Teatre Obres traduïdes Còmic Estudis sobre l'autor/autora

Jaume Miró

Jaume Miró (Cala Millor, Mallorca, 1977) és dramaturg i guionista de mitjans audiovisuals.

Llicenciat en filosofia, comença la seva formació teatral en els cursos d’autors reconeguts com Sanchis Sinisterra o Syd Field, entre d’altres. El 1997, el reconeixement rebut per la seva obra Noctàmbuls li permet constituir una companyia de teatre. Autor i director, el seu teatre, d’una tècnica formal acurada, està al servei dels grans temes actuals on és present la reflexió sobre la llibertat i la responsabilitat individual.

La condició humana és sacsejada tant si tracta de l’amor, la incomunicació, la solitud o el nihilisme en les primeres obres, El funeral d’en Singelpeu i Fuga, com en el teatre documental de les seves darreres obres que han estat representades amb una gran acceptació del públic: Dels llargs camins i Diari d’una miliciana.

També ha escrit nombroses peces breus, estrenades sobretot en el projecte teatral de Microteatre de Mallorca. Una petita part de la seva obra encara no està editada.

Les seves obres han estat traduïdes al castellà i a l’anglès i han rebut diversos premis com el Premi Teatre Principal de 2012 i el Bartomeu Rosselló-Pòrcel de l’Obra Cultural Balear de 2013.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Documentació de l’arxiu personal de l’autor.
Fotografia de M. A. Canyelles.

Castellano

Jaume Miró castellano

Jaume Miró (Cala Millor, Mallorca, 1977) es dramaturgo y guionista de medios audiovisuales.

Licenciado en filosofía, comienza su formación teatral en los cursos de autores reconocidos como Sanchis Sinisterra o Syd Field, entre otros. En 1997, el reconocimiento recibido por su obra Noctàmbuls le permite constituir una compañía de teatro. Autor y director, su teatro, de una técnica formal cuidada, está al servicio de los grandes temas actuales con presencia de reflexión sobre la libertad y la responsabilidad individual.

La condición humana es sacudida tanto si trata del amor, la incomunicación, la soledad o el nihilismo en las primeras obras, El funeral d’en Singelpeu y Fuga, como en el teatro documental de sus últimas obras que han sido representadas con una gran aceptación del público: Dels llargs camins y Diari d’una miliciana.

También ha escrito numerosas piezas breves, estrenadas principalmente en el proyecto teatral de Microteatre de Mallorca. Una pequeña parte de su obra aún no está editada.

Sus obras han sido traducidas al castellano y al inglés y han recibido varios premios como el Premio Teatre Principal de 2012 y el Bartomeu Rosselló-Pòrcel de la Obra Cultural Balear de 2013.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Documentación del archivo personal del autor.
Fotografía de M. A. Canyelles.

English

Jaume Miró English

Jaume Miró (Cala Millor, Mallorca, 1977) is a playwright and audiovisual media scriptwriter.

After obtaining a degree in Philosophy he began theatre training in courses given by such well-known figures as José Sanchis Sinisterra, Syd Field, and others. In 1997, the enthusiastic reception of his work Noctàmbuls enabled him to establish a theatre company. Now, as a playwright and director, he is producing works of formal technical precision dealing with today’s big issues and always reflecting on freedom and individual responsibility.

All of his plays probe the human condition, whether in terms of love, non-communication, loneliness or the nihilism of his early works El funeral d’en Singelpeu and Fuga, and also in the documentary theatre of his more recent works, Dels llargs camins and Diari d’una miliciana, which have been performed to great public acclaim. Furthermore, he also written many short plays, performed in particular in the Microteatre de Mallorca project. A small part of his work has not yet been published.

His plays, which have received several prizes including the 2012 Teatre Principal Prize and the 2013 Bartomeu Rosselló-Pòrcel Award of the cultural institution Obra Cultural Balear, have been translated into Spanish and English.

