Carme Meix Fuster

1937-2025

Carme Meix i Fuster (Gandesa, 1937 – Barcelona, 2025) és escriptora i docent, una veu literària sòlidament arrelada a la Terra Alta i alhora profundament vinculada a la cultura catalana contemporània. Nascuda en plena Guerra Civil Espanyola i marcada per les privacions de la postguerra, creix en un ambient de foscor material però d’intensa memòria oral, un context que marcarà simbòlicament tota la seva obra. Encuriosida per la literatura des de petita, s’apropa als clàssics universals fins i tot abans de poder accedir a uns estudis reglats que, per condició social i gènere, li són vetats en l’adolescència.

El trasllat a Barcelona arran del matrimoni, el 1964, obre una nova etapa vital. Allà inicia classes de català per a adults, reprèn la formació interrompuda i, ja mare de quatre fills, aconsegueix entrar a la universitat i llicenciar-se en Filologia Catalana. A partir dels anys vuitanta, comença la seva trajectòria docent en diversos instituts, i esdevé una professora molt estimada amb un compromís amb la llengua intacte al llarg de la seva carrera. Aquesta dedicació li val, anys després, el Premi Neus Garcia a la trajectòria docent i cultural.

Paral·lelament, cultiva una obra literària que abraça poesia, narrativa breu i novel·la. S’estrena amb el poemari Palau d’absències (premi Caterina Albert i Paradís, 1991), però és sobretot en la narrativa on desplega una veu pròpia, caracteritzada per la sensibilitat, el rigor històric, l’habilitat per la fabulació i una prosa rica que combina català estàndard i gandesà amb naturalitat i autenticitat. 

Ha estat sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

 

Pàgina elaborada per Álvaro Muñoz Hernández per a l’AELC.
Documentació: projecte «Lletres i Memòria» de l’AELC.
Fotografia: Òmnium Terres de l’Ebre.

Castellano

Carme Meix castellano

Carme Meix i Fuster (Gandesa, 1937 – Barcelona, 2025) es escritora y docente, una voz literaria sólidamente arraigada en la Terra Alta y, al mismo tiempo, profundamente vinculada a la cultura catalana contemporánea. Nacida en plena Guerra Civil Española y marcada por las privaciones de la posguerra, crece en un ambiente de oscuridad material pero de intensa memoria oral, un contexto que marcará simbólicamente toda su obra. Lectora apasionada desde muy pequeña, se acerca a los clásicos universales incluso antes de poder acceder a estudios reglados que, por condición social y de género, le son vetados en la adolescencia.

El traslado a Barcelona tras el matrimonio, en 1964, abre una nueva etapa vital. Allí inicia clases de catalán para adultos, retoma la formación interrumpida y, ya madre de cuatro hijos, logra entrar en la universidad y licenciarse en Filología Catalana. A partir de los años ochenta, comienza su trayectoria docente en diversos institutos —Badalona, Sant Andreu, Santa Coloma de Gramenet— y se convierte en una profesora muy querida, con un compromiso con la lengua intacto a lo largo de su carrera. Esta dedicación le vale, años después, el Premi Neus Garcia a la trayectoria docente y cultural.

Paralelamente, cultiva una obra literaria que abarca poesía, narrativa breve y novela. Se estrena con el poemario Palau d’absències (premio Caterina Albert i Paradís, 1991), pero es sobre todo en la narrativa donde despliega una voz propia, caracterizada por la sensibilidad, el rigor histórico, la habilidad para la fabulación y una prosa rica que combina catalán estándar y gandesà con naturalidad y autenticidad. Obras como La dansada (1993), El crit de l’esparver (1995) o Collita de foc (2006) la han consolidado como una autora imprescindible para comprender la literatura surgida de les Terres de l’Ebre.

Lectora apasionada e incombustible, escritora intuitiva y mujer de un optimismo activo, Carme Meix deja un legado profundo que une memoria, territorio y una mirada humanísima sobre el paso del tiempo.

