Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Francesc Moll i Marquès

1937-2025

Francesc Moll i Marquès (Palma, 1937-2025). Editor, traductor i gerent de l’Editorial Moll.

Llicenciat, l’any 1962, en ciències econòmiques, entre el 1963 i el 1967 és gerent del Diari de Mallorca. Des del 1967 és gerent de l’Editorial Moll, tasca que inicialment desenvolupa treballant amb el seu pare Francesc de Borja Moll, creador de l’editorial. Entre el 1993 i l’any 2000 presideix el Gremi d’Editors de les Illes Balears i ha estat membre de la Junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. Ha traduït els títols L’Art en el regne de Mallorca (1964), de Marcel Durliat, i Foll d’amor. La vida de Ramon Llull (1966), d’Edgar Allison Peers. És soci cofundador del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, del qual va ser president (1978-1981). El 1978 va ser director general de Medi Ambient de la Conselleria d’Ordenació del Territori del Consell General Interinsular i el 2001 rep el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, en reconeixement a la seva trajectòria.

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano Francesc Moll i Marquès

Francesc Moll i Marquès (Palma, 1937-2025). Editor, traductor y gerente de la Editorial Moll.

Licenciado, en el año 1962, en ciencias económicas, entre 1963 y 1967 es gerente del Diari de Mallorca. Des de 1967 es gerente de la Editorial Moll, tarea que inicialmente desarrolla trabajando junto a su padre Francesc de Borja Moll, creador de la editorial. Entre 1993 y el año 2000 preside el Gremi d’Editors de les Illes Balears y ha sido miembro de la Junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. Ha traducido los títulos L’Art en el regne de Mallorca (1964), de Marcel Durliat, y Foll d’amor. La vida de Ramon Llull (1966), de Edgar Allison Peers. Es socio cofundador del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, del que fue presidente (1978-1981). En 1978 fue director general de Medio Ambiente de la Conselleria d’Ordenació del Territori del Consell General Interinsular y en 2001 recibe el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, en reconocimiento a su trayectoria.

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografía: Archivo personal del autor.

English

Francesc Moll i Marquès english

Francesc Moll i Marquès (Palma, 1937-2025), a publisher, translator, and director of the publishing house Editorial Moll, has a degree in Economics and was director of the daily Diari de Mallorca from 1963 to 1967. Since 1967 he has been director of Editorial Moll, initially working with his father Francesc de Borja Moll, who founded the enterprise. Between 1993 and 2000 he was president of the Balearic Islands Publishers Guild and he has also been a board member of the Mallorca Booksellers Guild. He has translated Marcel Durliat’s L’Art dans le royaume de Majorque (L’Art en el regne de Mallorca, 1964), and Edgar Allison Peers’ Fool of Love: The Life of Ramon Llull (Foll d’amor. La vida de Ramon Llull, 1966). He is a co-founding member of the Balearic Group for Ornithology and Defence of Nature, and was its president from 1978 to 1981. In 1978, he was Director General for the Environment in the Inter-Islands Council Department of Land Management. In 2001 he received the Lluís Carulla Foundation Civic Contribution Award in recognition of his career of civic service.

 

He was a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers)

 

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photograph: author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

 

Biografia

Francesc Moll i Marquès neix a Palma el 28 d’octubre del 1937. 

Fill del lingüista, filòleg i editor Francesc de Borja Moll, passa la infància a la seva ciutat natal. Des de petit s’impregna de la tasca que realitza el seu pare, seguint l’estela de Mossèn Alcover, en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear. També des de ben aviat descobreix la seva passió per la naturalesa i l’excursionisme, activitat que mantindrà al llarg la seva vida. 

Comença a estudiar Enginyeria a Barcelona, però ho deixa aviat i l’any 1956 comença la carrera de Farmàcia. El febrer de l’any 1957 assisteix a l’Assemblea del Paranimf de la Universitat de Barcelona, fet que suposa la pèrdua del curs acadèmic per als estudiants que hi participen. En aquells moments, i enmig de l’ambient polític de l’època, es replanteja la seva carrera i finalment decideix estudiar Economia. 

