Carles Mulet

Els mons d’Aixa sorprèn d’immediat per la seua força narrativa, pel joc d’imaginació i de llenguatge que hi trobem, per les possibilitats que albirem en l’escriptor que hi ha darrere. Carles Mulet hi desenvolupa les línies mestres de l’epopeia morisca, tan intensa a les contrades meridionals, tot emmarcant-la en una trama plena d’atractiu i recursos.

[…]

Carles Mulet ens mostra les grans possibilitats d’una sensibilitat lingüística acurada aconseguida en base al correcte tractament de la llengua realment parlada, amb tots els seus matisos locals, amb tota la seua riquesa, empeltada amb la tradició culta, elaborada amb solucions vàlides de la gran tradició literària del conjunt de la nostra cultura catalana. Si a la narració de Mulet una solució satisfactòria, almenys com a enfocament inicial, dels problemes de la llengua literària (un dels primers en la nostra narrativa), el ritme del relat, la construcció de la ficció, la combinació del fet històric amb la invenció, tampoc no ens defrauden.

(Gustau Muñoz: «La força narrativa de C. Mulet: imaginació i llenguatge nous», Diario de Valencia, 16 de desembre del 1981)

Amarg com el sèver és el recull de dos contes… dues narracions breus, però d’una gran intensitat, que obeeixen en la seua estructura i ritme a una doble orientació: la construcció d’arguments ben articulats i l’ús d’un llenguatge innovador, treballat, culte, però eficaç. El resultat, capaç de colpir i engrapar malgrat les reduïdes dimensions, sobta de seguida pel seu desbordament expressiu, totalment funcional amb un tipus de relat que barreja realitat i somni, frustració i desig, en una projecció onírica de l’existència fragmentària i continguda que alça el vol cap a una recomposició de la llibertat.

Amb un recurs prou madur a la capacitat expressiva d’un llenguatge viu i ric, Carles Mulet hi proposa imatges de la realitat efímera i de la nuesa existencial. Imatges que són com esbossos d’altres narracions possibles d’un major cos i extensió. És el principi de la literatura de debò, un cop passades les provatures.

[…]

Més enllà dels escriptors afeccionats o d’un sol llibre, en Carles Mulet apunta en un autor d’empenta. És encoratjador llegir-lo. La seua aportació, com la de molts altres, no es pot perdre. La seua obra és un procés de depuració, ens torna el gust de llegir els nostres escriptors. Com un pas en el camí cap a la creació d’una literatura i pel simple, i decisiu, plaer de llegir.

(Gustau Muñoz: «Carles Mulet: narració curta de llarg alè», Noticias al dia, 1983)

… l’erotisme sensual dels relats que podem llegir en Cossos i mossos, a les antípodes de la pornografia barata i fàcil, és amarat amb una tendresa adolescent que invoca, en les instàncies dels sentiments, la felicitat de la pell i la tebiesa dels sentits.

[…]

Hi ha […] un element essencial que, present a cada relat, atorga al recull un to unitari: la vitalitat mediterrània d’uns personatges que, arrelats a la cultura i a la terra dels valencians s’aferren a la desmesura de la passió amb la intenció de fruir intensament del foc humit de la sensualitat.

(Joan Borja: «Tendresa, sensualitat i erotisme», Caràcters, núm. 6, 1999)

En clar diàleg amb el poemari d’un autor mític, Cesare Pavese i el seu inoblidable, Treballar cansa (Lavorare stanca), Viatjar descansa ens submergeix en una reflexió existencial pregona. La vida és ací viatge o millor: el viatge és ací la vida. La quinta essència de viure.

(Enric Balaguer: «El viatge o la vida. Viatjar descansa de Carles Mulet», dins del blog A tall d’invocació, 28 d’octubre del 2016. En línia)

