EL CAP DE LA SERP
Si haguésseu eixit de la Ciutat amb nosaltres, per acompanyar-nos en l’expedició que el meu company i jo, membres d’una famosa Societat Científica, l’objectiu de la qual era salvar tot el que es podia salvar del patrimoni col·lectiu, emprenguérem per recórrer el llom d’una Serp, hauríeu pujat primer al Cim de la Cara Roja, centre i punt d’unió de les muntanyes que s’escampen per tot el nostre país. Des d’allí, després d’haver-nos-en fet una idea a vista d’ocell, fins als seus confins, ens hauríem adreçat, junts, cap al nord-oest, a trobar la Boca del Riu. en aquest paratge irrepetible, hi hauríeu vist aparèixer, des de la negror d’una cova immensa, les seues aigües subterrànies, les quals, dividint-se en dos braços simètrics, donaven forma al cap de pedra de l’ofidi, tot semblant al cor d’un home, com s’hauria complagut a explicar-vos el meu company, i retingut allí per a sempre davant la imatge líquida del seu propi naixement. Arbres i plantes, ocells i bestioles que, en la vostra vida ciutadana, creieu inexistents o extingits, us haurien escortat en l’accidentada excursió que hauríeu fet per la ribera. Després de passar una nit de prova en un abric prehistòric, un infant nu, com la innocència que tots vestim algun dia, després de salvar-vos la vida, us hauria lliurat l’Obsequi del Passat, que us ajudaria a entendre el Present i a afrontar el Futur, amb un mínim d’esperança.
(La serp, el riu. València: Generalitat Valenciana, 1986, p. 7-8)
* * *
A
EL VELL, sec i obstinat eremita aconseguí el cim, amb un feroç esforç, arrossegant-se sobre el ventre. Arrapat al terra, amb els llargs i esclarissats cabells que li cobrien el rostre, gairebé havia perdut tota retirança humana, i fins i tot terrena,com si l’aspiració de sortir-se’n d’aquest món hagués acabat per oposar-lo a tot el que el poblava. Dins l’hàbit estripat, tot just s’endevinava la massa del seu cos esquelètic. Dels parracs de les mànegues i de les faldes, emergien uns canells increïblement fins i blancs, ratllats de mil petites ferides: les potes trencades d’una aranya voltant el cap convergent, una medusa assecada damunt l’arena solitària de la platja. Respirava a batzegades. Descansà la galta damunt el gel. A la pell apergaminada, al tel dels ulls, brillava la febre. El rastre de la seua sang havia tacat foscament les arestes de la carena. Però la cremor de les nafres cedia, dins l’aspra sarga desgastada, en comparació amb la fatiga incommensurable, que ara se li feia patent tota de colp, després d’haver dut a terme el llarg pelegrinatge. Ensinistrar la carn en tota mena de privacions, fins a la insensibilitat i la desgana, havia constituït amb el temps un meticulós exercici, més que d’alliberació, de neteja; ara, en canvi, era com si la interdicció de seguir l’hagués buidat. Davant la incessant proposició del sofriment, havia estat fàcil fer-se a la idea d’il·limitar la pròpia resposta i portar la capacitat de resistència fins a la mateixa superació del sofriment; davant la limitació del món físic, amb el seu no més enllà, ja no tenia res a exigir-se a si mateix. El moment tan intensament temut s’havia presentat per fi, ara que comprenia que ja no era qüestió tant de no poder seguir com de no haver de seguir, que ja res no depenia d’ell. Aquella era l’agulla més alta de la terra.
(alfaBet. Barcelona: Empúries, 1989, p. 11-12)
* * *
Estic fart, Xavier —¿et conec? ¿saps qui sóc?—, que
els ocells tinguin ales
i que refilin maragallianament,
que els porcs porcs portin cor d’home i pernil de York
i no els donin carnet d’identitat,
i que això que en diem natura sigui etcètera etcètera
natura
i imposi la degolla
i els perfumats refinaments de l’olla,
segons dictin, ací sí allà no,
els besos del Senyor
i els apodíctics que gestualitzen amb pompa ritual des
de la trona:
no tant això o allò, cal ser,
imperativament, com si se formés part d’un esquadró
d’atac,
sigui quin sigui el mes o el que és al pes,
propina inclosa,
cal ser-hi, yes, pintat de calç o algeps, de més a més,
això i no allò o allò i no això, amb fúria i deliri,
tot i que, de moment, encara no sabem què és o serà ni
l’un ni el dos,
¡o el tres!
(Un nu. València: Universitat de València, 2009, p. 9-10)
* * *
CARITAT
La bona opinió que tinc de tu,
me l’he feta d’algú que no conec.
L’AUTOR, LA SEVA OBRA
Refeu amb infinita paciència:
no us deixeu apresar pel durador.
[…]
L’ORIGINALITAT
Fingeix, menteix, no donis mai a entendre
que tu ets exactament igual que els altres.
ITINERARI DE LA FE
¡Quin suplici més gran per a Narcís,
haver de creure en cada nou mirall!
SOLEDAT
Si ho vols així, quan passes el pestell
del teu catau, solament tu ets humà.
L’ART I ELS ARTISTES
Un desafiament per al geòmetra,
traçar triangles una mica trists.
ELS MESTRES VENERABLES
L’educador no sols ha de preveure
que ha de ser oblidat, també venut.
DESPULLAMENT
Estima’t fidelment, que ningú digui
que has pres partir per la causa més fàcil.
(La imatge. València: Publicacions de la Universitat de València, 2013, p. 139-142)
_0.webp)
