Novel·la Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Dolors Monserdà

1845-1919

Dolors Monserdà (Barcelona, 1845-1919), escriptora i feminista, té una notable participació en la societat catalana del segle XIX i començaments del XX. 

Després d’haver viscut la seva adolescència rodejada de les amistats literàries del seu pare, el 1875 escriu les seves primeres obres en català: teatre i, sobretot, poesia. Amb els primers poemes, molt influïts per la seva adscripció religiosa i patriòtica, guanya els Jocs Florals en diverses ocasions. Més tard veuen la llum en llibre, Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911). Però ha estat la novel·la el gènere que més ha contribuït a la seva memòria. Monserdà es proposa l’escriptura amb una intenció moral i les seves obres reflecteixen una perspectiva femenina no gaire habitual a les lletres de les darreries del XIX. La seva obra es construeix des d’una barreja de costumisme, realisme i romanticisme que expressa també les postures enfrontades de l’estètica literària de l’època. El seu llibre més destacat és la novel·la La fabricanta (1904), reeditada en nombroses ocasions.

Dedica també moltes energies a tasques socials. Es compromet amb les dones obreres i ajuda a la creació del Patronat d’Obreres de l’Agulla. També escriu articles sobre la situació de la dona, sempre des d’un compromís ideològic amb les ensenyances de l’Església, però amb una notable efectivitat a l’hora de millorar la condició de les dones treballadores del XIX. La seva doctrina literària i moral es fonamenta en un realisme de base religiosa. Amb tot, les seves novel·les proporcionen un quadre social i estètic de gran interès i una visió de la burgesia barcelonina que, llegit des d’una mirada actual, sovint esdevé crítica.

Pàgina elaborada per X. R. Trigo per a l’AELC.
Fotografia del pòrtic: Retrat a la sanguina de Lluïsa Vidal, publicat a Feminal el 28 de juny de 1914. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2023

Castellano

Castellano Monserdà

Dolors Monserdà (Barcelona, 1845-1919), escritora y feminista, tuvo una notable participación en la sociedad catalana del siglo XIX y principios del XX.

Después de haber vivido su adolescencia rodeada de las amistades literarias de su padre, en 1875 escribió sus primeras obras en catalán: teatro y, sobre todo, poesía. Con los primeros poemas, muy influidos por su adscripción religiosa y patriótica, ganó los Jocs Florals en diversas ocasiones. Más tarde verían la luz en libro, Poesies catalanes (1888) y Poesies (1911). Pero la novela es el género que más ha contribuido a su memoria. Monserdà se propuso la escritura con una intención moral y sus obras gozaron de una perspectiva femenina no demasiado habitual en las letras de finales del XIX. Su obra se construyó desde una mezcla de costumbrismo, realismo y romanticismo que expresa también las posturas enfrentadas de la estética literaria de la época. Su libro más destacado fue la novela La fabricanta (1904), retrato de una mujer que medra en la escala social gracias al trabajo y a su realismo, siempre en contra de una idea bovarista de la mujer, pero no contraria a la literatura, en la que veía un instrumento útil para influir en la sociedad.

Dolors Monserdà dedicó también muchas energías a tareas sociales. Se comprometió con las mujeres obreras y ayudó a la creación del Patronat d’Obreres de l’Agulla. También escribió artículos sobre la situación de la mujer, siempre desde un compromiso ideológico con las enseñanzas de la Iglesia, pero con una notable efectividad a la hora de mejorar la condición de las mujeres trabajadoras del XIX. Su doctrina literaria y moral se fundamentaba en un realismo de base religiosa, que quería contrarrestar la influencia de cierta literatura. A pesar de ello, sus novelas proporcionan un cuadro social y estético de gran interés y una visión de la burguesía de Barcelona que, leído con una mirada actual, con frecuencia se convierte en una visión crítica.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para la AELC.
Fotografía del pórtico: Retrato con sanguina de Lluïsa Vidal, publicado a Feminal el 28 de junio de 1914.

