Narrativa infantil i juvenil Obres traduïdes Altres Narrativa

Jordi Ortiz i Casas

Jordi Ortiz i Casas (Barcelona, 1969). Escriptor.

És titulat en mediació d’assegurances. Tota la seva vida professional ha estat vinculada a aquest sector. Aviat alterna aquesta feina amb la d’escriptor. S’inicia en el camp literari amb la novel·la de gènere negre: Crim a les Àligues (1998). Continua amb altres novel·les de ciència-ficció i amb un recull de narrativa breu: Moros, negres i altres forasters (2005). El 2002 surt el primer llibre juvenil, Nigra, i el 2005 el primer llibre adreçat als infants: Talpirons i ratolents. A partir d’aquí escriu diverses obres adreçades a infants i joves que obtenen premis com el Ciutadella de Menorca per Bublub, el peix que no sabia nedar (2014) o el Ciutat d’Olot per Doble identitat (2015). Això li ha permès visitar els centres escolars i entrar en contacte amb els lectors joves als quals intenta despertar la passió per la lectura i l’escriptura.

Té publicades més d’una vintena d’obres. L’any 2015 rep el V Premi Carlemany per al Foment de la Lectura per l’obra Vorejant els límits (2016).

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros i Francesc Viñas per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autor.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Jordi Ortiz i Casas (Barcelona, 1969). Escritor.

Es titulado en mediación de seguros. Toda su vida profesional ha estado vinculada a este sector. Pronto alterna este trabajo con la de escritor. Se inicia en el campo literario con la novela de género negro: Crim a les Àguiles (1998). Sigue con otras novelas de ciencia ficción y con una colección de narrativa breve: Moros, negres i altres forasters (2005). En 2002 sale el primer libro juvenil, Nigra, y en 2005 el primer libro dirigido a los niños: Talpirons i ratolinets. A partir de aquí escribe varias obras dirigidas a niños y jóvenes que obtienen premios como el Ciutadella de Menorca por Bublub, el peix que no sabia nedar (2014) o el Ciutat de Olot por Doble identitat (2015). Esto le ha permitido visitar los centros escolares y entrar en contacto con los lectores jóvenes a los que intenta despertar la pasión por la lectura y la escritura.

Tiene publicadas más de una veintena de obras. En 2015 recibe el V Premio Caremany para el Fomento de la Lectura por la obra Vorejant els límits (2016).

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros para AELC.
Documentación: Archivo personal del autor.
Fotografía: Archivo personal del autor.

English

English

Jordi Ortiz i Casas (Barcelona, 1969) is a writer and qualified insurance mediator who opened his own office at a very early age.

Here, he has found time to produce his first literary works, starting out in the domain of crime novels with Crim a les Àligues (1998) and El segrest de Barcelona (2000). After this inicial sortie, he diversified his production. Nigra (2002), is a science-fiction novel to which the publishing house Castellnou now devotes a whole chapter of a secondary school text book. In 2005 he published a book of short stories Moros, negres i altres forasters (2005).

He has also published several children’s and teenager’s books, outstanding amongst which is the series Talpirons i ratolents (2005), which begins with a book of this title and presently consists of four titles. In 2010 he was the winner of the Antoni Bru Prize of the City of Elx for his short-story collection Essència de guaiaba (2011) and, in 2011, of the Mallorca Prize for Young People’s Fiction for his In absentia [Judici a la Terra] (2012). In 2013 he was awarded the Contarella Children’s Prize from Ciutadella de Menorca for Bublub, el peix que no sabia nedar (2014), in 2014 the Ciutat d’Olot Prize for the Young People’s novel Doble identitat (2015) and, in 2015, he received the Young People’ns narrative Prize Nit Literària de Sant Jordi of Perpinyà (Perpignan) for the story Gota d’aigua, as well as the Carlemany Prize for Reading Promotion for Vorejant els límits (2016).

Ortiz is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

Web page: Carme Ros for AELC
Documentation: Author’s personal files.
Photograph: Author’s personal files.

