Narrativa infantil i juvenil Narrativa

Carme Miquel

1945-2019

Carme Miquel (La Nucia, 1945 – València, 2019). Neix a la comarca de la Marina Baixa i viu a la ciutat de València, on passa la major part de la seva vida. Tanmateix, les vacances i alguns altres períodes de temps de la seva infantesa els passa a la comarca de la Marina Alta. Així és que aquests tres espais geogràfics influeixen decisivament en el seu viure i en la seva escriptura, tot constituint les fonts d’on beu una rica cultura popular. També en aquestes comarques es troben una part important dels paisatges que interioritza i posteriorment literaturitza.

La seva activitat literària és un complement al treball d’ensenyant, que exerceix durant més de trenta-vuit anys, i a l’activisme social desenvolupat no només en àmbits pedagògics i educatius, sinó també en àmbits mediambientals, culturals i cívics en general.

Pel que fa a la seva obra, a més de la novel·la, conrea altres gèneres. Val a dir que la influència de la seva professió en la literatura es veu reflectida bàsicament en els seus llibres infantils i juvenils, mentre que les reflexions i anàlisis polítiques i socials són exposades, sobretot, en els assaigs juvenils —A cau d’orella (Cartes a Roser) i Murmuris i crits (Cartes a Mireia), dedicats a les seves filles— i en els articles que publica periòdicament a la premsa.

Fou membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
 

Pàgina elaborada per Elena Ferrer Moregó per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autora.
Fotografia de portada: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Pòrtic Carme Miquel

Carme Miquel (La Nucia, 1945 – Valencia, 2019). Nace en la comarca de Marina Baixa y vive en la ciudad de Valencia, donde pasa la mayor parte de su vida. Sin embargo, las vacaciones y otros periodos de tiempo de su infancia los pasa en la comarca de Marina Alta. Así, estos tres espacios geográficos influyen decisivamente en su vida y en su escritura y constituyen las fuentes de donde bebió una rica cultura popular. También en estas comarcas se hallan una parte importante de los paisajes que interioriza y que posteriormente literaturiza.

Su actividad literaria es un complemento al trabajo de maestra, que ejerce durante más de treinta y ocho años, y al activismo social desarrollado no solo en ámbitos pedagógicos y educativos, sino también en ámbitos medioambientales, culturales y cívicos en general.

En cuanto a su obra, además de la novela, conrea otros géneros. Cabe decir que la influencia de su profesión en la literatura se ve reflejada básicamente en sus libros infantiles y juveniles, mintras que las reflexiones y los análisis políticos y sociales son expuestos, sobre todo, en los ensayos juveniles —A cau d’orella. Cartes a Roser y Murmuris i crits. Cartes a Mireia, dedicados a sus hijas— y en los artículos que publica periódicamente en la prensa.

Fue miembro de la Acadèmia Valenciana de la Llengua y socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
 

Página elaborada por Elena Ferrer Moregó para la AELC.
Documentación: Archivo personal de la autora.
Fotografía de portada: Archivo personal de la autora.

English

Pòrtic Carme Miquel english

Carme Miquel (La Nucia, 1945 – València, 2019) was born in the Marina Baixa region. She went to live in the city of Valencia where she spent most of her life, although she also spent periods of her childhood and holidays in the Marina Alta region. Hence, these are the three geographical spaces, the founts from which she imbibed a rich traditional culture, that decisively influenced her way of life and her writing. These three regions represent a significant part of the landscapes she internalised and eventually turned into literature.

Her literary activity was complemented by her work as a teacher for more than thirty-eight years, as well as her social activism not only in the educational and teaching sphere but also in the environmental and cultural domains, and the civic sphere in general.

Carme Miquel wrote novels and worked with other genres. It is worth noting that the influence of her work as an educationalist is basically reflected in her books for children and young people, while her political and social reflections and analysis are mainly evident in her essays for young people, for example A cau d’orella (Cartes a Roser) and Murmuris i crits (Cartes a Mireia), which are dedicated to her daughters, as well as in articles she periodically published in the press.

She was a member of the Valencian Academy of the Language and of the Association of Catalan Language Writers (AELC).

Web page: Elena Ferrer Moregó for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Cover photograph: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.
 