English

English

Dolors Monserdà (Barcelona, 1845-1919) was a writer and feminist who was an outstanding member of Catalan society at the end of the late nineteenth and early twentieth centuries. In 1875, after an adolescence surrounded by the literary figures who were friends of her father, she wrote her first works, plays and, above all, poetry, all in Catalan. With her early poems, which were heavily influenced by her religious and patriotic concerns, she won the Jocs Florals (popular poetry competitions in Catalan) on several occasions. Later she published the works Poesies catalanes (Catalan Poems, 1888) and Poesies (Poems, 1911).

It is the genre of the novel that has most perpetuated her memory. Contemporary critics have written about the self-censoring of her ideas that was imposed by the society of the time. The fact is that Monserdà always approached her writing from a moral standpoint and her works offered a feminine perspective that was quite unusual at the end of the nineteenth century. Her work combines local traditions, realism and romanticism, which also expresses her defiance of the literary aesthetics of the period. Her most outstanding work is the novel La fabricanta (The Manufacturess, 1904), her portrait of a woman who moves up the social scale thanks to her hard work and realism, in a way that challenges the Madame Bovary model of womankind, but still defending literature, which Monserdà saw as a useful tool for influencing society.

Dolors Monserdà was an energetic contributor to social causes. She aligned herself with working-class women, always from an ideological standpoint that was compatible with the teachings of the Catholic Church, but she was nonetheless highly effective in improving the conditions of nineteenth-century working women. Her literary and moral doctrines were grounded in a realism that was conditioned by her religious beliefs and that aimed to counteract the influence of certain kinds of literature. In general, her novels offer a very interesting social and aesthetic panorama and a view of the Barcelona bourgeoisie that is frequently critical when viewed from today’s perspective.

Web page: Xulio Ricardo Trigo for AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: AELC files.

Biografia

Dolors Monserdà i Vidal neix a Barcelona el 10 de juliol de 1845 i mor en aquesta mateixa ciutat el 1919. És escriptora i s’interessa pels moviments socials i religiosos de la seva època. La seva dedicació i anàlisi sobre la condició de la dona la situen com a una de les primeres feministes del nostre país. Després d’un primer moment en què escriu en castellà, fins al 1875, abraça la llengua pròpia i du a terme nombrosos projectes literaris. Les seves amistats d’aquests primers anys la condueixen al món de les lletres, en part també per la professió del seu pare, qui relligava llibres mentre al seu obrador tenien lloc tertúlies que aplegaven importants intel·lectuals del moment, com ara Milà i Fontanals o Josep Anselm Clavé. Una de les seves amistats més influents és la també escriptora Maria Josepa Massanés, sobre la vida de la qual publica una biografia, Biografia de Na Josepa Massanés i Dalmau, el 1915.

Durant els primers anys conrea amb força èxit la poesia, una tasca que li val, en diverses ocasions, premis com els Jocs Florals. Però ja aleshores ha estrenat una obra teatral, Teresa o un jorn de prova (1875). Com a poeta escriu obres de caràcter religiós, patriòtic i amorós, que més tard reuneix en llibres com Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911). Així mateix, és la primera dona a presidir uns Jocs Florals, el 1909.

Però Monserdà excel·leix sobretot en el camp de la novel·la. Tot i que la crítica ha dit sovint que l’autora s’evadeix dels problemes estètics que havia plantejat la novel·la a les portes del segle XX, el que és cert és que les seves obres vehiculen una perspectiva femenina de l’època, tant des d’un punt de vista sociocultural com ideològic. La seva activitat com a dona compromesa amb determinades idees del seu temps fa que les seves novel·les vagin més enllà de la literatura i arribin a ser, com diu Antònia Tayadella, «una mena d’apostolat moral sobre els seus contemporanis». La seva obra és, en tot cas, una barreja de costumisme, realisme i romanticisme que obté el favor de molts dels seus contemporanis.

D’entre les seves novel·les, destaca sobretot La fabricanta (1904), on retrata una dona modèlica que va pujant en l’escala social gràcies al seu realisme i a un esforç laboral considerable. Va, doncs, contra una idea bovarista de la dona i escriu amb la intenció de construir una novel·la sobre la mítica burgesia barcelonina. Altres títols seus, com ara La Montserrat (1893), La família Asparó (1900) o La Quitèria (1906), segueixen la mateixa línia quant a una consideració de la novel·la com a eina per influir en el seu entorn.