Biografia

Jordi Ortiz i Casas neix a Barcelona l’any 1969, sota mateix del cementiri de Montjuïc. De ben petit va a viure a l’Hospitalet de Llobregat i aviat se sent atret per la literatura de ciència-ficció. Després del seu pas pels centres de primària i secundària inicia la carrera de Dret que abandona perquè entra a treballar al sector de les assegurances. Titulat en mediació d’assegurances munta un despatx propi. Es casa als vint-i-dos anys i torna a viure a la seva ciutat natal. Comença a alternar la seva feina inicial que ha durat al llarg de trenta anys amb la d’escriptor, ofici que esdevé prioritari i únic des de fa alguns anys.

L’any 1998 publica el seu primer llibre, Crim de les Àligues, una novel·la negra adreçada al públic adult. El 2002, amb Nigra, comença la seva etapa d’autor de narrativa per a joves i el 2005, amb Talpirons i ratolents l’adreçada als infants. Des d’aleshores visita sovint escoles i instituts, un fet que li permet parlar de la seva obra i conèixer directament els seus lectors als quals intenta despertar la passió per la lectura i l’escriptura.

Escriptor prolífic, actualment té publicats més de vint llibres que han rebut nombrosos premis entre els quals es poden destacar el Contarella de Ciutadella de Menorca per Bublub, el peix que no sabia nedar, el premi Vila de Perpinyà per Gota d’aigua (inèdita) adreçats a infants; el Mallorca per In absentia [Judici a la Terra] i el Ciutat d’Olot per Doble identitat destinats als joves, el Ciutat d’Elx-Antoni Bru per Essència de guaiaba i el Ciutat de Badalona per Oprimits dirigits al públic adult. L’any 2015 rep el V Premi Carlemany per al Foment de la Lectura amb l’obra Vorejant els límits.

Continua la seva carrera literària simultanejant les obres dedicades als més joves amb les dels més grans.

L'autor el 2016, en una de les seves visites a escoles.
L'autor el 2016, en una de les seves visites a escoles.
L'autor, en un retrat recent.
L'autor, en un retrat recent.

Premis

  • Antoni Bru de narrativa d’Elx (2010): Essència de guaiaba.
  • Mallorca de narrativa juvenil (2011): In absentia [Judici a la Terra].
  • Torrell de Reus (Vila de Prades) (2012): El quadern de notes d’en Maurice Blanc.
  • Contarella de literatura infantil (2013): Bublub, el peix que no sabia nadar.
  • Sant Antoni (El Perelló) (2013): Junts per sempre.
  • Ciutat d’Olot de novel·la juvenil (2014): Doble identitat.
  • Concurs literari de Pratdip (2014): L’amic invisible.
  • Sant Antoni (El Perelló): (2014): Mala elecció.
  • Premi de novel·la curta Poble de Barxeta (2014): L’àngel.
  • Ciutat de Badalona de narrativa (2015): Oprimits.
  • Carlemany per al foment de la lectura d’Andorra (2015): Vorejant els límits.
  • Vila de Perpinyà de narrativa per a infants (2015): Gota d’aigua.
  • Accèssit al premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa (2015): El casalot.
  • Accèssit al premi Sant Carles Borromeu de contes i narracions (2015): Espectre de papaia
  • Càlam de Torroella de Montgrí (2015): L’experiment Bonobo 1.0.
  • Vila d’Almenar (2015): Plaça Sant Jaume.
  • Antoni Bru de narrativa d’Elx (2016): Somnis.
  • Epistolae sobre la Guerra Civil (Alcoletge) (2016): Cartes creuades.
  • Joan Marquès Arbona de narrativa Vall de Sóller (2017): Ulls d’espant.
  • Premi Ciutat de Manacor de Novel·la Maria Antònia Oliver (2020): La casa dels bressols.

     

L'autor durant el lliurament del Premi Carlemany per al Foment de la Lectura, a Andorra, el 2015, amb Olga Gelabert, Ministra de Cultura, Joventut i Esports del Govern Andorrà.
L'autor durant el lliurament del Premi Carlemany per al Foment de la Lectura, a Andorra, el 2015, amb Olga Gelabert, Ministra de Cultura, Joventut i Esports del Govern Andorrà.