Biografia

Carme Miquel i Diego, nascuda a La Nucia (Marina Baixa) el 14 d’abril de 1945, resideix a la ciutat de València i en localitats de la Marina Alta i de l’Horta Sud. És mestra durant més de tres dècades i s’implica activament en la defensa de l’ensenyament en valencià i en la renovació pedagògica de l’escola valenciana, així com en la protecció del territori i del medi ambient. 

Participa també en diversos moviments professionals i sindicals. Impulsa i presideix la CAPPEPV (Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Ensenyament Públic en Valencià) i la Federació Escola Valenciana entre 1989 i 1994. 

A banda de la seva activitat docent, professional i cívica, es dedica a l’escriptura literària i periodística durant tota la seva vida. Publica més d’una trentena de novel·les i llibres de narrativa infantil i juvenil, escrits didàctics, divulgatius i assaigs destinats a un públic lector molt variat, des dels més petits fins als adults.

Contribueix periòdicament com a articulista d’opinió en diversos mitjans de comunicació. S’estima que la seva producció periodística supera el miler d’articles. Així, per exemple, ha escrit mensualment durant quatre anys per a la revista All-i-Oli del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament i, des del 1998, tots els dimarts ha publicat una columna a “Panorama” del diari Levante EMV de València. 

Al llarg de la seva carrera concedeix nombroses entrevistes a diversos mitjans periodístics, com ara revistes, butlletins, diaris i emissores de ràdio. D’aquestes, se’n pot destacar significativament la que apareix en la revista All-i-Oli (novembre de 1997, núm. 123, pàg. 7) en què es presenta en aquests termes: «Recorde una ciutat de València de primeries dels anys 50 on encara es podia jugar al carrer. Recorde el camí de casa a l’escola per la ciutat antiga, carrer de Carnissers, carrer Quart, La Bosseria, de vegades el Mercat Central. L’escola era una escola vella, en un pis vell. Sense pati, sense llum. Es deia Grupo Escolar Carolina Álvarez, estava per la plaça de San Nicolás i allà ma mare feia de mestra. El meu pare va ser mestre del Grupo Escolar Cervantes, així és que la meua germana primer i jo després vam seguir el mateix camí professional.»

Els seus llibres infantils i pedagògics, com ara Vola, Topi!, Milotxa, Sucret i Parotet (1983-1984) van servir de beceroles a molts nens i nenes valencians. La seva producció juvenil s’enceta pròpiament amb un llibre que és reflex de les experiències viscudes durant els estiueigs de la jovenesa: Un estiu a la Marina Alta (1970).

És, però, a la dècada dels anys 90 quan desenvolupa i referma el seu estil fresc i versàtil, alhora que es consagra com a escriptora de narrativa juvenil. Destaquen els títols Uns papers en una capsa (1994), A cau d’orella (Cartes a Roser) (1997) i el més cèlebre de la seva producció novel·lística, Aigua en cistella (1999). Aquests dos darrers li fan merèixer els premis Samaruc dels bibliotecaris valencians (1997) i el Novel·la Ciutat d’Alzira (1998), respectivament, que se sumen a l’obtenció del Premi d’Honor Jaume I i el Miquelet d’Honor concedit per la Societat Coral el Micalet l’any 1995.

De la primera dècada del segle XXI daten obres de maduresa que s’endinsen en el món de la reflexió a propòsit de motius juvenils, com a Murmuris i crits (Cartes a Mireia) (2002), retornen emotivament als escenaris de la infància (La mel i la fel, 2005) o fomenten la conscienciació del jovent amb un estil vibrant i ple d’intriga (L’amenaça de les grues, 2007), mentre que el reconeixement públic s’eixampla amb la concessió del Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de Silla l’any 2005.

La consagració i el màxim reconeixement arriben a Carme Miquel els últims anys de la seva vida arran de l’entrada com a membre numerari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2016, any en què també aconsegueix el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. La seva obra, consumació de tota una trajectòria vital de pedagogia, escriptura i reivindicació, prossegueix el camí de la consciència i la preservació del medi ambient i dels orígens personals i del poble amb obres com ara Mataren el verd. Crònica novel·lada dels fets de la Punta (2013), Llum i Estel (2014) i la pòstuma Benilluna (2020).

Als setanta-quatre anys d’edat, havent lluitat llargament contra una greu malaltia, Carme Miquel mor a la ciutat de València el 18 de juny de 2019.

