Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Bel Olid

Bel Olid (Mataró, Maresme, 1977) escriu, tradueix i ensenya literatura i escriptura creativa. Manté una intensa activitat de traducció al català i, en menor mesura, també al castellà, principalment d’obres de literatura infantil i també de literatura feminista per a adults. Ha traduït de l’alemany, l’anglès, el francès, l’italià i el castellà.

Es dona a conèixer el 2010 gràcies al Premi Documenta per la novel·la Una terra solitària, i al Premi Rovelló d’assaig pel treball Les heroïnes contrataquen. Models literaris contra l’universal masculí a la literatura infantil i juvenil. Dos anys després guanya el Premi Roc Boronat amb La mala reputació, un recull de narrativa breu que gaudeix d’una gran acceptació entre la crítica i el públic lector. L’any 2016 treu un nou recull de relats, Vents més salvatges, publica l’àlbum il·lustrat Gegantíssima i rep el premi Apel·les Mestres de literatura infantil amb l’obra Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients). A Vides aturades (2017) relata el testimoni de persones que busquen refugi a Europa. A Feminisme de butxaca, kit de supervivència (2017), que va ja per la novena edició, reflexiona sobre la discriminació per motius de gènere en la nostra societat. El 2018 apareix el seu primer poemari, Ferida, udol, viatge, illa i el 2019 l’assaig Follem? De què (no) parlem quan parlem de sexualitats, i també l’àlbum il·lustrat Les bruixes d’Arlet. El 2020 ha publicat l’assaig A contrapel, o per què trencar el cercle de depilació, submissió i autoodi. Les seves obres han estat traduïdes al castellà, el portuguès, i el gallec, i aviat sortiran en anglès l’assaig A contrapel i el recull de contes Vents més salvatges.

Col·labora en nombrosos mitjans culturals i a la premsa escrita. Ha presidit el Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris (CEATL – Conseil Européen des Associations de Traducteurs Littéraires, 2013-2015), i des de març de 2015 fins a març de 2022 presideix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentació i textos: Bel Olid i Josep Miàs.
Fotografia © Berta Alarcó.

Castellano

Bel Olid castellano

Bel Olid (Mataró, Maresme, 1977) escribe, traduce y enseña literatura y escritura creativa.

Mantiene una intensa actividad de traducción al catalán y, en menor medida, también al castellano, principalmente de obras de literatura infantil. Ha traducido del alemán, el castellano, el francés, el inglés y el italiano.

Se da a conocer en 2010 con el premio Documenta por la novela Una terra solitària, y con el premio Rovelló de ensayo por el trabajo Les heroïnes contrataquen. Models literaris contra l’universal masculí a la literatura infantil i juvenil. Dos años después gana el premio Roc Boronat con La mala reputació, un libro de narrativa corta que tiene una gran aceptación entre la crítica y el público lector. En 2016 aparece un nuevo libro de relatos, Vents més salvatges, publica el álbum ilustrado Gigantísima y gana el premio Apel·les Mestres de literatura infantil con la obra Vivir con Hilda (y sus inconvenientes). En Vides aturades (2017) relata el testimonio de personas que buscan refugio en Europa. En Feminisme de butxaca, kit de supervivència (2017), que ha llegado a la cuarta edición en un solo año, reflexiona sobre la discriminación por motivos de género en nuestra sociedad. En 2018 publica su primer poemario, en edición bilingüe catalán-castellano, Ferida, udol, viatge, illa y en 2019 el ensayo ¿Follamos? De qué (no) hablamos cuando hablamos de sexualidades. En 2020 publica el ensayo A contrapelo: O por qué romper el círculo de depilación, sumisión y autoodio. Sus obras han sido traducidas al castellano, al portugués y al gallego, y pronto saldrán en inglés A contrapelo y los cuentos de Vents més salvatges.

Colabora en numerosos medios de comunicación culturales y en la prensa escrita. Ha presidido el Consejo Europeo de Asociaciones de Traductores Literarios (CEATL – Conseil Européen des Associations de Traducteurs Littéraires, 2013-2015), y desde marzo de 2015 hasta marzo de 2022 preside la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Documentación y textos: Bel Olid y Josep Miàs.
Fotografía © Berta Alarcó.

English

Bel Olid English

Bel Olid (Mataró, Maresme, 1977) is a writer, translator and literature and creative writing teacher.

