Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Imma Monsó

Imma Monsó i Fornell (Lleida, 1959) és escriptora i ha treballat de professora de llengües estrangeres.

La seva trajectòria com a narradora comença el 1996, amb la publicació del llibre de contes Si és no és, premi Ribera d’Ebre, i la novel·la No se sap mai (1996). A partir d’aquests dos llibres passa a ser considerada com una de les escriptores de més vàlua de la seva generació literària. Tot això es confirma l’any 1998 amb la novel·la Com unes vacances, Premi Prudenci Bertrana i Premi Cavall Verd-Blai Bonet de narrativa. El 2001 publica la novel·la Tot un caràcter i més tard es dedica al gènere del conte i la narració curta, que havia estat la seva primera opció, amb Millor que no m’ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre les semblances entre el poble català i el japonès, Hi són però no els veus (2003). Continua la seva producció literària amb les novel·les Un home de paraula (2006), premi Salambó i Maria Àngels Anglada, Una tempesta (2009), La dona veloç (2012), que rep el Premi Ramon Llull, i L’aniversari (2016). És reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura del 2013.

Bona part de la seva obra ha estat traduïda al castellà amb molt bona acollida, i té obra traduïda al francès, l’hongarès, l’italià i el neerlandès. La seva obra és constantment reeditada.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentació i textos X. R. Trigo i Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografies: © Carme Esteve/AELC (2012).

Castellano

Castellano Imma Monsó

Imma Monsó i Fornell nace en Lleida en 1959. Estudia Filología Francesa en la Universidad de Barcelona y, más tarde, se especializa en lingüística aplicada en las universidades de Estrasburgo y Caen. Durante un tiempo ejerce como profesora de instituto, pero después substituye este trabajo por el de la enseñanza de lenguas extranjeras.

Como narradora comienza su trayectoria ganando el premio Ribera d’Ebre de 1996 con el libro de cuentos Si és no és, publicado en 1997 per la editorial El Mèdol. El mismo año se estrena en la novela con No se sap mai (1996), un libro que la sitúa rápidamente entre las mejores escritoras de su generación, un hecho que confirmaría en publicaciones posteriores.

En 1998 ve la luz la novela Com unes vacances. La obra había obtenido el prestigioso premio Prudenci Bertrana de los Premios Literarios de Girona y conquistó la opinión favorable de crítica y público. La historia de Glenda y Poltern, que viven en una granja en Normandía, tiene elementos trágicos y cómicos al mismo tiempo, una ironía sutil que supone otro paso de gigante en la valoración de su obra narrativa. La primera novela ya había salido en versión castellana en la editorial Tusquets, y Com unes vacances siguió el mismo camino el año 1999, bajo el título Como unas vacaciones.

Su tercera novela se hizo esperar hasta el año 2001, pero los resultados de Tot un caràcter, publicada por Edicions de la Magrana, fueron la confirmación de la excelente narradora que la literatura catalana había descubierto en el espacio de pocos años. Esta vez, la traducción castellana estuvo a cargo de la editorial Alfaguara con el título Todo un carácter. Sigue en 2003 con los libros de narraciones Millor que no m’ho expliquis [Mejor que no me lo expliques, 2004], cuentos sobre la pareja, la felicidad, las relaciones familiares y la enfermedad, y en el 2004, Marxem, papà. Aquí no ens hi volen, historias sobre personajes que observan y que, al mismo tiempo, también son observados. También ha publicado un estudio en clave irónica sobre los japoneses y el parecido que se ha querido ver entre el pueblo catalán y el nipón, sobre todo en cuanto a su capacidad y dedicación al trabajo, titulado Hi són però no els veus (2003).

Paralelamente Imma Monsó comienza las colaboraciones en las páginas del periódico El País, y más tarde de manera regular en numerosos medios de prensa escrita, como La Vanguardia, L’Avenç, El Periódico de Catalunya y Catalan Writing, entre otros.

