Poesia Crítica literària o assaig Altres Estudis sobre l'autor/autora

Roser Matheu

1892-1985

Roser Matheu (Barcelona, 1892 – 1985). Poeta i prosista. És autora d’una obra literària àmplia, però desconeguda, que s’inicia en la infantesa i no acaba fins als anys vuitanta. L’escriptura l’acompanya tota la vida, com una activitat continuada, independentment del fet que les seves obres es publiquin o que restin inèdites per causes diverses. En certs moments l’enfrontà amb el seu pare, l’escriptor i editor Francesc Matheu, contrari a les Normes fabrianes, però que per altra banda acollí l’edició de Feminal, revista dirigida per Carme Karr.

Escriu poesia i obres en prosa sobre temes diversos. Els poemes reprenen formes clàssiques i tracten motius religiosos, familiars o experiències personals. L’any 1932 guanya la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona, fet que mogué un gran rebombori en saber-se la seva identitat.

L’obra en prosa està dedicada principalment a l’anàlisi literària i a la biografia. Matheu destaca per l’interès a recuperar l’escriptura de dones; concretament, indaga sobre les personalitats de Dolors Monserdà, Montserrat Garriga, Francesca Bonnemaison i Palmira Jaquetti en el llibre Quatre dones catalanes, en què combina la biografia, l’anàlisi i les memòries. També destaca l’antologia Les cinc branques: poesia femenina catalana que, escrita en col·laboració, és la primera antologia històrica de poesia escrita per dones en català i que cobreix des de l’edat mitjana fins a l’any 1975.

Pàgina elaborada per Daniel Pitarch per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu Serra d’Or.

Castellano

castellano

Roser Matheu (Barcelona, 1892 – 1985). Poeta y prosista. Es autora de una obra literaria amplia, pero desconocida, que empieza en la infancia y no acaba hasta los años ochenta. La escritura la acompaña toda su vida, como una actividad continuada, de forma independiente al hecho que sus libros se publiquen o queden inéditos por razones diversas. En ciertos momentos la enfrontó con su padre, el escritor y editor Francesc Matheu, contrario a las «Normes fabrianes», pero que, por otro lado, acogió la edición de Feminal, revista dirigida por Carme Karr.

Escribe poesía y obras en prosa de diversas temáticas. Los poemas recogen formas clásicas y tratan motivos religiosos, familiares o experiencias personales. En 1932 gana la Flor Natural de los Jocs Florals de Barcelona, hecho que causó cierto revuelo al desvelarse su identidad.

La obra en prosa está dedicada principalmente al análisis literario y la biografía. Matheu destaca por su interés en recuperar la escritura de mujeres; concretamente, indaga sobre las personalidades de Dolors Monserdà, Montserrat Garriga, Francesca Bonnemaison y Palmira Jacquetti en el libro Quatre dones catalanes, en la cual combina biografía, análisis ymemorias. También destaca la antología Les cinc branques: poesía femenina catalana que, escrita en colaboración, es la primera antología histórica de poesía escrita por mujeres en catalán y que cubre desde la Edad Media hasta 1975.

Página elaborada por Daniel Pitarch para la AELC.
Fotografías: Archivo Serra d’Or.

English

English

Roser Matheu (Barcelona, 1892 – 1985) was a poet and prose writer who, although little known, produced a considerable body of work from the years of her childhood until the 1980s. Writing was part of her life, a continuous activity whether her works were published or not, for whatever reason. At certain times she clashed with her father, the writer and publisher Francesc Matheu, who opposed Pompeu Fabra’s linguistic norms but who also agreed to bring out the magazine Feminal of which Carme Karr was director.

She wrote poetry and prose on different subjects. Her poems adopt classical forms, reflecting religious and family motifs or her personal experience. In 1932, she was the winner, under a pen name, of the Flor Natural (Natural Flower) Prize in the Barcelona literary competition, the Jocs Florals, which caused a sensation once her identity was made known.