Es llicencia l’any 1962 i, en acabar la carrera, fa el servei militar a Mallorca, on es queda a viure de nou. Entra en contacte amb Bartomeu Barceló, catedràtic de Geografia i cap de publicacions de la Cambra de Comerç de Mallorca, amb qui estableix una gran amistat i amb qui publiquen investigacions sobre economia de les illes al butlletí de la Cambra. Plegats també constitueixen l’empresa SEPTE (Servei de Planificació Territorial i Econòmica). A través d’aquesta empresa coneix els propietaris del Diari de Mallorca, que li proposen ser-ne el gerent, tasca que desenvolupa entre el 1963 i el 1967.

L’any 1967 passa a fer-se càrrec de la gerència de l’Editorial Moll, treballant amb el seu pare i amb Josep Maria Llompart, que en aquells moments n’era l’assessor editorial. Treballa com a gerent de Moll fins a la seva jubilació, l’any 2008. Entre el 1993 i l’any 2000 presideix el Gremi d’Editors de les Illes Balears i ha estat membre de la Junta del Gremi de Llibreters de Mallorca. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des de l’any 1983 quan, a proposta de l’aleshores president de l’AELC Josep Maria Llompart, se’n va fer soci. Tradueix, del francès, el títol L’Art en el regne de Mallorca, de Marcel Durliat i publicat el 1964. També fa la traducció, de l’anglès, de Foll d’amor. La vida de Ramon Llull, d’Edgar Allison Peers, del 1966. Com a traductor i editor, també es dedica a revisar i corregir les traduccions que arriben a l’Editorial Moll.

És soci cofundador del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, del qual és president entre els anys 1978 i 1981. El 1978 és director general de Medi Ambient de la Conselleria d’Ordenació del Territori del Consell General Interinsular i el 2001 rep el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, en reconeixement a la seva trajectòria.

Francesc Moll i Marquès mor el 12 de juliol de 2025 a l’edat de vuitanta-set anys.

Premis

  • Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla (2001): en reconeixement a la seva trajectòria.

    • PEERS, Edgar Allison:

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Dura tamen molli saxa cavantur acqua. És un vers d’Ovidi que Francesc de Borja Moll pare va adoptar com a lema de la seva editorial, que es va dir i es dirà sempre Editorial Moll. Es pot traduir així: «Tanmateix, les dures roques són foradades per l’aigua». És un vers, doncs, que parla a favor de la tenacitat, i del natural desenvolupament de les coses.

    Tenacitat i abnegació, a més de talent i rigor, van ser les qualitats que li varen fer falta a Francesc de Borja Moll pare per crear un segell editor en llengua catalana de referència en plena República i fer-lo surar durant els anys de la Guerra Civil i les quatre dècades de satrapia franquista. Les mateixes qualitats que li han fet falta al seu fill, igualment dit Francesc de Borja Moll, per donar continuïtat a l’empresa. Fins ahir.

    «Des de l’any 1934 al servei de la nostra cultura», era l’altre lema que figurava a les caixes i a la paqueteria de l’Editorial Moll. Un lema d’una estricta certesa, tant pel que fa a la data com pel que fa a la vocació de servei. Sense l’Editorial Moll i els més de mil títols que componen el seu catàleg, seríem orfes d’obres cabdals de la cultura catalana signades per autors com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Salvador Espriu, Joan Mascaró Fornés, Gabriel Alomar, Josep M. Llompart, Miquel dels Sants Oliver, Vicent Andrés Estellés, Baltasar Porcel, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Maria Antònia Salvà, Salvador Galmés, Maria Antònia Oliver, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i, per descomptat, Antoni Maria Alcover o el mateix Francesc de Borja Moll pare, responsables de la tasca titànica i imprescindible del Diccionari català-valencià-balear, més conegut com a Diccionari Alcover-Moll. Això per no fer una llista exhaustiva que ocuparia diversos articles de l’extensió d’aquest.