A partir de ese momento la gran aceptación de sus obras tanto entre los lectores en lengua catalana como en lengua castellana favorece la publicación simultánea de sus obras en ambos idiomas. Aparecen Un home de paraula [Un hombre de palabra] (2006), novela galardonada con el premio Maria Àngels Anglada, Una tempesta [Una tormenta] (2009) y La dona veloç [La mujer veloz] (2012), que recibe el Premi Ramon Llull que otorga la Editorial Planeta y la Fundación Ramon Llull. A estas alturas su obra hace el salto a Europa, con traducciones al francés, el húngaro, el italiano y el holandés. En 2016 publica otra novela, L’aniversari.

En 2013 Imma Monsó es reconocida con el Premi Nacional de Cultura por «una obra literaria personal, de una consistencia y una ambición ejemplares, que configura un mundo riguroso y a su vez de un humor paradójico».

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentación y textos X. R. Trigo y Josep Miàs para la AELC.
Fotografías: © Carme Esteve/AELC (2012).

English

English

Imma Monsó i Fornell (Lleida, 1959) is a writer, and she has worked as a teacher of foreign languages.

Her career as a writer began in 1996 with the book of short stories Si és no és (If It Is It Isn’t), which was awarded the Ribera d’Ebre Prize, and the novel No se sap mai (One Never Knows). Thanks to these two books, Monsó came to be regarded as one of the leading writers of her literary generation. This view was confirmed in 1998 with the publication of her novel Com unes vacances (Like a Holiday), which won the Prudenci Bertrana Prize and the Cavall Verd-Blai Bonet Prize. In 2001 she published the novel Tot un caràcter (A Total Character), and subsequently returned to the short story, her original literary option. In recent years she has published two more books in this genre, Millor que no m’ho expliquis (Better You Don’t Tell Me, 2003) and Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (Let’s Go Daddy. They Don’t Want Us Here, 2004). She has also published an ironic work on the similarities between the Catalan and Japanese people Hi són però no els veus (They’re There But You Don’t See Them, 2003). Monsó continued her literary career with novels such as Un home de paraula (A Man of His Word, 2006) awarded the Salambó and the Maria Àngels Anglada prizes, Una tempesta (A Storm, 2009), La dona veloç (The Fast Woman, 2012), which was awarded the Ramon Llull Prize, and L’aniversari (The Anniversary, 2016).

She was awarded the National Culture Prize of the Generalitat de Catalunya (Catalan Government) in 2013.

A good number of her books have been translated into Spanish with great success, and some of her works have benn translated into Dutch, French, Hungarian and Italian, among others. Her work is constantly beign re-edited.

She is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Documentation and texts: X.R. Trigo and Josep Miàs for AELC.
Photograph: © Carme Esteve/AELC (2012).
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Imma Monsó i Fornell neix a Lleida el 1959. Cursa estudis de Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i, més tard, s’especialitza en lingüística aplicada a les universitats d’Estrasburg i Caen. Durant un temps exerceix com a professora d’institut, però després substitueix aquesta feina per la de l’ensenyament de llengües estrangeres.

Com a narradora enceta la seva trajectòria guanyant el premi Ribera d’Ebre del 1996 amb el llibre de contes Si és no és, publicat el 1997 per l’editorial El Mèdol. El mateix any s’estrena amb la novel·la No se sap mai (1996), un llibre que la situa de seguida entre les millors escriptores de la seva generació, un fet que confirmarien publicacions posteriors.

El 1998 veu la llum la novel·la Com unes vacances. L’obra s’havia fet mereixedora del prestigiós premi Prudenci Bertrana dels Premis Literaris de Girona i conquereix l’opinió favorable de crítica i públic. La història de Glenda i Poltern, que viuen en una granja a Normandia, té elements tràgics i còmics alhora, una ironia subtil que suposa un altre pas de gegant en la valoració de la seva obra narrativa. La primera novel·la ja havia sortit en versió castellana a l’editorial Tusquets, i Com unes vacances segueix el mateix camí l’any 1999.