El festí poètic de Carles Mulet, complex i esmunyedís, precís i alhora ple de calculades vaguetats, com tot gran exercici poètic, és irreductible, clos i autosuficient però obert a les complituds del lector, sempre provisionals, que caminarà fent equilibris sobre la tensa corda de l’oblit i la memòria. Assenyalem, d’entrada, la misteriosa força d’una veu ben singular en el panorama poètic dels nostres dies, d’una veu que s’eixampla sense titubejos ni concessions, radical en la seua recerca de sentit. És la poesia, entesa com un escandall de profunditats, una mena de talismà que conjura els mals de viure? Que els alleuja, els amida, els dóna sentit? Què ens procura si no l’experiència estètica al capdavall? De quin cereal està feta aquesta set de ser, de comprendre, de recordar, d’estimar que és la poesia?: «cereal que el vent apama / mentre el futur tremola», «l’esqueix del sexe, / com una fam de forment, / s’hi dreça / encara», «el triomf daurat de la dalla / sobre el coll de les messes», «l’endormiscada música / dels cereals». Aquest poemari és una font inesgotable d’ecos i sentits que recorren el territori d’una vida per «ensalvatgir l’experiència / fins que esdevé poètica». Arbitrarietat de l’atzar i, alhora, voluntat dels passos que avancen pel camí triat/trobat. L’única relació contemporània de la poesia amb la màgia és l’encaix perfecte de la formulació en què finalment consisteix l’acte verbal, i és per aquest cantó que se’ns revela el joc d’analogies sígniques de Talismà. La memòria esdevinguda arcà, les mirades sobre l’esquelet de l’abisme, la voluntat que es transforma en volença, l’impuls jovial del desig, el reequilibri del sexe… De tot això i més, amb la sensualitat i la intel·ligència com a ingredients fonamentals i la perícia verbal com a exigència, està fet aquest subtil plat. I una veritat guanyada en cada vers es fa eco entre les nostres coses, humilitat de qui coneix l’esforç que significa merèixer beure: «Envolar-se vol remor / l’esquitx sorprès d’un broll / d’au o d’aigua // l’enlaire és gest femella / cal humiliar-se per merèixer / la font».

(Manel Rodríguez Castelló: «Merèixer la font», Saó, núm. 426, maig del 2017)

Hi assistim a través d’una mena de crònica poètica, a més del naixement de l’illa i del món, al de la vida, el desig i la poesia a partir dels quatre elements primigenis de la natura, les quatre parts amb les quals es forma el poemari. Terra, aigua, aire i foc.

[…]

La natura, la «matèria pura», sens dubte protagonitza l’esdevenidor al llarg de tot el llibre. Cada element primigeni dona pas al següent i s’entreteixeix amb ell, però com a part d’ella hi són també l’home i la dona … Altres vegades, la natura proveïda de sensualitat es materialitza tot assolint trets de cos humà.

[…]

A Naixement d’Islàndia, quan «era el país dels batecs / encara gràvid de bellesa», quan eren els homes escull i les dones fiord, també hi era la poesia … La poesia com a predicció, o endevinació, com a portadora d’un poder transformador proper a la màgia.

[…]

Tot sembla apuntar-hi a un recorregut cíclic per conquerir i conservar la vida, a la superació de cada etapa i de totes les successives transformacions, de les quals possiblement l’aigua és la que més embolcall aporta, des de l’origen de cada individu […] fins al lloc d’arribada com a éssers nous.

(Isabel Robles: «El Naixement d’Islàndia o l’ímpetu primer de la vida», L’Aiguadolç, núm.48, 2019)

Aquest vendaval m’ha produït la mateixa impressió que l’agosarada primera punta de cigar que ve a escalfar la seua pesta sobre la transparent virginitat d’un esplèndid cendrer de cristall. Ja sé que hi són per a això, els cendrers –com les lliteres dels vagons-llits per a ocupar-les-, però també és lícit creure’s amb dret a contemplar-los com una peça única, encara amb la màgica nimbe de la naixença, abans d’encaixar al seu lloc. I jo creia que avui, amb l’escassa concurrència d’aquest tren i la sort d’aquest departament tan enretirat, gaudiria a la fi d’un viatge tot sol, d’una nit no compartida.

Si ara no la mire semblarà que tinc aquesta vergonya que m’avergonyeix, aquesta torbació vermella i encesa que em rosega com la calç, quin sentiment més inadequat per a un home format, amb aquestes coses ja clares –superades- com jo.

I més que encara no ha parat de parlar-me des que ha tornat, i de mirar-me amb la mateixa familiaritat que si sempre m’hagués conegut amb aquesta flassada fins al coll. Trauré els braços. Mig m’incorpore. Naturalitat, faré com si res, com ella, com si res no passàs.

Però ella s’està despullant sense complexos, i jo, en fer com si no, soc fastigosament indecent perquè hauria d’esguardar-la amb els ulls lluents, cobejosos, com si fos el manobre de l’obra del cantó, perquè aquest posat que m’he imposat, més indiferent que civilitzat, no és masclista ni reprimit, ja ho sé, però ho amaga.

