Manuel Forcano

Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és poeta i professor d’Hebreu i d’Arameu a la Universitat de Barcelona. La seva poesia, d’herència classicista i alhora d’una gran actualitat, ha estat molt ben considerada per la crítica per destil·lar una senzillesa que no defuig la complexitat dels conceptes ni els referents cultes. A partir de l’inicial Les mans descalces (1993) basteix una obra premiada en nombroses ocasions, amb el Josep M. López Picó, els Jocs Florals de Barcelona, el Carles Riba o el Miquel de Palol de poesia, entre d’altres.

El seu coneixement de les llengües semítiques l’ha convertit en un traductor constant, sobretot de poesia. Cal destacar les versions d’obres de Iehuda Amikhai i de Pinkhas Sadé. Amb el llibre de Iehuda Amikhai, Clavats a la carn del món, va guanyar el Premi Cavall Verd de Traducció 2002 atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Ha publicat els llibres de poesia Corint, premi Jocs Florals de Barcelona, 2000, Com un persa, que va merèixer el Premi Internacional Tívoli Europa Giovanni 2002, entre altres.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per X. R. Trigo per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Manuel Forcano (Barcelona, 1968) es poeta y profesor de hebreo y de arameo en la Universidad de Barcelona. Su poesía, de herencia clasista y a la vez de gran actualidad, ha sido muy bien considerada por la crítica, ya que destila una sencilleza que no huye de la complejidad de los conceptos ni de los referentes cultos. A partir de la inicial Les mans descalces (1993) construye una obra premiada en numerosas ocasiones, con el Josep Ma. López Picó, los Juegos Florales de Barcelona, el Carles Riba o el Miquel de Palol de poesía, entre otros premios.

Su conocimiento de las lenguas semíticas lo han convertido en un traductor constante, especialment de poesía. Destacan las versiones de obras de Iehuda Amikhai y de Pinkhas Sadé. Con el libro de Iehuda Amikhai, Clavats a la carn del món, ganó el premio Cavall Verd de Traducción 2002 otorgado por la Asociación de Escritores en Lengua Catalana.

Ha publicado dos libros de poesía, Corint, premio de los Juegos Florales de Barcelona, 2000, y Com un persa, que mereció el Premio Internacional Tívoli Europa Giovanni 2002.

Es socio de la Associació d’Escriptors de la Llengua Catalana.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para AELC.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

English

Manuel Forcano (Barcelona, 1968) is a poet and professor of Hebrew and Aramaic at the University of Barcelona. His poetry, which shows its classicist roots yet simultaneously feels very up to date, has been well received critically for managing a simplicity that evades neither complex concepts nor erudite references. Beginning with his first volume, Les mans descalces (Hands Unshod – 1993), Forcano has built a body of work that has received numerous prizes, including the Josep M. López Picó, the Jocs Florals of Barcelona, the Carles Riba or the Miquel de Palol poetry prizes.

His knowledge of Semitic languages has made Forcano a sought-after translator, above all for poetry. Outstanding are his Catalan versions of works by Yehuda Amichai and Pinchas Sadé. He won the 2002 Cavall Verd Prize (awarded by the Associació d´Escriptors en la Llengua Catalana) for his translation of Amichai’s book Clavats a la carn del món (Nailed to the Flesh of the World ).

He published the books of poetry, Corint (Corinth), winner of the Jocs Florals in Barcelona in 2000, and Com un persa (Like a Persian), which garned the prize at the International Tívoli Europa Giovanni competition in 2002.

He is a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Xulio Ricardo Trigo for AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Personal files of the author.

Biografia

Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és Doctor en Filologia Semítica (estudis d’hebreu a la Universitat de Barcelona, així com a Israel: al Kibuts Ha’Oguen, a la Universitat de Haifa i a la Universitat Hebrea de Jerusalem). Ha completat els seus estudis d’àrab a Síria (Universitat de Damasc) i a Egipte (International Language Institut d’El Caire). Treballa com a professor d’Hebreu i d’Arameu a la Universitat de Barcelona des de 1996, i ensenya Història del Pròxim Orient Antic a la Fundació Arqueològica Clos (Museu Egipci de Barcelona). També ha treballat com a professor d’Hebreu a l’Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel (1992-1998) i a la Universitat de Girona (1995), i durant 1995-1996 fou el traductor oficial del Consolat d’Israel a Barcelona.

És un dels membres de l’equip de catalogadors del Projecte Manumed de la Unió Europea per a la catalogació de les biblioteques de manuscrits àrabs i siríacs dels països de la riba sud de la Mediterrània, amb missions actives a Alep i Damasc (Síria).

Es dedica també a la traducció de lírics hebreus al català com Pinkhas Sadé (El déu abandona David, Barcelona 2002), Roni Someck (Amb dits que han arrencat males herbes, en premsa), i Iehuda Amikhai, de qui ha publicat poemes esparsos (a la Revista de Poesia Reduccions 1998), així com dues antologies: Queda’t amb mi, Barcelona 1995, i Clavats a la carn del món, Barcelona 2001, Premi Serra d’Or de traducció 2002 i Premi Cavall Verd de Traducció 2002 atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Per iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes i amb col·laboració amb d’altres arabistes catalans, ha traduït una mostra de l’obra del poeta marroquí Mohammed Bennís, així com de la poetessa saharaui Aziza Yahdih (en premsa). Ha traduït de l’anglès les proses d’E. M. Forster de Pharos and Pharillon: An evocation of Alexandria (Barcelona 2002), i de la seva pròpia producció poètica destaquen D’un record a l’altre (Premi Amadeu Oller 1992), Les mans descalces (Premi J. Mª López Picó 1992, Barcelona 1993), De nit (Premi Viola d’Or i d’Argent dels Jocs Florals de Barcelona de 1995, publicat a Palma el 1999), Corint (Premi Jocs Florals de Barcelona 2000, Barcelona 2000), i Com un persa (València 2001, Premi Internacional Tívoli Europa Giovanni 2002).