Jaume Miró is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

Web page: Francesc Viñas for AELC.
Documentation from the author’s personal files.
Photograph: M. A. Canyelles.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Jaume Miró Adrover neix a Cala Millor (Mallorca) el 30 de març de 1977. Després dels estudis de primària i secundària comença la carrera de Filosofia a la Universitat de les Illes Balears on es llicencia. El curs 2000-2001 obté una beca Erasmus per anar a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Sheffield al Regne Unit. Més tard fa un màster en filosofia contemporània a la Universitat de les Illes Balears i per altra banda s’especialitza en guió i producció de continguts televisius.

En el camp teatral comença la seva formació d’escriptura dramàtica en els cursos impartits per autors com José Sanchis Sinisterra, el mestre de guionistes de Hollywood, Syd Field, i amb David Harrower, Eliseo Altunga, Albert Boadella, Martin Crimp, Stefan Kaegi –director de la companyia Rimini Protokoll– i també a la factoria de comèdia de Chicago The Second City.

És el 1995 quan escriu el seu primer text teatral: Balseros. Al cap de dos anys rep la menció honorífica en el I Concurs de Textos Teatrals de la Universitat de les Illes Balears per l’obra Noctàmbuls. El 1999 l’estrena i la dirigeix amb la companyia que crea amb el nom de l’obra homònima. L’any següent aquesta obra és publicada per l’editorial de Pollença, El Gall, i aprofita la seva estada a Anglaterra per escriure El funeral d’en Singelpeu que la seva companyia estrena el 2002. En aquest mateix any comença l’escriptura de diferents obres de teatre infantil que s’estrenen a les mostres de teatre escolar.

El 2003 participa com a professor de dramatúrgia al XIV Encontre de Teatre en Català a l’Ensenyament Secundari i escriu l’obra teatral La fuga, que estrena el 2004 a Mallorca i el 2005 a la República Txeca.

Durant l’any 2005 escriu per encàrrec del grup teatral Es Mussol l’obra commemorativa de l’Any de la Llata a Capdepera: Llata, història d’un retorn i en homenatge al poeta Andreu Vidal fa l’obra De les criatures del bosc que l’any 2014 publica en forma de còmic amb il·lustracions de Pau Arévalo. Així mateix organitza la II Trobada d’Autors Teatrals de les Illes Balears. L’any següent estrena i dirigeix una nova peça teatral seva, L’Atlàntida. També escriu i dirigeix Zona d’exclusió per al grup Noctàmbuls. En aquest mateix any 2006 escriu l’obra breu Terra borda i participa com a convidat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a la taula rodona «Dramatúrgia contemporània a les Illes Balears» que es du a terme a la Sala Beckett de Barcelona.

Continua la seva producció teatral amb obres com el monòleg El sopar que presenta a la XXIV edició de GALEUSCA de 2007, Diari d’una miliciana que escriu el 2009 i que el 2012 guanya el Premi Teatre Principal de textos teatrals, i Adults normals que guanya el premi Mediterrani Pare Colom de textos teatrals de 2010. El 2011 escriu i dirigeix per al projecte Teatre íntim/Microteatre, En el niu de l’etern retorn i per a la companyia Noctàmbuls In the Backyard, que es representa arreu de l’illa de Mallorca i que el 2013 estrena a la sala Tantarantana de Barcelona. Aquest any la companyia Noctàmbuls li estrena Panfonteta i segueix la seva col·laboració amb el Microteatre amb diverses obres curtes. És guardonat amb el Premi Bartomeu Rosselló Pòrcel. El 2014 escriu i estrena Dels llargs camins. Tant aquesta obra, que rep diversos premis, com Diari d’una miliciana es representen amb gran èxit a Mallorca i Barcelona.

