Joan Francesc Mira

Si bé és veritat que hi ha un bon nombre de poetes assagistes, no és tan corrent trobar novel·listes que s’hagin dedicat també a l’assaig. I, tanmateix, és el cas de Joan Francesc Mira, el perfil del qual ens dirigeix igualment als dos gèneres tot convertint-lo en un dels intel·lectuals més importants del moment present de les nostres lletres. Nascut a València el 1939, la seva formació acadèmica es forjà a Itàlia com a batxiller de la Universitat Gregoriana de Roma i, més tard, com a llicenciat en filosofia per la Universitat Lateranense. Després de treballar com a catedràtic d’Institut, es va doctorar per la Universitat de València a començaments dels 70, dècada en què va tenir dues importants experiències a l’estranger. En primer lloc, va col·laborar en estudis d’antropologia social a la Universitat de la Sorbona a París i, entre els anys 1978 i 1979, va donar classes a la Universitat de Princeton, als Estats Units. A la seva tornada a València va dirigir l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social, i l’any 1982 va fundar el Museu d’Etnologia de València, del qual fou responsable fins al 1984. Aquest és un fet important, que l’autor recorda vivament, encara que no sigui una de les seves facetes més conegudes. Posteriorment va ser professor de la Universitat de València i, des del 1991, ho és de la Universitat Jaume I de Castelló.

Tot aquest bagatge acadèmic es concreta en un corpus assagístic de primer ordre que troba, en la reflexió antropològica i sociològica de la catalanitat, el seu centre d’interès. En aquest sentit, ha esdevingut ja un clàssic en la bibliografia contemporània el seu llibre Crítica de la nació pura (Tres i Quatre, 1985) amb què obtingué el premi Joan Fuster el 1984 i, l’any següent, els de reconeixement de la crítica Serra d’Or i Lletra d’Or. En el camp de la novel·la s’inicià amb El bou de foc (L’Estel, 1984), encara que probablement la seva obra més ambiciosa d’aquella dècada, i potser una de les millors aportacions a la literatura catalana recent, sigui, des de la meva perspectiva, Els treballs perduts (Tres i Quatre, 1989).

Vicenç Llorca: «Món de lletres: Els treballs guanyats», Avui. Cultura, 16 de desembre de 2004.

* * *

Quatre qüestions d’amor és una aposta per la força de la passió, tot i les dificultats per atènyer l’enamorat, l’enamorada, i les prohibicions, els càstigs i l’altra maquinària legal que qualsevol època ha gestat per neutralitzar-la. Sembla que el sentiment íntim i tendre sigui incompatible amb la vida exterior; o almenys és en aquest punt que s’insereix el discurs amorós de l’autor, potencial, sens dubte, pel material històric que ha emprat. […] El llibre es presenta «a manera d’un exercici d’aprenent d’escriptor», nova ironia d’un autor fonamental com és Joan F. Mira (València, 1939); però, més enllà de la retòrica, l’obra és un treball laboriós de miniaturista que incrusta vida a textos notarials i jurídics (o periodístics) d’una estricta veracitat. Literatura i crònica ofereixen una bella comicitat inusual i ben personal que mostra similituds amb obres anteriors.

Lluïsa Julià: «Quatre qüestions d’amor», Serra d’Or, núm. 481, gener de 2000.

* * *

El valencià Joan Francesc Mira (novel·lista important i assagista de primer ordre: llegiu Borja Papa i Crítica de la nació pura, respectivament) s’ha decidit a posar-se a la feinada (transformar els catorze mil endecasíl·labs rimats de «il miglior fabbro» en altres tants decasíl·labs blancs catalans, prescindint de la terza rima, i oferir-nos una versió decididament més àgil i apta per al lector del segle XXI. Si actualitzar la mirada sobre els clàssics més destacats de tots els temps resulta imprescindible, aleshores la lectura de la Divina Comèdia de Mira és imprescindible: una feina ingent, pulcra i bella, que no desmereix en res de l’original del qual parteix. No se m’acut millor elogi.

Sebastià Alzamora: «Divina Comèdia», Serra d’Or, núm. 493, gener de 2001.

* * *

A Els Borja, família i mite Mira s’allunya voluntàriament de qualsevol temptació d’embrancar-se en la ficció i es dedica a explicar-nos de manera amena i precisa les glòries i les misèries d’un llinatge que comença a entrar en el llibre de la Història el 1411, quan Alfons de Borja va ser nomenat canonge a la seu de Lleida, i que s’extingeix el 1572 quan mor a Roma Francesc de Borja, personatge que l’Església acabarà elevant als altars quasi cent anys després. […] La part central del llibre de Joan F. Mira segueix de prop les petjades de cinc personatges clau: Alfons (Calixt III), el seu nebot Roderic (Alexandre VI), Lucrècia i Cèsar Borja, fills de Roderic, i Francesc, besnét d’Alexandre. Maniobres polítiques, relació amb els artistes del moment, costums sexuals relaxats, intrigues de palau, morts poc clares… tot això i més configura el que Joan F. Mira descriu en la introducció: «És una peripècia vital i familiar feta amb materials tan fora del comú que, si no s’haguera produït com es va produir, segurament ni la imaginació més fèrtil i atrevida podria fabricar de manera creïble una història com aquella».

Joan Josep Isern: «Els Borja: història, mite i llegenda negra», Avui, 4 de gener de 2001.