Tampoc no es pot deixar de banda la seva activitat com a dona compromesa amb la causa feminista –sempre des d’unes posicions molt marcades ideològicament, inspirades per la doctrina social de l’Església. Promou iniciatives com el Patronat d’Obreres de l’Agulla i escriu sobre el paper de la dona en els fets de la Setmana Tràgica, a més de col·laborar a la premsa de l’època, sobretot a La Renaixença. Tot i això, la vertadera significació de l’obra i la figura de Dolors Monserdà no han estat encara estudiades amb la profunditat que mereix, i atesa la influència que va tenir durant la segona part del segle XIX i els primers anys del segle XX.

Dolors Monserdà.
Dolors Monserdà.
Signatura de l'autora.
Signatura de l'autora.

La Montserrat

Vincles

Comentaris d'obra

Tot i que l’escriptura de Dolors Monserdà (1845-1919) es històricament contemporània al modernisme i a les narratives de Raimon Casellas i Víctor Català, en general la crítica ha coincidit a l’hora de qualificar l’escriptora barcelonina de costumista i realista més que no pas de moderna. I en aquest sentit sovint se l’agrupa amb escriptors com Carles Bosch de la Trinxeria i Josep Pin i Soler. Autors que retraten l’ascenció i consolidació de la nova classe burgesa, però tècnicament maldestres en la introspecció psicològica dels personatges, en la creació d’un llenguatge propi i que, a més, romanen lligats a estratègies i pràctiques de la literatura de consum, com el fulletó, que no a la novel·la realista que es produeix a d’altres països europeus. De la narrativa de Monserdà la crítica coincideix a destacar-ne la ideologia burgesa que vol actuar corn a dic moral davant l’auge dels moviments obrers finiseculars, i manifesta discrepàncies pel que fa a un suposat feminisme o, en tot cas, a una defensa del progrés del paper de la dona davant les noves estructures socials que van apareixent a causa de la revolució industrial.

(Neus Carbonell. «Feminisme, modernitat i narrativa en Dolors Monserdà», Lectora. Revista de dones i textualitat, núm. 3, 1997, p. 19-26)

* * *

En el rerefons de la tasca de Dolors Monserdà hi ha una idea prioritària de pedagogia social. Així, impulsa actuacions de caràcter social i feminista, seguint les directrius que Lleó XIII havia proposat a l’encíclica Rerum novarum: des de jove és membre de les Conferències de St. Vicenç de Paül, el 1909 crea el Patronat per a l’Obrera de l’Agulla, és presidenta de l’Associació Sindical d’Obreres i de la Lliga de Compradores; dóna múltiples conferències i col·labora amb assiduïtat a la premsa. A Tasques socials hi ha reunida una mostra d’aquest tipus d’articles. La dèria bàsica de la dedicació social de Dolors Monserdà és, sense dubte, la qüestió de la dona.»

«[…] l’ideari que Dolors Monserdà vol inculcar al públic femení al qual adreça les seves novel·les es basa en un rebuig sense pal·liatius de la manca del sentit de la realitat. De fet, un dels temes recurrents en l’obra novel·lística de l’autora és el de la nefasta influència de certa literatura en les dones, per tal com les aboca a una actitud bovarista davant la vida -és el cas de personatges com Florentina (La fabricanta) o Maria Glòria. Val a dir, tanmateix, que l’esguard hostil de l’autora no s’atura en les obres romàntiques –Atala i René de Chateaubriand, Paul et Virginie de Bernardin de Saint-Pierre- i les novel·les de fulletó d’autors com Dumas i Sue, sinó que es fa extensiu a la tradició realista-naturalista de Balzac a Zola i a autors com D’Annunzio, valorats pels modernistes. La seva animadversió no s’adreça, doncs, contra uns autors o moviments concrets, sinó, en nom d’uns principis morals, contra la literatura com a tal. Com a contrapartida, propugna una educació que potenciï el pragmatisme, la defensa del treball i de l’estalvi i la religiositat -amb tot el que comporta d’anul·lament de la conflictivitat i tensions socials.