El casalot.

Vincles

Comentaris d'obra

A Doble identitat, Jordi Ortiz (Barcelona, 1969) ofereix una història d’aventures realistes, dramàtiques, de fet, perquè ambienta l’acció en una zona gairebé deserta de l’Àfrica occidental, a tocar de la frontera entre Libèria i Sierra Leone, terra de guerres i nens soldat.

Un home blanc, François, arriba malferit a un centre d’acollida per a nens soldat. No té memòria. A més d’ell, protagonitzen l’obra el nen Tommy, la doctora catalana Núria, el col·laborador Txema i el capellà Papa. Un ritme elevat, bons diàlegs, conscienciació social i una història d’amor fan la resta

(Lluís Llort: «Guanyador i finalista dels premis Ciutat d’Olot», El Punt Avui-Cultura, 27 de setembre de 2015)

* * *

Jordi Ortiz ha guanyat la cinquena edició del premi Carlemany per al foment de la lectura dotat amb 10.000 euros i impulsat pel govern d’Andorra, les editorials Columna i Proa i la Fundació Enciclopèdia Catalana. Vorejant els límits (Proa Edicions), que ha estat seleccionada d’entre 26 obres presentades al certamen, està formada per 29 narracions i planteja els possibles futurs de la humanitat.

El jurat del Premi Carlemany està compost, des del 2011, per un consell lector d’escriptors i professors, que fa una primera tria entre tots els originals presentats, i per nou estudiants d’entre catorze i setze anys que escullen l’obra guanyadora d’entre les tres finalistes. «És molt interessant que siguin joves estudiants els que triïn la novel·la que els agrada més per entregar aquest guardó», comenta l’editor de Proa, Josep Lluch.

Fins ara, Jordi Ortiz havia publicat 20 llibres, alguns d’ells de ciència-ficció. Tot i així, l’autor insisteix que Vorejant els límits no és una obra d’aquest gènere, ja que «la ciència-ficció és una projecció del futur que talla amb el present, i no una projecció immediata com ho és aquesta novel·la».

El llibre està dividit en quatre parts: la sociologia, que parla més de les visions de la societat enfocades en un futur; la biologia, que contempla les diverses alternatives biològiques com els aliments sintètics; el ciber, que tracta les relacions dels humans amb els ordinadors, i finalment la metafísica, una part que reflexiona sobre la dimensió de l’univers.

Els 29 contes que conformen la novel·la són breus històries quotidianes que podrien passar en un futur immediat a qualsevol indret de la terra. Un exemple és la breu narració que parla d’una parella que va a l’Orient Mitjà a comprar un nadó al qual acaben tornant perquè el contracte de venda ho permet. «Vorejant els límits és una especulació sobre un futur pròxim fruit d’un observador del present», reflexiona Josep Lluch. «Cada història es pot llegir de manera independent, però la unitat del llibre rau a convidar el lector a reflexionar cap a on anem. Vull que s’aturin un moment per anar més enllà», hi afegeix l’autor.

Si bé és cert que la realitat que es projecta al llibre pot ser molt propera, els joves lectors encara s’hi identifiquen més, ja que estan immersos en els canvis tecnològics. «Els adolescents saben que anem cap a un futur diferent, que passarem de ser menys tecnificats a ser-ho més», diu Jordi Ortiz.

(Carla Gimeno: «Ortiz, premi Carlemany», El Punt Avui, 18 de novembre de 2015)

Entrevistes

L’escriptor Jordi Ortiz està visitant aquests dies les escoles del país per mostrar el llibre Vorejant els límits. Una obra que va ser guardonada el passat novembre amb el Premi Carlemany 2015. 

—En què consisteix el llibre?
—El llibre està format per 25 contes, i aquests estan dividits en quatre blocs: sociològic, biològic, cibernètic i metafísic. Aquests van des del més pròxim a nosaltres i que més coneixem (sociològic), al més llunyà i que no té cap font de contacte amb la nostra realitat actual (metafísic). Són contes totalment separats, tant en longitud, forma narrativa com en el temps en què es desenvolupen. 