Her prose writing is mainly devoted to literary analysis and biography. Matheu is outstanding for her interest in reviving interest in women writers, specifically through her investigations into the personalities of Dolors Monserdà, Montserrat Garriga, Francesca Bonnemaison and Palmira Jaquetti in the book Quatre dones catalanes (Four Catalan Women), in which she combines biography, analysis and memoirs. Noteworthy also is the anthology Les cinc branques: poesia femenina catalana (The Five Branches: Catalan Women Poets), which, written with other authors, is the first historical anthology of poetry written by women in Catalan, covering the long period from the Middle Ages through to 1975.

Web page: Daniel Pitarch for AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Serra d’Or files.

Biografia

Roser Matheu i Sadó neix a Barcelona l’any 1892, filla de Francesc Matheu i Joaquima Sadó. Rep la mateixa educació que les altres filles de la burgesia de la seva època: aprèn idiomes, nocions de música i estudia a l’Institut de Cultura. L’ambient familiar lletraferit té, però, una influència especial en el seu interès primerenc per la literatura. La seva fal·lera per escriure és contínua i total. Escriu sempre que pot i a tot arreu, fins al punt que el seu pare li prohibeix que escrigui res més privant-la de paper. Llavors, Matheu arreplega i omple tots els forats que troba per escriure: marges de diaris, sobres de carta… En veure aquesta reacció, el pare canvia d’opinió, considera que, per la seva filla, l’escriptura és una necessitat bàsica, i decideix de retornar-li el dret d’escriure.

De petita, Roser Matheu escriu poemes, novel·les i contes, i tant en català com en francès, fruit de l’admiració per les lletres franceses que li provoca la revista infantil Le Noël. L’escriptura l’acompanyarà tota la vida i, a poc a poc, començarà a publicar en revistes com Marinada, De tots colors o la Feminal de Carme Karr. Així mateix guanya diversos premis per poemes o obres breus, des dels Jocs Florals infantils organitzats per Felipa Palma l’any 1905 fins a Jocs Florals com els de Sarrià de l’any 1923 o una medalla de la Festa de Joventut organitzada per Il·lustració Catalana.

El punt d’inflexió en la seva vocació literària arriba l’any 1932, quan és guardonada amb la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona. La sorpresa de Matheu és tan gran que tardarà uns dies a revelar la identitat que s’amaga rere el pseudònim guanyador. La vinculació del seu pare, Francesc Matheu, amb els organitzadors dels Jocs Florals la preocupa i es crea una situació familiar estranya (que ella mateixa descriu en la biografia que dedica al seu pare, llegiu-ne el fragment on en parla). El premi suposa l’acceptació definitiva per part de Francesc Matheu de la vocació literària de la seva filla.

A partir de 1932 comença a publicar reculls de poesia: La carena (1933), Cançons de setembre (1936), Poemes a la filla (1949) i Poema de la fam (1952). La majoria de poemes responen a estructures de versificació canòniques, que hi deixen un pòsit de classicisme. Hi aboca reflexions de caràcter religiós, familiar i d’experiència personal com, per exemple, sobre la guerra civil a la ciutat.

En paral·lel a l’escriptura poètica, Matheu desenvolupa altres projectes en prosa, com ara la biografia del seu pare (Vida i obra de Francesc Matheu, 1971) o el pròleg de La fabricanta, de Dolors Monserdà. En aquests textos, a més de desenvolupar un estil sobri, s’hi pot apreciar una gran tasca d’investigació històrica. Aquesta capacitat la porta a col·laborar en altres projectes, com la recerca de cançons populars, que escomet amb el seu marit, l’enginyer, arqueòleg i compositor Antoni Gallardo.

Entre els projectes en prosa de Matheu destaquen el llibre Quatre dones catalanes (1972) i l’antologia Les cinc branques: poesia femenina catalana (1945). El primer barreja la biografia, l’anàlisi i les memòries per retratar Dolors Monserdà, Montserrat Garriga, Francesca Bonnemaison i Palmira Jaquetti. El segon, fet amb altres col·laboradors, és la primera antologia de poesia femenina en català que cobreix des de l’edat mitjana fins a 1975. Aquestes obres mostren l’interès de Matheu per recuperar la memòria de l’escriptura de dones. En aquesta mateixa direcció escriu El nimbe florit: conferència en homenatge a Maria Ponsà, que suposa un reconeixement personal i, alhora, un homenatge a l’art floral, branca ignorada pel fet de ser associada al món femení. Aquesta preocupació pel gènere, que passa principalment per la tasca de visibilització, es traspua també en alguns dels seus poemes, com ara «Oda a la mare d’Adeodat».

