Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a

Ramon Monton Lara

Ramon Monton i Lara (Sabadell, 1959). Traductor, narrador, novel·lista, poeta i assagista.

Llicenciat en filologia anglogermànica per la Universitat de Barcelona (1987), cursa estudis d’història contemporània, pensament crític, màrqueting editorial, cultures asiàtiques, ficció televisiva i gestió del patrimoni. Realitza postgraus de tècniques editorials, desenvolupament sostenible, producció i comunicació cultural i desenvolupament cultural comunitari.

Com a narrador, és autor de les obres de narrativa breu Inversemblances i fantasies (1993, Premi Vila de Perpinyà), Els contes del llop (1996, premi Lola Anglada del 1995), Històries d’amor i dissolució (1999, Premi Literari de Prosa de Ficció Sant Just Desvern del 1998), El silenci de les sirenes (2001, Premi de Narrativa de l’Ajuntament de Calldetenes del 2000), La revolta dels moribunds (2002), La pàtria dels coribants (2004), L’encanteri (2006, Premi Armand Quintana de narrativa del 2005), L’escriptor més gran del món (2014), L’irresistible encant dels encantats (2014) i La maledicció (2020). Dins de l’obra Grans èxits. Contes per a diletants (1993-2018) (2018), aplega una tria personal de contes de vint-i-cinc anys de creació literària. També és autor dels reculls de poesia Die Blumen sind blau (2002) i Borrowed Tunes (2020), de la novel·la El nyèbit (2003, premi de la Fundació Enciclopèdia Catalana del 1999 i premi Crítica Serra d’Or del 2004) i dels assaigs polítics El cansament del resistencialisme (2007) i La revolució pendent (2011).

Ramon Monton es dedica a la traducció des de l’any 1988 i ha traduït, de l’alemany al català, obres d’autors com Elias Canetti, Robert Musil, Michael Ende, H.J.Ch. von Grimmelshausen, Bertolt Brecht, Robert Walser, E.T.A. Hoffmann, Emine Sevgi Özdamar, Joseph von Eichendorff, Ingo Schulze, Franz Werfel, Stefan Zweig, Cornelia Funke, Hans Fallada, Gustav Meyrink i Herta Müller. També ha traslladat al català, de l’anglès, obres de Sebastian Junger, Gore Vidal, Ford Madox Ford, Rebecca Miller i Marlon James. Així mateix, és responsable de la traducció d’El museu de la innocència, de l’escriptor turc Orhan Pamuk. L’any 2015 obté el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció en Llengua Catalana per la traducció d’Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Ramon Monton.
Fotografies: arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano Ramon Monton

Ramon Monton i Lara (Sabadell, 1959). Traductor, narrador, novelista, poeta y ensayista.

Licenciado en filología anglo germánica por la Universidad de Barcelona (1987), cursa estudios de historia contemporánea, pensamiento crítico, marketing editorial, culturas asiáticas, ficción televisiva y gestión del patrimonio. Realiza posgrados de técnicas editoriales, desarrollo sostenible, producción y comunicación cultural y desarrollo cultural comunitario.

Como narrador, es autor de las obras de narrativa breve Inversemblances i fantasies (1993, premio Vila de Perpinyà), Els contes del llop (1996, premio Lola Anglada de 1995), Històries d’amor i dissolució (1999, premio literario de prosa de ficción Sant Just Desvern de 1998), El silenci de les sirenes (2001, premio de Narrativa del Ayuntamiento de Calldetenes de 2000), La revolta dels moribunds (2002), La pàtria dels coribants (2004), L’encanteri (2006, premio Armand Quintana de narrativa de 2005), L’escriptor més gran del món (2014), L’irresistible encant dels encantats (2014) y La maledicció (2020). En la obra Grans èxits. Contes per a diletants (1993-2018) (2018), reúne una elección personal de cuentos de veinticinco años de creación literaria. También es autor de las compilaciones de poesía Die Blumen sind blau (2002) y Borrowed Tunes (2020), de la novela El nyèbit (2003, premio de la Fundació Enciclopèdia Catalana del 1999 y premio Crítica Serra d’Or del 2004) y de los ensayos políticos El cansament del resistencialisme (2007) y La revolució pendent (2011).

