Novel·la Prosa Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Ignasi Mora

Ignasi Mora (Gandia, la Safor, 1952). Escriptor llicenciat en Filosofia Pura, exerceix de periodista des del 1970.

Es decanta preferentment per la prosa, ja sigui amb reculls de narracions breus com ara Les veus de la ciutat (1997), o novel·les com Les veus de la família (1992). Ambientades a la ciutat de Gandia, ambdues obres exemplifiquen l’estret vincle que uneix l’autor amb la seva població natal, tot i no que ja no hi resideixi. Igualment ha fet alguna incursió en el món del teatre amb Tot el temps del món (1998).

Ignasi Mora també ha desenvolupat moltes activitats professionals relacionades amb el món de la cultura: ha estat editor, professor de català, assessor cultural, locutor i guionista de TV entre d’altres. Com a periodista ha col·laborat en diverses publicacions culturals i literàries, de premsa diària i de revistes de viatges.

Narrador excel·lent, la seva obra descriu un mosaic realista sobre els seus personatges i la seva ciutat, en un rerefons en què pesa el retrat d’una comunitat perduda. De llenguatge expressiu, destaca per l’estil depurat i per l’ús d’un català viu i actual.

És soci de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana.

 

Pàgina realitzada per Mar Veciana per a l’AELC.
Actualització: Helena Molist per a l’AELC.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Ignasi Mora (Gandía, la Safor, 1952). Escritor licenciado en Filosofía Pura, ejerce de periodista desde 1970.

Preferentemente, se decanta por la prosa, ja sea en compilaciones de relatos breves como Les veus de la ciutat (1997), o ennovelas como Les veus de la família (1992). Ambientadas en la ciudad de Gandía, ambas obras ejemplifican el estrecho vínculo que une el autor con su población natal, aunque ya no reside. También ha realizado alguna incursión en el mundo del teatro con Tot el temps del món (1998).

Ignasi Mora ha desarrollado muchas actividades profesionales relacionadas con el mundo de la cultura: ha sido editor, profesor de catalán, asesor cultural, locutor y guionista de TV, entre otras. Como periodista ha colaborado en diversas publicaciones culturales y literarias, de prensa diaria y de revistas de viajes.

Excelente anrrador, su obra describe un mosaico realista sobre sus personajes y su ciudad, en un trasfondo en el cuál pesa el retrato de una comunidad perdida. De lenguaje expresivo, destaca por el estilo depurado y por el uso de un catalán vivo y actual.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Página realizada por Mar Veciana para la AELC.

English

English

Ignasi Mora (Gandia, la Safor, 1952) has a degree in Philosophy and is a journalist and writer. He mainly writes prose, both in collections of short stories, for example Les veus de la ciutat (Voices of the City, 1997) and novels such as Les veus de la família(Family Voices, 1992). Set in the city of Gandia, these works exemplify the author’s close bonds with the city of his birth although he no longer resides there. He has also written for theatre, for example the play Tot el temps del món (All the Time in the World, 1998).

In his professional life, Ignasi Mora has engaged in a great number of activities in the cultural milieu, working as a publisher, a Catalan teacher, cultural adviser, television commentator and scriptwriter, inter alia. As a journalist he contributes to a range of cultural and literary publications, the daily press and travel magazines.

An excellent storyteller, he constructs a realistic mosaic of characters and aspects of the city against a background in which a portrait of a lost community predominates. His language is expressive, notable for its highly refined style and use of vivid Catalan as it is spoken today.

He is a member of the Associació d’Escriptors de Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers). 

 

Web page: Mar Veciana for AELC. 
Translation: Julie Wark.

Biografia

Ignasi Mora i Tarrazona va néixer a Gandia, la Safor, el 1952. Llicenciat en Filosofia Pura, la seva activitat professional ha estat variada, però sempre d’alguna manera lligada al món del periodisme, la literatura o la llengua catalana.