La seva tercera novel·la es fa esperar fins al 2001, però els resultats de Tot un caràcter, publicat per Edicions de la Magrana, són la confirmació de l’excel·lent narradora que la literatura catalana havia descobert en l’espai de pocs anys. Aquesta vegada, la traducció castellana va a càrrec de l’editorial Alfaguara. Segueix el 2003 amb els llibres de narracions Millor que no m’ho expliquis, contes sobre la parella, la felicitat, les relacions familiars i la malaltia, i el 2004, Marxem, papà. Aquí no ens hi volen, històries sobre personatges que observen i que, a la vegada, també són observats. També ha publicat un estudi en clau irònica sobre els japonesos i les semblances que s’hi ha volgut veure entre el poble català i el nipó, sobretot quant a la seva capacitat i estima vers el treball, titulat Hi són però no els veus (2003).

Paral·lelament Imma Monsó comença les col·laboracions a les pàgines del diari El País, i més tard de manera regular a nombrosos mitjans de premsa escrita, com La Vanguardia, L’Avenç, El Periódico de Catalunya i Catalan Writing, entre més.

A partir d’aquest moment la gran acceptació de les seves obres tant entre els lectors en llengua catalana com en llengua castellana propicia la publicació simultània de les seves obres en els dos idiomes. Apareixen Un home de paraula (2006), novel·la guardonada amb el Premi de narrativa Maria Àngels Anglada, Una tempesta (2009), i La dona veloç (2012) que rep el Premi Ramon Llull que atorga l’Editorial Planeta i la Fundació Ramon Llull. A aquestes alçades la seva obra també fa el salt a Europa, amb traduccions al francès, l’hongarès, l’italià i el neerlandès.

El 2016 Imma Monsó retorna a escena amb un thriller publicat a l’editorial Columna, la novel·la L’aniversari.

Imma Monsó també ha cultivat la narrativa infantil i juvenil, amb L’escola estrambota (2005) i La nit porpra (2011).

El 2013 Imma Monsó és reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura, per «una obra literària personal, d’una consistència i d’una ambició exemplars, que configura un món rigorós i a la vegada d’un humor paradoxal».

Premis

  • Premi Ribera d’Ebre (1996): Si és no és.
  • Premi Prudenci Bertrana de novel·la (1998): Com unes vacances.
  • Premi Cavall Verd-Blai Bonet de narrativa (1999): Com unes vacances.
  • Premi Ciutat de Barcelona de novel·la (2004): Millor que no m’ho expliquis.
  • Premi Salambó de literatura catalana (2007). Un home de paraula.
  • IV Premi de narrativa Maria Àngels Anglada (2007): Un home de paraula.
  • XXXII Premi Ramon Llull (2012): La dona veloç.
  • Premi Nacional de Cultura (2013).
  • Premi Literari El Setè Cel (2013): La dona veloç.
  • 7è Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any (2023): La mestra i la Bèstia.

    •  

Millor que no m’ho expliquis.

Vincles

Comentaris d'obra

Imma Monsó recupera a La dona veloç els personatges neuròtics, obsessius, interessants i diferents de No se sap mai, de Com unes vacances o de Tot un caràcter. És la millor Monsó. Ha estat gràcies a aquestes seves primeres novel·les que l’hem coneguda. Ha seguit amb un recull de contes, amb Un home de paraula, que ve a ser una biografia novel·lada d’un home que va estimar, i amb Una tempesta. Vist en conjunt, podríem pensar que Una tempesta és una obra menor perquè no és tan excessiva com les altres. No és així, però: a Una tempesta hi ha el mateix fons que a La dona veloç, si bé més ben condensat. Si la rellegíssim distretament, podríem pensar que atès el pretext –l’anada de Sara Surp, una escriptora de mitjana edat, a Malmercat, un poble del Pirineu, a presentar un llibre– és més una novel·la de gènere. Hi ha una tempesta, un mort, la tertúlia literària acaba convertint-se en una mena de teràpia de grup on cadascú expressa les seves pors. El món és desordenat i caòtic i irreal; la tempesta que està caient ho palesa amb claredat. Estranyada per tot el que diuen els seus lectors dels seus llibres, Surp –que, com Agnès Bach, va perdre un germà o que ja no en té cap– diu que escriu en un estat de «somnolència profunda», tal com em va explicar Imma Monsó que feia. Però es que la ficció ajuda a fugir de la irrealitat i no de la realitat, tal com diu tot sovint. Aquella dona veloç que és Agnès Bach també hi haurà de recórrer. Fa l’efecte que no hauria arribat en aquest punt extrem d’haver volgut tenir un fill o una relació estable com la d’Antoni Undabeytia i Élòdie. Però no ho sabem del cert. Escriure ens permet fugir de la irrealitat, però no ens permet tenir totes les respostes.