Ramon Monton se dedica a la traducción desde el año 1988 y ha traducido, del alemán al catalán, obras de autores como Elias Canetti, Robert Musil, Michael Ende, H.j.ch. von Grimmelshausen, Bertolt Brecht, Robert Walser, E.T.A. Hoffmann, Emine Sevgi Özdamar, Joseph von Eichendorff, Ingo Schulze, Franz Werfel, Stefan Zweig, Cornelia Funke, Hans Fallada, Gustav Meyrink y Herta Müller. También ha trasladado, del inglés al catalán, obras de Sebastian Junger, Gore Vidal, Ford Madox Ford, Rebecca Miller y Marlon James. Asimismo, es responsable de la traducción de El museu de la innocència, del escritor turco Orhan Pamuk. En el año 2015 obtiene el premio Ciudad de Barcelona de Traducción en Lengua Catalana por la traducción de Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Ramon Monton.
Fotografías: archivo personal del autor.

English

Ramon Monton english

Ramon Monton i Lara (Sabadell, 1959), a translator, storyteller, novelist, poet, and essayist, has a degree in Anglo-German Philology from the University of Barcelona (1987) and has also studied Contemporary History, Critical Thought, publisher marketing, Asian cultures, television fiction, and heritage management. He teaches postgraduate courses in publishing techniques, sustainable development, cultural production and communication, and community cultural development.

His fictional works include the short story collections Inversemblances i fantasies (1993, winner of the Vila de Perpinyà Prize), Els contes del llop (1996, winner of the 1995 Lola Anglada Prize), Històries d’amor i dissolució (1999, winner of the 1998 Sant Just Literary Award for Fictional Prose), El silenci de les sirenes (2001, winner of the 2000 Calldetenes Council Award for Fiction), La revolta dels moribunds (2002), La pàtria dels coribants (2004), L’encanteri (2006, winner of the 2005 Armand Quintana Award for Fiction), L’escriptor més gran del món (2014), L’irresistible encant dels encantats (2014), and La maledicció (2020). With the work Grans èxits. Contes per a diletants (1993-2018) (2018) he brings together a personal selection of stories from twenty-five years of literary creation. He has also published the poetry collections Die Blumen sind blau (2002) and Borrowed Tunes (2020), the novel El nyèbit (2003, winner of the 1999 Enciclopèdia Catalana Foundation Prize and the 2004 Serra d’Or Critics Award) and also the political essays El cansament del resistencialisme (2007) and La revolució pendent (2011).

Ramon Monton has been working as a translator since 1988 and has translated from German to Catalan works by such authors as Elias Canetti, Robert Musil, Michael Ende, H.J.Ch. von Grimmelshausen, Bertolt Brecht, Robert Walser, E.T.A. Hoffmann, Emine Sevgi Özdamar, Joseph von Eichendorff, Ingo Schulze, Franz Werfel, Stefan Zweig, Cornelia Funke, Hans Fallada, Gustav Meyrink and Herta Müller. He has also translated, from English to Catalan, books by Sebastian Junger, Gore Vidal, Ford Madox Ford, Rebecca Miller and Marlon James. In particular, he translated The Museum of Innocence by the Turkish writer Orhan Pamuk, which appeared in Catalan as El museu de la innocència. In 2015, he received the City of Barcelona prize for his translation of Die vierzig Tage des Musa Dagh by Franz Werfel, which appeared in Catalan as Els quaranta dies del Musa Dagh.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Ramon Monton.
Photographs: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Ramon Monton i Lara neix a Sabadell l’any 1959.

El 1987 es llicencia en filologia anglogermànica per la Universitat de Barcelona i, posteriorment, cursa estudis d’història contemporània, pensament crític, màrqueting editorial, cultures asiàtiques, ficció televisiva i gestió del patrimoni. També realitza postgraus de tècniques editorials, desenvolupament sostenible, producció i comunicació cultural i desenvolupament cultural comunitari.

Entre els anys 1989 i 1990 Ramon Monton és coordinador de serveis lingüístics en l’àmbit de l’esport de la Direcció General de Política Lingüística. Treballa com a periodista musical i crític literari, i col·labora en publicacions com Diari de Barcelona, Serra d’Or, Set Dies, El Temps i Lletres. Escriu de manera habitual a la revista Llengua Nacional. L’any 2008 participa en el volum Carrers de frontera. Passatges de la cultura catalana a la cultura alemanya, de l’Institut Ramon Llull. En l’àmbit de les arts visuals, l’any 2005 elabora el concepte de la videoinstal·lació Badalls, de Mercè Boix.