Periodista des del 1970, no és fins a la dècada dels anys 90 que comença a dedicar-se a la literatura de ficció. Ha cultivat bàsicament prosa, en especial la novel·la, amb Finale (1992) o Maig (2006), i la narració breu, amb reculls com Les veus de la ciutat (1997), però també ha tastat el teatre amb Tot el temps del món (1998).

Com a periodista, destaca la seva tasca de redactor i director, especialment de publicacions comarcals i tan diverses com la satírica El Dàtil o la cartellera Bagalina. Actualment treballa d’editor en cap a la revista turística Viajer@s por la Comunitat Valenciana. També ha col·laborat de forma periòdica en els diaris Avui, El Observador, El País, Levante i Las Provincias, i en diverses revistes de viatges com Catalònia o Descobrir Catalunya, i culturals i literàries, com Caràcters i l’Espill.

Però el seu currículum professional no acaba aquí: Ignasi Mora ha codirigit una col·lecció d’històries gràfiques valencianes (Gandia, Alcoi, Alacant, Castelló de la Plana, etc.) entre d’altres projectes editorials. També ha estat professor de català, assessor cultural, locutor i, fins i tot, guionista gastronòmic al Canal 9. En aquesta línia ha publicat alguns llibres sobre gastronomia. Entre març del 2001 i juliol del 2003 ha coordinat Gandia Televisió.

Ignasi Mora va deixar la seva ciutat natal per establir-se definitivament al poble de Benissivà, a la vall de Gallinera. Tot i així, ha seguit vinculat estretament amb Gandia, tant pel que fa a les activitats culturals -actualment és membre del Consell Tècnic de Cultura Municipal-, com pels escenaris literaris. En aquest sentit, cal apuntar que Les veus de la ciutat i Les veus de la família estan ambientades en aquesta ciutat.

Premis

  • Premi Crítica del País Valencià (1987): Les quatre estacions.

  • Premi Mallorca de Narrativa (2007): Ulisses II.

Ignasi Mora als Premis Mallorca
Ignasi Mora als Premis Mallorca

Dènia i La Marina alta.

Vincles

Comentaris d'obra

Vull remarcar-ho: no hi tanta distància entre Les veus de la ciutat i el nou llibre, Un corrent interminable, que acaba d’aparèixer després d’haver quedat finalista del premi Josep Pla de narrativa que convoca Destino. Perquè ara, Mora no ha fet altra cosa que triar una nova carcassa formal per plantejar el mateix problema de fons: els límits més que esmunyedissos entre realitat i ficció. La diferència és que en aquest corrent interminable —al lector li serà fàcil d’endevinar de què— l’estructura formal s’adiu molt millor amb el que sembla que és, des de la nota preliminar, l’objectiu darrer: mostrar que la realitat ha de ser necessàriament transformada, inventada per l’observador, sobretot quan aquest la mira amb els ulls de l’artista. O el que és el mateix: el nen de la nota preliminar —capaç de veure en els núvols que passen des d’uns guerrers que galopen darrere del enemics fins al senyor Lledó que fa cara de pocs amics perquè encara no ha entrat cap client a la seua botiga— és tota una declaració de principis. D’aquesta forma de l’idealisme, ja dins el llibre, podrem passar fàcilment a veure fins a quin punt el «diari de ficcions» que se’ns proposa acaba manifestant brillantment una concepció de la literatura, i de la vida, sustentada en els pilars a què em referia al principi. Per això, en aquest diari de ficcions el lector trobarà també les múltiples veus que donen compte d’aquesta concepció de la realitat com un prisma de múltiples cares. I, sobretot, trobarà un jo narrador diversificat, plural, únic i alhora múltiple, capaç d’escriure els seus propis records, o d’escriure l’escriptura dels altres quan escriuen o parlen dels seus. Capaç també d’imaginar històries d’amors i desamors, o de cap de les dues coses, o de portar al paper dèries més o menys oníriques, notes de lectura, o històries essencialitzades i revestides d’un alt contingut simbòlic. Capaç, finalment i sobretot, de desdoblar-se en un jo que observa aquest mateix jo quan escriu. I perquè ha de donar aquesta impressió, de desmembrament i composició alhora, les diverses anotacions del diari recullen històries que perduren, que es reprenen en el seu desenvolupament temporal, que fins i tot es repeteixen fragmentàriament i que, tot plegat, mostren la referència a una veu narrativa única que ha decidit de contar-les. La d’Emília, per exemple, la fadrina. O la d’aquell interlocutor desconegut que conversa de tant en tant amb el jo escriptor sobre literatura i, més concretament, sobre el diari de ficcions que ara escriu.