 

Premis

  • Premi d’Honor Jaume I i Miquelet d’Honor (1995).
  • Premi Samaruc dels bibliotecaris valencians (1997): A cau d’orella.
  • Premi de Novel·la Ciutat d’Alzirac (1998): Aigua en cistella.
  • Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de Silla (2005).
  • Premi a la Trajectòria dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians (2016).
  • Premi Fundació Bromera al Foment de la Lectura (2019).

Estimem la nostra llengua.

Vincles

Comentaris d'obra

Vaig ser un lector devot dels articles d’opinió de Carme Miquel al diari Levante-EMV, i us puc assegurar que va manifestar, en nombroses ocasions, la necessitat d’establir nous hàbits que ens ajuden a minorar els riscs ambientals. Doncs, bàsicament, Llum i Estel és això: la seua preocupació per la situació mediambiental convertida en bona literatura per als joves.

Jesús Ferrís.
“‘Llum i Estel’, de Carme Miquel: una hipòtesi del futur”, a La Veu dels Llibres, 19 d’agost de 2023. En línia

* * *

Aigua en cistella és un dels millors homenatges de Carme Miquel al valencià. […] Publicat per l’Editorial Bromera, el llibre té una coberta senzilla però atractiva i molt relacionada amb la protagonista de l’obra. Flors de gesmil sobre fons negre. M’agrada la simbologia i tothom coneix les característiques del gesmil: flor delicada amb un perfum potent i sensual. Respecte del títol del llibre, Aigua en cistella, confesse que va despertar la meua curiositat a l’hora d’escollir-lo entre tants altres companys de prestatgeria. […] L’obra conté molts ingredients i tots m’han agradat. Carme Miquel ha sabut barrejar magistralment fets històrics amb successos personals, pensaments filosòfics/polítics i sentiments íntims. Ha jugat amb tres temps, tres escenaris principals i dues visions diferents de la protagonista.

Lourdes Boïgues. “De com es trenca l’ànima: ‘Aigua en cistella’, de Carme Miquel”, a La Veu dels Llibres, 13 de novembre de 2021. En línia

* * *

Benilluna, la darrera novel·la de Carme Miquel, ens transporta de nou al món literari de l’autora, caracteritzat pel protagonisme femení, el vocabulari ric i profund i el compromís social i humanista.

David Castillo. El Punt Avui, 22 d’octubre de 2020.

* * *

La nostra Carme Miquel i gran part de la generació de mestres que estrenaren democràcia ho van tindre sempre clar. És molt el que t’hem agrair. D’entrada, quan preparava la meua tesi doctoral sobre la història de la literatura infantil i juvenil, vaig descobrir que ets l’autora del primer llibre de la literatura infantil i juvenil valenciana, Un estiu a la Marina Alta, publicat el 1970. Podríem parlar a bastament dels contes infantils, de les novel·les per a joves, Uns papers en una capsa o Llum i Estel. Com també de les novel·les Aigua en cistella, La mel o la fel o Mataren el verd. Ara, de tota la teua producció, sempre m’ha fet una gràcia especial l’assaig. Carme, pionera en tantes coses, estrena l’assaig per a joves en valencià. Uns llibres deliciosos, A cau d’orella. Cartes a Roser i Murmuris i crits. Cartes a Mireia. Hi parla als adolescents, de política, de sexe, d’ecologia, d’ideals, de la vida… de la forma més natural del món.

Francesc Gisbert. “La nostra Carme Miquel”, a Levante-EMV, 29 de gener de 2019. En línia

Entrevistes

—Aquest homenatge és un reconeixement a la tasca pedagògica i literària d’una figura clau, com sou, en la recuperació del valencià a l’escola. Sou conscient de tot allò que heu aconseguit en aquest camí?
—Mira, jo aquests dies, a propòsit de l’acte d’homenatge, ho pensava. Deia: mare meua, que bé! Perquè han canviat moltes coses, és clar, tot i que també és cert que han passat molts anys perquè canviaren. Els inicis de la meua trajectòria són uns inicis en un País Valencià amb una llengua marginada absolutament i perseguida –no vol dir que ja s’haja normalitzat del tot, però. I en l’ensenyament, la llengua era rebutjada. Jo vaig començar a treballar en aquell tipus d’escola. Per tant, la trajectòria em fa veure que s’ha avançat moltíssim. I en això ha contribuït molta gent; si no haguera estat una tasca col·lectiva, si no hi haguera hagut tanta gent, no hauria estat possible. Jo he estat una d’aquelles persones, però, juntament amb molta altra gent, en el camp de l’ensenyament i el de l’escriptura, i en altres camps cívics i socials. Perquè ens hi hem hagut d’implicar i hi hem estat a gust.