    El patrimoni Moll és un dels més rellevants de la cultura catalana moderna, i no sé quina mena d’iniciativa s’ha de dur a terme per no permetre que es perdi com s’ha perdut l’editorial, però és obvi que alguna cosa s’ha de fer. No ens podem permetre prescindir-ne. Mentrestant, em permeto reproduir el missatge de comiat que han enviat el gerent i la directora de producció de l’editorial, respectivament Antoni Moll Echeto i Susanna Moll Kammerich, amb els quals vaig tenir l’honor de treballar durant uns quants anys de la meva vida i de l’editorial. Per a un segell que tota la vida ha viscut lligat a la llengua i la cultura catalanes com les flames a la fosca, han triat per dir fins aviat (que no adéu) als seus clients i lectors unes paraules d’un mallorquí argentinitzat que es deia Jorge Luis Borges, i que fan així: «Hay quienes no pueden imaginar un mundo sin pájaros, hay quienes no pueden imaginar un mundo sin agua; en lo que a mí se refiere, soy incapaz de imaginar un mundo sin libros». Una abraçada a en Toni, na Susanna, en Miquel, en Joan, en Toni Galindo i, per descomptat, a en Xesc Moll. Com diu la cançó, We’ll meet again, some sunny day.

    Sebastià Alzamora : «En el tancament de l’Editorial Moll», Ara, 19 d’octubre de 2014.

    * * *

    «No hi ha marxa enrere». En Xesc Moll, economista, als 77 anys ha perdut casa seva, n’ha fet dació per esborrar una hipoteca, un crèdit amb garantia personal que firmà per nodrir una empresa familiar en crisi. El desnonament pactat no ha estat suficient. Moll, un dels vuit fills de l’insigne filòleg i promotor de la llengua catalana, Francesc de B. Moll (1903-1991), no ha pogut servar la pervivència de la companyia, una empresa cultural múltiple a Palma: l’Editorial Moll, la Distribuïdora Moll i la llibreria Llibres Mallorca.

    Potser sobreviurà alguna cosa si hi ha una iniciativa ciutadana, solidaritat i mobilització per salvar el que és emblemàtic, el fons documental i col·leccions literàries: Raixa, Les Illes d’Or, La Balanguera», cavil·la Xesc Moll, escanyat, una veu sorda sense alè. «És un poc trist tot plegat. Retornar haurà d’esser amb una nova marca i nosaltres (els Moll) no hi serem». Ells «foren» les obres de Llorenç Villalonga, Miquel Bauçà, Blai Bonet, Joan Fuster, Baltasar Porcel.

    La marca de can Moll s’ha esbucat, l’activitat i el negoci han passat per ull i la societat limitada s’haurà de liquidar sense remei. Es creà per fer llibres i lectors i vendre edicions en català, han estat més de 1.200 títols propis en 80 anys. Sorgí com una missió per acabar la immensa aventura social que fou l’edició del Diccionari català-valencià balear (DCVB), una dèria d’un segle. El 1934, el primer títol fou un Ramon Llull, el Llibre d’Amic e Amat, quan el Moll pare creia que a Mallorca hi havia cent lectors en català.

    Andreu Manresa: «La mort de can Moll», El País. Quadern, núm. 1562, 23 d’octubre de 2014.

    Entrevistes

    Francesc de B. Moll (Xesc Moll) és el darrer responsable de l’Editorial Moll, empresa cultural de les Illes Balears amb vuitanta anys d’història. Ahir al matí, en sortint de la primera reunió amb l’administrador concursal, que havia anat a l’editorial per encarrilar el procés de liquidació, atenia VilaWeb per telèfon. El notem cansat, amb poques ganes de dir res, però ja d’entrada parla d’aquesta figura, posada pel jutge, amb respecte: «Mirarà com es pot fer de la millor manera possible, el tancament, hi ha voluntat de col·laboració. I per part meva, faig tots els esforços possibles per trobar un grup de gent de la societat civil que tingui els recursos per a continuar la tasca que Moll ha fet aquests vuitanta anys. Jo ja no hi seré, però vull que Moll continuï funcionant, amb nous accionistes però amb el mateix esperit, que això és més important.»