Durant el 2017 realitza dos projectes documentals. Un de teatral sobre el mite d’Antígona a través dels familiars de les víctimes de la guerra i un altre de televisiu per a TV3 i IB3: Milicianes. Participa com a ponent convidat a la Universitat de la Sorbona de París en el seminari sobre teatre contemporani a les Balears. El seu teatre documental s’analitza en exclusiva en una de les ponènces en un dels seminaris de la trobada anual de la North American Catalan Society de la University of Indiana als Estats Units.
 

Cartell de l'obra <i>Diari d'una miliciana</i>, representada al Teatre Ponent de Granollers el 2016.
Cartell de l'obra Diari d'una miliciana, representada al Teatre Ponent de Granollers el 2016.
Cartell de la gira 2015/16 de l'obra <i>Dels llargs camins</i>.
Cartell de la gira 2015/16 de l'obra Dels llargs camins.

Premis

  • Premi Pare Colom d’Inca (2010): Adults normals.
  • 2n Premi Art Jove de Produccions d’Espectacles de Petit Format (2011): In the Backyard.
  • Premi Teatre Principal de Palma (2012) : Diari d’una miliciana.
  • Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel de l’Obra Cultural Balear (2013).
  • Premi millor espectacle i Premi millor text dels Teatres Públics de les Illes Balears (2014): Dels llargs camins.
  • Premi Micalet de teatre (2022): «Caputxeta a Hamelin».
     

«Zona d’exclusió»,

Vincles

Comentaris d'obra

Hi ha moltes històries com la que ha recopilat Jaume Miró Adrover (Cala Millor, Mallorca, 1971) a Diari d’una miliciana que segueixen ocultes. Aquest silenci «antic i molt llarg» a què al·ludeix Raimon en la seva coneguda cançó himne va ser l’escut utilitzat pel franquisme i els seus valedors per evitar que aquests fets sortissin a la llum i posessin en evidència tanta injustícia i tant d’horror. L’autor de l’obra […] s’ha basat en el testimoni íntim i personal recollit en el diari d’una jove infermera destinada, junt amb altres quatre companyes, a Mallorca l’estiu de 1936 amb l’il·lusori objectiu d’intentar aturar l’avanç del feixisme.

Els 18 dies de vivències narrats per la desconeguda autora d’aquest testimoni acaben sent un material aclaridor. El relat no solament reflecteix les dures situacions de guerra en què es van veure implicades unes protagonistes abandonades a la seva sort, sinó que denuncia el comportament masclista d’uns comandaments i soldats que les van relegar, per la seva condició de dones, a tasques menors a la rereguarda, completament allunyades dels ideals que els havien impulsat a embarcar-se en la seva aventura en defensa de la llibertat. Aquesta crítica a la discriminació soferta, unida a la desesperació del caos al bàndol republicà, és la que aporta un valor afegit a aquest muntatge. «Si algun dia ens han de governar aquests, estem aviades», ve a dir una de les milicianes després dels primers dies de convivència amb les camarades sense endevinar encara el seu tràgic destí de víctimes dels vencedors.

(César López Rosell. «Aclaridor rescat de la veu silenciada», El Periódico, 21 de juny de 2016)

* * *

Dins el panorama teatral, i autoral, de les Illes Balears destaquen certes figures com la de Jaume Miró (Cala Millor, 1977), un creador polifacètic que és conegut, sobretot, per la seva punyent obsessió en voler recuperar i dignificar memòries alienes. El seu és un intent d’exorcitzar històries col·lectives en teoria enterrades. El desenterrament d’aquestes epopeies humanes arriba no per despertar consciències, ja que això seria voler donar una utilitat a l’art quan l’art és molt més que una eina instrumental, sinó per poder generar preguntes, o sigui, diàleg. El teatre en mans de Jaume Miró és una manifestació a favor del constant interrogament, i és que Miró, a més d’escriure i investigar, està format en filosofia, cosa que fa que la seva mirada sigui especialment suspicaç per tal d’anar més enllà de la pàtina primera que abraça totes les coses sense remissió. Precisament sota aquesta premsa, la de voler transcendir la superfície verinosa dels elements del món i dels seus quefers, se’ns presenta aquest ritual contra l’oblit anomenat Diari d’una miliciana. Per una banda, es tracta del relat privat d’una voluntària de la Creu Roja destinada a Mallorca en l’expedició Bayo. A través del seu testimoni oracular es narren les vicissituds de cinc infermeres durant els divuit dies que va durar l’expedició. El que hauria d’acabar essent una ràpida victòria es va convertir en una hecatombe. És així com aquestes lluitadores, talment l’Ariadna del laberíntic mite grec, són abandonades i, tot i això, elles decideixen combatre. Aquesta odissea està plena de contextos violents, situacions absurdes, perilloses, així com de conflictes interns de gran abast, temes perfectes per parlar d’una guerra que coneixem molt bé i que, lamentablement, no deixa de sorprendre’ns a mesura que anem obtenint més i més informació.