(Vicent Alonso: «Ignasi Mora: realitat i ficció», Caràcters, núm. 2, abril de 2000)

* * *

De debò que massa sovint cerco el llum de casa a la capçalera del llit d’un hotel de Taormina i una finestra que dóna al mar, en un refugi d’alta muntanya”, escriu J. V. Foix. El poeta mostra com el món conegut pot convertir-se en un lloc estrany, en un laberint de passos incerts. A diferència de la petita prosa de ‘No saben ni on són ni on viuen’, als viatgers d’Ignasi Mora (Gandia, 1952) no els preocupa gens trobar el camí cap a casa. Ulisses II, l’últim llibre del prolífic escriptor, periodista i assessor de màrqueting electoral, és un creuer que navega ben lluny de qualsevol rumb cap a Ítaca.

El vaixell alberga els fugitius que es poden permetre salpar cap a l’absoluta llibertat. S’hi pot menjar i beure, tenir sexe i morir, tot de manera exquisida, a la carta. Només compta el present, aquesta és la lliçó. De lectura amable, fluïda, fa venir ganes de viure. S’hi menja amb deler, les descripcions dels plaers culinaris són minucioses i sentides. I com correspon a un relat que té present el cos, l’erotisme fuig de la llum tamisada i dels eufemismes.

El més valuós del llibre, però, és el combat amb la mort —la bella damaret visita just abans del trenc d’alba, quan la foscor és més profunda. Hi ha només aquest petit impàs que cal salvar cada nit. La vellesa, traïdora, tampoc no té cap poder en aquest oasi de felicitat.

Ulisses II és l’arca plena de parelles escollides que conté el missatge ufanós de la terra promesa…

(Simona Škrabec: «El dia que es va acabar el món», El País, 4 de desembre de 2008)

* * *

«Aquest és un llibre d’autoajuda?», es pregunta l’escriptor saforenc Ignasi Mora a Viure amb la senyora Parkinson, un llibre on hi aboca unes quantes consideracions o pensaments sobre l’aprenentatge personal de conviure amb un malaltia degenerativa i greu com el Parkinson. No, com tampoc s’hi trobaran receptes màgiques, que «no s’hi donen». En tot cas, «aquest és un llibre per a desdramatitzar les malaties i fins i tot batejar-les amb una mica d’humor…»; un llibre que fuig de l’estigma causat per la malaltia i «de la repugnant compassió o misericòrdia que l’estigma comporta». Tampoc no és un llibre de consells, ni busca la complicitat emocional del lector, ni té voluntat de colpir les consciències. Viure amb… aterrida per la mort» (Philip Roth, manlleu de l’autor). La gran lliçó de la vida: «Allò que realment mata és la mateixa vida». Conclusió: «Tornar a tots aquells plaers que ens han anat o ens hem prohibit al llarg dels anys» […] «tornar a beure cafè i conyac» […] «saldar compters personals» […] «agafar una borratxera saludable» […] «I tot això, sense prendre aquestes notes per un manual o catecisme…»

(Antoni Zaragozà: «Amb les dones la vida és…», Levante, 14 d’octubre de 2011)

Coberta del llibre <i>Ulisses II.</i>
Coberta del llibre Ulisses II.

