«Li sembles a la Maria del Mar», calla sempre oblidant els matisos de les expressions, admeteix l’abraç després de tantes estones de meditar-m’ho, «eres muy cariñoso», llargs els cabells acabats de llavar a sota la dutxa amb gel legrain, quan vaig a besar-li les galtes els trob als meus llavis, i m’abraça en portar a la taula el cubalibre, deixa els braços a la meua esquena i així som minut i mig comptabilitzat a cop de rellotge, sobre el tast que ens ofereix el cristall treballat, sols trobe el suau nacre de la seua boca, al sofà, on arriben deixalles de llum de la discoteque. Quan pretenc que ens fem tots dos joc, em fa l’atur elegantment, negant-me galtes, front, ulls, petitament, amb petonius de joguet, la barba m’emplena amb els seus dits, els caps que descansen en l’extensa suavitat dels seus cabells.
Quan torna del wàter, «vienes a bailar», dic que no, que em quede car no em fa massa goig anar-hi, que la pista és massa plena, que l’espere assegut; deixa el got que abans ha buidat, a la tauleta, i se’n va, la mire per darrere, les omplertes butxaques dels seus texans. Pense que el millor que podria fer és demanar-se un altre, anar-hi a la barra, però també crec que d’un moment o altre puc caure per terra divinament vençut pels efectes de l’alcohol.
Hi som a la matinada del dissabte, amb quaranta duros a la butxaca, els darrers que em queden, m’òbric camí cap a la barra, arribe, demanant-li al cambrer elegantment vestit, que em mesure un altre cubalibre sense gel, que per la santíssima mare de déu em pose aviat el que li demane o d’un moment a l’altre em moriré de set, com una tenca a la sorra. Al taulell, a vora meu hi ha gent, els conec, són habitants de la meua ciutat, ens haurem vist pels nostres familiars carrers, a sota els albers sense fulles del nostre passeig, calbs; em miren una estona, i sent com algú d’ells diu «aquest és el poeta que tu deies?», em miren de bell nou tots tres, a la vegada, i un d’ells diu «Li sembla, però no deu ser aquest…». Segueix cridant el cambrer que em pose aviat la ginebra, el gel i la Fanta, faig banderes amb els billets, «per favor!». Mentre em serveixen, pense que són estúpids, que sí que sóc el que ells cerquen, que faig poemes, narracions, novel·les, que trec articles a la premsa, que m’he endut algun que altre premi literari, però avui no m’he posat la roba dels diumenges, com cal, l’uniforme que ells exigeixen, com a emplena-papers que sóc, deuen creure que els escriptors tenim fibres interplanetàries, que no tenim depressions com ells mateixos, que no està bé per un poeta carregar-se com un gos bord amb ginebra, pels nocturns taulells de la nostra ciutat. I justament per això, no he estat conegut.
[…] El primer poema de la meua vida, açò sí que ho serve ben bé a la pilota dels meus records, fou escrit a una de les aules del col·legi, a la part més antiga, la que manà construir l’antic duc de la meua ciutat. Cursava segon de batxillerat, i hi anàvem, aquella no era la nostra classe, a donar cal·ligrafia, ja que el pare Eduard no podia caminar; l’escriptura tombada, cap a la dreta, artesanalment construida car tenia apartat al butlletí de les notes mensuals, acurada, seguint el model de la part superior, «Cristóbal Colón descubrió América», «Estoy leyendo la Biblia», el pare assegut, corregint les planes ja finides, segur que m’avorria, o en realitat no sé per què, però el cas és que vaig fer, amagat dels meus companys, els versos que encara recorde:
«Una mañana de enero
una rosa fui a coger,
mas por mis manos callosas
a tierra fue a caer.
Fui a olerla y no olía
quizás por reprochía.
¡Pobre rosa moribunda,
te arrancaron de tu tallo,
te quitaron media vida
y aún quisieran tu perfume!»
Aquella mateixa nit, vaig ensenyar-li’l a la meua germana, ella posada a sota les fredes flassades que aviat rebrien el calor del seu cos, amb el camisó de tela finíssima estampada amb floretes blanques i roges. Li va agradar força, cridà la mare i li’l llegí, aquesta volia que li’l dediqués perquè s’identificava amb la rosa; la tata, femení de tete, o siga, germana, parlà de dur-li’l a la seua professora de literatura, la Uribe, de veu mascle, que portava amb ella el terror moral a les seues classes, volia vore que li deien, què li semblava aquell poema que havia fet el seu germà que solament tenia tretze anys.