Fue socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

 

Página elaborada por Álvaro Muñoz Hernández para la AELC.
Documentación: Memoro. El banc de la memòria.
Fotografía: Òmnium Cultural Terres de l’Ebre.

English

Carme Meix english

Carme Meix i Fuster (Gandesa, 1937 – Barcelona, 2025) was a writer and teacher, whose literature is deeply rooted in the Terra Alta region while also closely linked with contemporary Catalan culture. Born during the Spanish Civil War, and marked by the privations of the postwar period, she grew up in an atmosphere of material suffering but also of intense oral memory, circumstances that symbolically marked the entirety of her work. Fascinated by literature from an early age, she read the universal classics even before she was able to gain access to formal studies which, due to social status and gender, she was denied as an adolescent.

With her marriage in 1964, she moved to Barcelona and embarked on a new stage in her life. There, she began to attend Catalan classes for adults, resumed her interrupted education and, as a mother of four, managed to enter university and graduate in Catalan Philology. In the 1980s, she set out on her teaching career in several secondary schools as a much loved mentor whose commitment to the Catalan language never wavered throughout her career. Some years later, she was awarded the Neus Garcia Prize in recognition of her educational and cultural contribution.

Meanwhile, her literary work included poetry, short stories, and novels. She made her debut with the collection of poems Palau d’absències (1991, winner of the Caterina Albert i Paradís Prize), but it was mostly in her fictional work that she forged her own voice, which is notable for its sensitivity and historical rigour, her storytelling skills, and her rich prose that stands out for the naturalness and authenticity of its combination of standard and Gandesa Catalan.

She was an honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Álvaro Muñoz Hernández for AELC.
Documentation: The AELC «Lletres i Memòria» project.
Photograph: Òmnium Terres de l’Ebre.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Carme Meix i Fuster neix a Gandesa el 6 de gener del 1937, en un país devastat per la Guerra Civil i en un territori que es troba al centre d’alguns dels episodis més durs del conflicte, especialment la batalla de l’Ebre. La infantesa transcorre entre fugides, bombardeigs, manca d’electricitat, pa de racionament i un clima constant de por i precarietat. Quan té només quatre anys, la mort prematura de la seva mare marca profundament la família i la seva pròpia vivència del món. 

Malgrat un ambient emocional i material difícil, Carme és una nena curiosa i vital, enamorada de l’escola i de la lectura. L’educació franquista només li permet estudiar fins als catorze anys; la mestra, conscient del seu talent, recomana que continuï el batxillerat, però la família no pot assumir el cost d’un internat. Així, deixa els estudis i es forma de manera autodidàctica amb els llibres que han sobreviscut a la guerra a la biblioteca domèstica: Homer, Tasso, Dante… La lectura esdevé refugi i fonament íntim d’una vocació literària incipient.

El 1964, es casa amb el seu cosí, el pintor Miquel Barrobés, i es trasllada a Barcelona, on neixen els seus quatre fills. Malgrat les exigències familiars i la manca de temps, reprèn l’estudi del català i s’inscriu a cursos cada vegada més avançats fins que, ja en la maduresa, accedeix a la universitat a través de la prova per a majors de 25 anys. Els anys d’estudiant són per a ella una experiència d’una felicitat recuperada: estudiar significa llegir, i llegir li és natural. Es llicencia en Filologia Catalana amb molt bons resultats, cursa el CAP i inicia la carrera docent. La seva manera d’ensenyar, propera, exigent i plena de passió per la llengua, deixa una empremta profunda en diverses generacions d’alumnes.