La trajectòria com a escriptor de Ramon Monton s’enceta amb els llibres de contes Inversemblances i fantasies (1993, Premi Vila de Perpinyà), Els contes del llop (1996, obra guanyadora del Premi Lola Anglada del 1995), Històries d’amor i dissolució (1999 i guanyadora del Premi Literari de Prosa de Ficció Sant Just Desvern del 1998) i El silenci de les sirenes (2001, i amb la qual obté el Premi de Narrativa de l’Ajuntament de Calldetenes del 2000). També publica les obres de narrativa breu La revolta dels moribunds (2002), La pàtria dels coribants (2004), L’encanteri (2006, Premi Armand Quintana de narrativa del 2005), L’escriptor més gran del món (2014), L’irresistible encant dels encantats (2014), La maledicció (2020) i Grans èxits. Contes per a diletants (1993-2018) (2018), en què l’autor aplega una tria personal de contes escrits durant vint-i-cinc anys de creació literària. L’any 1999 guanya el premi Fundació Enciclopèdia Catalana per la novel·la El nyèbit (2003), obra que també obté el premi Crítica Serra d’Or de novel·la del 2004. És autor dels reculls de poesia Die Blumen sind blau (2002) i Borrowed Tunes (2020), de la novel·la i dels assaigs polítics El cansament del resistencialisme (2007) i La revolució pendent (2011).

Des de l’any 1988 es dedica a la traducció. Des d’aleshores ha traduït, de l’alemany al català, obres d’autors com Elias Canetti, Robert Musil, Michael Ende, H.J.Ch. von Grimmelshausen, Bertolt Brecht, Robert Walser, Gore Vidal, Ford Madox Ford, E.T.A. Hoffmann, Emine Sevgi Özdamar, Joseph von Eichendorff, Ingo Schulze, Franz Werfel, Stefan Zweig, Cornelia Funke, Rebecca Miller, Hans Fallada, Gustav Meyrink i Herta Müller. També ha traslladat al català, de l’anglès, obres de Sebastian Junger, Gore Vidal, Rebecca Miller i Marlon James. Així mateix, és responsable de la traducció d’El museu de la innocència, de l’escriptor turc Orhan Pamuk. L’any 2015, Ramon Monton obté el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció en Llengua Catalana per la traducció d’Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Ramon Monton, a Girona, l'any 2019.
Ramon Monton, a Girona, l'any 2019.
L'autor, a Cardedeu, l'any 2012.
L'autor, a Cardedeu, l'any 2012.
Ramon Monton, durant l'entrega del premi Ciutat de Barcelona de Traducció, l'any 2015.
Ramon Monton, durant l'entrega del premi Ciutat de Barcelona de Traducció, l'any 2015.

Premis

  • Premi Vila de Perpinyà (1993): Inversemblances i fantasies.
  • Premi Lola Anglada (1995): Els contes del llop.
  • Premi Literari de Prosa de Ficció Sant Just Desvern (1998): Històries d’amor i dissolució.
  • Premi Fundació Enciclopèdia Catalana (1999): El nyèbit.
  • Premi de Narrativa de l’Ajuntament de Calldetenes (2000): El silenci de les sirenes.
  • Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (2004): El nyèbit.
  • Premi Armand Quintana de narrativa dels XXVI Premis Literaris de Calldetenes (2005): L’encanteri.
  • Premi Ciutat de Barcelona de Traducció en Llengua Catalana (2015): per la traducció d’Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel.
  • Premi PEN Català Montserrat Franquesa de traducció (2026): per la traducció de Josep i els seus germans, de Thomas Mann.

Die Blumen sind blau. Grobianismes.

Vincles

Comentaris d'obra

Puc assegurar, però, que dintre de les gairebé cinc-centes pàgines d’El nyèbit hi he trobat un dels textos més engrescadors i creatius que he llegit en els darrers temps. Ramon Monton ens explica la història d’un personatge –aquest nyèbit (bergant, pollós, trinxeraire, pocapena…)– nascut a Bohèmia durant els primers temps de la Guerra dels Trenta Anys i ens el fa passejar per tots els indrets d’aquella Europa ofegada per la misèria, la por, la pesta i totes les malvestats que arrossega una guerra que semblava inacabable.
 

