Novel·la Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Guions

Miquel Pairolí

1954-2011

Miquel Pairolí (Quart, Gironès, 1954 – 2011). Escriptor i periodista.

Estudia Filologia Hispànica —secció catalana— i, l’any 1976, inicia la trajectòria com a periodista amb la redacció d’articles de crítica literària al suplement cultural Presència. A partir del 1978 col·labora al diari Avui i, des del 1979, al Punt Diari. L’any 1987 comença a treballar a la redacció d’aquest mateix diari i, entre 1990 i 1994, treballa al Diari de Barcelona com a cap de redacció i com a responsable d’opinió. Des d’aleshores compagina les col·laboracions com a articulista al diari El Punt amb la dedicació plena a l’escriptura.

Miquel Pairolí és autor d’una extensa i important obra que inclou la novel·la, l’assaig i la crítica literària, els dietaris, els reculls d’articles, els llibres de viatges o el teatre. Amb l’obra El retrat de Voltaire (1997) guanya el premi Joan Santamaria de teatre. Com a novel·lista publica els títols El camp de l’Ombra (1990), El convit (1998), El manuscrit de Virgili (2004) i Cera (2008, premi de Novel·la Setè Cel de Salt del 2009). La seva aportació com a cronista és especialment rellevant i, d’aquesta manera, és autor dels dietaris Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010), títol amb el qual obté el premi Crítica Serra d’Or de memòries de l’any 2011. És coautor de la sèrie de Televisió de Catalunya Carles, el príncep de Viana (2001) i escriu, per encàrrec de la Fundació Catalana de la Recerca, les biografies de Joan Oró (1996), Antoni M. Badia i Margarit (1997) i Oriol de Bolòs (2001). També és autor dels assaigs El príncep i el felí. Una lectura de El guepard, La geografia íntima de Josep Pla (1996) i Exploracions: notes i converses de literatura (2006) i del recull d’articles L’enrenou dels anys 80 (1987). Tradueix obres de Georges Hyvernaud, Fausto Manara, Silvana Gandolfi i Massimo Carlotto.

Va ser soci de l’AELC.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia: © ClickArtFoto.

Castellano

Castellano

Miquel Pairolí (Quart, Gironès, 1954 – 2011). Escritor y periodista.

Estudia Filología Hispánica —sección catalana— y, en 1976, inicia la trayectoria como periodista con la redacción de artículos de crítica literaria en el suplemento cultural Presència. A partir de 1978 colabora en el diario Avui y, desde 1979, en el Punt Diari. En 1987 empieza a trabajar en la redacción del mismo periódico y, entre 1990 y 1994, trabaja en el Diari de Barcelona como jefe de redacción y como responsable de opinión. Desde entonces compagina las colaboraciones como articulista en el diario El Punt con la dedicación plena a la escritura.

Miquel Pairolí es autor de una extensa e importante obra que incluye la novela, el ensayo y la crítica literaria, los dietarios, los libros de artículos y de viajes o el teatro. Con la obra El retrat de Voltaire (1997) gana el premio Joan Santamaria de teatro. Como novelista publica los títulos El camp de l’Ombra (1990), El convit (1998), El manuscrit de Virgili (2004) y Cera (2008, premio de Novela Setè Cel de Salt del 2009). Su aportación como cronista es especialmente relevante y, así, es autor de los dietarios Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) y Octubre (2010), título con el que obtiene el premio Crítica Serra d’Or de memorias del año 2011. Es coautor de la serie de Televisió de Catalunya Carles, el príncep de Viana (2001) y escribe, por encargo de la Fundació Catalana de la Recerca, las biografías de Joan Oró (1996), Antoni M. Badia i Margarit (1997) y Oriol de Bolòs (2001). También es autor de los ensayos El príncep i el felí. Una lectura de El guepard, La geografia íntima de Josep Pla (1996) y Exploracions: notes i converses de literatura (2006) y del libro de artículos L’enrenou dels anys 80 (1987). Traduce obras de Georges Hyvernaud, Fausto Manara, Silvana Gandolfi y Massimo Carlotto.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografía: © ClickArtFoto.