(Xavier Cortadellas. «Ficcions que ens fan la vida real», El Punt Avui. Presència, núm. 2096, abril de 2012, p. 70-71)

* * *

Cada novel·la d’Imma Monsó tracta la família des d’una òptica diferent: Tot un caràcter és la novel·la de la mare; Un home de paraula, la del marit. La dona veloç es pot entendre com la novel·la del pare. Cada una dibuixa una constel·lació de parents i amics, però hi predomina una figura, que en el cas del pare és la més enigmàtica, la més subjecta a malentesos.

La filla considera que la vida es divideix en «coses que fan perdre el temps» i «coses que, malgrat que fan perdre el temps, s’han de fer». Com a personatge, se situa als antípodes del zen, ja que en comptes de viure amb intensitat el moment, sempre està pendent del que li succeirà: no fa les coses per fer-les, sinó per haver-les fet. Potser per això està convençuda que «el diàleg fa perdre un temps preciós que el monòleg estalvia». Amb aquest punt de vista més aviat umbilical, no és estrany que es formi idees errònies sobre la gent que l’envolta.

I, amb tot, La dona veloç és més una novel·la de converses que no pas d’accions. Quan es mor un personatge, no importen tant el moment ni la causa, ni encara menys la cerimònia de l’enterrament, sinó les consideracions que suscita en altres personatges. Així, el penúltim capítol –que podem entendre com el clímax de la novel·la– està format per un diàleg de 50 pàgines a l’entorn del passat. Assumim que aquesta organització respon als interessos de l’autora, que dóna més importància a la xarxa de relacions que no pas a la successió de fets.

Les entrevistes i les informacions sobre aquesta novel·la posen l’èmfasi en els usos socials del temps, en la feminització de la pressa, en tot de qüestions sociològiques sovint tractades per presumptes novel·listes que en realitat són filòsofs de cap de setmana, gestors d’estereotips, moralistes amb pell de xai. Sobretot que ningú es pensi que La dona veloç pertany al sinistre subgènere de l’autoajuda. Rotundament no: és una novel·la, i per tant no dóna respostes, ni tan sols planteja preguntes capcioses ni dicotomies, sinó que fa desfilar una petita part del món davant dels nostres ulls, que ja és molt, sobretot quan es fa d’una manera convincent.

Com les novel·les anteriors d’Imma Monsó, La dona veloç és un desplegament harmònic de capacitat d’observació, humor i geni de la llengua. Els personatges, com és habitual, mostren una elevada concentració de neurastènies, manies i trastorns –en aquest cas, relacionats amb el temps–, que pot acabar convertint-los en caricatures. En realitat, no és una novel·la estrictament realista (si és que aquest gènere existeix), sinó una comèdia agredolça, un guió de Woody Allen sense acudits fàcils però amb psiquiatres contradictoris i rèpliques memorables.