Entrevistes

—La primera frase de la narració, «als set anys em vaig tornar mut», va ser el factor desencadenant del llibre?
—No. La idea mare era el padrí que sentia veus, veus de parents desapareguts, i la relació de l’infant amb ell. Després, en eixamplar-se la idea inicial o en anar ajuntant-hi coses surt allò de la mudesa de l’infant. Primer és com un rebuig de l’escola del moment, franquista, i després el rebuig es consolida. Primer calla i després es torna mut. Crea el silenci, però després s’adona que el silenci l’ha captat, forma part d’ell. I no torna a parlar fins que el padrí li conta que ell connecta amb el seu germà bessó. Llavors té una reacció espontània i recupera la veu. La novel·la es deia, inicialment, Sentia veus. Era el títol d’una narració esbossada que tenia feia anys.

—Heu fet un bon canvi, si m’accepteu la meva opinió. És tan bo que sembla plagiat. Com i quan feu el canvi de títol?
—Va ser una idea compartida per l’editor, Àlex Susanna. Ell m’ho va suggerir. Em va fer comprendre que era millor. Susanna també formava part del jurat del premi.

—Doncs cal felicitar Susanna en aquesta ocasió. Sento no haver llegit la vostra obra anterior. L’estil dels llibres que havíeu publicat ja era tan depurat, tan concís, tan de pedra picada com aquest?
—Sempre és molt obsessiu, l’estil, en les meues narracions. Depurat, concís i intens. Possiblement això fa que tendesca molt més a la narració que no pas a la novel·la. Aquesta intensitat que procure posar en els meus escrits també requereix una intensitat intel·lectual i emocional de part meua. De totes formes, aquest darrer llibre connecta molt més amb l’estil de Jo, Gandia que no pas amb Finale, que era una mena d’exabrupte, una altra història.

—Sou un escriptor lent, cal deduir.
—Sí, la redacció és lenta i a més continue patint de la por del paper en blanc. Em costa molt d’escriure. […]

—Us agrada de començar amb una frase contundent i de gran capacitat expressiva?
—Sí. I no ho faig d’una manera inconscient. Fa molts anys vaig sentir Gabriel Garcia Márquez en una entrevista com remarcava la importància de la primera frase en qualsevol text. A partir d’aleshores vaig reflexionar sobre el que havia dit, i vaig veure que, en efecte, tenia tota la raó del món. Busque que, en qualsevol escrit, la primera frase pose el lector dins el punt. En aquest darrer cas, he passat molt de temps reescrivint-la, fins a deixar-la reduïda al màxim. […]

—Les veus de la família són també les veus de la història perduda?
—Sí, m’hi ha impulsat aquella sensació de pèrdua d’una comunitat, d’una forma de vida, en una ciutat petita com Gandia. M’he obsedit amb la recuperació i el retrobament d’aquesta comunitat que sembla extinguida o dissolta. Per això, en aquesta novel·la, com en Jo, Gandia, connecte amb els morts. La nostàlgia per la comunitat perduda és una idea base fonamental en mi.

—Però la narració es pot llegir, crec, sense que el lector estigui assabentat dels problemes de Gandia i d’un país en concret.
—I tant. Pense que això és fonamental. Dins de les propostes literàries de qualsevol autor, això ha de ser-hi ben present. El que es fa és vàlid en potència per a qualsevol lector. I en això faria molt de cas a Pla, que partia del localisme i de la realitat més immediata per anar més enllà. Per això jo no defuig mai d’anomenar directament Gandia, els seus carrers, però mai fer localisme en això.

(Lluís Bonada: «Entrevista», El Temps, núm. 441, 30 de novembre de 1992)

* * *

—Contra la malaltia, ironia i humor?
—Sí, ja havia introduït l’humor a ‘Maig’, perquè estava cansat de veure, literàriament, el segle XX com una època terrible i negativa. Volia canviar de registre, per saturació. M’imagine que ho fa l’edat això. Però diria que eixa actitud positiva, de superar la malaltia, em manté el cap més despert, més imaginatiu i divertit, fins i tot.