They have been very active as a translator into Catalan and, to a lesser extent, into Spanish, mainly of children’s books, from German, English, French, Italian and Spanish.

They became known as an author in 2010 when they received the Documenta Prize for their novel Una terra solitària and the Rovelló Essay Prize for their study Les heroïnes contrataquen. Models literaris contra l’universal masculí a la literatura infantil i juvenil. Two years later they received the Roc Boronat Prize for La mala reputació, a collection of short stories which was very well received by readers and critics alike. In 2016 they published another short stories collection, Vents més salvatges, the picture book Gegantíssima and they were awarded the Apel·les Mestres Prize for Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients). In Vides aturades (2017) they portray the testimony of people seeking refuge in Europe. In Feminisme de butxaca, kit de supervivència (2017), which reached its fourth edition within a year, they reflect on gender discrimination in our society. In 2018 they published their first book of poems, in a bilingual edition Catalan-Spanish: Ferida, udol, viatge, illa, in 2019 Follem? De què (no) parlem quan parlem de sexualitats, and in 2020 A contrapel: O per què trencar el cercle de depilació, submisió i autoodi.

Bel Olid regularly collaborates in many branches of the cultural media and written press. They were president of CEATL (European Council of Literary Translators’ Associations, 2013-2015), and, from March 2015 to March 2022, president of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Documentation and texts: Bel Olid and Josep Miàs.
Photograph © Berta Alarcó.
Translated by Julie Wark.

Biografia

En realitat, l’única cosa important que heu de saber de mi és que llegeixo. Llegeixo sempre, tot el que trobo, compulsivament. Els cartells si vaig pel carrer, les etiquetes del xampú si soc a la dutxa, el diari de la senyora que tinc al costat si vaig amb metro. I llibres, és clar. Molts llibres.

Però potser no en teniu prou. Potser voleu saber altres coses. És estrany mirar enrere per parlar de la vida quan no has arribat als 40 i et fa l’efecte que tot el que has fet de remarcable és ser feliç alguna estona.

Vaig néixer a Mataró el 1977. En aquells anys de democràcia incipient, en un barri d’immigrants allunyat del centre i del mar que llepa la llarga platja de la ciutat, l’escola va tenir un pes tan enorme que de vegades em demano què hauria passat, on hauria acabat, si la mare hagués tingut mandra i en comptes de dur-me a l’escola pública nova que teníem a deu minuts de casa m’hagués dut a la que hi havia just al davant, també pública però que encara arrossegava el pes de l’educació franquista.

A l’escola hi havia una biblioteca que en aquells anys em semblava enorme i que recordo haver decidit esgotar abans d’arribar a vuitè. No me’n vaig sortir.

I, tot i saber des del principi que no podria llegir mai tots els llibres escrits en català, la passió per les paraules em va portar a voler aprendre’n en totes les llengües que se m’acostaven. El castellà de casa, el català de l’escola, l’alemany d’una dona admirada, l’anglès de les cançons, el francès dels cosins, l’italià dels amics. Encara ara somio tenir temps per submergir-me en el japonès i demano cerveses en croat quan vaig a Zadar.

Quan t’obsessionen els llibres i les llengües, sembla que és inevitable acabar traduint. I així vaig prendre la decisió professional més feliç de la meva vida: estudiar traducció i interpretació. He subtitulat centenes de pel·lícules i he traduït dotzenes de llibres. La majoria són llibres que llegiran els nens que comencen a aprendre’n, i precisament per això miro de posar-hi cadència, música, ritme.

A més de fer fotografies, veure com creixen els meus fills i fer classes de llengua, de literatura, de traducció i d’escriptura creativa, escric novel·les, assajos, obres de teatre, poemes, contes, blogs, mails, cartes d’amor, llistes de la compra, pintades a les parets…

No he perdut encara el costum de llegir d’amagat i crec que les paraules poden canviar el món.

(Text de Bel Olid.)

Premis

  • Premi QWERTY de Btv al millor llibre infantil (2009): Crida ben fort, Estela!.
  • Premi Rovelló d’assaig sobre literatura infantil i juvenil (2010): Les heroïnes contraataquen: models literaris contra l’universal masculí.
  • Premi Documenta (2010): Una terra solitària.
  • Premi Roc Boronat (2012): Celobert amb papallones [La mala reputació].
  • Premi Destino Infantil – Apel·les Mestres (2016): Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients) [il·lustracions de Mercè Canals].
  • Premi Protagonista Jove (2020): Tina Frankens.