—De fet, sempre heu dit que un dels motius de començar a escriure era crear contingut o materials en valencià.
—És clar, justament és això. Quan vaig començar a estar en contacte amb el món dels xiquets, amb un món on la seua –la nostra– llengua no comptava per a res, vam decidir que volíem introduir-la-hi però no teníem el material a l’abast. I això va fer que algunes persones ens posàrem a crear materials com una necessitat per tal de suplir unes deficiències. És clar, això és molt bonic. A mi m’agradava escriure des de sempre, però el fet d’introduir-me en aquest món per pal·liar les mancances, també va fer que m’hi trobara a gust. Tot això em va conduir als camps de la literatura infantil i juvenil. La qüestió era, en resum, suplir deficiències i eixamplar les possibilitats perquè els xiquets i les xiquetes valencians tingueren materials per a llegir i gaudir en la seua llengua.

—I durant tots aquests anys, com heu vist l’evolució en l’ensenyament de la llengua?
—Ja et dic que el procés ha estat llarg i han estat massa anys. Pensa que es parteix d’una llengua absolutament al marge de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació –d’aquests encara ho està– i que no tenia material escrit per a ser llegida. Això es va suplint de mica en mica amb voluntarisme i amb treball actiu i militant. I creix fins que vénen situacions més favorables, amb institucions acadèmiques que faciliten la possibilitat de formar professors en valencià o de publicar material en valencià. Després, tot i que passa prou de temps fins que les lleis reconeixen els drets dels valencians a utilitzar el valencià en tots els aspectes, s’eixamplen les possibilitats. Però sempre ha calgut que hi haguera gent que es posara mans a l’obra. Ho repetisc: ha estat un procés lent, amb moltes dificultats al principi que s’han anat superant.

—I l’ensenyament en l’actualitat?
—Crec que es produeix una circumstància curiosa al nostre país: tots els avanços han implicat una forta participació de la societat civil. I en l’ensenyament en valencià, encara que hi ha molt a fer i per avançar, ens trobem ja amb moltes possibilitats que la major part de alumnat –sobretot de l’escola pública– puga rebre tota l’educació en valencià. Hi ha part de la societat civil molt conscienciada sobre això; Escola Valenciana va al capdavant de la societat, que exigeix i promou. I això és important: si en una comunitat política la societat civil no s’implica, les coses són molt més difícils. Però hi ha moltes qüestions a resoldre: per exemple, el requisit lingüístic, que encara no s’ha aconseguit, o els mitjans de comunicació.

Àngel Cano. «Carme Miquel: ‘Hem d’avançar en l’ús i en la dignificació de la llengua’», a Vilaweb (16 de juny de 2016). En línia

* * *

—En el llibre [Cartes a Roser] afirmes, en relació a la violència, que tu creus en l’educació. I dius que malament estaries a la teua professió de mestra si no hi cregueres. Molts i moltes ensenyants hi creuen també, és clar. A què ens obliga, i no sols des d’un punt de vista laboral, creure en l’educació?
—Creure en l’educació obliga a revisar dia a dia la nostra tasca d’educadors i educadores i a exigir a la societat —família, mitjans de comunicació, carrer, ciutat, política— que siga educadora. Cal exercitar al màxim el sentit crític i traspassar l’àmbit de l’escola per a incidir en l’àmbit social. La influència positiva i negativa cada vegada ve més de fora de l’escola. Haurem de fer-nos la idea que no hi ha més remei que actuar també en altres espais.