(Del llibre Esquema per a quaranta-set documents nacionals d’identitat. Teulada: Ajuntament de Teulada, 1977, p. 11-14)
* * *
Consell per a no arribar a vell
Si en la nit, tan plena de nit, de la teua cambra a la pensió els ulls se t’obren demanant el sol, i tu els dius que no és el matí ans la foscúria i ells amb mandra però imperiosament et demanen la mort simplement per no saber què fer… (vés amb cura en topar amb aquestes ocasions)… trist és dir-ho, però en aquestes hores és quan no sols tenir a mà ni pistoles carregades amb bales de fina plata, ni cordes de ros cànem per passar dalt la biga, ni tampoc ampolles de salfumant per a engolir talment conyac de clar origen francès. Cap arma per combatre el teu odi contra tu. Aleshores, en aquestes ocasions recorda’t dels espaguettis, recorda’t de la pasta fina que ahir comprares a la botiga i que serves a l’armari. Posa-la a bullir al foc butà; que es faça amb lentitud blaneta per poder-la menjar amb lucidesa. Tot seguit, amb els fils trenaràs una corda, grossa, llarga, resistent, i amb aquesta podràs gronxar la teua anada. Amb espaguettis pot morir vostè! No cal gens ni mica de tomaca… Formatge menys encara.
(Del recull Matrícules d’honor, València: Prometeo, 1981, p. 12-14)
* * *
Es va dur la mànega de vellut obscur al nas, obturant els narius, amb l’intent de frenar tant com pogués aquella olorassa tan plena d’agulles. Se li feia massa gran i ensems malaltissa.
Mirà per terra de trobar el blanc cadàver de la poma morta feia ja dies, mes res no va veure malgrat que havia de ser-hi ja ben a prop.
En voltar el cos d’aquell arbre, d’on provenia el pudim de pútrides despulles, descobrí un bult obscur, on tenia origen tota aquella rància ferum. De seguida, s’adonà que no es tractava del cadàver d’una poma, tal i com havia cregut. Era el d’un gos. El veié coronat per un núvol de vironeres mosques que el vetlaven amb instruments de vent. Estava gitat al terra, mineralment immòbil com una església, al bell mig d’un alt matoll de valentes brosses.
«Llampec… Llampec… aixeca’t i cerca’m la poma…» El gos, a qui havia demanat, aparegué amable i content, amb l’ànim ben llunyà dels fets que tenien lloc al voltant del senyor duc. «Déu meu, però, però si és Lupus… si aquesta ferum prové de Lupus», exclamà en acostar-se el nas aixoplugat per la mà i la boca closa, a aquella carronya de sutjosa aparença.
«Si és el ferotge Lupus!», espetegà de bell nou, mentre atònit observava, apartant el moscam, la seua dentadura potent i blanca que sobresortia per la seua boca entreoberta, on hi havia alguns senyals de sang seca. De l’interior de l’orella esquerra eixia-li un allargassat bolic de bellugadissos cucs, d’aspecte flonjo i esblanqueït. Notà que tenia diverses nafres al cos. El crani esclafat com una nou entre el metall d’unes tenalles. «Potser ho feren amb aqueixa pedra gran que hi ha a vora seu… Encara n’hi ha restes d’obscura i sòlida sang.» Una caterva d’endolades formigues emplenava les buides coves dels seus desapareguts ulls.
Escorcollà els voltants. Va adonar-se que en les immediacions d’aquell cadàver hi havia diverses rames esguellades, pomes arrencades de forma violenta, mossegades amb les dents de l’ira i llençades amb força al terra. Al sol hom podia veure fruita despeçonada pels sacseigs violents del feble brancam. Descobrí petjades que, per la forma, aviat va adonar-se que no eren seues.