En paral·lel, desplega una obra literària que parteix de la poesia però que aviat s’inclina cap a la narrativa. El 1989, obté el guardó de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida amb un poema dedicat a la Mare de Déu de la Fontcalda. El 1991, publica Palau d’absències, premi Caterina Albert i Paradís. A partir d’aquí la seva veu narrativa s’enforteix: La dansada (finalista del Premi Sant Joan, 1993) explora la memòria familiar i col·lectiva de Gandesa; El crit de l’esparver (premi Universitat de Lleida, 1995) recrea la guerra dels remences; Paisatge amb boira (finalista del Pere Calders, 1997) se situa en un Empordà de passions i aparences; Cercles (premi Vila d’Ascó 2003) ofereix sis relats units pel fil de la intolerància. El 2007, publica Collita de foc (premi Vila d’Ascó 2006), una novel·la coral que novel·la la crisi de la fil·loxera i la vida pagesa de la Terra Alta entre els segles XIX i XX. Participa també en els reculls El brogit de l’Ebre (2003) i Terres d’aigua (2004).

Meix combina una sensibilitat observadora amb una ficció de base històrica i un estil líric que transmet memòria, paisatge i una humanitat profunda. La seva escriptura integra amb naturalitat el català estàndard amb el parlar gandesà, cosa que confereix versemblança i textura pròpia als seus personatges. Paral·lelament, manté una activitat constant com a articulista en diversos mitjans, especialment l’Avui i La Veu de l’Ebre.

El 2019, rep el Premi Neus Garcia, que reconeix la seva contribució continuada a la formació en llengua i literatura catalanes i el seu paper actiu en la vida cultural de les Terres de l’Ebre. Fins als darrers anys, continua escrivint i llegint amb la mateixa passió de sempre, i es dedica a una novel·la sobre la Guerra Civil que l’autora considera un retorn necessari a l’origen vital i literari de la seva trajectòria, Els cims invencibles. Entre Pàndols i Cavalls. El seu llegat, marcat per la memòria del territori, la defensa de la llengua i una vocació literària incombustible, es manté com una de les veus més significatives de les lletres ebrenques contemporànies. Ha estat sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Carme Meix mor a Barcelona el 2 de febrer del 2025. 

 

 

Premis

  • Caterina Albert i Paradís (1991): Palau d’absències.
  • Universitat de Lleida de novel·la històrica (1995): El crit de l’esparver.
  • Guardó de poesia Reial Acadèmia Mariana de Lleida (1989).
  • Premi Neus Garcia (2019). En reconeixement a la seva trajectòria com a docent a les Terres de l’Ebre.
  • Vila d’Ascó de narrativa (2003): Cercles.
  • Vila d’Ascó de narrativa (2006): Collita de foc.

 

Collita de foc.

Vincles

Comentaris d'obra

Tot i que havia viscut a Barcelona, no va oblidar mai les seves arrels i molta de la seva obra va portar una petjada ebrenca. Carme Meix ha donat veu a la història, la memòria i l’essència de Gandesa i la comarca, amb una sensibilitat i autenticitat que la van convertir en la principal autora del nostre territori. La seva obra i el seu llegat perduraran en la nostra literatura i en la memòria de tots els qui l’hem llegit.

Lluís Simon, «Carme Meix i Fuster, la veu de Gandesa», El Punt Avui, p. 25.  

***

Carme Meix destaca per la seua fidelitat intrínseca a la llengua catalana, un aspecte que la portava a utilitzar-la en tot moment i amb una cura extraordinària. Per damunt de tot, Carme Meix ha destacat per la seua cura en l’ús lingüístic. Coneixia i mimava la llengua catalana, creia fermament en el seu conreu i en les seues expressions més genuïnes. La seua obra narrativa es caracteritza per aplegar una gran varietat de nobles sentiments i per satisfer plenament les expectatives dels lectors. La seua trajectòria brillant ha estat reconeguda arreu del país. Per exemple, El crit de l’esparver va ser la novel·la guanyadora del certamen literari de la Universitat de Lleida de 1995; Paisatge amb boira va ser finalista del premi Pere Calders de 1998, i amb Cercles va guanyar el prestigiós premi Vila d’Ascó de 2004, gràcies a sis narracions que capten l’atenció des del primer moment i fan reviure història viva. Collita de foc és una altra de les seues novel·les de referència, on retrata magníficament els estralls de la fil·loxera.