English

Miquel Pairolí English

Miquel Pairolí (Quart, Gironès, 1954 – 2011) was a writer and journalist. He studied Hispanic Philology, specialising in Catalan Philology and, in 1976, began to work as a journalist writing literary criticism in the cultural review Presència. In 1978 he began to work with the newspaper Avui and, after 1979, with Punt Diari whose editorial team he joined in 1987. From 1990 to 1994 he was chief editor and head of the Opinion section of Diari de Barcelona and, after this, combined his work as a columnist for the daily El Punt with full-time writing.

Miquel Pairolí is the author of an extensive, significant body of work including novels, essays, literary criticism, diaries, collections of articles, travel books and theatre. His play El retrat de Voltaire (1997) was awarded the Joan Santamaria Prize for Theatre. He published the novels El camp de l’Ombra (1990), El convit (1998), El manuscrit de Virgili (2004) and Cera (2008, winner of the Setè Cel de Salt Prize for the Novel in 2009). His work as a chronicler and columnist is particularly important and includes the diaries Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) and Octubre (2010), which received the 2011 Serra d’Or Critics’ Prize for Memoir Writing. He co-authored the Televisió de Catalunya series Carles, el príncep de Viana (2001) and, commissioned by the Fundació Catalana de la Recerca (Catalan Research Foundation), wrote the biographies of Joan Oró (1996), Antoni M. Badia i Margarit (1997) and Oriol de Bolòs (2001). Moreover, he published the essays El príncep i el felí. Una lectura de El guepard, La geografia íntima de Josep Pla (1996) and Exploracions: notes i converses de literatura (2006) as well as the collection of articles L’enrenou dels anys 80 (1987). He also translated works by Georges Hyvernaud, Fausto Manara, Silvana Gandolfi and Massimo Carlotto.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photograph: © ClickArtFoto.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Miquel Pairolí neix a Quart (el Gironès), el 9 de desembre del 1955.

Cursa els estudis primaris al Col·legi la Salle de Girona i els secundaris a l’Institut de Batxillerat Jaume Vicens Vives de la mateixa ciutat. L’any 1974 comença a estudiar Filologia Hispànica —secció catalana— al Col·legi Universitari de Girona i, posteriorment, continua els estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 1976 enceta la seva trajectòria com a periodista amb la redacció d’articles de crítica literària al suplement cultural Presència. A partir del 1978 col·labora al diari Avui i, des del 1979, al Punt Diari, publicació que just comença i de la qual és un dels primers col·laboradors.

Realitza el servei militar i, a partir de 1980, compagina les col·laboracions com a periodista amb la docència. L’any 1983 guanya el premi Bonmatí de periodisme. Com a professor, imparteix classes de català per a adults i per al reciclatge de mestres a l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat Autònoma. També fa classes per al reciclatge de funcionaris a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

A partir del 1987 deixa la docència i comença a treballar a la redacció del Punt Diari. El 1990 entra al Diari de Barcelona com a cap de redacció i com a responsable d’opinió, feina que realitza durant quatre anys fins que, el 1994, el Nou Diari de Barcelona tanca. Aleshores, Miquel Pairolí deixa de banda la feina com a periodista, per bé que continua col·laborant com a articulista a la secció «El Tríptic» de El Punt i, entre els anys 2000 i 2011, a la secció diària d’opinió «L’escaire» del mateix diari.

L’any 1994 decideix instal·lar-se a la casa familiar de Quart per dedicar-se plenament a l’escriptura. Pertanyent a la generació d’autors gironins nascuts entre els anys cinquanta i seixanta del segle XX i relacionats amb la creació, l’any 1981, dels premis de novel·la curta Just Manuel Casero de la Llibreria 22 de Girona, la primera aparició de l’autor com a narrador és a l’obra col·lectiva Mixtura, del 1984. Aquest títol recull el relat «El carrer de la Llebre», pel qual havia obtingut, el 1982, un accèssit al premi esmentat.

L’any 1994 guanya el premi Joan Santamaria de teatre per l’obra El retrat de Voltaire, publicada el 1997. Com a novel·lista, l’any 1995 publica El camp de l’Ombra, títol al qual segueixen les novel·les El convit, del 1998, i El manuscrit de Virgili, apareguda el 2004. Amb Cera, del 2008, obté el premi de Novel·la Setè Cel de Salt del 2009. És autor dels dietaris Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010). Aquest últim títol li val el premi Crítica Serra d’Or de memòries de l’any 2011.