—Per què va dividir els contes en aquests quatre grups?
—Per facilitar la lectura. És un fil conductor invisible de proximitat a l’entorn del lector que li és més familiar, i a partir d’aquí, va en una evolució creixent, cada cop van sortint elements més estranys. 

—En què s’ha inspirat per elaborar el llibre?
—La inspiració surt una mica de tot arreu. Però un cop vaig decidir que amb el llibre volia tocar els límits de les persones i de la societat, llavors vaig tenir una tendència a explorar aquest vessant. No volia fer realitats normals i parlar de la veïna de l’escala, volia estirar una mica més les situacions. 

—Quin és l’objectiu del llibre?
—Provocar al lector i fer que s’impliqui en la lectura i que sigui el lector qui decideixi si el que es proposa en cada conte és possible, és exagerat o fins i tot si creu que els contes s’han quedat curts.

—Va dirigit a un públic concret o a una franja d’edat específica?
—El llibre ha estat guardonat amb el Premi Carlemany 2015, on el jurat estava composat per joves d’entre 14 i 16 anys. En principi, jo no havia pensat en lectors d’aquesta franja, jo creia que el llibre seria més per a un públic adult, però per exemple, aquests dies estic anant a les escoles per presentar el llibre i veig que l’entenen i entren perfectament en el desafiament, així que el ventall és molt ampli. A més, els lectors joves tenen un avantatge, quan es parla de tecnologies o d’una societat una mica més avançada que la que estem vivint ara, ells ho entenen perfectament i els és més fàcil entrar en situació. A la gent gran això els costa una mica més, perquè tenen uns records i un passat molt marcat. 

—Els joves són més crítics a l’hora de valorar un llibre?
—Sí. M’han fet crítiques d’aspectes molt puntuals i específics, i no estan contents fins que aquests no es justifiquen. Però estic encantat que siguin crítics. 

—Tindrà més en compte al lector jove a l’hora descriure futurs llibres?
—Jo sempre el tinc en compte. Hi ha llibres que me’ls baixen d’adult a juvenil. I a mi m’encanta. A més, Vorejant els límits tracta temes que estan en el nostre futur immediat, probablement a 10-20 anys vista, i són els joves d’avui qui els hauran de resoldre.

—Quin retorn ha tingut fins ara del llibre?
—La veritat és que molt favorable. També és cert que a la gent li estranya una mica que sigui un llibre de contes i no una novel·la. Actualment, es publiquen pocs contes, però no perquè no s’escriguin, sinó perquè l’editor decideix no publicar-los. I la gent no està tant acostumada a llegir contes com novel·les i se sorprèn amb publicacions com Vorejant els límits. Però s’hauria d’avançar aquest factor de sorpresa, perquè destorba la lectura.

—Per què creu que els editor no es llancen tant a publicar contes?
—Hi ha una idea prefixada que diu que els contes no venen, i d’aquí no se surt. 

—L’estructura de conte facilita la redacció?
—El contes són concisos, no tens temps per estendre’t molt, hi encabeixes un missatge i el lector s’ha de concentrar en captar-lo. A Vorejant els límits jo puc encabir una pista, però el lector hi ha de posar molt de la seva part.  Al final, ens ho mirem com ens ho mirem, tots els llibres acaben parlant del mateix: de persones. Tot i que aquest tema el pots enforcar des de moltes bandes: les relacions entre la gent, amb les màquines, l’espiritualitat… Però al final sempre es parla de persones.

—Té en ment presentar-se a més premis?
—Em vaig presentant a diversos certàmens, perquè és molt difícil circular només amb el que presentes als editors. Pots trigar un any en tenir una resposta… És complicat. 

(Estefania Gracia: «Jordi Ortiz, escriptor: ‘No volia fer realitats normals i parlar de la veïna de l’escala'», El Periòdic d’Andorra, 31 de maig de 2016)

Antologia

Hi havia poques muntanyes tan altes com aquelles. Els pocs habitants que hi havia a banda i banda d’aquella extensa serralada pensaven que aquell fenomen natural era únic, però s’equivocaven. A moltes jornades de distància, si se sabia cap a on caminar, hi havia un altre massís gegantí cobert de neu gairebé tot l’any. I, continuant cap a llevant, encara n’hi havia un altre. I les enraonies d’alguns deien que, molt a prop d’on surt el sol, les muntanyes… S’havia d’anar amb molt de compte amb les enraonies. La distància sol deformar els fets. Algun dia, el viatger provaria d’aconseguir informació fidedigna. Però no en aquell moment. El que el preocupava llavors era no relliscar a la neu i trencar-se el coll.