(Joan Josep Isern. «Sobre El nyèbit, de Ramon Monton (1)», Totxanes, totxos i maons. El Bloc de Joan Josep Isern, 7 d’abril del 2015. En línia)
 

* * *
 

El jurat ha valorat la gran feina de traslladar al català l’obra Els quaranta dies del Musa Dagh (Edicions de 1984), de Franz Werfel, «en un català viu i fluid que s’adequa al to i al registre d’aquest gran clàssic modern sobre el genocidi armeni.»

Monton destaca la feina que va suposar la traducció d’aquest llibre, de més de dues mil pàgines. «Vaig dedicar-hi molt de temps, però vaig fer-ho amb molt de gust, perquè és un llibre molt especial, d’una gran qualitat literària, i sobretot pel tema, el genocidi armeni», ha comentat el traductor. Precisament, Edicions de 1984 va publicar el llibre l’any passat coincidint amb el centenari del genocidi. Monton assenyala que en fer qualsevol traducció el que s’intenta que «soni igual de bé i de fluid, que es llegeixi bé». Per això, considera un elogi el que diu el jurat sobre la seva traducció del llibre.

(s.n.: «Ramon Monton guanya el Premi Ciutat de Barcelona de Traducció», El 9 Nou, 2 de febrer del 2016. En línia)
 

* * *
 

En temps de la revolta dels Segadors (1640-1652), les tensions existents entre els monjos catalans i castellans que residien a Montserrat s’aguditzaren de valent. L’enfrontament va desencadenar l’expulsió dels montserratins castellans de l’abadia. Aquest episodi tan desconegut de la nostra història va ser un dels detonants que va empènyer Ramon Monton Lara (Sabadell, 1959) a gestar El nyèbit (Editorial Proa, Barcelona 2003), el seu darrer llibre. El nyèbit és l’autobiografia d’un enigmàtic rodamon del segle XVII «bohemi de naixement, de formació turca, nació catalana d’adopció i últim ofici conegut comediant d’una companyia anglesa», que fuig de la misèria cercant un paradís més enllà d’unes muntanyes mitificades (Suïssa).

(Eric Barrat. «El nyèbit«, Cròniques d’una nació, 12 d’agost del 2007. En línia)

Entrevistes

Acaba de rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or per la seva novel·la El Nyèbit (Proa). El sabadellenc Ramon Montón Lara, quaranta-quatre, filòleg anglogermànic amb estudis d’Història, viu ara a Cardedeu, però abans ha viscut a Alemanya, Barcelona i Sitges.

—Per què tants canvis de domicili?
—Busco la tranquil·litat per escriure. Quan un lloc s’omple de barcelonins, jo me’n vaig.

—I Sabadell?
—Sabadell no és tranquil, però és la meva ciutat i hi vinc sempre que puc, com avui.

—Què li ha semblat?
—Cada cop que vinc a Sabadell m’espanto. Pel carrer Tres Creus ja no goso ni passar-hi. La seva transformació em recorda una ciutat bombardejada, com Kabul, Bagdad o Sarajevo.

—És normal, tot canvia.
—Doncs la meva dèria és buscar llocs de la meva infantesa que no hagin canviat, però cada cop és més difícil.

—Alguna cosa deu quedar.
—Poques. Només la Creu Alta i el recorregut que feia de petit entre les meves dues iaies del carrer Concepció al carrer del Taulí.

—Tanta nostàlgia el fa sentir vell?
—Una mica gran, sí.

—Per què es recrea tant en el passat?
—Perquè estic escrivint una novel·la que és un repàs de la meva existència fins als vint-i-tres anys. I venir a Sabadell m’ajuda a recordar i escriure. Passo per un carrer i, de sobte, recordo una cosa.

(Cara a cara de Víctor Colomer, 4 d’abril del 2004. En línia)
 

* * *

—Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?
—Sí, Un viatge amb la senyora Forrellad, d’Elfie Donelly. Me l’havia de publicar Aliorna, però l’editorial va plegar.

[…]

—En general, qui tria el traductor d’una obra?
—En general, l’editorial, tot i que jo també he proposat força obres, com en el cas de la que m’ha permès guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de traducció en llengua catalana, Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel.

—Un traductor hauria de ser escriptor? Comportaria això algun avantatge o pel contrari pot ser un inconvenient?
—Per a mi és un avantatge. Com a escriptor, puc aportar molt a una traducció, estic segur que s’hi nota el meu estil, la meva mà, tot i mantenir la necessària fidelitat a l’original. I els llibres que tradueixo m’aporten idees per als llibres que després puc escriure.