(Vicenç Pagès. «La dona sense vacances», El Periódico de Catalunya. Icult, 21 de març de 2012)

* * *

Aquest és un llibre de lectura agradabilíssima, distret i de ràpid païment. Un llibre que fa un altre pas de rosca en un dels aspectes més destacats de la narrativa de l’autora: la incomunicació, el xoc i el conflicte entre persones. A Tot un caràcter tractava amb humor els grans conflictes humans i enfrontava una mare amb la seva filla. A Millor que no m’ho expliquis burxava en la nafra de les relacions de parella, d’amistat, de família. Fins i tot ara sembla que aquell llibre de contes presagiava el que vindria temps després amb els japonesos, ja que a Millor que no m’ho expliquis quedava palesa la dificultat, quina paradoxa, per arribar a una comprensió plena mitjançant la comunicació oral. Tot això per arribar a un document com Hi són però no els veus, en què el fet de ser escrit a mode d’investigació personal fa que el fet de la incomunicació entre els homes sigui creïble.

Una de les intencions de l’autora, com ella mateixa confessa, és provar de desmuntar els tòpics i descobrir els matisos de la cultura nipona. El llibre explora les diferències entre ells i nosaltres, diferències de vegades abismals, sobretot en el sentit de l’humor, o en el fet de no dir mai t’estimo, o en no fer abraçades. Ens queda ben clar que ells tenen més esperit de sacrifici, en oposició a la cultura que estem acceptant com a nostra i que és una importació provinent d’Amèrica. Però sabem del cert que nosaltres som més creatius i intuïtius, i ells metòdics i sistemàtics.

(Esteve Plantada. «Diferència en la mirada» [Sobre Hi són però no els veus], Avui. Cultura, 5 de febrer de 2004)

* * *

Marxem, papà. Aquí no ens hi volen és un llibre pel qual no han passat els anys. Amb la mateixa frescor del primer dia ens trobem amb una narradora esplèndidament dotada i amb un univers molt personal habitat per un magnífic repertori de personatges tortuosos i carregats de manies. Un repertori que al llarg de la seva obra posterior Imma Monsó ha anat arrodonint, matisant i dotant de nous colors però que ja és present amb tota la seva riquesa i capacitat de suggestió en aquests textos primerencs. Així, ens trobem amb un home encegat pel desig que els altres l’envegin… fins al moment que descobreix el plaer d’observar furtivament. O una noia escindida entre dues personalitats i ofegada pel desig de ser sincera i precisa a l’hora d’expressar els seus sentiments. O la perpètua insatisfacció de l’ésser humà portada a les últimes conseqüències a La finestra, al meu parer la joia del llibre. O podem veure també què passa amb les dèries d’un hipocondríac superlatiu quan en la seva vida irromp un geni meravellós d’aquells que concedeixen desitjos a qui els destapa. I, per acabar, tenim les encara no quaranta línies de Tímid, l’altra perla del recull, en les quals Imma Monsó en té de sobres per dibuixar un esplèndid retrat de les dèries d’uns pares convencionals… explicades des del punt de vist del seu fill de sis anys. Un fill que, a més a més, és un superdotat.

Tot plegat conforma un llibre de reedició summament oportuna que demostra, entre altres coses, allò que el jurat del premi de narrativa Ribera d’Ebre va albirar fa vuit anys: que Monsó és una de les millors narradores que tenim. I amb el valor afegit (m’atreveixo a aventurar) que encara no ens ha ofert la seva obra definitiva. La que la consagrarà entre els sis o set autors indiscutibles de casa nostra.

(Joan Josep Isern. «Els bons fonaments d’una sòlida obra» [Sobre Marxem, papà. Aquí no ens hi volen], Avui. Cultura, 13 de maig de 2004)