Emigdi Subirats, «El llegat literari de Carme Meix», Setmanari l’Ebre. 

Antologia

Tardes daurades flueixen calmoses
i lleus es decanten als pous del capvespre.
Blau miralleig de les ones i blau obscur del cel
fonent-se en un crit.
Cap campana no retorna
les hores finites que cauen
als pous de l’oblit.
Però en l’horitzó amb tornasols que ara es
tanca
s’encenen guspires que trenquen
el vel de la nit.

Poema «Palau d’absències (VI)», dins Palau d’absències, Barcelona: Institució Catalana de la Dona, 1993.

***

Cada any, el segon diumenge després de Pasqua Florida, baixàvem a la Fontcalda en processó. El primer després de la guerra, vaig baixar la costa a peu, tal com li ho havia promès a la Mare de Déu si el meu germà se salvava.

La processó va sortir, com sempre, negra nit. Aquell any no van tocar les campanes perquè les havien foses per fer-ne armaments. Ni la més grossa i vella van respectar; aquella que havia acompanyat amb els seus tocs tota la meva infantesa, tota la meva joventut, vés a saber on havia anat a parar, potser era enterrada en el cor d’algun gandesà en forma de metralla!

Els escolanets sí que van sortir, com si res no hagués passat, tocant les campanetes i cridant com és costum:

—A la Fontcalda, a la Fontcalda!

Negra nit ens posàvem a caminar carretera de Tortosa endavant, cara a Pàndols. Clarejava el dia quan entràvem al camí i ens aturàvem al peiró, a resar les tres avemaries. Ningú no hi havia reposat la creu i allà era el fitó buit, escapçat, en companyia dels xiprers, un munyó mutilat que acusava els caminants amb el silenci deis vençuts.

La processó es va desfer i vam continuar avançant en colles silencioses. Tota l’antiga alegria semblava haver-se esvaït amb les canonades que feia poc ressonaven per aquestes afraus. Quan pensava en tots els homes fets i drets, plens de vida i de coratge, que s’havien dessagnat per aquest mateix matollar, tota jo m’esgarrifava. Déu meu, pietat!

Com un penitent recorria el camí, tantes vegades resseguit abans enmig de gatzara. El dia anava avançant, tan silenciós com nosaltres, i la claror dels primers raigs de sol tocaven desesmats la cresta dels Volandins. Jo no ho veia, només mirava a terra, al camí malmès per tants combats, per tanta desolació. Ni la vista, bellíssima, de la vall del Frare, tot de muntanyes blaves al fons i l’Agulla de Bot, afuada, alçant-se cap al cel, al davant, ni el Frare encaputxat, rigidesa de pedra feta llegenda enmig de la seva vall, aconseguí treure’m del meu encaparrament, de la meva angúnia. Passant el coll d’en Canà no jugava, com altres vegades, a endevinar, més que no pas veure, entre boires imprecises, la cinta lluent de l’Ebre camí del mar, el Delta dilatat i el Mediterrani tancant l’horitzó llunyaníssim. No veia res. No desitjava res.

Fragment de La dansada, Lleida: Pagès editors, 1996. (p. 54)

***

Sóc negra com la nit, com el carbó,
i encara que no em tinguin per molt bella
a tots us va sobtar la meravella:
mestre Corella, en una ocasió,

es valgué del meu nom, i a ma llaor
—i d’això que us explic traieu-ne estella—,
escrigué una balada i amb aquella
garsa m’aparellà sense parió.

Sóc doncs la merla, culta i elegant,
que pels llibres la cua remenant
va i, reptadora, a tots us desafia

que per més que em busqueu de nit i dia
no trobareu allò que just us manca:
trobar entre merles una merla blanca.

Poema «Merla», dins Palau d’absències, Barcelona: Institució Catalana de la Dona, 1993.