Miquel Pairolí és coautor, conjuntament amb Mariona Ibars, de la sèrie Carles, el príncep de Viana, emesa en dos capítols, a Televisió de Catalunya, l’any 2001. Escriu, per encàrrec de la Fundació Catalana de la Recerca, les biografies Joan Oró (1996), Antoni M. Badia i Margarit (1997) i Oriol de Bolòs (2001). També és autor de llibres de viatges com La Selva (1994) o Quart. Natura, Història i Artesania (1998) i del recull d’articles L’enrenou dels anys 80, publicat el 1987. És autor, encara, dels assaigs El príncep i el felí. Una lectura de El guepard i La geografia íntima de Josep Pla, ambdós del 1996, i Exploracions: notes i converses de literatura, del 2006. Tradueix, del francès, obres de Georges Hyvernaud (La pell i els ossos, 2004, i Carta a la meva filla, 2006) i, de l’italià, títols de Fausto Manara (Elogi de la timidesa, 2000), de Silvana Gandolfi (Aldabra, 2002) i de Massimo Carlotto (La vida fugint, 2003).

Miquel Pairolí mor a Quart el dia 6 de juliol del 2011.

Premis

  • Premi Manuel Bonmatí de periodisme (1983).

  • Premi Joan Santamaria de teatre (1994): El retrat de Voltaire.

  • Premi de Novel·la Setè Cel de Salt (2009): Cera.

  • Premi Crítica Serra d’Or de memòries (2011): Octubre.

Príncep de Viana.

Vincles

Comentaris d'obra

Es necessiten més que mai novel·listes que recreïn, amb tota la versemblança de l’estil, esdeveniments del passat recent que la potència del present retransmès en directe sense interrupció ens pot fer oblidar: escriptors que, decennis després d’haver viscut un determinat ambient que ja s’ha extingit, siguin capaços de rescatar-lo, no només per contraposar-lo a la història oficial, sinó també com una de les formes més legítimes de crear bellesa.

Aquesta era la literatura que practicaven Josep Pla i Giuseppe Tomasi, el príncep de Lampedusa i autor d’El guepard, dos dels escriptors favorits de Miquel Pairolí (Quart, Girona, 1955).

Cera, la quarta novel·la d’aquest autor, és la que planteja una dialèctica més fecunda entre la història d’uns personatges i la història d’una ciutat que és, per extensió, la d’un país. La trama de la novel·la està ambientada als anys 60 en una capital de província que pot ser Girona però que no deu diferir gaire de les altres. […]

Pairolí recorda quines van ser, durant molts anys, les prioritats dels ciutadans d’aquest país. Però el millor d’aquesta crònica titulada Cera no és el reflex de la realitat, sinó l’autonomia de la prosa. En cada capítol, espès i acotat, l’autor desplega hipòtesis, radiografia temences, mostra tarannàs resclosits, descriu el temps que s’escola com un raig d’oli, traça els límits del tedi i de l’orgull. No cal passar una temporada a Nova York per escriure una novel·la universal: n’hi ha prou d’aliar la memòria amb la imaginació i descriure l’atmosfera en què van viure unes quantes generacions, i que gairebé havíem oblidat.

(Vicenç Pagès Jordà: «L’atmosfera d’un temps passat», El Periódico de Catalunya. Icult. Llibres, 23 d’abril del 2008, p. 77)

* * *

Ara parla dels ocells, dels tipus de vents, de Lisboa i de Venècia, ara del dietari de Guillem Simó, de les relacions amb les dones, de Miró, dels estoics i epicuris i de fer de pagès. Miquel Pairolí tant retrata de manera agredolça un seductor solitari com descompon la Sisena Simfonia de Txaikovski o el Pa i raïm de Pla, que es dóna el gust de rellegir cada hivern de manera ritual. Tot això té cabuda en el dietari Octubre, el tercer de l’escriptor de Quart, el seu més personal, segons reconeix el mateix autor, i que acaba de publicar A contravent. Tot això hi és enfilat per una llengua justa, precisa, d’estil depurat, on res és sobrer i tot el que hi ha hi és per essencial. […]