—En un moment en què es qüestiona l’ensenyament públic, des del poder en primer lloc, tu creus que contribuiria a la defensa del model d’escola pública assumir una certa autocrítica sobre el funcionament actual?
—Sempre hem de fer autocrítica però no afavorir cap sentiment d’autoculpabilitat. Les poderoses raons econòmiques, ja ho sabem, dissenyen la política i per aquestes l’escola pública, amb tot el que implica, no és important. Haurem de seguir denunciant i… anar fent. La defensa de l’escola pública és prioritària en el camí de la construcció d’una societat justa i solidària.

Revista All-i-Oli, núm. 123, novembre de 1997.

Antologia

Aquell mateix dia, a poqueta nit,
va anar al palau del rei disfressada de gitaneta.
Va demanar als sentinelles
que la deixaren quedar-s’hi
perquè no tenia casa –els digué–,
i si dormia a la serena 
la rosada li faria agafar un bon refredat.
Els sentinelles, ja us ho podeu figurar,
tenien bon cor i la van deixar quedar-s’hi.
Quan era ja ben de nit i tothom dormia,
Marieta, molt a espaiet
i sense fer cap soroll,
va cercar la cambra del rei,
va entrar amb compte,
es va acostar al llit 
i al dit gros del peu dret
li va nugar una campaneta.
Després, eixí tan silenciosament com de pressa
i, corre que correràs, anà cap a sa casa.

De Marieta. Les bromes d’un rei. Barcelona: La Galera, 1972.

* * *

Era tanta la gana que tenia de tastar la mel
que mentre veremava
no feia més que pensar
de quina manera ho aconseguiria,
i quan va sentir les campanes
de l’església del poble proper
va tenir una idea,
i va dir als seus companys:
–Me n’he d’anar, perquè han de batejar una xiqueta,
i jo he de ser la seua padrina.

De La rabosa. Barcelona, La Galera: 1973.

* * *

En l’altra revista no hi havia “passatemps”. En vaig mirar tots els fulls i, en un, vaig trobar novament lletres dins d’un cercle fet amb llapis. Les vaig copiar en el mateix paper que les anteriors. Les hi vaig comparar. Coincidien, eren les mateixes! Vaig començar a combinar-les per comprovar si formaven cap paraula amb sentit i després de moltes combinacions, vaig arribar a les següents: AJMEUDEU, AMJEUDUE, EMUDAUJE, ADUMEUJE, AJUDEUME. 

¡Ajudeu-me! Sí. Això deia: “ajudeu-me”.

D’Uns papers en una capsa. Alzira: Bromera, 1994.

* * *

Jo, Sara Monroig, acabe de retornar definitivament a Dénia després de més de deu anys d’haver-me’n anat i tinc la sensació que la distància entre el passat i el present és tan fina com un fil. De vegades, al llarg d’una conversa familiar o d’una trobada amb els amics, em fa l’efecte que el temps no ha transcorregut, com si fóra ahir quan vaig marxar i com si tots nosaltres continuàrem sent encara aquella colla d’adolescents que fa una dècada vam viure junts una aventura que semblava increïble. Quantes voltes l’hem comentada!: el segrest de Maria…, aquells papers en aquella capsa… Cada vegada que ens hem reunit al llarg d’aquest temps, n’hem recordat tots els detalls i semblava que tornàvem a viure aquells instants de molta preocupació i neguit, però també d’emoció.

De L’amenaça de les grues. Alzira: Bromera, 2007.

* * *

Necessite recuperar la memòria. Ja fa quatre anys que em trobe ací, a la Gran Terra, a la ciutat de Sudlàndia situada en el terral que du per nom Terral Obert. Hi ha més ciutats en aquest terral, i també hi ha més terrals escampats per la Gran Terra, però jo no els conec. Jo només conec Sudlàndia des de fa quatre anys.

De Llum i Estel. Picanya: Edicions del Bullent, 2014.

* * *

Els racons de memòria, que són savis, solen mantindre’s tancats per als records més punyents i s’obrin amb facilitat per als records gratificants, per a aquells que ens fan reviure bons i bonics instants. Per això les remembrances de la infància són recurrents, nítides i ens proporcionen una dolçor que s’encasta en el nostre ser. 

Però ocorre també que aquells records que romanen tancats són sensibles a determinats ressorts. I pot passar que en un moment donat, un fet, una al·lusió que de vegades és tan menuda com una espurna, actua com un impuls que obri de bat a bat la caixeta de memòria que contenia el record dolent.

De Benilluna. Alzira: Bromera, 2020.