—Hi ha alguna traducció que t’hagi proporcionat una satisfacció més intensa pel motiu «x» que sigui?
—Evidentment, la que abans he esmentat, la del premi d’aquest any. I també autors com Musil, Fallada o els romàntics, com E.T.A. Hoffmann. La dificultat i la qualitat literària són un incentiu important per a mi. Gaudeixo més amb els llibres que no tenen com a objectiu simplement entretenir.

(Sílvia Romero i Olea. «»Ramon Monton Lara» a La veu del traductor«, Lo Càntich. Revista digital de literatura, art i cultura, núm. 30, gener – març del 2016. En línia)

* * *

—¿De qué cultura se considera heredero?
—Me identifico con las culturas del centro de Europa, en mi infancia por casualidad entré en contacto con la cultura alemana a través de los cuentos de Kasperle de Josephine Siebe, las aventuras de un títere vivo procedente de la isla de Kasperlandia, y por supuesto los cuentos de hadas de los hermanos Grimm, y durante mi juventud curiosamente cuando me encontraba con alemanes me tomaban por uno de ellos. Después de cursar el bachillerato quise estudiar periodismo, después me dediqué a las bellas artes, ya que me gustaba dibujar historietas, pero por circunstancias terminé estudiando filología. Al principio quería especializarme en inglés, pero pronto me sentí más atraído por el alemán, esto me abrió las puertas del centro de Europa, y con el tiempo viajé no solo por Alemania, sino también por Suiza, Austria y más adelante Hungría, Checoslovaquia, Transilvania, Polonia y Lituania, lo que me dio ocasión de aprender algunas nociones de otras lenguas. En general me encantan las lenguas, por muy lejanas y exóticas que sean, y tengo una inmensa curiosidad por conocer otras culturas. Tal vez el origen de mi vocación sea el hecho de que mi padre durante mi infancia viajaba por Europa por asuntos de negocios y aprendía idiomas extranjeros y nos traía a casa nuevas palabras y visiones de otras culturas.

—¿Cuál ha sido su primera experiencia?
—Mi primera experiencia como traductor fue en 1988, con un libro infantil que  creo que nunca fue publicado, porque la editorial que me contrató desapareció. De todas formas, esto me permitió tener contactos con otras editoriales y traducir a autores de lengua alemana tan importantes como Canetti, Musil, Hoffmann, Werfel, Walser y Keller, además de algunos de lengua inglesa. Y a lo largo de los años he traducido tanto clásicos alemanes como libros de arte, diccionarios o libros infantiles, lo cual también me encanta.

(s.n.: «Ramon Monton «para mi Armenia es un lugar muy especial»», Armenia Hoy, 9 de setembre del 2021. En línia)

Antologia

Havent-te fet tan gran, he descobert, finalment, que ets humana. Quan eres una deessa, hauria mort per tu, i durant dècades senceres vaig esperar-te davant del pedestal que, ofesa, vas abandonar. «Qui me la fa, la paga», em vas dir, amb una mirada terrible d’esfinx. Ara la bellesa dels vint anys s’ha corsecat (quan ens vam estimar eres preciosa, tant, que em feies por), però ens queden dues o tres coses: el teu somrís, la meva pau, dos miralls que reflecteixen, perduts entre la boira, els nostres somnis més secrets i acolorits, el fil daurat que compartim i que ens uneix en una inexplicable intimitat, com si continuéssim respirant el mateix aire, l’anell de plata que t’anuncia puntualment les malalties, les teves filles, la meva inclinació mòrbida per les aranyes, els abismes, les cambres fosques i les noies com tu, el teu terror atàvic per tot el que té massa potes, les nostres frases ambivalents, que ens conviden i ens inciten, encara, amb tot l’encanteri subtil d’un lleu polsim de fades.