«Deuen haver entrat a martiritzar i furtar-me part de la meua família… I els Milparres davant d’açò ens hem de defensar –va pensar amb el cor encongit i el rostre maquillat de pena–, car, si una vegada han aconseguit furtar-me, una altra també podria ser perfectament…»
En Tomàs recollí les pomes del sòl amb les seves mans enguantades de rosada, amb els sentits totalment cafits d’agulles pútrides. «La meua família perilla cada moment que passa… per això mateix em veig obligat a cercar una solució clara i perfecta… perquè ningú mai més no puga nafrar, aixafar, ni segrestar cap membre dels Milparres… De moment, però, seran cinc els mastins que vigilaran durant els dies i les nits cadascuna de les vides dels meus familiars… Fóra perillós que tot marxàs com ara… Amb un parell de nits… acabarien amb la totalitat de la nostra descendència…»
El senyor duc va dreçar –talment un campanar– el seu cos al bell mig de les suaus cataractes de sol que començava a abocar el matí. Un enfilall de campanades provinents del bronze ben bastit de Milparres va arribar-li, alhora que pensà: «La meua família està en perill… Cal una solució perfecta, o acabaran amb ella… El genocidi és a tan sols uns pams de nosaltres…»
Una llàgrima aïllada, brusent com un tió, va rodolar-li per la seua magra galta. Li vingué aleshores a la memòria que feia ja molts anys que tenia secs els ulls. Es va dir que potser no era seua la llàgrima, que possiblement havia estat una gota de rosada que havia-li caigut al bell mig de la faç. El foc que duia, però, va recordar-li que es tractava d’humor sorgit de les seues fondàries. «Cal pensar ja des de hui una solució perfecta…», tornà a mormolar per a ell.
(Del llibre Ducat d’ombres. València: Eliseu Climent (3i4), 1982, p. 121-124)
* * *
El soroll de l’avió era literalment eixordador. Havíem de cridar ben fort per dir-nos alguna cosa els uns als altres. Aquell matí m’era més molest encara, car tenia un terrible dolor instal·lat al cap des del mateix moment d’alçar-me.
Pere s’arranjà el casc, es posà bé les ulleres. Ho feia tot en silenci. Es col·locà ben a prop de la porta per tal de llançar-se en cosa de segons. Vaig observar cadascun dels seus moviments de ben a prop; li vaig somriure, com desitjant-li sort, però ell res no em va dir. Aqueixes coses, ja dic, les feia des d’aquella nit en què vaig invitar-lo a veure, amb els diners del premi, aquella escultural supervedet.
Obrí la porta lateral. Entrà un bou de vent. Es traçà el senyal de la creu sobre el front. Es tocà aquella gepa que era la motxilla del paracaigudes, com assegurant-se que hi era al seu lloc. Al moment es llançà.
El vaig veure caure. Ho féu bé.
Aviat, però, vaig notar que Pere es retardava a obrir el paracaigudes. Com que jo era un entès en el tema, això de moment no em va escamar tampoc gaire. Ho vaig creure dins dels límits de la normalitat tècnica del salt, i ho vaig deixar córrer. Vaig començar a preparar-me per saltar jo.
Per la porta mateixa, vaig veure com queia, queia, queia, queia, encara sense haver obert el nevat esclata-sang del paracaigudes. Allò sí que, aleshores, va alarmar-me.
Moments després vaig arribar a comprendre que l’aparell no li funcionava, i que si no fèiem res aniria a estavellar-se i es faria com una coca sobre aquell pujolet mig pelat.
Queia, queia, queia… El paracaigudes no s’obria, no s’obria, no s’obria…
I era Pere.
Un potent glop de sang m’envaí el rostre. Vaig veure de seguida, amb gran clarividència, què havia de fer. Em vaig llevar de pressa, en un parell de grapats, la motxilla del paracaigudes i la roba de dalt del melic. Tots els meus companys es quedaren increïblement sorpresos en veure el que feia; més encara quan, amb el tors completament nu, vaig estendre les ales i em vaig llançar a l’espai buit amb el fi d’intentar salvar el mallorquí.
Hi hagué algú que intentà detenir-me, i en no poder-ho fer em titllà a grans crits de suïcida barat i de boig com una cabra.
Vaig anar en picat per l’espai, deixant-me caure i a la vegada agafant velocitat amb les ales. Sortosament, en aquella ocasió no havia de lluitar contra el vent.
A Pere a peses sí li mancava mig minut per arribar a terra. Ho vaig calcular a ull. I encara no s’havia obert el paracaigudes.
Tots dos érem enlaire. Ara em trobava ben a prop d’ell. Vaig tenir ocasió de veure com de bell nou se senyava. No em veia, no sabia que era volant a pocs metres d’ell. La seua –ho vaig poder veure– era una cara dibuixada amb les línies d’un immens pànic.
Faltaven segons –segons!!– per estavellar-se.
Jo continuava baixant cap a ell.
Topà amb l’extrem d’un avet gegantesc i bru que hi havia a prop d’una casa dels voltants de la muntanyola. Això el féu retardar un poc. Jo, aleshores, vaig aprofitar l’ocasió per a agafar-lo en els meus braços. Del colp de l’arbre, s’havia trencat un braç.
