Anna Murià

««Tenim tants principis… Potser la vida és un infinit repetir de principis», diu Anna Murià al pròleg d’Aquest serà el principi, novel·la sorpresa […]. És sorprenent que una obra d’aquesta categoria hagi trigat tant a publicar-se. Murià, al pròleg, parla de gestació accidentada, alteracions, reelaboracions, dubtes: 30 anys, i després encara la feina desada al calaix, cinc o sis anys més. Per què? La Berta, a la novel·la diu que les respostes són la decapitació de les preguntes […] Un estil que no me n’ha recordat cap altre, una originalitat en el fet de narrar que sorgeix, no de la recerca a ultrança d’aquesta originalitat sinó de la facultat de cercar -i trobar- el to que l’autora sap que cal per explicar allò que vol explicar. Una originalitat que intueixo que només es troba amb una actitud d’absoluta llibertat davant de l’escriptura.

I, en el mateix nivell, la tècnica: una introducció-resum de cada seqüència, per endinsar-nos a continuació, sense interrupció, al relat d’aquesta seqüència, des del començament. El resultat n’és un conjunt de fragments -potser caldria dir de principis- que, però, no es tanquen en ells mateixos perquè en ells hi ha les llavors d’altres fragments, situacions que s’interrelacionen fins a formar un tot. Però un tot obert que podria tenir un altre començament i un altre final, altres fragments a l’entremig.»

(Maria Antònia Oliver. El País, 20 d’abril de 1986)

* * *

«És evident que l’autora s’ha arriscat, car aboca els lectors a una entrada de cavall sicilià, a una lectura que demana notables dosis d’agilitat mental i espiritual, política també. Un vers de François Villon (París, 1430-1489) «Res no tinc per segur sinó la cosa incerta», enceta la cursa que, sense respir, es desenvolupa en sis capítols: «El camí del trasbals», «Focs de ciutat», «Hi hagué un roure als Pirineus», «La terra oscil·lant», «els dies nous» i «Enigma i afirmació».»

(Mercè Ibarz. Avui, 12 d’abril de 1986)

* * *

«L’argument de la novel·la és ben senzill: la vida de quatre dones (més el «jo» fantasmagòric de la narradora) i tres homes abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra (tant al país com a l’exili a Europa i Amèrica), des de la joventut fins a la vellesa, des d’estar sols fins a aparellar-se i tenir fills, etc. La substància de la novel.la són les idees, els anhels i les frustracions dels personatges, la interacció entre ells i l’entreteiximent de «les aventures i ventures dels protagonistes amb les circumstàncies històriques». Aquests personatges no són encarnacions esquemàtiques d’una sola idea, sinó personatges rics, complexos, madurs i contradictoris que es plantegen allò que el gran psicòleg Alfred Adler anomenava els tres problemes essencials de la vida: el problema de la relació amb els altres, amb el món, el problema de l’ocupació, el sentit d’utilitat i funció a la vida, el problema de l’amor, la necessitat d’una llar, d’una família, d’unes arrels. No arriben a cap solució ni cap fórmula definitiva, sinó fórmules i solucions momentànies perquè la vida és «ruptura, principi, continuïtat», com ens diu la narradora.

(Sam Abrams. Avui, 4 d’abril de 1986)

* * *

«Com a crític i assagista, Anna Murià és un exemple perfecte del crític que T. S. Eliot anomenava «the Critic with Gusto». Segons Eliot, «el Crític amb Entusiasme» és el crític que no pren la crítica com a professió ni tampoc procedeix dels cercles acadèmics. El «Critic with Gusto» és el crític que, armat amb el seu «entusiasme», es dedica a descobrir i rescatar autors immerescudament infravalorats o injustament oblidats. A L’obra de Bartra (Editorial Pòrtic, 1992), Anna Murià ens ha donat una mostra esplèndida d’aquest tipus de crítica i, de pas, ha donat a la literatura catalana moderna un estudi monogràfic modèlic. Amb L’obra de Bartra, Anna Murià ha demostrat d’una manera irrefutable que existeix la possibilitat d’una crítica lliure i àgil, lluny del retoricisme de la crítica acadèmica.

