Guaitar el carrer desert i sospitar més que veure al·lots i al·lotes encalcetinats de llana gruixuda, xiruques rabassudes, calçons de pana, geperuts de motxilla, tris-tras tris-tras, a la plaça els trobaríeu cinc minuts més tard, senyors d’autobusos i cridaires matiners.
Obervar, minut a minut, raigs que esqueixaven l’envelat, sentir l’escalforeta que fendeix la lletrada impalpable, trescar i trescar carrers deserts.
Cara neta i empolainada les cases, porteres que treien els cossiols a prende l’aire net d’un únic dia a la setmana, cotxes endormiscats a les voreres, com grims de llautó fatigats i recolzats als arbres riallers, amb fulles no de paper sinó de veritat, arbres que feien d’herba als grins ciutadans.
Carrers llargs i clars, estrets i ombrívols, sense un bri de pols, placetes gebrades, verdesca que jugava a fet amb la broma fugissera, espantada del sol, bancs humits d’una rovada insòlita i placideses de gateres convertides en somnis, rebecs a la duresa de la fusta.
I silenci.
Estiraments de la ciutat.
Endevinar un allau d’aigua en furiosa baralla contra rajoles blanques; sentir la remor de l’aigua que reglotava cafetera amunt darrere unes persianes closes.
Una parella de vells endiumenjats s’encaminaven, encara, cap a missa, i un cotxe ple de família arrabassava ecos estridents de les portalades, brunint cap a verdors enyorades de cap a cap de setmana.
Moviments lleus ça i llà, pampallugues evanescents d’ombres i clarors, fugissors de gent dins una casa, a un portal, a l’altra punta de carrer.
Aleshores el blau ja era esclatant i de la boira no en quedava ni el record, com si fos impossible que n’hi hagués haguda mai, entorcillada als fils d’estendre nus i solitaris.
I els cans sortien a pixar als arbres: altius i jogassers efectuaven la seva feina amb posat de circumstàncies, lliures de corretges i d’espetecs sobtats. I com que l’amo havia romàs a dalt, es permetien el luxe de mullar rodes i portals amb una satisfacció incontenible. Llavors remenaven la cua satisfets i ensumaven cap al cel, sorpresos de tanta nitidesa. Tornaven marcar territori, ara amb displicència, i finalment s’asseien pensarosos a la llenca de sol que creixia com una carabassera.
Al centre semblava mentida com s’hi podia concentrar tanta gernació: com si el silenci i el renou s’haguessin trencat en dos i s’haguessin repartit la ciutat.
¿D’on havia sortit la gentada creixent que arrossegava els peus amb cançoneta, amunt i avall, amunt i avall?
Parelles de mitja edat amb un paquetet de pastisseria grontxant-se el cap del dit gros de la mà dreta; un senyor rejovenit pel diumenge incipient i pel ramell al braç; nins i nines jugant entre cames; taules de les places i esplanades plenes de jovencells a punt de cervesa i vermut.
Ciutat disfressada de dia de festa, amb la cara ben escatada i brillant, mudadora, mudadissa.
¿On s’havia amagat tota la pols, tot el sutge de cada dia?
També hi hagué diumenges lents amb música de fons i estudis i apunts, solitaris i acompanyats tots dos, mentre a fora, les boires dels matins pintaven les cases de blanc i de negre.
Ara arrossega els peus com els passejaires de diumenge matí assolellat, s’asseu a un banc de pedra de cara a la mar i mira la serrallada d’ones incomprensibles. Damunt les quals s’hi passegen fugaços els ulls i les boques i els fronts i els cabells dels amics de la colla dels diumenges a la tarda, els companys furtius d’alguns vespres, la gent de més enllà i de més ençà.
Cares difuminades de dibuixos d’escola fets amb pintures goia. Ulls terrosos pintats de coloraines suaus escampades amb els dits fins que la mar que envoltava la terra del mapa es convertia en una taca de color de cel, més obscur vora les cotes, esvaït i confós amb el blanc de la quartilla; en un horitzó perdut, sense ratlla.
Tan clara i tan contundent ara davant els ulls, la ratlla blava blau marí que serveix de fons als companys perduts, esgarriats vés a saber per on.
«Avui la mar té color de blau com fuig», havia dit un dia en Jaume.
Oblidava la sensació incomparable d’una seguretat de poder-ho dir tot a algú, les intimitats més íntimes i les banalitats més banals, els dois, els sentiments, els pensaments que no es poden dir amb paraules perquè no hi ha paraules per dir-los.
«Pensaments sense paraules… és possible?», havia dit un dia la Virgínia.
Una porta tancada que, capaltard, ells dos obrien i al catau de les coses només sentides, entrevistes, no hi quedava cap racó per esporgar.
El compartiment estanc que cadascú cadasqual tothom tot déu serva entre els plecs del cervell i dels batecs, inaccessible a altri, caixa de cabals particular d’un mateix, terreny reservat exclusiu acotat sota pena de la vida: també era compartit, obert de bat a bat entre ell i ella.
Les portes de la memòria s’han tancades i a darrere hi baten furiosament les imatges. Es volen concretar en cossos, en veus, en gestos, i només és possible veure passar, damunt la mar que s’estén freda i indiferent davant seu, corrues distants de fums i remorositats.
Ara, ni ells ni els amics. No res.
(Punt d’arròs. Barcelona: Galba Edicions, 1979, p. 74-77)
_0.webp)