Pere, en veure’m, restà sorprès. Era normal! A veure! Mostrava un immens estupor; no sabia ben bé si allò que vivia en aquells moments era un malson o la realitat de veres.
–Ets Àngel?
–Sí, és clar…
–El de Dénia…
–Sí…, el teu amic…
–M’has salvat d’una mort segura… –em digué mentre volàvem tots dos. Li vaig dir que havia fet el que moralment sentia i bonament podia. El vaig dur al lloc, ben a prop del pujolet, on estaven els capitans, generals i tinents.
(Del llibre Les ales d’Àngel Vidal. València: Edicions del Bullent, 1985, p. 102-106)
* * *
Algú va dir que la dona d’un escriptor té molt a veure amb la seua escriptura. Potser. Afegirem que, per a bé o per a mal, de tot hi ha i ha hagut en la vinya del Senyor i en la història de la literatura.
Pràcticament tota l’obra narrativa de Gonçal Castelló està dedicada a una mateixa persona. A Elisabet Orri. La seua dona. I segons diuen les dedicatòries, no apareix solament per qüestions personals i afectives, sinó també perquè «gràcies a la seua ajuda i estímul féu possible que aquesta narració veiés la llum», «per la seua ajuda en aquest llibre», o «perquè mecanografià aquesta narració». Etcètera.
Caldria ací, per tant, destacar l’ajuda tan positiva i evident d’E. Orri, en moltes pàgines de Castelló. Afegirem, a més, que la nostra amistat, entre Gonçal i qui ara mateix escriu, comptà amb la seua presència perenne, cordial i entusiasta.
[…]
Recorde que, en més d’una ocasió, a sa casa de Vilanova de Gandia, Gonçal Castelló em contà un bon grapat d’anècdotes de la seua pròpia biografia. M’encisaven aquells retalls de les seues hores, que em narrava amb la seua vivacitat característica. Em meravellaven perquè tenien el sabor dels temps llunyans i mítics per a mi, perquè em parlava d’algun catedràtic amb nom de carrer per on, a diari, jo passava per anar a la facultat de Filologia, per l’alt grau de divertiment i vitalitat que em comunicaven les seues paraules… Sempre acabava dient-li el mateix: «Gonçal, has d’escriure les teues memòries, i narrar tot això que has contat en la conversa…»
Davant aquestes paraules, sempre se’m mostrava escèptic. Moderadament escèptic, m’atreviria a dir actualment. Perquè arribà a escriure les seues voluminoses memòries: Memòries d’un gandià. Amics, coneguts i saludats.
Castelló escriu les Memòries d’un gandià. Amics, coneguts i saludats. A la seua edat, huitanta-cinc anys, no podia fer res de més raonable, sobretot en un país on la memòria sembla que siga un article de superluxe, com va camí de ser-ho l’alcohol i el tabac.
Si més no, la vida de Gonçal Castelló, fins a la data, dóna per a unes memòries suculentes. Perquè des de la seua Gandia natal fins a la Barcelona de la seua estimada Elisabet, amb qui viu a hores d’ara, hi ha tot un trajecte vital d’una diversitat enorme i accidentada. Es tracta d’un aventurer, un d’aquells personatges desbordants d’energia, de moviments incessants i voluntat de buscar sempre les cosconelles a la vida, que tant encuriosiren el sedentari Baroja, molt admirat per l’escriptor Castelló, per cert.
També és cert que, davant de la vida de Gonçal Castelló, han passat tota mena de pel·lícules, i «nodos»: des de la República, el «glorioso alzamiento nacional» i la guerra fins a la postguerra, el franquisme de cap a cap i allò que va vindre després del «Caudillo» i que sovint es fa tan complicat anomenar, en especial durant l’última temporada. Cal dir, però, que si no haguera volgut pols, podia no haver anat a l’era, és clar, però ell s’ha apuntat a totes les eres, s’hi alçara pols o huracans, tant li’n donava.
(De la biografia Gonçal Castelló: Els dies i la memòria. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2003, p. 14-16)
* * *
Dia a dia convisc amb la ferma bellesa d’aquesta mar, amb la bellesa d’aquest paisatge. Però el contacte quotidià amb la bellesa em cansa i m’ompli d’avorriment. És llavors que torne a la delicada lírica de les coses menudes, grises, intranscendents, ja sabudes i oblidades. Me les estime. I també en elles m’hi trobe.
(Del llibre 77 mirades a un mateix paisatge, Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2007, p. 98)
_0.webp)