Pairolí ens regala una mirada que se sustenta sobre una llengua de nervi ferm, sobre la qual opina: «Amb els adjectius oportuns, un text és més complet i plaent. Si la llengua pot ser molsuda, quin sentit té fer virtut del desnerit?». El solitari de Quart, que és com l’anomena Manuel Cuyàs, fa nostres les seves inquietuds, es pregunta i fa que ens preguntem, comparteix dèries i inquietuds d’una manera tendra i propera, però sense perdre profunditat. Octubre és una invitació a qui es vulgui aturar, en un sentit físic i metafísic, a delectar-se amb la lectura. I a tornar-hi, emulant el costum de l’autor de llegir cada estiu el conte Lighea de Lampedusa, i el Pa i raïm de Pla cada hivern. Afegeixin Octubre a la lleixa d’estacions ineludibles.

(Anna Ballbona: «Una mirada excepcional», Avui Cultura (Barcelona), 25 de novembre del 2010, p. 14) 

* * *

A través dels dietaris, Pairolí ens llega una manera de mirar, de percebre, de sentir. En suma: ens llega l’acte performatiu de tantes escriptures. Ens llega el paisatge, que és sempre una construcció cultural. Ens llega una íntima mirada sobre Itàlia, Portugal, la natura, l’art, la música, la literatura, les Gavarres… Més escèptic i menys hedonista que en els seus anteriors dietaris, a Octubre ens llega una preceptiva insubornable. Com en un procés d’autoafinament davant de la imminència de la mort, Pairolí esbossa claus interpretatives sobre l’èxit literari, sobre l’orgull i el ressentiment que poden corcar l’escriptor, o sobre una il·luminadora conceptuació de com la crítica literària degenera en un impune sistema d’autoprofecia i justificació de la mateixa línia defensada pel crític literari. En una postil·la sempre raonada i raonable, Pairolí també revisa críticament tres escriptors que admira: Josep Pla (a propòsit de la crítica demolidora que l’autor empordanès va fer del dietari de Francesc Rierola), Espinàs, Shakespeare i Plató, exalçats en els anteriors dietaris. Com enmig d’un procés d’acceleració Octubre revela que la mort prematura no va donar temps a Pairolí a autoimpugnar-se parcialment, a descarrerar-se i potser a remodelar algunes de les pròpies línies de força literària. Refusant tota temptació totalitzant («res de relacions forçades ni d’equilibris per a la platea») Pairolí defuig llocs comuns de la recepció literària, remarcant que «tota obra artística s’explica ella mateixa»; que no es fàcil racionalitzar perquè una obra d’art ens commou; i, en contra dels apòstols que preconitzen el regne de la senzillesa i l’austeritat estilístiques, considera que «no cal tanta austeritat, ni en literatura ni en la majoria d’ordres de la vida». Tota una declaració de principis que insinua una possible línia d’inflexió en la seva pròpia literatura, una línia desgraciadament estroncada.

(Lluís Muntada: «El dietarisme de Miquel Pairolí. L’escriptura com a substància vital», dins del «Dossier Miquel Pairolí», Revista de Girona, núm. 271, 2012, p. 92)

Entrevistes

Miquel Pairolí (Quart, Gironès, 1955), publica a La Magrana la novel·la Cera. A més d’assaigs sobre Pla i Tomasi di Lampedusa, ha escrit novel·la i dietaris.

—Els dos primers capítols descriuen amb detall, primer el multitudinari enterrament del bisbe de la ciutat on situeu la novel·la, i, després, l’arribada del seu successor, a l’inici dels 60, encara en ple nacionalcatolicisme. Però a partir del tercer capítol allò que llegirà el lector és la història d’una família. Per què aquests dos primers capítols?
—Són una mena de perspectiva general prèvia a la particular. M’inspirava una mica en el moviment de càmera que ofereix el pla general d’una ciutat, d’una multitud, i després entra a l’interior d’un edifici, i allò que s’ha vist com una cosa general és finalment vist com un microcosmos.

—Després, la càmera es fixa primer en uns personatges i després en uns altres, fins al punt que un, la germana soltera, adquirirà un protagonisme més important. Per què aquesta discriminació?
—Positiva. Discriminació positiva. Perquè em va semblar que dins el nucli familiar que presento era el personatge que podia servir més bé d’eix, de punt de referència de les diverses relacions que s’estableixen entre ells. Era el personatge amb més possibilitats, el més ric.