El viatger va superar l’últim tram de pujada i es va aturar. Va donar un cop d’ull a la vall que s’estenia als seus peus. Va sospirar i es va eixugar la suor del front amb el dors d’una mà. Es va descarregar la motxilla per descansar una estona. Va descordar-se l’abric i el va obrir per deixar que l’aire fresc del matí li fes passar l’acalorament. Va lamentar no haver-hi pensat abans.

No mirava mai enrere. Feia jornades que pujava i baixava aquelles belles però perilloses muntanyes. Potser l’inici de la primavera no era la millor època per emprendre’n la travessia, però ell no feia sempre el més raonable. Va comprovar que les raquetes estiguessin ben ajustades a les botes. No creia que li duressin gaire més.

Com gairebé sempre, havia aconseguit fer més via seguint rierols que no pas els camins oberts al bosc per humans o animals. Només li calia anar amb compte de no caure pels trams més pendents i procurar no mullar-se els peus. El truc era saber quines vies d’aigua seguir i quines travessar i per on. No era fàcil perquè els relats d’altres viatgers sovint eren contradictoris.

Va continuar remuntant el riu cap a migdia. Al cap d’una estona, el riu va tombar cap a llevant i ell el va seguir. De tant en tant, havia de travessar afluents ben carregats pel desglaç. Sempre que podia, usava troncs d’arbres caiguts o pedres que interrompien el corrent col·locades per altres persones. Va arribar a un prat. El riu es va bifurcar. El viatger va deixar de seguir-lo i va continuar cap a llevant. Va passar per sota d’un cingle. Llavors, el camí va deixar de pujar. Havia arribat a una zona d’estanys. Va acampar.

L’endemà, havent esmorzat, va començar amb un tram de baixada. Va haver de travessar més rierols que les jornades anteriors. Cada dia que passava, portaven més aigua. Es disposava a afrontar el tram més fort de pujada que li quedava fins a travessar la serralada. Segons els seus càlculs, ja no faltava gaire. A partir d’aleshores, es van alternar les pujades i les baixades, amb clara tendència a anar perdent altura. Es va aturar per menjar una mica de carn fumada i beure una mica de neu fosa als palmells de les mans.

En un tram de baixada va relliscar i va caure. Les raquetes es van acabar de trencar. Li feia mal l’esquena. Com que, a més, tenia els peus força mullats, quan va arribar a una zona plana es va aturar i va fer una foguera per assecar-se. Va decidir descansar fins a l’endemà, últim dia de la travessa. Aquell no era el final del camí, però davant seu només quedarien planures i simples muntanyes que podien pujar-se en menys temps del que triga el sol a ascendir fins al zenit.

(Del llibre Nanuc. Maçanet de la Selva: Gregal, 2017, p. 25-27)

Coberta de Nanuc.
Coberta de Nanuc.

RENASCUTS

«És clar, reina. Tu sempre tens raó».

La Mara Biperina havia sortit de la clínica orgullosa. Una altra operació amb èxit. Aquest cop havia estat un fèmur. L’esquerre. El dret ja l’hi havien canviat feia… Vaja, feia tants anys que… Segurament en Polki no havia nascut. O en Frívias, no ho recordava gaire bé. Tant se valia. L’important era que es mantenia jove i vigorosa. Qui ho diria, que era mare de sis fills, àvia de disset néts, besàvia de trenta-un besnéts, rebesàvia de dinou rebesnéts, quadràvia de sis quadrinéts… O eren set? La Mara va aturar la passejada, va donar un cop de colze al seu marit i li va preguntar:

–Quants petits tenim?
–La Mònira, en Patuvan, la Zima, la Gàcrola, en Nimu i en Tritras. Sis.
–El que jo pensava.
–És clar, reina. Tu sempre tens raó.