—La ironia també és un recurs literari.
—Sí, també em servesc de la ironia, la broma, l’humor. Perquè és una altra versió de la realitat i de la ficció.

—En l’obra deixeu ben clar que no és un llibre d’autoajuda.
—No, no. Passa això que deia, que totes les coses que visc acaben convertint-se en literatura.

—I quin procés literari vau seguir?
—Vaig començar amb uns primers textos i vaig anar component algunes notes amb la idea de constituir un llibre breu. Al final de les notes, hi he afegit tres textos més llargs, ‘El testament’, en què faig broma dels notaris, amb unes propostes de biografia admeses per l’autor…, ‘Després de morir’ i ‘Resurrecció’.

—El llibre és una barreja de ficció i realitat, amb dietarisme i alguna cosa més… Com el definiríeu?
—Sé que és heterodox, però assumesc eixa heterodòxia. Ja sé que diran que no és exactament un dietari; però jo entenc que els gèneres literaris són antiquats, i m’agrada de posar ficció en la realitat quotidiana. El pròxim projecte va en aquesta direcció.

—Què serà…?
—M’he proposat de fer un llibre sobre Benidorm.

—Benidorm?
—Ens agrade o no, és una realitat de turisme de masses. Vull fer un llibre literari. M’interessa el fenomen. I de llibre literari sobre Benidorm, no n’hi ha cap. A sobre, és una ciutat que tinc a prop. I el projecte també em fa gràcia perquè hi ha un rebuig de la gent progressista

—No heu perdut capacitat de provocació…
—No, la provocació, no l’he perduda, efectivament.

(Montserrat Serra: «Ignasi Mora. Provocació, humor i Parkinson», VilaWeb, 8 d’abril de 2011)

Ignasi Mora
Ignasi Mora

Antologia

Als set anys em vaig tornar mut. I mut vaig ser fins que el meu padrí em va, com si diguérem, ressuscitar a la paraula. Sense aquesta mena de malaltia, doncs, hauria estat difícil o pràcticament impossible que arribara mai a conèixer de debò, primer, la iaia, i més tard, el meu padrí, i, per tant, tampoc el meu germà bessó, Gabriel, ni la tia Leocàdia. És a dir, la nostra vertadera família, com el meu padrí ha denominat sempre les tres persones que absorbien merescudament tota la nostra atenció i afecte, i a causa de la qual m’empeny sempre aquest afany de conservar la seua memòria, de contar-la, d’alguna manera com si es tractara d’un deute contragut amb el meu padrí. Sense la pèrdua de la veu, m’hauria fet botiguer, com mon pare, o m’hauria fet funcionari o potser oficinista d’un d’aquests bancs que han acabat per ocupar els millors locals del centre de Gandia. Hauria format part del fofo però alhora compacte magma humà de què consta una ciutat comercial i mitjana, al cor de la qual el meu padrí i jo fèiem la nostra navegació solitària, com un vaixell perdut entre la boira més densa, més oblidadissa. Però, a pesar de la meua dolorosa situació actual. que no farà més que empitjorar a mesura que transcórrega el temps, no he tingut ni tindré mai dubtes en la direcció particular de les meues passes, per molts perills que comporte aquesta vida que defuig les dosis de mediocritat i d’estultícia que componen una vida corrent.

