepuscles.

  • Nacional de Literatura Catalana de narrativa (1990): El jardí dels set crepuscles.

  • Ciutat de Barcelona (1995): Ígur Neblí.

  • Josep Pla (1997): El legislador.

  • Víctor Català (1997): Contes per vells adolescents.

  • Sant Jordi (1998): El Quincorn.

  • Josep Antoni Samaranch de poesia esportiva (1998): Olímpia.

  • Rosalia de Castro pel conjunt de la seva obra (1998).

  • Ojo Crítico II Milenio de RNE per la versió castellana: El jardí dels set crepuscles.

  • Crítica Serra d’Or d’assaig (2004): La poesia en el boudoir.

  • Joanot Martorell de novel·la (2006): Un home vulgar.

  • 7lletres (2006): El Lleó de Böcklin i sis contes més.

  • Premi Mallorca de novel·la (2008): L’illa dels morts.

  • Premi Nacional de cultura en la categoria de literatura (2010): El testament d’Alcestis.

  • Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la (2010): El testament d’Alcestis.

  • Premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona (2015): Dos Cors per una Bèstia.

El testament d’Alcestis.

Vincles

Comentaris d'obra

El jardí del set crepuscles parteix de Barcelona, primer terç del segle XXI, quan és del tot imminent l’esclat d’una guerra nuclear. Això s’escau després d’un pròleg falsament erudit —escrit a finals del tercer mil·lenni— que serveix per introduir l’estratègia i l’enigma del manuscrit trobat. Una misteriosa organització treu el narrador de la ciutat i el duu a un casalot del Pirineu, on passarà set dies i set nits en companyia d’un grup de dirigents de la política i de les altes finances. Els membres d’aquest grup, com els que van fugir segles enrere d’una Florència empestada, comencen a explicar històries per entretenir l’oci. Els narradors són sis i expliquen, en pisos diferents, una cinquantena de relats.

És a partir de la primera història on s’inicia, de fet, tot el tramat de la novel·la. A poc a poc, el lector queda embolicat en una enrevessada xarxa narrativa, penjat en els fils d’una teranyina gegant i mirant d’embastar els relats d’una història que es presenta trossejada, amb cops d’efectes sorprenents.

(Isidor Cònsul: «Un jardí amb set crepuscles i pedigree», Avui, 18 de juny de 1989)

* * *

El llibre [Sense compromís de perversitat] ens dóna en alternança tres textos de cada autor que van mostrant curioses influències mútues, petits robatoris temàtics o d’estil, però que alhora preserven la manera pròpia de cadascú. […] El contrapunt entre la brillantor estilística de Miquel de Palol i la imaginació i la cada vegada més neta prosa de Maria de la Pau Janer aconsegueixen un llibre significatiu per a tots dos autors, tot això assaonat amb unes dosis de culturalisme ben enteses que donen un aire decadent força oportú al joc literari que planteja.

(Xulio Ricardo Trigo: «Una reunió de primera», El Temps, 13 de juny de 1991)

* * *

La novel·la [El Jardí del set crepuscles], d’arquitectura ambiciosa i total, ha estat considerada com una novel·la de novel·les que contenia, en múltiples estrats, totes les tradicions literàries possibles, revisada alhora amb erudició i distància. Una novel·la que va guanyar nombrosos premis de la crítica. La traducció castellana ha arribat a la segona edició amb un ressò inusual per a un llibre escrit originàriament en català.

(David Castillo. Avui, 6 de desembre de 1992)

* * *

Caldria segurament un estudi minuciós sobre l’espessa selva simbòlica que respira en la poesia de Palol. Obres com Llet i vi o Arxiu… són representatives del gust del poeta per constituir el poema a base d’un dens teixit de noms, referències i al·lusions simbòliques. Aquests elements, però sense perdre la seva càrrega simbòlica, els trobem dosificats tot al llarg de la seva obra poètica. Estilitzats en l’ús de l’haikai (Encara mor aquella primavera) o en forma de poema llarg i digressiu (El Porxo de les Mirades). Són, tal vegada, les «rareres» de què parla l’autor en el pròleg d’Indiferència. Sigui com sigui, i sense abandonar mai el risc («el perill extrem és la sang de la vida», escrivia en el poema ‘Taronges de la Xina’, de Quan?, aquesta darrera obra em sembla la més madura i la que combina millor els heterogenis elements de què Palol se serveix a l’hora de crear la seva poesia.