(Antònia Tayadella. «La novel·la realista: Dolors Monserdà», dins Riquer, Comas, Molas, Història de la Literatura Catalana, volum VII, p. 539 i 540)

* * *

Tingué una actuació destacada com a impulsora d’obres de caràcter pretesament social i feminista: davant el nombre creixent de dones obreres, considerava que el paper de la dona burgesa era el de protegir, mitjançant l’actuació personal i la de centres adequats, la treballadora, tant per motius humanitaris i moralitzadors com, especialment, per evitar la radicalització de les seves postures (en aquest sentit són notables els articles sobre la Setmana Tràgica).

(Margalida Tomàs. «Dolors Monserdà i Vidal». Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1976, volum 15, p. 331)

* * *

La seva prosa, globalment, encaixa en les coordenades del realisme, al costat d’autors amb propostes tan diverses com Narcís Oller, Josep Pin i Soler, Marià Vayreda, Josep Berga i Boix, Carles Bosch de la Trinxeria i Dolors Monserdà. Quan Monserdà publica La Montserrat, el 1893, la majoria d’aquests autors, a excepció de Vayreda i Berga i Boix, han publicat bona part de les seves novel·les. Pensem, per exemple, en La papallona (1882), L’escanyapobres (1884), Vilaniu (1885) i La febre d’or (1890-1893), del seu amic Oller; La família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Niobe (1889), de Pin i Soler; L’hereu Noradell (1889) i Montalba (1891) de Bosch de la Trinxeria.

Monserdà coneixia les obres dels seus contemporanis. Per a ella, escriure novel·la era més que un repte. Sabia que trencava motlles. Era la primera dona que s’atrevia a fer novel·la a Catalunya. I, no només a escriure, sinó a utilitzar la novel·la com a vehicle ideològic. Volia arribar a un públic ampli, un públic femení, de dones que compartien problemàtiques i a qui volia transmetre uns missatges molt concrets. Aquest era el seu compromís literari i social.
És per això que les novel·les, els contes, les obres de teatre i molts dels seus poemes, tenen com a protagonistes les dones, les seves inquietuds, les seves angoixes, les seves vides felices o desgraciades i les seves actituds i opcions en la resolució dels conflictes a què s’enfronten. Intentava de reflectir una realitat, la de les dones de la seva societat tot aportant les seves personalíssimes solucions.

La preocupació estètica, en conseqüència, esdevé secundària, tal com assenyala Alan Yates en referir-s’hi, tot considerant que es caracteritza per l’evasió davant els problemes que es planteja la novel·la al tombant de segle. Tot i això, hem de dir que, conscientment o no, en la novel·lística de Monserdà conviuen elements de la novel·la costumista, de la novel·la romàntica i, en major grau, de la novel·la de tesi i de la novel·la realista, elements i recursos literaris que es posen al servei dels seus propòsits.

(M. Carme Mas i Morillas. «Dolors Monserdà»)

* * *

L’Antònia de La fabricanta (1904) de Dolors Monserdà és una noia orfe de pare i de mare que viu amb el seu germà del negoci familiar: una petita indústria tèxtil. El seu únic esbarjo són les vetllades que passa amb la seva cosina, la bella Florentina, i la seva mare, la qual pretén explotar la bellesa de la seva filla per buscar-li un bon partit. Com que és vídua, vol trobar-li un marit burgès, un marit ric que li solucioni la vida. Els seus interessos són tan materials, és tan calculadora, que fins i tot ha valorat el fet de deixar-se acompanyar per la seva neboda orfe perquè de cap manera li pot fer ombra a la seva filla de tan lletja com és. Per contra, Florentina, descrita en termes d’escultura vivent, és una pubilla bella, superba, aviciada, carregada de supèrbia, consentida, somniadora, lectora de George Sand, Sué, Víctor Hugo, Balzac, Flaubert i Zola, una mena de Madame Bovary catalana. L’Antònia, en canvi, la noia lletja, humil de caràcter -que no de posició econòmica-, tolerant i comprensiva, és la que té el cap clar per endegar un negoci familiar triomfant que acabarà essent la salvació de la seva cosina. De la parella protagonista, antinòmica, Florentina ha estat educada per a lluir, gastar, llegir i somniar amors de novel·la, mentre que l’Antònia ha estat educada per treballar, estalviar i crear un patrimoni familiar per deixar a les futures generacions. Dolors Monserdà, l’autora, es posiciona clarament respecte de la bellesa física, la bellesa externa, i la ridiculitza, la considera inservible si no va acompanyada de valors, principis i força emprenedora. Per això dibuixa el personatge de l’Antònia Corominas com una noia que, per tal com és lletja, cal que posseeixi d’altres virtuts per a ser capaç de triomfar en la vida pels seus propis mitjans. Si de bon començament sembla que a les dones la bellesa els hagi de ser l’únic esglaó d’ascens econòmic pel fet d’assolir un bon matrimoni, acaba resultant que és l’esforç, la perseverança i l’empenta transformadora d’aquelles dones a les quals no els és donada la bellesa el que és capaç d’evitar la catàstrofe de les dones-objecte i, a més, redimir-les, des de la lletjor.