(De L’encanteri. El Vendrell: March Editor, 2006, p. 9)

Vaig arribar al món sota el signe de Saturn, el planeta de les desviacions, les dilacions i els destins poc ordinaris. La meva gestació va ser lenta i plena d’incidents, dels quals informen sobradament tots els annals de l’època, i com més s’afanyava la història a avançar i a acomplir els seus secrets designis, més s’anava demorant el moment en què jo em dignaria a abandonar el claustre matern i treure el nas a les penalitats del segle. És per tan amarga experiència, i per altres motius que la narració revelarà si tinc prou temps abans no arribi el dia en què hauré de retre comptes davant del Creador, que ma mare va témer sempre més que la pesta tornar-se a quedar prenyada, i utilitzà esponges, cera d’abelles, còdols de riu, trèvols amb vi blanc, decoccions de julivert, artemisa, ruda, savina, apiol i fins i tot les ungles per evitar-ho. A més, la càrrega feixuga que traginà dos anys, quatre mesos i tres dies ni tan sols esdevindria la massa imponent d’un gegant com Gargantua, ni tampoc un Hèracles, que nasqué al dotzè mes i netejà el món de monstres i tirans, o una digna criatura d’elefant, hipopòtam o balena, que també tenen una llarga gestació, sinó un ésser tan poruc que, després de negar-se a sortir a la llum del dia en un termini raonable, encara va tenir la barra de resultar esquifit i desvalgut com si fos un setmesó.

«Tant de bo hagués tingut porcells», va dir la meva mare en veure’m, «així almenys en faria botifarres».

Però el més admirable va ser que, en el moment del part, en comptes de plorar com fa tot fill de dona, em vaig posar a riure com qui s’ha vist el cul, fins al punt que vaig cuidar ofegar-me, i la llevadora no es va poder estar de confessar, esgarrifada, que no havia vist mai un cas com aquell, i que per força havia de ser un mal averany i l’anunci de tota mena de desgràcies mai vistes ni sentides des de les plagues d’Egipte.

(Fragment d’El nyèbit. Barcelona: Proa, 2003, p. 17-18)

EL SILENCI DE LES SIRENES
 

Va ser terrible: les sirenes eren allà, callades.

I els operaris li van dir: «Quant dius que li ha costat, aquest planeta? Pel preu que li sortiria reparar-lo val més que se’n compri un de nou.»

(Del llibre El silenci de les sirenes. Tarragona: El Mèdol, 2001, p. 9)

* * *
 

DIES IRAE
 

—El temps passa irasciblement!— va xisclar ella, amb els ulls esbatanats, estràbics i mossegant-se una de les vambes. Eren temps difícils.

Després d’intenses negociacions, els grups parlamentaris de l’oposició van arribar a un principi d’acord per presentar una moció que reclamés l’establiment d’una comissió que estudiaria la possibilitat d’iniciar un període de reflexió que permetés formular alguna proposta concreta.

(Del llibre El silenci de les sirenes. Tarragona: El Mèdol, 2001, p.31)

ULISSES

Vas sortir de casa corrent, com sempre, com tothom, com tot al teu voltant, i el primer que vas notar és que alguna cosa havia canviat, a l’exterior: l’horrorosa bafarada que deixaven rere seu els autobusos havia quedat relativitzada per un lleuger llebeig d’una frescor que gairebé ja havies oblidat. Feia fred! Els ocells queien dels nius i era com si algunes flors haguessin de florir aleshores, sota aquella broma fugissera, flonja i freda com una pluja de plomes de pingüí. Els teus pensaments esdevingueren esmolats com navalles; una esgarrifança et recorregué la regió dels ronyons, encarcarada després d’hores d’estar assegut, llegint el que d’altres havien escrit. El dia, immaterial, agonitzava: tot s’omplí de cendra i d’esperits que, al cap d’uns moments, un cop de vent s’endugué com si fossin llençols estesos sense agulles. La lluna s’aixecà, plena, blanca, plena de clotets, que alguns ignorants prenen per cràters, com una promesa de disset anys que s’hagués excedit amb els pastissos. El vent li feia voleiar els vels. Vas sentir com se t’encenien els pensaments com incendis; els teus ulls, fanals antics, observaven el passat i el present. El cel era net, tot d’un plegat, i el temps semblava aturar-s’hi: ben aviat, però, esdevindria  negre com la  tinta, i hi volarien les bruixes de mirada agosarada. Ella caminava rere teu, pàl·lida com un melindro, llarga com una ballarina que no ho és. Retén-me encara una mica més, Calipso, amb les teves ones sinuoses, vas pensar enmig de la teva navegació del tot incerta. Tremolaves d’excitació, de desig i de paüra, com un nen davant la irresistible atracció de la cambra fosca d’una casa encantada.

(Del llibre Històries d’amor i dissolució. Barcelona: Columna, 1999, p. 145-146)