(Jordi Llavina: «Miquel de Palol o el perill extrem», dins Les veus de l’experiència. Barcelona: Columna, 1992)

* * *

La diferència fonamental entre Miquel de Palol i els autors hermètics que exciten la hipòfisi de crítics criptògrafs com Paul Maxim és que Palol, malgrat ell mateix, no sembla impulsat per cap finalitat mística ni filosòfica. Es manté en el reialme de la retòrica. Elabora amb fruïció màquines literàries i posa al descobert alguns dels mecanismes que les regeixen, de manera que les seves màquines esdevenen sinceres, més a prop de l’univers dentat de la rellotgeria que no pas del circuit integrat electrònic.

(Màrius Serra: «Cànons i canonades», Avui, 12 de desembre de 1993)

* * *

No es pot ser mesquí amb una novel·la com aquesta [Ígur Neblí] d’una envergadura literària certament extraordinària a la qual escau l’admiració i l’elogi franc. Ígur Neblí, des de la primera plana, s’adscriu als rituals d’intriga, d’aventura i de simbologia que animava els vells relats cavallerescos: un heroi —fort, valent i impulsiu— venç noblement, per la força del seu braç i per la seva astúcia, les proves que les normes preveuen per ascendir en l’escala del reconeixement públic, del poder i de l’honor. El personatge està fet d’una convincent barreja de noblesa, intel·ligència, brutalitat i vulnerabilitat emotiva. Però Ígur Neblí és també una novel.la d’anticipació, situada 300 anys després dels nostres dies en un Imperi Universal d’estructura administrativa tan ritualitzada i opaca com les constitucions imperials bizantines, i tan tirànica i castradora com les utopies inverses de Huxley i Orwell.

(Ramon Pla i Arxé: «Envergadura», El País, 8 de setembre de 1994)

Entrevistes

—Quin ha estat el procés i com et vas plantejar una obra narrativa [El jardí dels set crepuscles] d’una extensió de prop del miler de pàgines, amb un treball d’estructuració tan acurat?
—El procés ha estat una conseqüència natural de la meva evolució poètica a partir dels llibres El porxo de les mirades, Rapsòdies de Montcada i Indiferència. Aquests tres llibres tenen una vessant narrativa prou important perquè d’una manera natural portessin una inspiració narrativa molt concreta. Pel que fa a la dimensió, en el moment de començar tenia una sèrie de premisses que volia que apareguessin com eren, per exemple, la postpossessió, és a dir, crear una expectativa per ajornar-la o bé per acomplir-la, o deixar-la penjada, amb la qual cosa es convertiria en una expectativa burlada, per dur l’efecte de retrobament, de recuperar l’oblit del lector.

—¿És per aquesta raó que has estructurat la novel.la com una mena de joc de capses xineses?
—Efectivament, aquesta estructura i el mateix contingut de la novel·la, m’han portat a l’extensió que m’han portat. Voldria fer, però, una apreciació, aquesta longitud, no la veig com una cosa excepcional. Si fem una ullada ràpida al que és la tradició de la novel·la occidental, des del Tirant lo blanc fins al Quixot, arribant a Tolstoi, Proust, Stendhal, Flaubert, Joyce, veurem que una novel·la de nou-centes pàgines resulta normalíssima. […]

—Tot el miler de pàgines de les tres d’El jardí dels set crepuscles mantens una fluïdesa dins del llenguatge i de la mateixa epopeia per tal de facilitar l’agilitat de la lectura. ¿Resulta un compromís a priori?
—Sí, sí, absolutament. En el moment de planificar, em vaig adonar que entre la complexitat estructural i la longitud, alguna renúncia sí que havia de fer. Aleshores, vaig decidir utilitzar un estil el més planer possible. Curiosament, vaig pensar que això em facilitaria molt les coses, però m’ha acabat portant a un exercici d’estil molt més dur del que jo em pensava. Al final crec que no es tracta d’una concessió sinó d’un esforç suplementari, sobretot en els moments de transició, quan no succeeixen fets importants. La credibilitat ha estat el gran maldecap que he tingut.