(Laura Borràs Castanyer. «De la bellesa a la vellesa: metamorfosi de dona»)

Antologia

Lo retorn la nit de Reis

La tartana s’és vinguda,
los infants ja hi salten dins.
¡Adéu siau, esplais alegres
dels clars dies de l’estiu!
D’aquell aplec de belleses,
avui, no en resta altre encís
que els pilots de fulles seques
que el vent passant fa cruixir.
La verdor de camps i vinyes
poc a poc s’ha esgrogueït;
i les flors ja no hi gallegen
per les vores dels camins.
Ja no es veu penjar dels arbres
lo fruit ros i el flonjo niu;
sols dins son pelló de punxes,
la castanya hi branda humil.
Per entre boires polsoses
resten planures i cims;
i el poblet i la parròquia
s’esfumen sota un cel gris.
Tot s’esborra; tot s’allunya;
tan sols, entre mig dels pins,
s’esguarden les parets blanques
de l’ermita del Sant Crist.
Del Sant Crist que tantes voltes
he pregat per los qui estim…
que al braç de la jove mare
m’hi deixa veure un nou fill.

L’estrella

La nit ha cobert la terra
amb son mantell de foscor,
amb feresa de silenci
i amb feresa de remors.
Tot un món ple de misteri
s’aixeca d’un món que dorm,
i l’esperit de les serres
per la buidor se remou.
Amb l’aleteig de ses ales
colors i perfils confon;
posant encisants aromes dins cada flor que desclou.
Bo i saltant la meva néta
m’ha volgut seguir a l’hort;
plançonet de nou anyades
frisa per saber-ho tot.
Los secrets de l’estelada
li tenen robat lo cor;
i es deleix per veure el Carro
dibuixat amb punts de foc.
Lo bell Camí de Sant Jaume
l’encisa amb sos resplendors;
mes la seva enamorada
és l’Estrella del Pastor.
Tot mirant les meravelles
que del cel la volta enclou,
un estel l’ha traspassada
com un coet volador.
La nena tota tremola
i em diu encesa de goig:
–Àvia ¡és l’infant que ens envia
des del cel Nostre Senyor!

De bon matí l’Àngelus

A penes he obert los ulls
ja he sentit galls i pollastres:
un doll de co-co-ro-cocs
que ha arribat fins a ma cambra.
Abocada al finestral
hi he vist baixar lo recapte.
L’aviram, al ser-hi a tret,
s’hi ha tirat d’una volada.
Bon Jesús, ¡quin batusseig!
¡Quin bé de Déu de picades
repartides als menuts
que valents los planten cara!
Quan s’han trobat satisfets,
alegrois, s’eixamplen d’ales.
Lo gallot de roig plomall
n’empaita a la polla blanca,
los pollastres més petits
a les gallines encalcen
i la lloca fa ¡co-coc!
per fer-ne saber que és mare.
Mes lo plat no resta sol;
gat i fos hi fan llepada,
en tant que pels junts dels rocs
llambreguen les sargantanes.
Los meus néts, com esquirols,
s’enfilen pels cims dels arbres,
als moixons espaordint
que del bon fruit n’esmorzaven.
La nena ¡dolç àngel meu!
al galliner s’és ficada
i del fons del ponedor,
tot rient, los ous abasta.
Un ne porta a cada mà,
joiosa de la troballa,
que el seu avi embadalit
li paga amb tendra besada.