Petita història de la Casa Batlló.

Vincles

Comentaris d'obra

Bel Olid es mou amb destresa en el gènere de relat, que ella anomena el seu «medi natural» i que se li presenta com a manera de processar, pensar i assumir allò que l’envolta, la preocupa i l’incomoda. Escrits durant els últims quatre anys, els setze relats [de Vents més salvatges] queden recollits tancant una etapa. Olid hi explora moments de crisi individual i col·lectiva. Pel llibre desfilen les diferents etapes vitals: l’adolescència i la seva descoberta de la sexualitat, la troba d’un mateix a partir de l’altre; l’entrada a la maduresa i la seva crisi de sentit, el (re)buscar-se i (re)imaginar-se, el mirar enrere; la vellesa i la (re)definició, l’afirmació del seguir existint. Però també aquelles accions individuals que, plenes de sentit, emergeixen entre revolucions històriques; aquelles realitats habitades però sovint invisibles. Olid busca desenterrar la potència que batega sota aquells personatges que sovint no són enlluernadors a primera vista. Personatges –la majoria dones i de múltiples localitats i edats– que no solen tenir un espai en la ficció. L’autora considera que «la vida des del marge és més interessant literàriament.»

(Júlia Sentís. «Bel Olid, contra els vents més salvatges», Núvol. El digital de cultura, 20 d’abril de 2016)

* * *

Gairebé tots els registres literaris i tota la visceralitat de la vida humana s’ajunten en els tretze contes de La mala reputació. No hi ha cap línia comuna entre aquests, són històries ben diferenciades en el temps, els llocs i els protagonistes. Tenen en comú una força narrativa revulsiva i una sorprenent agressivitat en el tractament de les relacions humanes.

Són històries de vida i mort, sexe a dojo i amors i odis; amb trames recargolades, detalls fantasiosos i desenllaços sense gaire lògica, però adequats als temps convulsos que vivim. I explicades amb murrieria, amb una melodia que enllaça plenament amb els personatges i l’escenari. No crec que m’equivoqui si dic que la joventut de Bel Olid ha estat ben madurada amb literatura de totes les èpoques i cultures. Alguns contes respiren l’atmosfera literària de Trabal i Calders, amb algunes ressonàncies kafkianes. Una veu directa, crua, sorprenent i prou sòlida per a creacions més ambicioses.

(Carles Capdevila. «L’instint bàsic humà», El Punt Avui. Cultura, 16 de novembre de 2012)

* * *

Els contes de Bel Olid, tan ben escrits que no es nota, et deixen un forat a dins. Parlo del recull La mala reputació (Proa), que es va presentar dijous a la Documenta coincidint amb el 35è aniversari de l’autora. Encara no m’he refet de l’últim relat, curt com un xarrup. La Gemma perd l’esperança de trobar la filla robada, i es revolta per haver perdut l’esperança, i el llibre s’acaba però el buit se t’incrusta a l’ànima i a l’estómac i et fa venir nàusees. Aleshores ve quan recordes, però voldries no recordar-ho, que l’autora dels contes et va explicar que coneixia de primera mà el cas d’una nena de dos anys robada en un parc d’atraccions. I et dius que no pot ser, que és una llegenda urbana i que la Bel té molta imaginació. T’entestes a pensar que la veritat no és veritat: la mentida fa de més bon passar.

(Eva Piquer. «Som esclaus de l’esperança», Ara. Ara llegim, 2 d’octubre de 2012)

* * *

[…] la intel·ligència narrativa de l’autora fa que La terra solitària sigui una eficaç combinació de tres veus que sembla seguir al peu de la lletra la reflexió de la novel·lista Jeanette Winterson que posa com a epígraf: «Sempre hi ha un nou començament i un final diferent. Puc canviar la història. Sóc la història». La història de Maria, doncs, es desdobla: d’una banda, hi ha Maria des del present recordant-se, mirant fotos, evocant escenes de la seva infantesa. No només familiar, també literatura, fatalment estabilitzada i «domesticada» en un casa sense crits després de tanta revolta influïda per Maria Mercè Marçal, però vivint una crisi de relació amb Monika, la seva parella. Són pàgines breus i adolorides, plenes d’incertesa, resoltes amb un necessari viatge a les arrels i tocades per una banda sonora que va de Kitsch a Roger Mas, d’Eduard Canimas a Mishima, fins a Anna Roig i Clara Andrés.