(Jaume C. Pons Alorda. «Diaris de l’obscur», Núvol, 23 d’octubre de 2015)

* * *

L’efervescència creativa de Jaume Miró vessa els límits de qualsevol demarcació convencional, encara més: tot transcendint el mateix procés tècnic de la creació, la seva intuïció artística no s’exhaureix en la pròpia finalitat, sinó que el porta a transitar a través d’espais molt més obscurs i inhòspits, aquells en els quals tota activitat humana rep el seu fonament. Així, la seva vigent decantació cap a la tècnica dramàtica no respon a una mera preferència o gust de caire estètic, sinó a la ferma convicció que els seus caràcters formals possibiliten un major aprofitament tant de la dimensionalitat espai-temporal de la matèria narrativa com de les possibilitats dialògiques amb els «subjectes-receptors»: els espectadors. De fet, la major fita assolida per Jaume Miró amb les obres que aquí es presenten consisteix en exprimir fins a la mesura del possible aquestes condicions de manera tal que la paraula, el gest, l’escenografia, el ritme, la música, l’entorn i la imatge s’harmonitzen en un tot (pensat i mesurat i a voltes pretesament dissonant) en el qual el recinte sencer del teatre s’esdevé l’escenari de la trama i tot espectador present, d’una o altra manera, el protagonista. Però cura, no ens enfrontam a un simple metateatre, ja que tota reflexió sobre el mateix fet del teatre que s’hi pugui trobar assenyala cap a una reflexió encara molt més profunda: cap a l’estatut de la realitat en un món configurat per una capciosa dialèctica entre veritat i ficció en què tothom és l’actor que encarna un determinat personatge segons un guió prèviament establert. Des d’aquesta perspectiva, la intenció de Jaume Miró no és, en absolut, la d’oferir un agradable entreteniment, que per això ja hi ha la televisió i les grans superfícies comercials (veritables catedrals de la post-modernitat), ans ben al contrari, la seva motivació principal és, sobretot, de signe moral.

(Pere Perelló i Nomdedéu. «Pòrtic» a MIRÓ, Jaume: El funeral d’En Singelpeu. Fuga. Pollença: El Gall Editor, 2004, p. 9-10)