Ha preparat amb Margarita Castells la traducció de l’àrab al català dels Viatges d’Ibn Battuta.

Premis

  • Amadeu Oller de poesia (1992): D’un record a l’altre.
  • Josep Ma. López Picó de poesia (1992): Les mans descalces.
  • Viola d’Or i d’Argent dels Jocs Florals de Barcelona (1995): De nit.
  • Jocs Florals de Barcelona (2000): Corint.
  • Premi Serra d’Or de Traducció (2002).
  • Premi Cavall Verd de Traducció (2002).
  • Premi Internacional Tívoli Europa Giovanni de poesia (2002): Com un persa.
  • Carles Riba (2003): El tren de Bagdad.
  • Premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica (2006): Els viatges d’Ibn Battuta.
  • Premi Miquel de Palol de poesia (2014): Ciència exacta.
  • D’un record a un altre.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Finalment sembla confirmar-se que encara és possible escriure bons poemes de lírica amorosa. Això és: escriure’ls sense recórrer a tòpics que desprenen pudor de refregits, sense caure en estentòries sortides de to ni marrameus altisonants, sense haver de refugiar-se necessàriament en la ironia ni en el sarcasme, com qui se’n fot dels seus deures escolars mentre els realitza, o sense haver-los de revestir amb una pàtina més o menys greixosa de presumpta transcendència simbolista. Sembla confirmar-se que encara és admissible creure en l’amor com en la màxima aptitud moral latent en el desenvolupament de tota peripècia individual, considerar l’amor com un àmbit particularment apte per a l’estudi i coneixement de la naturalesa humana, entendre l’amor com un inesgotable índex exponencial dels extrems de dolor i de goig entre els quals discorre tota la comèdia dels homes i dels seus dies. Sembla que és factible tenir en compte l’amor des de totes aquestes perspectives, i poetitzar en conseqüència, d’acord amb les particulars intuïcions de cadascú i al marge de la densitat d’alguns debats crítics i també de la insípida evanescència de la divulgació mediàtica»

    (Sebastià Alzamora: «Contra els bàrbars», Avui, 15 de juliol de 1999)

    * * *

    «Manel Forcano és la veu positivament nostàlgica de l’èpica que saqueja la realitat –»un rostre, el gest / d’unes mans, la forma entreoberta / d’uns llavis, el llambreig / d’uns ulls, l’amor possible, el goig / resposta del desig»–, de la mateixa manera que, tal com explica Herodot, «els perses van saquejar Atenes / i van robar les estàtues de tan belles que eren».

    (Ponç Puigdevall: «Tres veus», El País (Barcelona), 17 de maig de 2001)

    * * *

    «A alguns moments, Corint, que deu el títol a Vinyoli, a uns versos seguint els quals s’anomenen les tres parts del llibre, m’ha fet pensar inevitablement en Kavafis (Mai no hi arribaràs. O potser ja hi vas ser / i has oblidat d’aquell port / els plaers…) i alguna vegada una mica a Perucho. Hi ha trobat un grapat de poemes que s’aguanten i funcionen… i un seguit de versos i imatges que passen, t’arriben i et toquen. «

    (Miquel Cardell: «Manel Forcano: De geranis i roses d’Isfahan», Diario de Mallorca, 18 de maig de 2001)

    * * *

    «Forcano escriu avui, i per a nosaltres -des de la incertesa, el desamor i l’enyorança, així com qualsevol poeta dels anomenats de l’experiència-, però amb un bagatge de referències -no pas hermètiques, sinó a punt per ser compartides- que ens apareix més valuós i més operatiu que cap dels erràtics i pretensiosos deliris verbals a l’ús que només aspiren a fer veure que tene alguna cosa inefable per dir. «

    (Manuel Castaño: «Salvació de records», El Periódico, 2 de març de 2001)

    Antologia

    NIU

    Una nit somniava que era múscul d’una ala.

    Com a la boca d’un mut cada paraula,

    volava bategant un aire negre.

    Planejava per sobre un mar d’hivern

    que cercava el cos d’algun nedador que l’escumés.

    No sé cap a on m’allunyava.

    La set dels peixos, el fred

    a la pell de l’ós polar,

    eren.

           I només volia despertar

    i tu al meu costat

    niu.

    TEL-AVIV

    Vindrà l’alba com l’aigua

    Que puja a poc a poc de l’arrel de la palmera

    fins a la flor que ha de ser dàtil.

    Però ara camines Tel-Aviv de nit. I ploraries

    aquest mar tan negre. El desig és una àncora

    que vol arribar al fons il·luminat

    de l’aigua, i has dit a un cos:

    «El temps és una muntanya que es desengruna

    a les mans de milers de buscadors de plata.

    Anostrem almenys aquestes hores

    i fem que hi hagi llum a la memòria.»

    Hi hagué un vespre i un matí,

    i fou.

    ————————————————

    Recordar exacte un rosa besat de llavis

    és provar d’encendre un foc

    amb llumins que ja han cremat.

    Però queden a la memòria

    el mar resplandent des del camí

    i l’ombra d’aquell arbre ufanós

    on amb tot el cos a la veu vas dir-me

    vine.

    Lluïa al sol el metall nu de les bicicletes a terra

    l’una damunt de l’altra.

    de Com un persa (València, ed. Tàndem, 2001)