* * *

Fins el moment, l’hàbil narradora lleidatana ha estat bona noia i ha fet cas omís dels altres per no haver de redreçar-se sobtadament en circumstàncies poc abellidores durant el tortuós trajecte bifurcadís de la creació literària. L’autora de Com unes vacances, desperta com una guineu cafeïnòmana, ha sabut aprendre de les errades alienes sense haver d’espifiar-la ella mateixa en primera persona. Per exemple, si la majoria d’escriptors es perden pels desolats paratges de l’ampul·lositat lèxica i del barroquisme descriptiu –sovint del tot superflus i innecessaris–, Imma Monsó és fermament senzilla i amant de la descripció funcional. Altres obstacles superats ja en la primera etapa de la marató amb No se sap mai –la seva opera prima– i ara sobradament reconquerits a Com unes vacances, es poden intuir fàcilment en detalls subtils però exquisits com poden ser la gran riquesa i peculiaritat dels personatges secundaris, la corprenedora habilitat amb què aconsegueix captivar-nos amb una aparentment grisa historia d’amor gràcies a l’absurd més delirant o la impecabilitat dels perfils psicològics dels protagonistes. Aquesta Imma en sap molt, d’aprendre de les errades dels altres. Tant, en sap, que fins i tot supera la prova de foc, es desempallega amb serenor i sense arrogància de la més terrorífica esfinx que puguin malsomniar els lletraferits d’arreu del planeta: el final rodó.

(Albert González Domingo. «De moment, sense entrebancar-se», Revista de Girona, núm. 195, juliol-agost de 1999, p. 113)

Entrevistes

[…]
—Les teves novel·les diuen molt de tu. Jo mateixa tinc la sensació que et conec íntimament. ¿Fas un exercici de sinceritat amb cada llibre?
—És curiós, perquè tu dius que em coneixes, i segurament és veritat, però en canvi jo sé molt poques coses de tu. És una relació estranya i interessant, asincrònica, la que s’estableix entre l’escriptor i els lectors. Sí que sóc tan sincera com puc, quan faig narrativa. Si hi ha un lloc on pots explotar la sinceritat al màxim, és en una novel·la. Escriure sense ser sincer ha de ser molt desmotivador.

—¿Els lectors veuen en els teus llibres coses que tu no hi havies volgut posar?
—Sempre. És el que més em va sorprendre quan vaig començar a publicar: la gran varietat de lectures que es poden fer d’un llibre. Cada lector es fa una construcció. I aquella construcció és ben seva, jo la podria comentar però mai criticar. No hi tinc cap judici a fer.

—Has dit alguna vegada que mai has esperat res del món literari. ¿El secret passa per anar fent, sense dipositar-hi grans expectatives?
—Dipositar grans expectatives en qualsevol cosa és la clau de la infelicitat. Jo de la literatura només n’esperava disfrutar del que feia. Això ho he aconseguit, i el que ha vingut després ha estat com un regal. En un moment de la novel·la es parla de la vanitat masculina. Si la vanitat tingués gènere, seria masculina. Les dones privilegiem moltes altres coses a la vida: els afectes, els fills, la família, jo què sé. Els homes també tenen fills i família, però sovint et trobes amb tipus que posen la vanitat per damunt de tot. Jo tot ho he rebut com un a més a més, i això m’ha evitat molts disgustos.

—T’has sentit ben tractada?
—Molt més del que em mereixo. Però la complaença pot ser un autèntic verí per a un escriptor. És un dels grans perills. Amb Un home de paraula em vaig passar dos anys fent xerrades i vaig estar en contacte amb molts lectors de bona fe. Però aquesta bona fe del lector, tan maca, et pot atontar una mica.

—Quina relació tens amb els lectors dels teus llibres?
—Molt variada. He fet moltíssimes xerrades a pobles, que m’agraden especialment. En una gran ciutat tots som més com cal, més políticament correctes. Als pobles hi ha més heterogeneïtat del personal, més espontaneïtat. Les tertúlies són imprevisibles, sovint es converteixen en teràpies de grup, més encara si el llibre s’hi presta, com era el cas. A mi m’han fet confidències molt commovedores. La gent necessita el contacte amb l’escriptor. Tu et trobes en una altra situació: ja has fet el llibre, ja te n’has distanciat, i ni que no te n’hagis distanciat tampoc et posaràs a plorar en aquell moment. Però la persona se l’acaba de llegir i pot plorar per una cosa que en realitat t’ha de fer plorar a tu. L’altre dia, a la presentació del llibre d’un amic, vaig pensar que presentar un llibre en públic era una obscenitat. Són tan íntims els actes d’escriure i de llegir, que presentar un llibre amb el pobre autor allà present, fa com cosa…

—¿Has notat que havies de demostrar més que els homes escriptors, pel fet de ser dona?
—Els escriptors mascles són bastant corporativistes. Jo no m’he sentit exclosa de res, però trobo curiós que, havent-hi tantes dones escriptores i tantíssimes dones lectores, en els congressos, jurats o altres trobades del món literari, només hi hagi dues dones per cada vint homes.