I, finalment, un tercer relat que comença amb aires de faula i acaba gairebé en forma de telenovel·la: la història de la seva família, dels seus avis i tietes, de dones valentes, «fills de la postguerra, fills de la gana, fills desarrelats». Vénen de l’Andalusia rural, emigren a una Catalunya que no pot o no sap o no vol integrar-los, treballen dotze hores seguides a les fàbriques. És un duríssim relat de filiació, un relat justificatiu que fa una funció consoladora i de reconciliació amb la mare. Maria ha sabut trobar paraules per explicar-se. La seva mare, en canvi, no va tenir mai l’oportunitat de posar paraules a la seva vida: «No m’ho ha dit mai, però diria que m’estima, a la seva manera particular. I que, si conegués prou paraules, em diria que li sap greu no haver-ne sabut més, no haver-me cuidat millor, no haver estat a l’altura en tantes ocasions. Tot i que l’Amaranta sigui la seva preferida i tal».

(Xavier Pla. «Una casa sense crits», El Punt Avui. Cultura, 28 d’abril de 2011)

Antologia

Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres pertot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte. És de les poques fotos que he pogut rampinyar després del que la meva mare en diria la gran hecatombe i jo en dic… el principi de la meva vida normal.

De petita vaig ser invariablement un amor substitut, de segona, canviat sense miraments pel veritable quan arribava. La meva germana, que jo esperava amb la ignorància tenaç dels nens i un optimisme que al llarg dels anys s’ha demostrat a prova de bombes, va ser el primer indici clar que, si volia un lloc al món, hauria d’inventar-me’l.

La meva germana era un bebè com tots els altres, cridaner, tirant a repugnant i amb molt males puces. Era malcarada en general, però a mi em tenia una tírria especial. Plorava sense excepció si l’agafava. La meva mare, en el primer dels seus incansables intents de justificar-la faci el que faci, em mirava rient i deia:

—Ereh demasiao bajita. A la niña le gusta estar máh alta.

Des dels meus cinc anys i deu mesos veia perfectament que la meva cosina, pràcticament adulta però d’un metre quaranta, agafava la marreca sense problemes. En tot cas, feia temps que havia observat en la meva família dos fets destacables: 1) per a la majoria de persones la lògica no té cap mena de rellevància, i 2) si insisteixes a exigir que l’apliquin el més normal és que et caigui una cleca. A favor de la meva família he de dir que aprendre aquests dos fonaments m’hauria estalviat infinits problemes amb el món, si no fos perquè a l’escola em volien convèncer del contrari i durant molt de temps vaig viure pensant (amb raó pel que fa a gairebé tota la resta) que més em valia fer cas als mestres que als meus pares.

Acostumada a una mare dura i poc afable, no em va ser complicat obviar l’antipatia evident de la meva germana i procedir a professar-li un amor incondicional que li tinc encara ara, quan els anys ja em deixen pocs dubtes que la pobra no em traga. Però no és culpa seva, sembla que tenim signes del zodíac xinès incompatibles.

Si ara tingués una càpsula del temps, o com a mínim una manera fiable d’enviar-me un missatge a mi mateixa en l’època de la foto, el text seria senzill i clar: «No pateixis, tot anirà bé». Estic segura que en els anys desconcertants en què descobria els mecanismes d’una família objectivament rara, m’hauria anat molt bé. Però és clar, quina família no és rara?

El naixement de la meva germana em va comportar tot de conseqüències majoritàriament desagradables i fins i tot desesperants, però també suposa una mesura fiable del temps en la meva infància. Si els cristians tenen abans i després de Crist, jo tinc abans i després de l’Amaranta.