(Les veus de la família. Barcelona: Columna, 1992)

* * *

No la podies deixar morir. Tu, allà dalt del món o allà on fóra, havies de mirar cap al minúscul poble de la Vall de Benitalp -poc més de tres-cents habitants- i arrencar Mela de la mort. Jo només havia d’atraure la teua atenció: ‘Ei, fixa’t ací!, no has de permetre que la meua germana se m’enfuja, has de fer que torne. Pensa que és l’única germana que tinc, i té nou anys, només nou anyets. ¿Què faries tu sense la teua única germana?’ Tancat a les golfes on Mela i jo havíem passat tantes hores, volia fer-me l’home -tenia dotze!-, em resistia a plorar per la seua mort, encara que la veu m’eixi afectada en obrir-se pas pel nuc de la gola. ‘Pensa que no en tinc una altra, ni tampoc cap altre germà. Ningú amb qui jugar, ningú per a contar les meues coses.’ Aquelles paraules eren pedres que llençava a la membrana compacta del cel, un crit d’auxili per a fer-me present davant teu i que no em trepitjares com una bestiola.

Em va trasbalsar tant la mort sobtada de la Mela que, des d’aquell dia, no he parat de parlar-te, sigues qui sigues i estigues on estigues. I avui, després de mussitar-te les meues coses durant tants anys, torne a llançar-te les paraules amb la contundència de les pedres. Avui, la desesperació i la súplica prenen la forma d’una pregària infantil, un torrent de paraules que busquen atraure i fer compassiva la teua atenció. Per això ara et contaré les coses que he sabut de Mela des del dia que et vaig demanar que la salvares de la mort. Com una pregària infantil.

(Mela. Barcelona: Edicions 62, 1997)

* * *

Al menjador no hi havia ningú. Quan m’ha dut un plat calent que ha sobrat del migdia, la dona de Paco se n’ha anat al llit. Només m’acompanyaven la pluja que s’abatia fora contra tot i la penombra que el cresol a penes combatia. Mentre em menjava a poc a poc el plat de sopa de peix, tenia la impressió que em trobava en un lloc remot, en el país més llunyà possible. Però em sentia bé, satisfet, com si al menjador mateix haguera fet realitat el gran desig dels últims tretze anys. Sense voler, perquè jo sé que és inútil reflexionar sobre eixes coses, m’he demanat per aquella decisió d’última hora. M’he mantingut tretze anys pensant només en el dia de la meua tornada. Totes les coses, allà a l’Argentina, eren provisionals, allí em trobava de pas, només per a guanyar diners. De sobte, a tres quilòmetres de casa, prenc la decisió de retardar unes hores l’arribada. Inexplicable! Per las altres, però també per a mi. ¿Es tracta de la mateixa rampellada que em va fer embarcar-me cap a l’Argentina? No, no volia preguntes com aquelles. M’hagués estimat més continuar amb la sopa sense pensar en res, mentre la pluja queia i queia, a enormes glopades.

A l’alba, un veí del port cridava desesperat. Els de l’hostal li han contestat alguna cosa des de les habitacions de dalt. Sembla que el port i els marenys s’han inundat i arreu és com un llac. Quan Paco i la dona han entrat al menjador, han descobert a terra el meu cadàver, ja com una barra de gel.

(Les veus de la ciutat. Barcelona: Edicions 62, 1997)

* * *

26 de desembre de 1998, dissabte

Així que em vaig despertar aquell dia de Nadal, Emília ja es feia el pirri davant l’espill i d’esquena a mi, mentre el vestit de boda s’allargava immaculat al seu llit. Jo no havia vulgut dormir aquella nit al seu costat, encara que ella m’ho havia demanat: ‘Vine ací, fillet meu, i estarem més calentets’, m’havia dit amb tanta estima com si fóra la meua mare, al cap i a la fi m’havia vist néixer el mateix any que havia entrar a casa a treballar com a fadrina. Però jo m’havia mostrat aspre perquè Emília es casava l’endemà i no podria tornar a dormir mai més amb ella.

(Un corrent interminable. Barcelona: Destino, 2000)

Coberta del llibre <i>Les veus de la família</i>.
Coberta del llibre Les veus de la família.
Coberta del llibre <i>Les veus de la ciutat</i>.
Coberta del llibre Les veus de la ciutat.
Coberta del llibre <i>Un corrent interminable</i>.
Coberta del llibre Un corrent interminable.