(Fragment del llibre Amarg com el sèver. València, EL Cingle: 1983)

«Minvant»

Capbussada a la foscor del silenci
on encara el goig retruny com un tany
t’has fet marmessora del rastre cremant
              deixat pel tacte

(Del llibre Crestalls de desig. París-Gata, Edició dels autors, 1986)

Ara li tornaven aquelles cançons romàntiques, quasi totes italianes, que no es cansaven mai de repetir els altaveus, reproduint-les en entrar, durant els descansos, en eixir…, amb el seu característic esbiaix metàl·lic. A la catalana –com que li deien Marina-, ell li cantava allò de Marina, Marina, Marina, con te mi voglio sposare. Però la seua cançó preferida era “Volare”. Moltes vegades aquella tonada encomanadissa se li encastava al cervell de la mateixa manera que ho havia fet la bella catalana, i la repetia obsessivament, com captivat pel seu agombolament cadenciós.

Quan la bella catalana va arribar al poble tots els amics la volien cortejar. Els enlluernava l’atractiu de la novetat, en aquest cas reforçat per aquell accent exòtic acompanyat de paraules singulars com noi, maco o empipada, que empedraven de raresa el seu valencià. Però a ell, el que més el va fascinar des del primer encontre fou, d’una banda, aquella bellesa inèdita, la semblança tan moderna i refinada que es manifestava emblemàticament en el rostre: uns ulls grans i lluminosos sempre prestos a admirar-se, unes galtes llustroses com una poma, uns llavis i un nas d’una justesa estilitzada i, sobretot, com un marc esplèndid, aquella melena afrancesada de cabells ben retallats i sempre tan acuradament raspallats que atreien els dits com un imant; i d’altra banda, l’enlluernava igualment el seu joiós meravellament davant la brostada encara incipient del propi cos, el capteniment desimbolt amb què acceptava l’esbatanament inevitable de la carn i la cadència tan natural amb què el feia manifest, aquella exhibició que recordava el clivellament impúdic i rialler de la magrana, la destil·lació titil·lant del seu xarop dolç i envescador.

(«Cinema paradiso», dins Cossos i mossos. Barcelona: Columna, 1998)

NO S’HI VEU LLUM A L’ALTER QUE HABITAVES
només hi rau el silenci de l’heura
i aquell enyor de mar que tiny la pena.
Lluny, ja després, perdut sense retorn,
lla de l’adeu el joc del teu cos càlid.

Sé que no et tinc i encara temo perdre’t
fosca i silent cova la teva empremta
−com desistir del teu fulgor més íntim?
L’aura d’amor s’encén en el silenci,
el cim d’un cos s’acompleix en l’absència.

(Quadern de sal. La Pobla Llarga: Edicions 96, 2011)

Camí secret

fosc llegir enlluernat

els mots alcen l’escala
els silencis,
el vertigen

temps de guaret,
el temps jau dins el fred
que el vent cabdella

com la serp adormida
jo crec en l’harmonia

Gest de la dona,
rebrot de la tendresa
contra el mal vent

com s’alleta una filla,
com es cova un ocell

Al marge

dins una llenca d’ombra
i un recer
de ciment

al marge s’emmirallen
tots sols, el gos i el vell

Capvespre

A Giuseppe Ungarett

m’al·lucino
d’endins

(Del llibre Viatjar descansa. València: 3i4, 2016)

Hi ha aquell pany
i l’ull que se’l mira

hi ha un desig
gasós
que gateja i s’escampa
com d’una bombona oberta

(Del llibre Talismà. València: Denes – Edicions de la Guerra,  2017)

Islàndia,
flor de gel i lava

la llet nodridora dels primers rius
aletejant entre la pedra

Sínia sense horts,
giravolta la núvia del sol
en l’hora freda

per l’altar cenyit d’ombres
el paer s’esmuny
com una música sense anses

Vaixells
que tornen al ventre
esquitxats
de fum i sal

Despullament

L’aire d’abans del toc
Un tremoleig transparent

La tendresa dels bedolls
bamboleja amb una trena
que desafia l’erm

Gruny l’ariet
davall la terra,
la llet dels pits es qualla.

(Del llibre Naixement d’Islàndia. València: 3i4, 2019)