Antologia

DOS

3: Del dietari del Pare Ginard.
4: Remors de possibles guerres. Remors que volen tomar la creu de Na Bernarda i altres atrocitats. I no podrien deixar-nos tranquils en aquest pacífic racó de món?
3: Dia 10.
1: Diuen si en Biel Boira serà el Batle.
3: Dia 11.
1: Ha entrat en Boira. Rumors de conflictes internacionals.
3: Dia 14.
2: En Boira va recomanar ordre en la presa de possessió.
3: Dia 15.
4: Manifestació socialista amb banderes i camises vermelles. Al capvespre mitín al teatre. Hi ha hagut música.
2: Teníem motius. No és vera Biel?
4: Havien estat molts anys d’esperar. I també d’injustícies que volíem canviar.
3: Estàvem farts dels terratinents: amos de la feina que malsostenia les famílies.
4: I estàvem farts de l’església: amos de les consciències. Manipuladora del remat.
1: Ara podíem guanyar l’accés a la propietat de la terra, podíem millorar les condicions de la feina dels jornalers, fomentar la llibertat de pensament i acció… Era el nostro moment…
2: I en Biel me va nomenar a mi, Mateu Papa, secretari. Secretari personal d’ell, del batle. A la primera sessió convocàrem un nou règim de plenaris.
1: Les posàrem a les vuit del vespre perquè la gent hi pogués venir.
2: Les dretes les feien els dematins perquè no hi vingués ningú.
3: Però alguna cosa es movia dins la fosca.
4: Els serveis secrets de Falange feien passes i hi havia rumors que es preparava un atemptat contra el nou batle.
2: En Boira va demanar protecció. I sempre que havia de sortir de nit algun guarda l’havia d’acompanyar.
3: Com més augmentava la nostra influència dins el poble més se’ns acumulaven els conflictes.
1: El primer que hem de fer és inspeccionar les possessions per veure les condicions de feina i com dormen els jornalers.
2: Hi ha treballadors que fa pena veure’ls com ho passen.
1: Que l’inspector en faci l’informe i després actuarem.
3: Informe de l’inspector.
4: Casi todas las posesiones de la villa desde el punto de vista sanitario, por su cubicación, por su falta de ventilación, algunas contiguas a cuadras, por falta de aseo y limpieza en todo, por la naturaleza de sus techos, paredes y suelos, por el mobiliario, por la multitud de objetos llenos de polvo y calculando que en Son Forteza duermen 6 donde caben 3, que en Morell duermen 7 donde caben 4, en Ses Pastores no hay local habilitado, en S’Ametlerar sí hay local pero se comunica con el establo. Sa Canova está mejor. Duermen 6 donde caben 5. Por todo lo expuesto considera que son habitaciones insalubres y por consiguiente deben ser clausuradas.
1: I declaram la clausura d’aquestes habitacions!
2: Hi ha molta gent sense feina. Ho sabem de fa massa temps!
1: Decret llei: S’obliga els grans propietaris a col·locar els obrers sense feina en proporció al nombre d’hectàrees que tenen en propietat.
3: I així va ser com els grans propietaris…
1: Els senyors. Els cacics.
3: Així va ser com varen començar a posar-nos pals a les rodes.

(Del llibre Dels llargs camins. Palma: Lleonard Muntaner, 2015, p. 33-35)

* * *

LOWI: Vull que marxeu.
PINKI: Eh, no. Va. No és això.
LOWI: Això no està bé. Val, ja no queda res ni lloc on anar i se suposa que ens hem d’ajudar però no vull. Necessit que desmunteu el vostre campament.
BET: No, no. Per favor, Lowi. Només seran uns dies.
LOWI: I ella què?
BET: Ella té problemes.
PINKI: Un problema.
LOWI: Quantes persones més hi ha dins la tenda? (HI GUAITA)
BET: Només hi era ella.
LOWI: Ja t’he deixat quedar una nit, t’he dut sopar. És suficient.
PINKI: Però on vols que anem?
LOWI: No ho sé. A algun centre d’acollida.
BET: Estan tots tancats, desmantellats.
LOWI: No és el meu problema.
PINKI: Però et podem ajudar amb la casa. Podem ser amics.
LOWI: Amics?
PINKI: Sí. Va.

PAUSA

BET: (Veu el sopar damunt la taula) Això és el meu sopar?
LOWI: Sí

PINKI S’APROPA AL PLAT. S’ASSEU. MENJA AMB GANA.