    —Quines gestions heu fet? Quina mena de persones cerqueu?
    —Gent del poble, diguem, que tingui diners i cregui en la cultura i en el projecte. Jo ja no en formaré part, han de ser uns altres, i diria que com més nombrosos siguin, millor.

    —I aquest col·lectiu que vulgui assumir el projecte, quina forma jurídica hauria de prendre? Associació, fundació, cooperativa…?
    —Hauria de crear una nova empresa, jo diria, una societat. La societat actual desapareixerà i hauria de continuar una altra societat.

    —I de quants diners hauria de disposar, aquesta societat?
    —Depèn bastant de com es faci la liquidació. Però el fet important és mantenir un fons suficient que permeti a la nova empresa de generar una activitat normal, que sigui rendible. Perquè si no tens una reserva de diners no pots fer res, ni tan sols reeditar els llibres que funcionen. Es necessitarà una injecció important de diners, però m’estim més no dir xifres concretes.

    —Els responsables de l’editorial Moll us heu negat durant vuitanta anys a destruir cap dels llibres guardats al magatzem. Quin fons editorial calculeu que té Moll avui?
    —Uns vuit-cents mil volums.

    —La vostra proposta és que una societat nova, amb un accionariat extens, pugui adquirir bona part del fons per seguir la tasca que fins ara ha fet Moll?
    —És la possibilitat més desitjable, sí. Perquè, si no fos així, l’alternativa seria la desaparició.

    —Aquesta opció és viable? Teniu un termini fixat per a intentar aquesta via?
    —Jo estic esperançat. Ens donem de marge fins al 9 de gener per aconseguir aquesta nova empresa, on pugui cabre tothom qui en tingui ganes.

    —Algun nom que ja s’hagi compromès?
    —Encara no.

    —Dèieu fa pocs dies al Diari de Balears que pensàveu en la possibilitat de fer unes jornades de portes obertes per vendre els llibres de Moll amb bones ofertes.
    —Sí, ho farem aquest novembre. Hem de mirar la millor manera, la forma més operativa, pensant de no perjudicar les llibreries, és clar. Obrir el magatzem durant quinze dies, fent molt bones ofertes, i amb aquestes vendes aconseguir una mica de liquiditat per afrontar obligacions que tenim, com ara les nòmines.

    —Es poden comprar els llibres de Moll a través de la vostra web, encara?
    —Oi tant!

    Montserrat Serra: «Francesc de B. Moll: «He de trobar gent que vulgui fer una nova editorial Moll, abans del 9 de gener»», VilaWeb, 12 de novembre de 2014.

    Antologia

    L’acte constitutiu del regne de Mallorca figura a les disposicions per les quals el rei d’Aragó Jaume I regulà la seva successió el 21 d’agost de 1262. Acomodant-se als antics costums del dret patrimonial, però també per complaure la seva dona Violant d’Hongria —que defensava apassionadament els interessos del seu infant preferit, llur fill menor Jaume—, aquell sobirà havia resolt de dividir els seus Estats. Tot i reservant al primogènit l’essencial, amb Aragó, Catalunya i València, féu la seva part al més jove. Aquesta va comprendre les illes de Mallorca i Eivissa, conquerides recentment als musulmans, i les possessions que la Corona d’Aragó havia conservades a la França Meridional en el tractat de Corbeil de 1258, és a dir, la senyoria de Montpeller amb les seves dependències: baronia d’Aumelas i vescomtat de Carlat, els comptats de Rosselló i Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, el port de Cotlliure. En resum, territoris que no pertanyien a l’herència tradicional de la casa d’Aragó i de Barcelona. Tots aquests dominis foren concedits en plena sobirania al jove infant, que es va comprometre només a mantenir en el Rosselló la moneda i els Usatges de Barcelona. Una altra restricció a la seva independència va concernir la forma de successió per a la seva nova dinastia: en el cas que arribàs a extingir-se en la seva línia directa i masculina, els seus Estats tornarien a Aragó.