—El que reconeixereu és que la tècnica de descripció utilitzada en els dos primers capítols, fins i tot la veu, el to, canvia. Primer ens trobem amb una crònica irònica i després la veu es torna més respectuosa. Els dos primers capítols són Fellini i els restants, Comencini, neorealistes.
—Sí. És evident que els dos primers capítols són més d’ambient que no de personatges.

—Són teatrals.
—Sí. En realitat són dues kermesses.

—El lector pot quedar decebut en veure que no continueu la novel·la descrivint episodis de la vida de la ciutat, a través de la crònica irònica?
—Cada lector té la seva novel·la al cap. Si hagués mantingut el to dels primers capítols, l’element pròpiament novel·lístic hauria cedit davant la crònica històrica i el que en definitiva m’interessava era fer una novel·la.

—És clar que, per fer-la versemblant, no heu volgut buscar una família que representés tota la història de la ciutat. Els personatges, com que no són símbols, són de carn i ossos.
—En efecte, la família no és ni més representativa ni menys que les altres. Com dieu, no he volgut crear una família que representés tota la ciutat. És només una família que forma part d’aquell paisatge. L’únic detall representatiu és que el seu negoci és la cer, molt lligat al món eclesiàstic i a l’ambient de la ciutat.

—Suposo que també heu triat la cera, destacada al títol, pel valor simbòlic que té, no?
—És una mica la imatge de la cera com a símbol de la transformació de les ciutats. Les ciutats semblen fetes de materials durs, de pedra, ciment i asfalt, però es fan i es desfan com la cera. Aquesta idea també hi és, volgudament introduïda a la novel·la.

—Molts detalls semblen indicar que la ciutat és Girona, però alguns altres, no.
—Precisament aquests detalls em van portar a evitar el nom de la ciutat. Si l’hagués esmentat, hauria hagut de ser molt fidel a tot. El lector pot pensar en Girona, però no obligatòriament. No vull forçar el lector a pensar que és Girona.

—Pot ser qualsevol seu episcopal, a prop de la costa.
—Sí.

—Suposo que heu triat l’inici dels 60 perquè penseu que és el final d’una època, no?
—En efecte. Comença el desarrollismo. Encara es manté la litúrgia de les camisas viejas, però ja apareix un nou empresariat.

—En el germen de la novel·la hi havia la voluntat de fer una novel·la sobre Girona?
—No. La voluntat era de fer-la sobre aquest ambient i aquests personatges.

—Però s’ha convertit en una novel·la sobre una determinada Girona.
—Sí.

(Lluís Bonada: «Les ciutats són fetes de materials durs, però es fan i es desfan com la cera», El Temps, 11 de març del 2008, p. 80)

Antologia

Si parlo amb fervor d’aquestes coses i amb un cert detall —que encara podria ser molt més minuciós i precís, però no penso que calgui— és per donar a entendre que escriure m’apassionava, que no vivia de la literatura però sí que vivia en la literatura, immers en la creació literària. Si es té present aquesta circumstància és fàcil comprendre que la idea de poder-me lliurar tot el dia a escriure i a llegir, com a ocupació única, em resultava molt atractiva. No vull pas dir que no hi veiés ombres. La tendència a reflexionar i a ponderar els fets —que sol accentuar-se en les persones que viuen soles i encara més en aquelles que, a sobre de viure-hi, hi estan— m’havia induït a pensar també en els desavantatges que podia tenir aquesta situació. On em portaria, estar pendent només de literatura? No me’n cansaria? No me n’avorriria? No acabaria que la disponibilitat total em faria trobar fat i potser fins i tot carregós allò que ara era el meu plaer, les hores robades? Quina buidor que experimentaria si això passava! Què hauria de fer, tornar al refugi dels números, al meu vell ofici de comptable? Com suportaria aquest desengany? No són millors els desitjos i els béns que costen d’obtenir i, per tant, no era preferible que hagués d’esforçar-me a trobar temps per escriure encara que hi patís? No era la dificultat un estímul del plaer, una condició, qui sap si imprescindible, que encara l’augmentava?