BET: Has comprovat la feina que he fet?
LOWI: Sí.
BET: I estava bé?
LOWI: Està bé que no t’hagis esborrat.
BET: És una merda que no es pugui fer res. Tant de control.
PINKI: (Menjant) Mmm. Tenia una gana.
LOWI: No et puc ajudar.
BET: Bé. Si no pots, no pots. Haurem de quedar.
LOWI: No podeu quedar.
PINKI: I on vols que anem?
LOWI: Aquest és el meu pati de darrere.
BET: Però no l’empres. Tu ho has dit.
LOWI: Això no significa que…
BET: No hi fas ni barbacoes, ni festes. Ni ho cuides.
LOWI: PERÒ ES MEU I HI PUC FER EL QUE VULGUI!
PINKI: Estàs bé?
LOWI: Què?
PINKI: Si estàs bé. Si tens problemes. Ets emocionalment inestable?
LOWI: No. Jo… No.
BET: Tothom té problemes. Tothom és emocionalment inestable.
PINKI: Problemes, sí. Però inestable… Bé, també. (Continua menjant)
BET: Tenc una idea. Celebrem alguna cosa.
PINKI: (Rient) Celebrar? I què vols celebrar?
LOWI: Sí. Què vols celebrar si tot està fet una merda?
BET: No sé. Que aquesta és la meva darrera bossa de tabac. Que ja no en puc comprar més. Sí, és una merda. Però com a mínim s’haurà acabat. A la força, però s’haurà acabat.
LOWI: Enhorabona. És terrible per a la salut.
BET: Encara que tot se n’hagi anat a la merda sempre hi ha un motiu per fer una festa. Fa molt que no m’emborratxo. I sempre hi ha un motiu per emborratxar-se. Que tot se n’hagi anat a la merda, per exmple.
PINKI: Vols fer una festa? Ara?
LOWI: Una festa?
BET: Crec que tinc una cosa. Espera.

BET VA DINS LA TENDA DE CAMPANYA. TREU UNA BOTELLA DE WHISKY.

Podríem fer una festa si vols.
LOWI: No. Jo no sóc així. No… no em van les festes.
BET: Així ens coneixerem més.
LOWI: No. Jo no bec.
PINKI: Va. Relaxa’t un poc.
LOWI: Que jo no bec, que no m’agrada.

BET OBRE LA BOTELLA I BEU

I no m’agrada que begueu en el meu pati.
BET: Va, relaxa’t.
LOWI: Però el pati és meu. I aquí hi ha coses que no vull que es facin.

(Del libre In the Backyard. Palma: Documenta Balear, 2013, p. 53-55)

* * *

ESCENA IV

(Acaba la música)

TRISTAN: He de confiar amb les teves paraules, no amb tu. He de confiar amb elles, sinó estaré perdut. Perdut en un desert de desesperació on la mentida és l’única arma del món.

SARA: Un desert de desesperació on les paraules són l’únic que ens permeten sobreviure.

TRISTAN: T’enfadaries molt si te digués que estic amb una altra quan no puc estar amb tu?

(Pausa)

SARA: Què … què vols dir?

TRISTAN: No vull estar sol.

SARA: No hi estàs, estic amb tu.

TRISTAN: No te vull fer mal.

SARA: No vull que oblidis…

TRISTAN: Sara, no oblid res del que has fet per jo. T’ho agraesc molt. Sense tu ara tornaria a estar a la presó. Tu m’has salvat.

SARA: No ets tan dolent com vols aparentar.

TRISTAN: Ningú és dolent. Tothom fa el que fa per realitzar-se. Ja m’entens.

(Pausa)

SARA: No estàs amb una altra, veritat?

TRISTAN: Me deixaries si hi estigués?

SARA: No vull estar tota sola.

TRISTAN: Ningú hi vol estar.

SARA: No me deixis.

TRISTAN: No te puc deixar. (Pausa) Només t’estim a tu, si estigués amb una altra seria per entretenir-me.

SARA: Vull estar amb tu.

TRISTAN: Me dius aquestes coses sabent que no m’estimes.

SARA: Me desconcertes tant.

TRISTAN: T’enfadaries?