Roser Matheu mor a Barcelona l’any 1985.

<i>Quatre dones catalanes</i> (1972) inclou "L'obra literària i social de la senyora Monserdà", "La botànica Montserrat Garriga i Cabrero", "Els meus records de la senyora Verdaguer" i "La Vida i l'art de Palmira Jaquett".
Quatre dones catalanes (1972) inclou "L'obra literària i social de la senyora Monserdà", "La botànica Montserrat Garriga i Cabrero", "Els meus records de la senyora Verdaguer" i "La Vida i l'art de Palmira Jaquett".
Retrat de Roser Matheu l'any 1910.
Retrat de Roser Matheu l'any 1910.
Any 1921, Roser Matheu es casa amb Antoni Gallardo.
Any 1921, Roser Matheu es casa amb Antoni Gallardo.
Retrat de 1959.
Retrat de 1959.

Premis

  • Medalla de Bronze de la Festa de la Juventut (1912).

  • Englantina de Plata dels Jocs Florals de Sarrià (1923).

  • Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1932).

  • Flor Natural dels Jocs Florals de Girona (1933).

BOFILL I FERRO, Jaume: Poetes catalans moderns.

Vincles

Comentaris d'obra

Roser Matheu no ha estat massa pròdiga a fer conèixer la seva obra. El seu darrer recull porta la data de 1952. Des d’aleshores han passat molts anys, però en aquest llarg espai de temps la seva vena lírica no s’ha estroncat i ara ens en dóna testimoni en l’obra que ens presenta, obra amarada d’humanitat, que ens parla amb veu commosa, però també valenta, amb valentia de dona, en la qual troben lloc la força i la tendresa.

Entre aquesta obra i les anteriors s’hi veu una continuïtat, i potser de manera especial en els Poemes a la filla, que, fidel al seu títol, fou un mitjà per expressar sentiments molt íntims, però també per manifestar uns valors ètics. La poesia de Roser Matheu no ha perseguit com a finalitat principal afirmar principis o oferir un cos de doctrina en forma poètica; però sí que revela maneres personals de pensar i de sentir que l’esperit amatent de la poetessa ha incorporat a la seva obra. aquests moments es presenten en qualsevol avinentesa; hom pot trobar-los tot anant de camí «al tronc d’un arbre tendre», i el vers es presenta aleshores

tot nou, tot nu, tot fresc.

Les coses dialoguen amb els poetes i els expliquen allò que els altres veuen i no comprenen. per un afany d’alliberament els poetes voldrien desfer-se de la seva càrrega per poder volar més lliures, i aquesta mateixa càrrega els invita a continuar el camí i els infon esperança.

… el teu cant sóc jo -els diu-
i si no fos per mi, què cantaries?

aquesta esperança comunica serenitat a la poesia de Roser Matheu i manté el seu cant en una suau harmonia. Res, doncs, de sotragades violentes o de desesper. El tel de melangia que l’embolcalla és la tristesa que hom sent quan s’adona que la vida s’escorre i no s’atura i que els éssers estimats se n’han anat. Nascuda en el dolor, la poesia ens parla amb

inacabables sons de deu profunda.

I quan s’esvaeixen les esperances de la primera edat i sembla que s’hagi apagat l’anhel més clar que alimentava la nostra vida, aleshores, en la serena maduresa, hom descobreix que l’únic bé ben nostre

és el record, incontrolable sitja
que tot el gra de la collita salva.

La poetessa sofrí moralment i físicament durant la nostra guerra civil i, usant una bella imatge de Joan Alcover, diré que hagué de veure també com el torb s’enduia la millor part de la seva vida. En el record i en la seva fe ferma trobà la força per tornar a reprendre el camí.