En aquella època hi havia alguna protagonista de telenovel·la que se’n deia, i la meva mare va trobar que era un nom amb molta classe, del tot elegant. Jo hauria hagut de dir-me Rebeca, però per sort la meva àvia va tenir l’amabilitat de morir-se poc abans del meu naixement i em van haver de posar el seu nom: María. Tenint en compte que les seves germanes es deien Engracia i Jesusa, trobo que vaig estar de sort. María és un nom vulgar i discret, que no cal repetir deu vegades quan truquen de Telefónica, i s’escriu gairebé igual en català i en castellà. Un funcionari despistat que va deixar-se l’accent quan em van inscriure m’ha estalviat d’anar al registre civil a treure’l quan m’he fet gran, i la violència d’haver d’explicar-li a la meva mare que jo no em dic exactament com ella em va posar.

Com és evident, no vaig arribar a conèixer la meva àvia, però sempre he tingut molta curiositat per saber com devia ser. Pel que expliquen les tietes, semblava una persona inculta i intel·ligent que va aprendre de seguida a parlar català i a fer pa amb tomàquet. Totes les històries que m’han explicat de la meva àvia són molt impressionants, però sospito que igualment apòcrifes. Diuen que m’hi assemblo, però crec que és perquè vaig néixer nou mesos justos després de la seva mort i tothom va donar per feta una evident reencarnació que, personalment, no acabo d’aconseguir no creure’m tant com voldria. En tot cas, en honor a ella, jo vaig decidir aprendre a parlar castellà com déu mana i a fer pipirrana. Quan miro aquesta foto hi trobo més preguntes que certeses. Però això diria que va amb la meva naturalesa. De moment, encara no tinc sis anys i ja he perdut un tros de dit per tocar el que no tocava.

* * *

Avui ha tornat a veure’l. D’amagat de la seva mare, a la muntanyeta d’allà lluny del poble. Ha vingut amb el seu cavall blanc i la camisa planxada. Les quatre cabres pasturaven el que podien i miraven de no molestar-la. S’han assegut sota un arbre i, quan ell li ha agafat les mans, hauria volgut ser tempesta o riuada, i no quedar-se tan quieta com l’aigua mansa. S’ha deixat besar els dits, els canells i les galtes. S’ha deixat dir tots els versos i no li ha sabut aguantar la mirada. Ha mirat la terra seca i no ha dit ni una paraula. Ha acceptat el mocador, se l’ha amagat entre les sines. I li ha fet adéu sense voler, gairebé sense adonar-se’n.

* * *

Si vull que m’estimis he de ser una versió més dòcil, més suau, més sofisticada i alhora més simple de mi. Cal esborrar les arrugues del sarcasme i suavitzar les arestes de la gelosia. Cal, sobretot, eliminar tots els rastres d’un desig massa salvatge. Si vull que m’estimis, necessito una versió civilitzada i una sang que bulli menys.

A estones m’agrada aquest jo serè, gairebé adult, que invento sota la dutxa o conduint o fent cafè. A estones m’esclata a dins com una bomba el jo excessiu, gairebé absurd, que em veig al fons dels ulls els dies de maquillatge massa discret. Quan fem l’amor però vull follar. Quan dic si us plau però vull cridar. Quan no dic res però de tant mossegar- me la llengua em sembla que em sagnarà. Quan se m’eriça la pell perquè recordo els moments en què he estat jo, jo de veritat, sense voler ser ningú més. La major part del temps, em miro al mirall i no em reconec.

(Fragments del llibre Una terra solitària. Barcelona: Empúries, 2011)

Trobo a faltar escriure’t. Buidar una mica la vida i fer un pas enrere per mirar-me-la des del silenci de la casa a mig matí. És plena, aquesta casa, a totes hores, i si no és de gent és de coses a fer que no poden esperar els deu minuts que necessito per dir-te que trobo a faltar escriure’t.

«No t’ha besat i ha marxat amb pressa,/i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,/ i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca/i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis./En fa literatura, només literatura.» I entenc què vol dir Mireia Calafell quan escriu això, i entenc que és això el que t’exaspera quan, de nits, em quedo a escriure en comptes de venir a fer-te l’amor.

Però t’he de dir que trobo a faltar escriure’t, fer un pas enrere i mirar-te. Que és escrivint-te que sé mirar-te millor. M’adono de la meravella d’aquesta arruga menuda que no tenies ahir, de les onades dels cabells que avui són més suaus, d’una piga que no havia descobert encara. Que després, quan tanco l’ordinador i ja no hi ha lletres, hi ha encara la imatge de tu poblant-me el cos. Que beso llavors l’arruga, els cabells, la piga, per primer cop. Que em cal descobrir-te cada dia per recordar-me que no hi has estat sempre, que no sé fins quan hi seràs, que vull escriure’t per tenir-te com ets exactament ara mateix. I col·leccionar-te instants tota una vida.