(David Castillo: «Bastir el jardí», El Temps, núm. 259, 17 d’abril de 1989)

* * *

—Quin és l’espai que escrius?
—En realitat, s’ha dit que la construcció d’un món per part d’un poeta està lligada a la construcció d’un espai concret. Des del Macondo de García Márquez fins al Bearn de Villalonga, per posar dos exemples que tenim a la vora. Salvades les diferències, la descripció del món que jo m’he proposat no està lligada a un espai concret sinó a una relació múltiple de personatges, que també és una forma de construir un espai.

—Diries que has creat un espai nou?
—En la mesura que és el meu, sí. Dit d’una altra manera, és impossible parlar de tu i no parlar d’un espai nou.

—I la teva obra, quin espai ocupa?
—Em faria més il·lusió que ocupés un espai a la tauleta de nit que no pas a la biblioteca.

(Oriol Izquierdo: «Miquel de Palol», Tast de text. Cultura, núm. 59, març de 1994)

* * *

—En Gralles al galliner recull poemes que han format part de les novel·les publicades en els últims anys. ¿No hi faltarà algun fil unitari argumental?
—Gralles al galliner és un recull de poemes d’aquells que abans feien els poetes als casaments, en els funerals, en molts actes lúdics, i que d’alguna manera, produïen llibres heterogenis, però que deien molt sobre la història del poeta. Hi ha un altre tipus de lletres que la gent en diu reculls de tot i que gairebé es podrien pensar en un sol poema dividit en una sèrie d’apartats. Són llibres més unitaris que en els segles XVIII i XIX eren llibres que es passaven a l’èpica i que fins i tot semblaven petites novel·les fetes en vers. El sol i la mort és un llibre de la segona òptica, mentre que Gralles al galliner ho seria de la primera, ja que és un llibre que té la unitat de la meva vida, de la meva producció literària i del meu pas per la prosa en els darrers anys.

—El sol i la mort és definit per l’editorial com un llibre de poesia dura. ¿Podria explicar què entén per poesia dura?
—Jo no definiria així aquest llibre. Per mi El sol i la mort és un llibre líric, que forma part d’un procés d’interiorització. Si més no, és un llibre que en la meva història particular ve immediatament després d’Indiferència i d’El porxo de les mirades, els dos antecedents més clars. El llibre és una expressió purament interior, feta sense cap mena de concessió en cap sentit que no sigui aquesta mateixa projecció interior.

—¿Creu que la poesia té alguna incidència en el món actual?
—Estic temptat de dir-te que jo no crec en res. Però l’escepticisme portat a les últimes conseqüències exigeix que tampoc no creguis en l’escepticisme. Jo crec en el poema que estic fent, perquè si no hi cregués possiblement ja no el faria. No obstant, és clar que la poesia no té en aquests moments la incidència que tenia ja fa no cent anys, sinó trenta. Em sembla evident que la poesia no és motor de res en el terreny col·lectiu. Jo veig la poesia com una mena de terreny d’investigació dintre de la mateixa literatura.

(Jordi Capdevila. Avui, 3 d’abril de 1996)

Antologia

En fi, vet-ho aquí, el moment en què se n’ha anat l’últim camàlic i et quedes sol no hi ha excuses per no afrontar la incomoditat de les decisions del tot i fins al final. Contemplar les caixes i els embalums i decidir què desembales primer: una profunda filosofia de vida: què és imprescindible, què n’és més que una altra cosa, per què les categories d’allò que és imprescindible. Val més deixar-ho córrer.

Val més no moure’s. Obri la caixa que obri, no tan sols resultarà que conté coses que ara mateix no em calen, sinó que m’obligarà a buscar-ne d’altres sense les quals no tenen utilitat les d’aquesta. Si aquí hi ha els plats, posem per cas, hauré de buscar els coberts, i quantes caixes hauré d’obrir per trobar-los, i si entremig el que trobi dins d’aquestes caixes… quina mandra, val més no pensar-hi. Si hi ha mitja enciclopèdia, corrents a buscar l’altra meitat. Tot i que ben pensat, per què cony no l’he fotut a les escombraries, ara que la puc consultar a les xarxes (és clar que això es podria dir de tantes coses…). Una bona manera d’encarar la qüestió seria imaginar quines caixes puc deixar per obrir per sempre, cosa que no vol dir que tant se val que ja les hagués llençat en lloc de carretar-les.