La Mara va somriure. No havia estat ella l’única de passar per les unitats de revitalització. Sumava sis operacions de reemplaçament d’ossos grans, catorze tractaments d’osteosíntesi per a ossos petits, substitució cartilaginosa completa, trasplantament de fetge i ronyons, regeneració de pàncrees, implementació d’una càmera en lloc d’un ull, intervenció amb nanotecnologia per netejar i retornar l’elasticitat al sistema circulatori, tres renovacions dèrmiques forçades, reemplaçament de les vàlvules cardíaques per unes d’electròniques i molts altres tractaments que no demanaven l’ingrés en clínica. Gràcies a això, la Mara podia presumir de bona salut. Perduda en els records, va dir:

–Saps de quina operació estic més orgullosa?
–No, reina. Totes han donat molt bon resultat, afortunadament. Estàs esplèndida.
–No, no em refereixo a cap de les meves operacions. Vull dir la teva. És la que ha valgut més la pena.
–Ets molt amable, però no m’ho mereixo.
La Mara va continuar la passejada vora el riu somrient.
–Saps com us diuen?– va preguntar.
–A qui?
–Als que estàveu clínicament morts i se us ha pogut salvar amb una nova tècnica d’intervenció cerebral.
–Ni idea.
–Se us anomena renascuts.
–Ah. És bo saber-ho. Ets molt amable d’explicar-m’ho. No sé què faria sense tu.
–I saps per què sou renascuts?
–Perquè vam tornar a la vida un cop morts, suposo. I perdona la meva ineptitud si no es així.
–És així mateix. Amb la particularitat que el cirurgià demana a la família més propera si es vol conservar l’antic patró cerebral o en vol gravar un de nou.
–T’expliques molt bé. Sembla mentida quantes coses aprenc amb tu.

La Mara es va aturar a mig travessar un pont.

–Si et digués que saltessis, ho faries, oi?
–Naturalment. Sense dubtar-ho ni un segon.
–No recordes com eres abans, oi que no? En els pròxims cent anys ens divertirem molt, tu i jo.

(Del llibre Vorejant els límits. Barcelona: Proa, 2016, p. 99-101.)

Coberta de Vorejant els límits.
Coberta de Vorejant els límits.

La petita nau LOV-38 estava a punt de perdre el contacte amb el controlador de Mont Kepler. Encara faltaven dos o tres anys perquè la xarxa de satèl·lits proporcionés cobertura total a les comunicacions de la cara oculta de la Lluna.

LOV-38 estaria una hora i cinquanta minuts incomunicada, però als seus ocupants no els preocupava gens ni mica. Van continuar les seves tasques amb absoluta normalitat. Oksana Bondarenko s’estava preparant per fer fotografies de la superfície aprofitant que estava il·luminada pel Sol. Havia acoblat la càmera al telescopi principal i cercava per un telescopi de menys resolució una zona apropiada per començar a fotografiar. Per la seva part, Ronald González, comandant de la missió, va tocar la pantalla per iniciar una altra partida d’escacs amb l’ordinador mentre no treia l’ull dels controls.

–No te’n canses?– va preguntar ella sense deixar d’observar la superfície del satèl·lit.
–De jugar a escacs?
–Sí. Sempre és el mateix.
–T’equivoques. Cada partida és diferent. Si en sabessis no parlaries així.

Oksana va apartar els ulls del visor i va mirar Ron de fit a fit. Eren a un metre de distància; les reduïdes dimensions del mòdul no permetien més separació.