Faré tard, avui, deu minuts. Els deu minuts que em calien per dir-te que avui també m’agrades. Que avui també et vull a prop. Que t’he mirat bé, que t’he resseguit, i sí, estic segura que t’estimo i no és la inèrcia de l’anar fent. Que no és rutina si, quan, arribi, et faig un petó.

A la nit, quan fem l’amor, serà amb les mans noves de qui obre el regal de la vida per primer cop. És per això que t’escric. És per això que, a estones, no hi sóc.

(«We’ll have to make new love», del blog de l’autora, 11 de desembre de 2014 – vés-hi)

Aquesta remor que se sent no és de pluja,
ja fa molt temps que no plou […]
I, tanmateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol

Van prohibir pensar i van prohibir parlar, com havia predit el poeta, i si hi havia alguna remor persistent l’ofegava l’estrèpit constant dels engranatges que comandaven els monstres. Quan dic parlar no vull dir les converses de tràmit, hola, bon dia, una barra de quart. Vull dir escoltar-se i entendre’s i anar més enllà del que se sabia. Vull dir el parlar que segueix i precedeix idees més brillants. Vull dir enraonar, que no deixa de ser una manera de pensar amb els altres.

Van prohibir pensar però era difícil controlar-ho. La gent sabia dissimular, fer cara de lluç quan per la sang bullia la idea més subversiva, o es clavava al fons de la retina la imatge viva d’un estiu més lliure. Molts haurien preferit eradicar els records, eliminar-los com els havien fet cremar les cartes i les fotografies, però sempre hi havia petits brins de felicitat passada que arrelaven en el moment més inesperat. O, encara més perillosos, instants de felicitat present, absurda, silent, fugissera, però innegable com la lluentor dels ulls que calia abaixar per no descobrir-se. Algú que et somreia quan els guàrdies no miraven, una mà que fregava la teva un segon més del que era estrictament imprescindible. I l’inconfessable, el que hauria estat castigat amb la pena de mort: l’esperança, ni que fos tímida, que algun dia les coses canviarien.

Els monstres no eren estúpids; sospitaven, si no sabien, que la gent continuava pensant, tot i el guió impecable que es dictava cada dia a les escoles, a les places, a les pantalles. Intuïen que es feien servir les paraules més innòcues (cactus, forquilla) per passar missatges secrets (t’estimo, mira’m), però no tenien manera de saber del cert quines paraules, quins missatges, i a més els codis canviaven cada dia.

Van prohibir pensar però havien d’acontentar-se, doncs, amb la semblança de la ment en blanc, o de la ment en el color exacte que dictaven aquella setmana els monstres. I els monstres van estar contents un temps amb la façana de pau morta.

Hi havia, però, petits atacs als engranatges. Sense que ningú confessés per què, un dimecres qualsevol l’alba descobria els carrers entapissats de roses de paper. Un diumenge hi havia arcs de Sant Martí pintats a les parets de les fàbriques. Un dilluns al vespre molta gent, molta, feia com que s’havia oblidat d’engegar la televisió.

Els monstres enviaven llavors els sequaços a investigar i ningú no en sabia res, ningú no en pensava res. O això deien, seguint el guió. Fins que els monstres van trobar la manera d’ofegar també els sabotatges i, un temps, va tornar la pau més morta que mai, més dòcil encara, més estèril.

Van trobar el primer sequaç amb el cap esclafat contra el vitrall del banc nacional, com volent dir. Ràpidament es va netejar qualsevol indici d’insubordinació, es va ofegar l’alè de qui va gosar apuntar que havia passat res fora del normal, es va programar un partit important per a aquella mateixa tarda.

Els següents van aparèixer penjant de les antenes enormes que presidien la ciutat, empalats davant les botigues d’articles de luxe, embrutant de sang les estores dels millors hotels.