De tot plegat se’n dedueix que totes les caixes són iguals i que ajornar la presa de decisions és la garantia d’equivocar-se. I que no ajornar-la també, de manera que el millor que podia fer era oblidar-me de les caixes i buscar un baret o un restaurant no gaire car per dinar i començar a fer-me amb el barri, que pel que he vist és més merdós i ple d’imbècils que el d’abans. Si era això el que més convenia en aquell moment, o valia més avançar en la penosa gestió dels inajornables, que ho són per principis però mai en la pràctica. L’ansietat resolutiva se’m va reconcentrar en un terrible desgavell de ventre, i vaig haver de córrer a estrenar el vàter de la casa; a estrenar la meva relació amb el vàter, és clar, no el vàter en si, que fa pinta de tenir l’edat de la casa, o sigui força més anys que jo. Algú va dir que si la matèria urinària es diposita com a marca de pertinència, per extensió la fecal ha de marcar la possessió amb molt més pes, literalment. Mentre m’hi aplicava vaig pensar que si aquesta variant no ha estat explotada per antropòlegs, iconòlegs i costumistes deu ser perquè la seva incerta relació amb la voluntat en primera instància li resta valor emblemàtic.

* * *

Déu perdona sempre, els homes de vegades, la natura mai. Per primer cop d’ençà que soc en aquesta feina m’obligo a mirar una mica més enllà, a obrir l’angle de l’objectiu, una cosa que si no fos estrictament necessària em faria molta mandra. Sovint actuo com si em tingués per més que ningú, però és un fet objectiu que no soc especialment intel·ligent. Ni tan sols estic segur d’arribar a la intel·ligència mitjana mundial, perquè no soc cap crac ni per resoldre enigmes i jocs de la secció de passatemps dels diaris. En moments de desànim ho assimilo a la idea de tenir una cosa sense ser-ne mereixedor. Si no te la mereixes tu i no pot ser d’algú que sí que s’ho mereix, la injustícia queda suspesa en l’aire, en forma part. Si val més d’algú que no s’ho mereix que de ningú: una escala de valors per la contrició. Però ara no és el cas, no és el moment per mariconades somicaires.

Que els orígens de l’empresa i, encara, els accionistes més o menys ocults provinguin del franquisme ja empeny més al fastigueig que a la inquietud, qui sap on paren els fatxes autèntics. Entre els nòrdics, els passats nazis tenen un cert aire d’elegància brutal, de criminals implacables i refinats. Aquí és una cosa arrossinada, gallinàcia i maldestre, de miserables ases petaners amb grotesques pretensions de cavalls pura sang. Potser perquè en altres bandes tampoc hi ha gaire més pesquis, s’ha reciclat per la política tota aquesta púrria petitfeixista capaços de parlar de democràcia, llibertat, Europa (com si a Europa no hi hagués merda), cosmopolitisme, capaços encara de dir nazis als altres, a qualsevol, com si la gent fossin tontos, i vet aquí la realitat final: sí, la gent són tontos. En nom de què, sinó,  s’empassarien els fems en silenci? En silenci però no d’una manera iniqua, i això em nego a fer-ho. La covardia emparada en l’estupidesa. Com a missatge significant, no es pot menystenir la transferència anal dels elements semàntics. Polls reviscolats, pagesos mudats, cretins agosarats en qualsevol judici, flatulents i cridaners, i amb els atributs del crit i la flatulència capgirats: flatulents per la boca i cridaners pel cul, la gent no veu la dimensió de la vexació proctològica a què se sotmet, però intuir-ho els fa viure en el ressentiment del castrat, en la irreparable condició del sord, covard, encarcarat, sodomitzat, inoperant, on l’únic capaç de fer-los sentir-se solvents és semblar perpètuament emprenyats, en continu desacord no acaben de saber en què, i cada com més negats per saber-ho. Jo no pertanyo a aquesta infecta púrria, i el poti-poti és tal que només me’n puc diferenciar amb un gest inequívoc, clar i constatable per tothom: l’assassinat.

(Què! Barcelona: Angle Editorial, 2017)