(Pausa)

SARA: Quan te vaig conèixer…

TRISTAN: Quan me vares conèixer…

SARA: Ja coneixia el teu passat, sabia qui eres, d’on venies, què feies… també coneixia els teus crims.

TRISTAN: Mai no m’havies contat res d’això. Com ho sabies? Per què no m’ho havies dit abans?

SARA: No era necessari. Tant se val, tu m’estimes, jo t’estim.

TRISTAN: Mai no hem xerrat de nosaltres. No sé res de tu. Tu no saps res de mi.

SARA: Ho sé tot sobre tu, Tristan.

TRISTAN: Mai no m’has contat d’on véns, què feies quan eres petita, qui eren els teus amics, quin ha estat el teu passat… No m’ha importat mai. No he volgut saber mai res de tu, Sara, i tu me dius que ho saps tot de jo. No ho entenc. Com pots saber el meu passat?

SARA: Per què ho vols saber?

(Pausa)

TRISTAN: Així que quan te vares atracar i me digueres que m’estimaves ja sabies el meu nom… la meva vida? (Sara afirma amb el cap) Però per què? Per què vares escollir-me? Com sabies…?

SARA: La teva vida està feta de delictes, la policia ha escrit la teva biografia.

TRISTAN: Vares mirar els arxius.

SARA: Ho vaig fer.

TRISTAN: Però com vares… com te varen deixar mirar-los? Està prohibit!

SARA: No, si ets familiar del delinqüent.

TRISTAN: Però tu no ets cap familiar. La meva família és lluny d’aquesta ciutat.

SARA: Ja ho sé.

TRISTAN: No ho entenc.

SARA: T’ho he dit. Ho sé tot sobre tu.

(Pausa)

TRISTAN: Però com ho pots saber?

SARA: Ho sé i punt.

TRISTAN: No t’entenc.

SARA: No és difícil d’entendre.

TRISTAN: Sí, que ho és. No puc entendre que aquell encontre no existís mai, que tot estigués preparat. No puc entendre que la dona que vull com a mare dels meus fills me digui que…

SARA: Mare dels teus fills?

TRISTAN: És una manera de xerrar. Ja saps que el que més odiï al món són els infants.

(Pausa, gest tens de Sara)

SARA: Sabia qui eres.

TRISTAN: Sara, Sara, Sara! Escolta! No me pots dir això! (S’aixeca, camina i se situa rera ella, mentre el baixista fa sonar les notes de la cançó de «Tristan i Sara», és a dir, la cançó que sona després de l’escena I.) Vols dir que allò que me pareixia casual i meravellós, un regal, el moment que ens vàrem conèixer, quan al carrer te vares acostar a mi i me vas dir que m’estimaves, sense haver-te vist mai en la meva vida, ja me coneixies?

SARA: Sí.

[…]

TRISTAN (S’aixeca desafiant): Qui ets? Digues-me qui ets?

SARA (A la desesperada, s’aixeca a la defensiva): No ho vulguis saber.

TRISTAN: Qui ets? (Sara, mirada nerviosa, gest tens) Digues-m’ho! (Ell s’asseu i Sara camina lentament, esquivant la mirada de Tristan, envoltant a Tristan, se posa a la seva esquena.)

SARA: Segur que ho vols saber?

TRISTAN: Digues-me qui ets, per favor.

SARA: Te pot fer mal.

TRISTAN: Digues-me d’una vegada qui cony ets.

SARA: Ho vols saber. Ho necessites saber.

TRISTAN (Cridant): Qui ets?

SARA (L’agafa pels braços i s’acosta a l’orella per dir-li): La teva germana. (Farà unes passes enrera amb por a la reacció d’ell)

(Música mentre s’obren els llums dels músics. Llavors Tristan pega un cop a la taula, s’aixeca violentment, agafa Sara pels braços amb agressivitat, la mira als ulls, l’amolla i se’n va a asseure a la foscor de la barra.)

(Del llibre Noctàmbuls. Pollença: El Gall Editor, 2001, p. 35-42)