Era fàcil, però molest, trobar sequaços nous, i als monstres no els agradava el caire violent que prenia la situació. Preferien els temps de calma, no haver d’interrompre les sessions de golf o de massatge. Dormir tranquils perquè la plebs tenia pa per menjar més o menys cada dia, i escoles per aprendre el guió més o menys amablement, i un sostre precari que els cobria. Preferien que de camí cap a la feina els ciutadans de bé no trobessin els cossos morts dels sequaços, que cada cop apareixien més mutilats i en escenaris més difícils de netejar.

I, a més, hi havia els rumors difícils de tapar que deien que aviat serien els monstres mateixos, i no els sequaços, qui rebentaria. Rumors en codi (cullera, síndria) que anaven canviant, però que regaven sense dubte fins les esperances més tímides (futur, alegria).

Van prohibir parlar i van prohibir pensar, sense adonar-se que el que prohibien era somiar, imaginar un futur millor, si no per a un mateix, per als fills dels fills, algun dia. Van prohibir pensar i no van veure que la violència de viure sense somnis era l’única intolerable, l’única impossible d’empassar amb la sopa fada del futbol i els programes de xafarderies. Van deixar la gent sense somnis i no hi va haver més remei que exterminar els monstres, un a un. Mirar-se els cadàvers i la sang ben vermella, ara sí, tacant-los les mans. La sang que feia anys que vessaven, a cop de llei injusta, cada dia.

(«La mort dels monstres no serà televisada», Ara, 23 d’abril de 2014)

Algú que em coneix bé m’ha posat entre les mans The Time of the Assassins, un estudi de Henry Miller sobre Rimbaud. Sempre que llegeixo crítica literària penso en Cortázar i en la seva estupefacció per algunes interpretacions de contes com «Casa tomada», però Miller no fa ben bé crítica; Rimbaud és més aviat una excusa per fer-nos arribar les seves idees, les seves obsessions, retalls de la seva vida. Una mica com fa a l’obra «de ficció».

Al prefaci que va escriure deu anys després de la primera edició del text, entre moltes altres coses, parla de la manca de somiadors a Estats Units. «Vivim totalment en el passat, ens alimentem de pensaments morts, de creences mortes, de ciències mortes.» Compara llavors l’obra de Rimbaud i la dels grans innovadors religiosos, que ens exhorten a crear noves visions del món (i del paradís). «Si no convertim el desig d’una vida nova en una convicció viva per a tots nosaltres, sense excepció, l’existència terrenal no pot ser res més que un purgatori o un infern».

Ara semblarà un triple salt mortal colar, just després de Miller, una teòloga queer, però la veritat és que hi té molt a veure. En una de les seves intervencions a les Jornades d’Estudis Feministes en Religió que van tenir lloc a Palma el juliol passat, Ulrike Auga, professora de la Universitat Humboldt de Berlín, parlava precisament de la necessitat de crear nous discursos. Sabem que els discursos hegemònics serveixen uns interessos que no acostumen a coincidir amb els generals, i fa molt que una quantiat considerable de gent reacciona a aquests discursos, mira de denunciar-los, de criticar-los, d’atacar-los des de tots els fronts possibles. Però Auga, igual que Miller, igual que Rimbaud, proposa que anem més enllà. Que deixem d’alimentar-nos de pensaments morts (o que volen matar-nos) i imaginem altres maneres de relacionar-nos. A la vella cantarella de «el capitalisme és el mal menor» (i qui diu capitalisme, diu democràcia representativa o retallades dels gorverns diversos), hem de respondre amb veu ferma que no volem cap mal, ni gran ni petit. Que és possible un altre món, que només cal inventar-lo.

Com diu Miller, doncs, el futur és dels poetes, dels visionaris, dels que són capaços de crear alguna cosa més enllà del que ja coneixem. Llàstima que el seu prefaci acabi dient «El futur és tot seu, encara no hi hagi futur».

(«El futur és dels poetes», Caràcters, núm. 60, estiu de 2012)

XXIV

Avançàvem pel desert

quan vam arribar a la ratlla;

files perfectes

de botes que brillaven

com espurnes de mar

esclafant les onades.

Eren fills d’algú, aquells soldats.

Eren fills, eren nens, eren pares.

Mentre travessàvem la frontera

eren fills.

Vaig mirar-los als ulls.

Alguns no disparaven.

(«XXIV», del blog de l’autora, 15 de novembre de 2012 – vés-hi)