—El cirurgià diu que un llibre, en un primer nivell, ha de despertar emocions. Hi estàs d’acord?
—Parlant d’un llibre de narrativa, sí. Encara que sigui l’emoció de la indiferència més glacial. O t’ha de fer somriure o t’ha de commoure. Si pretén ser molt reflexiu, es perd la funció de la narrativa. Amb la promoció d’Un home de paraula vaig experimentar com els costa als homes travessar la barrera de l’emoció. Els costa commoure’s amb un llibre o reconèixer que s’han emocionat. Les dones tenim menys pudor, estem més habituades a parlar d’una manera més franca d’aquestes coses.

—La mort t’ha tocat de prop. Als personatges d’aquesta novel·la, també.
—Arriba un moment que t’hi familiaritzes bastant, amb la mort. Abans d’Un home de paraula, a les meves novel·les no hi havia morts, no m’agradava posar-n’hi. I ara ja és pecata minuta, aquí n’hi ha algun i n’hi poden haver més en el futur.

—L’escriptora està de dol per la mort del seu germà.
—Sí, el dol és un dels temes de la novel·la. La sensació que quan se’t mor algú se’t fragmenta la vida és impressionant. També aprens que la vida no és un camí llarg, una carretera recta, sinó que pots tenir moltes vides diferents.

—¿Encara penses que l’únic dol possible passa per fer una presència contínua de les persones mortes que estimàvem?
—Les persones que t’han donat molt, com és el cas del meu home, en Roger Moreno, sempre són amb tu, i això t’ajuda a portar el dol d’una manera menys dolorosa. Però és indubtable que el pas del temps es nota. Al principi no pots ni suportar la idea que un dia estaràs millor, que l’oblit farà un cert efecte. Em refereixo a l’oblit d’aquells petits gestos que si els tinguessis presents a cada minut et moriries.

—La proximitat de la mort, i la consciència de mortalitat, t’han fet diferent com a escriptora, no sé si millor…
—M’alimento de tot el que passa al meu voltant, i és evident que la mort d’algú proper ha tingut un pes enorme en el que escric ara. No sé ben bé cap a on, no sé què significa aquest pes, però sí que alguna cosa deu haver fet. Què? No t’ho puc dir, segurament els altres ho poden veure amb més lucidesa i distància que no pas jo.

—¿Escrius en part per reconstruir les pèrdues?
—Amb Un home de paraula, jo volia reviure i continuar la figura d’en ,Roger. Després van venir les xerrades, els premis i tota la resta, i segurament això ha estat bo per al meu dol. Si els psiquiatres recomanen treballar el dol, jo l’he treballat moltíssim. El llibre ha tingut una vida molt llarga. Encara ara estaria anant a clubs de lectura, si no fos que va arribar un moment que ja no vaig poder més.

—¿La clau per escriure bé és esborrar molt, com fa la Sara?
—En el meu cas, sí. Però segur que hi ha gent més endreçada i més conscient que abans pensa les coses i després les diu. Jo sempre les he dit primer i les he pensat després. Escrivint faig el mateix, començo amb un doll de pàgines i després esborro i esborro, amb el risc de quedar-me sense text. Suprimir m’agrada moltíssim.

—L’escriptura té un avantatge sobre la vida: escrivint es poden fer esborranys.
—Kundera deia que fer les coses una vegada era com no fer-les. Teòricament, hauríem de viure dues vides per dir que n’hem viscut una de completa. La literatura et permet fer esborranys i després millorar-los. […]

(Eva Piquer: Avui Cultura, 19 de novembre de 2009, p. 10-11)