    A una època en què la concepció nacional de l’Estat encara no existia, una partició d’aquesta mena no podia sorprendre, i menys que qualsevol altra banda en els dominis de la Corona d’Aragó, confederació de regnes els lligams dels quals no eren més que dinàstics. De fet, no hi hagué cap protesta contra la decisió del sobirà. Els dos prínceps hereus juraren conformar-se a aquest arranjament, que fou confirmat pel testament del Conqueridor el 26 d’agost de 1273.

    (Del llibre L’art en el regne de Mallorca, 1964)

    * * *

    El seu nom era Ramon Llull, i no feia gaire que havia complert els trenta anys. Son pare, mort feia poc, era un home de bona posició a Barcelona, que havia anat en aquell estol comandat pel jove rei de Catalunya-Aragó, anomenat més tard el Conqueridor, que va prendre l’illa de Mallorca als bel·licosos musulmans. Amb un germà seu va decidir d’establir-se a l’illa que acabava d’esser conquistada; hi va portar des del continent la seva muller, i va comprar una casa a la Ciutat, on molt prest va néixer el seu únic fill.

    La terra era barata a Mallorca, i el pare de Ramon en va adquirir en certa quantitat, sens dubte amb la intenció de fundar una de les famílies mallorquines dirigents del futur. Ramon fou educat amb la cura escaient a un noi de bon llinatge. Semblava destinat a esser un cortesà, puix que a l’edat de catorze anys va entrar com a patge al servei del rei i es va fer company dels dos fills d’aquest: Pere i Jaume. Quan Jaume arribà a l’edat escolar, Ramon, que era uns deu anys més vell, fou nomenat preceptor seu, i va néixer entre ells una amistat que el jove, dotat d’esperit pràctic, pogué aprofitar més tard.

    L’estiu de l’any 1256, el Conqueridor va fer públic que el seu fill Jaume heretaria el regne de Mallorca, i Ramon, essent mallorquí de naixença, acompanyà el príncep hereu en una visita al seu futur reialme. Poc temps després, emprengué un seguit de viatges més prolongats, bé amb el rei, com a senescal seu, bé per comanda reial. Va trescar tot el regne de Catalunya-Aragó, estès ràpidament més enllà del que ara és la frontera francesa; va esser a Perpinyà i a Montpeller; a Corbeil, on assistí a les esposalles de la princesa Isabel amb el fill de Sant Lluís; i a Castella, amb el rei de la qual el Conqueridor mantenia una política amistosa.

    Aquests viatges varen contribuir molt a eixamplar l’experiència de Ramon. El seu caràcter agradable i cordial li hauria assegurat certament bona acollida a qualsevol banda on anàs. Però, complit com era en tot el que feia, tenia evidentment massa poques coses a fer, i la vida frívola que portava li va resultar desmoralitzadora. Mentre creixia en virilitat, mostrava tots els signes de convertir-se en un cortesà dissolut.

    (Del llibre Foll d’amor. La vida de Ramon Llull, 1966)

    * * *

    Aquest llibre arriba amb un retard de dos anys, degut exclusivament a les dificultats de programació de l’Editorial Moll, que d’altra banda no són més que una conseqüència de l’escassa capacitat d’absorció del mercat del llibre en el nostre país, que s’ha demostrat aquests darrers temps d’una manera molt eloqüent. Això fa que alguns fets —l’anècdota del llibre— hagin quedat allunyats en el temps. No obstant, la seva tesi segueix intacta, i això ja és una prova del seu interès.

    El llibre neix d’una gran insatisfacció: la insatisfacció de l’autor davant la societat mallorquina. Va prendre cos com a resultat de la seva tasca periodística al diari mallorquí Última Hora, on durant una sèrie de mesos féu aparèixer les respostes anònimes —de la gent del carrer— sobre els temes més diversos, els més importants dels quals, degudament ampliats, es recullen en aquest llibre.

    (Fragment del «Pròleg» al llibre Gent de carrer, 1971)