IX La mort d’un papa no és com la mort d’un rei, no hi ha una reina viuda que el plore i presidesca el dol, no hi ha infants, no hi ha família reial reconeguda, i sobretot no hi ha un príncep hereu, quan es mor un papa hi ha molta por als carrers de Roma, molt poques llàgrimes a la cort, i un gran buit de poder, és com si a la desaparició de cada pontífex s’extingira una dinastia i calgués buscar-ne una de nova amb urgència de dies, o com si la casa regnant fóra derrocada cada pocs anys per la mort i el mateix dia els parents i seguidors de l’antiga casa i dinastia foren expulsats del poder i del palau i pogueren ser perseguits pels carrers sense pena, aquesta és l’única alegria dels romans entre un pontificat i un altre, perseguir la família i el partit del difunt, saquejar-ne les cases, perquè saben que ningú no els ha de defensar, i perquè no hi ha poder públic ni autoritat del sobirà, i el pròxim serà molt probablement enemic de l’anterior. Cap regne de cristians no podria suportar un trànsit com aquest, cada cinc anys o deu o quinze, sense quedar destruït fins a l’arrel dels seus propis fonaments, però els sobirans de Roma fa segles i segles que ho suportem, deu ser que el nostre fonament és la roca de Pere, altrament no s’entén que no estiguem ja fa molt de temps colgats entre les runes d’aquest sistema impossible, perquè les repúbliques potser no necessiten dinasties, i encara ni això és del tot cert, mireu si no els Mèdici de Florència, però les monarquies sí, i l’església de Crist mai no podrà ser republicana, sempre tindrà un sobirà, i sempre sense descendència legal, no està en les meues mans trobar l’eixida d’aquesta aporia, més difícil que les dels sofistes de la Jònia, ni la trobarà ningú, però el remei no és que el pontífex romà deixe de ser monarca dels seus estats, perquè si no és rei haurà de ser súbdit, si no és ell mateix príncep sobirà serà vassall i servidor, això els ha passat durant mil anys als patriarques d’Orient, que han estat només ombres i acòlits dels emperadors de Constantinoble, però als bisbes de Roma no ens ho permet la nostra primacia i dignitat, podem dir-nos servents dels servents de Déu, però no de cap altre senyor. El preu que per això paga la ciutat i la cúria és que quan es mor un papa desapareix també l’única font d’autoritat, el cardenal degà només val per rebre ambaixadors amb paraules sense pes, ho sé molt bé perquè ho he fet jo mateix, i el cardenal camarlenc a penes si pot custodiar el tresor i les claus, quan el sagrat col·legi no actua unit i amb energia, cosa que poc sovint passa, l’únic amo de Roma és el desordre, la guàrdia es tanca prudentment al castell i durant uns dies els carrers coneixen què és la famosa llibertat, campa qui pot, els morts ni es compten ni els saqueigs tampoc i si calen foc al palau d’un cardenal és motiu de molta festa, i mentrestant la cúria es paralitza i s’omple de rumors, què passarà en el pròxim conclave?, qui serà el nou dispensador de càrrecs i d’honors, quins premis cal esperar i quines venjances? Entre la mort d’Innocenci VIII i la meua elecció l’interregne va ser molt curt, tan sols nou dies de dol i quatre de conclave, però massa llarg per als més de dos-cents vint morts de mà violenta que en tan pocs dies van caure en la pols dels carrers o en les aigües del Tíber, aquests morts sí que els vaig fer comptar, mentre els Orsini per un costat i els Colonna per l’altre amenaçaven a les portes de Roma, per compte de Ferran de Nàpols però també per compte propi a fi de recordar a tothom que una elecció papal no es fa sense l’acord dels barons, però aquell conclave no va resultar com volien els senyors romans i els Aragó de Nàpols, va resultar com havia previst Roderic Borja, i això és una cosa que no hem oblidat mai, ni ells ni jo, no he oblidat tampoc de quina manera va impedir Giuliano della Rovere que el papa Innocenci moribund em lliurara el comandament del castell de Sant’Angelo, que em corresponia com a cardenal degà i que és la garantia i la clau de la ciutat, vam discutir amb violència als peus del llit del malalt, i jo no sé quines paraules vaig dir, però sí les que va dir Della Rovere, em va acusar a crits de ser enemic d’Itàlia i de l’església, de ser jueu i estranger, i quan em cridà marrano catalano el papa que es moria va obrir els ulls i va dir que no, que no em lliuraren les claus del castell. I llavors començà la llarga batalla final per la corona, la que jo no podia perdre, i si és cert que no totes les armes que hi vaig fer servir eren netes, he de dir que no eren més brutes que les dels meus enemics, almenys jo no vaig inflamar en favor meu la fantasia del poble com el cardenal Giuliano, que una d’aquelles nits va fer encendre i apagar alimares misterioses al terrat del seu palau, a manera de senyals de foc baixats del cel, ni com els partidaris del rei de Nàpols que feien creure que l’endemà de la mort d’Innocenci VIII el sol havia eixit triple per l’orient volent dir que la tiara de les tres corones havia d’eixir de la voluntat d’algú que ja portava corona de rei, ni tenia un crèdit de tres-cents mil ducats en banca com tenia Della Rovere, cent mil de Gènova i dos-cents mil de Nàpols, ell combinava més bé que ningú les cartes italianes i si llavors no guanyà la partida no va ser per falta de diners per jugar.

(Dins de Borja papa, 1996)