(Sam Abrams. «Anna Murià o la llibertat artística». Suplement de Crònica d’Ensenyament. Institució de les Lletres Catalanes. Setembre 1992)

«El nostre Roissy»

I aleshores els astres van dictar la sort.

Roissy en Brie era i és encara un poble molt petit a vint-i-cinc quilòmetres de París. El poble en si només té dos carrers, la resta són grups adjacents de casetes per a vacances en un dels quals s’ha convertit el nostre meravellós parc. Aleshores les casetes d’estiuejants eren de fusta i del conjunt en deien el lotissement; pertanyien a parisencs de la classe mitjana, molt d’ells jueus. No és el Roissy on ara hi ha un aeroport. Crec que existeixen més de dos llocs anomenats Roissy. El nostre és el de la plana de Brie, la regió on es fa el famós formatge. En fèiem molt al proper Ladjny, un poble més gran on hi havia la policia que ens controlava i on, acabats d’arribar, haguérem d’anar tots, en tren, per regalmentar la nostra situació i obtenir el laissez-passez, un papier que significava no poder passar d’un cert límit territorial reduït. En tornàrem amb trossos d’aquell brie que empestaren el vagó del tren. El feien en forma com d’enormes coques rodones, planes, i en venien trossos. És molt pudent però deliciós. El nostre Roissy podria ser el que utilitzà l’autor d’Histoire d’Ho –un autor diuen que és, malgrat el pseudònim femení.

El château no tenia massa valor arquitectònic, però sí una sòbria i modesta elegància. Els que el van fer construir no devien ser uns molt grans senyors, Tampoc no era opulent de dimensions: tenia una planta baixa amb tres salons –un d’ells era al nostre menjador– i un parell de saletes, amb amples vidrieres que donaven al parc, la cuina molt espaiosa, a l’entrada una tribuna amb vidres de colors i un vestíbul des del qual es pujava al primer pis, on hi havia moltes cambres per a ús dels aubergistes (els socis d’Auberges de la Jeunesse). D’allí, per una escaleta amagada, s’anava al pis de dalt o mansarda, on teníem la cambra nosaltres dues [Mercè Rodoreda i Anna Murià], la família Trabal, Obiols i alguns més. Fora de l’edifici principal hi havia algunes construccions que devien haver estat destinades a dependències on alguns s’allotjaren, com la família Jordana, en un petit pavelló. La més notable d’aquelles construccions era la que s’anomenava château d’eau perquè sostenia el dipòsit de l’aigua que es distribuïa per tota la propietat; al dessota hi havia tres o quatre estances, una de les quals era la cambra de Guansé, Gasch i, posteriorment, Bartra, i una altra, la de Calders i «Nyerra».

El parc, sí, tot i una mica descurat, era sumptuós. Se’l suposava obra de Le Nôtre, el creador dels jardins de Versalles. En petit, els imitava: tenia com aquells el tapis verd central, ample, llarg fins al final del clos –mig quilòmetre– on la gespa que ningú no tallava, barrejada amb herbes i flors boscanes, violetes, margarides, havia crescut dos o tres pams; el vorejaven uns arbres altíssims vestits fins a terra d’un fullatge que la boira i el plugim feiem vaporós. Bosc a banda i banda, el de la dreta més espès, amb avellaners salvatges, travessat per senderols, el de l’esquerra, més solemne amb la seva romàntica allée cavalière, encara que al començ deixava espai per a les pistes de tenis i de voleibol i el joc de botxes. Al començament del tapis verd hi havia una piscina en què a l’estiu nedàvem, més enllà, en l’estesa de gespa, damunt d’un pedestral, una petita còpia del discòbol clàssic.

(Anna Murià, Introducció a Cartes a l’Anna Murià (pàg. 23). Recull de cartes escrites per l’escriptora Mercè Rodoreda a Anna Murià des del 1939 al 1956. Col.lecció Espai de Dones. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1991.)

NOTA: La residència d’exili a la qual fa referència l’escriptora és un edifici del segle XVIII, actualment rehabilitat per a les dependències de l’Ajuntament, tal com es veu a les fotos superiors. Es troba a: 9, rue Pasteur. Le Château de Roissy. Hotel de la Ville. Île de France. Departament Seine-et-Marne. Roissy en Brie. Al cor del Sena, a 25 quilòmetres de París. El passeig és anomenat «L’allée cavalière».