–Que vols picar-me?– va dir ella amb el rostre enseriosit. Ron va somriure. Li agradava aquesta expressió de la noia. De fet, li agradava tot d’Oksana. No s’havia atrevit a dir-li-ho, però. Els quedaven sis mesos més de servei a la unitat LOV i, després, cadascú tornaria a casa seva.
–Que no m’has sentit? De què rius?
–Perdona. Sí, ho he dit per picar-te. Em sembla que no saps diferenciar una torre d’un alfil.
–Què diantre…? Però què t’has cregut? Sàpiques que sóc Gran Mestra Internacional, ximplet!
–Ha, ha! Ja ho sabia. No t’enfadis.
–Ja ho sabies? Així…?
–Només tenia curiositat per saber per què ho havies deixat.
–I no podies preguntar-ho, senzillament?
–Tu només respons preguntes sobre la missió. Ets molt reservada– Ron no va mencionar que, a la base, la coneixen com «la dona de gel».
–Potser– va contestar ella, que s’havia tornat a concentrar en el telescopi –és que ningú no n’ha de fer res, de la meva vida.
–Ho sento. No he estat encertat. Si us plau, no t’enfadis.

Els tripulants van quedar en silenci, però no així la nau. L’equip condicionador d’aire crepitava amb la molesta intensitat de sempre, els ventiladors dels sistemes elèctrics i informàtics brunzien a poc volum i aquell espetec d’origen desconegut provinent de popa que els sobresaltava de tant en tant els recordava que s’havien de mantenir alerta.

(Del llibre In absentia [Judici a la Terra]. Barcelona: Barcanova, 2012, p. 51-53)

Coberta de In absentia [Judici a la Terra].
Coberta de In absentia [Judici a la Terra].

El senyor Frederic i la senyoreta Margarida eren a peu d’obra a les vuit, una hora abans que la resta. L’home explicava:

–Els dibuixos ja estan enllestits. Mira-te’ls. Així han quedat les habitacions dels avis. Hum. Veus? L’armari anirà encastat a la paret, tocant al lavabo. En aquesta banda un sofà, i aquí una taula i una cadira. Al damunt, una prestatgeria. I el llit aquí, amb una tauleta amb un llum i un polsador per avisar a infermeria.

«Aquest altre dibuix es del lavabo per dins. Res de banyera, que els avis poden caure; hi posarem un plat de dutxa. Pertot, veus?, hi aniran agafadors perquè puguin subjectar-se bé. Al projecte original, les parets havien d’anar pintades. Res d’això: enrajolades de dalt a baix.

«I… ehem. Aquests altres dibuixos són recreacions de les altres estances: la cuina, la infermeria, la sala de cures, la sala de visites, el vestidor del personal; i , a la banda de l’escola, els despatxos i les dues aules, amb els armariets, la tarima, la pissarra i els pupitres.

–Això….? Això tan gran són les aules?
–Hum. Sí. No t’agraden? Si vols, es poden fer més petites.
–No, no –va concedir de seguida la mestra. –Ja m’està bé. Després de tants anys de fer classe en aquella capsa de mistos, no me’n sabré avenir.
–Mira, en el plànol ho veuràs millor.

El senyor Frederic va desplegar un full més gran que els altres i va anar explicant tots els detalls. La construcció feia quinze per seixanta-cinc metres de planta. Hi havia dues entrades, al centre de cadascun dels costats estrets, una per a l’escola i l’altra per a la llar d’avis. Una paret separava els dos usos de l’edifici, però des del despatx de direcció de la llar d’avis es podia accedir a l’escola. El senyor Frederic va explicar que ni la porta del despatx ni la de comunicació no havien d’estar mai tancades amb clau, de manera que, en cas d’emergència en un costat o l’altre, es pogués circular i no hi hagués una sola sortida.

La part destinada a escola era molt més petita que l’altra, però, així i tot, hi havia, en una banda, dues aules que a la senyoreta Margarida li semblaven enormes, i a l’altra, fins a quatre sales més petites que podien usar com a despatx, biblioteca o el que volguessin, a més de dos lavabos. […]

La senyoreta Margarida estava meravellada, però trista perquè aquell projecte, molt millor que l’inicial, no acabaria convertint-se en realitat.

–Què?
–Perfecte, Frederic.
–Bé. Doncs ara necessitem que ens doni el vistiplau un arquitecte.
–Jo me n’encarrego. Trucaré a un antic alumne. Ell ho és i estic segura que acceptarà encantat.

(Del llibre Les brigades de Porrioles. Barcelona: Barcanova, 2007, p. 67-71.)

Coberta de Les brigades de Porrioles.
Coberta de Les brigades de Porrioles.