(El manuscrit de Virgili. Barcelona: RBA – La Magrana, 2004, p. 43-44)

* * *

PROCESSÓ D’AGOST

Quan la comitiva que duia el cos jacent del bisbe va aparèixer al capdamunt de la Rambla, vaig fer uns passos enrere per refugiar-me sota les arcades de pedra. La mare es va adonar del moviment i amb una mirada i un gest a penes perceptible però enèrgic em va ordenar que em situés altre cop al seu costat. Per sortir de casa, s’havia posat un vestit negre, cenyit al cos amb un cinturó, i s’havia cobert amb mantellina, com si anéssim a l’església. Però ens havíem aturat a la Rambla, a esperar, entre la gentada, que passés l’enterrament. Al costat nostre, un home amb americana fosca, camisa blanca i corbata negra, llançava a terra la cigarreta amb què havia entretingut l’estona i trepitjava la burilla, sabates negres de cordons, enllustrades i punxegudes. Altres dones de negre, com la mare, amb el cap cobert, tenien a les mans un rosari o el llibre de les devocions. Un bosc de mitges negres. En el matí d’agost, calorós, el negre embafava i ofegava tant com la xafogor. Suàvem, callàvem.

Els penons i estendards s’anaven acostant, en silenci. Van arribar davant nostre. Els duien, a pas lent, els confrares de les germandats de Setmana Santa. Sedes morades, granes, negres, amb brodats de fil daurat, amb cordons que queien a banda i banda formant una el·lipse, sostinguts pels cordonistes. Els claus de Crist, la corona d’espines i els ulls implorants, el davallament de la Creu, la sang de la llançada i de les ferides, el cos desmaiat, en braços de la Dolorosa. Tot brandava, al ritme de cada pas. Els portadors passaven entre la gent mirant endavant, rígids als cimals de l’estendard, capdrets, gest militar, procurant de mantenir en un equilibri honorable i amb la dignitat escaient el símbol que tenien el privilegi de dur.

(Cera. Barcelona: RBA – La Magrana, 2008, p. 7-8)

* * *

50 anys.— A la nit no he dormit gaire bé. M’he despertat sovint. I això que vaig anar tard al llit, cap a les dues, per enllestir un parell d’articles. Però tira la tramuntana, que desvetlla, com desvetllen també algunes idees, imatges, pensaments… Em llevo cap a les vuit. Poc després també es lleva m. Em felicita i m’abraça amb emoció. Avui faig 50 anys. Divendres, 9 de desembre de 2005, lluna en quart creixent. 50 anys. Esmorzem amb m. i repasso el diari. Després, m’arreglo i cap a dos quarts de deu surto de casa. Dia assolellat i fred. El cel és d’un blau intens, lluminós, gairebé brillant, temps de tramuntana, que en aquesta hora, però, no bufa gaire fort. Engego el cotxe i marxo cap a Salt, cap al tanatori, a l’enterrament d’A.M. Ha mort als 46 anys, després d’estar-ne cinc batallant amb el càncer. Se li va declarar, la van operar, se li va reproduir… En fi, el procés habitual. Havíem treballat junts a El Punt, fa disset o divuit anys; ella de correctora i jo de redactor. Després sempre que coincidíem ens saludàvem i enraonàvem una mica. Era una noia de tracte agradable i correcte, simpàtica i amb el cap ben centrat. Una persona que valia. Tenia una mena de bon sentit de les coses i una elegància en la relació amb els altres. Sempre trobava l’actitud, el to i les paraules escaients a cada situació, sense retreure’s, però sense excedir-se. Posseïa una forma serena de bellesa, física i moral, que evitava tota estridència i s’afermava en la naturalitat. El seu tarannà era propi de la millor gent del país. Al tanatori hi ha una multitud. La porta de la sala de cerimònies encara és tancada i ens concentrem al vestíbul. Al cap de pocs moments, els que van arribant ja s’han d’esperar a fora. Saludo alguns coneguts, alguns amics del diari, de la universitat, periodistes, escriptors. Em sobta veure que, més enllà del gest seriós de qui assisteix a un enterrament, en algunes cares hi ha una expressió de por. Deu ser per l’edat que tenia A.M. i que també tenen, si fa no fa, aquells en qui percebo aquest sentiment. 

(Octubre. Barcelona: A Contra Vent, 2010, p. 21-22)