Voldríem assenyalar en el recull que ara presentem, l’extens poema Joia, en tres cants, escrit l’any 1954 amb motiu del centenari de la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció de Maria. És escrit en tercines, la qual cosa accentua la seva fisonomia clàssica. Crec que es tracta d’una obra ambiciosa i difícil i que Roser Matheu ha superat la dificultat i ha sabut convertir un cos de doctrina en una visió poètica reblerta de belles imatges:

Han retrunyit els fonaments del món
i l’aire ha resplendit en el contacte
de Cel i terra que n’acala el front

Així escoltant la poetessa, ens adonem del fet que allò que en el transcurs dels segles tingué l’abast d’un esdeveniment còsmic, per obra del misteri es convertí en un instant inefable durant segles, amb poder per encendre una flama que ha il·luminat les ànimes. En un altre ordre voldria esmentar també l’Elegia negra, un altre poema extens. Aquest prengué origen en la informació d’una revista il·lustrada sobre una matança que tingué lloc a l’Àfrica negra. Una pobra dona morta, que en fou víctima, dialoga amb el seu fill al cel i aquest diàleg patètic ens evoca una humanitat elemental víctima de l’ambició i l’egoisme dels països civilitzats.

Voldria fer remarcar finalment en la poesia de Roser Matheu un fet que comença a ésser insòlit en els nostres poetes actuals. Els poemes que comentem han estat vertits en versos de mesura regular i rimats consonantment. Reconeixem que aquests anys s’han publicat obres excel·lents que han prescindit de la mesura exacta dels versos i de la rima; però també és un fet que molta poesia mediocre i menys que mediocre s’ha valgut d’aquestes llibertats per amagar la seva pobresa. Em sembla, doncs, digne d’elogi el fet de no renunciar a allò que pot esdevenir una dificultat. El camí bo no sempre és el més fàcil. Roser Matheu ha seguit el camí difícil i ha vençut decorosament la prova.

Pere Bohigas: «A manera de pòrtic», dins Miscel·lània poètica: A. Pomés, A. Torras, R. Matheu, 1982.

* * *

En Roser Matheu trobem ben clarament perfilada l’eterna lluita (com en tantes i tantes poetesses) entre un evident afany de sinceritat i la innata delicadesa. Però en el cas de Roser Matheu és tan manifesta la violència d’aquest conflicte, que podríem dir que constitueix la característica de la seva poesia, tota ella com una constant vacil·lació entre dues forces poderosíssimes: la dels sentits, i la de l’esperit. El conflicte no queda massa resolt, la victòria sembla incerta, però una mena de veu ens diu que serà, a fi de comptes, per a les forces de l’esperit. I heus ací d’on prové, tal vegada, l’aurèola d’esperança, de bondat fonamental, que constitueix un dels essencials atractius d’aquesta poetessa.

En primer lloc, la lluita interior. Però aquesta es va desenrotllant amb un innegable aplom, amb una mena d’energia serena, en una manera ample, a certs moments quasi solemne, que fa pensar una mica en certs romàntics francesos, en De Vigny o Lamartine. Altrament, si queda la poesia de Rosa Matheu ben bé dins la moderna escola poètica catalana, la retòrica de Carner hi apareix alleugerida, mentre la desimboltura de Sagarra s’hi fa, al contrari, més cenyida, un punt més severa. La secreta inquietud es resol en una harmoniosa musicalitat, que és ja en ella mateixa com una superació de les forces de l’ànima.

Jaume Bofill i Ferro: Poetes Catalans Moderns, 1986.

<i>Poemes a la filla</i>, editat l'any 1949.
Poemes a la filla, editat l'any 1949.

Entrevistes

—¿Quina va ser la vostra formació, tant cultural com des del punt de vista del catalanisme?
—Vaig néixer de pares barcelonins, tots dos de família catalana de soca i arrel, concretament de Mataró. Érem tres germanes, jo la petita, i totes tres vam tenir dides catalanes que vestien a la catalana. En acabar el règim de les «dides seques», els pares ens van posar una senyoreta castellana nativa perquè aprenguéssim l’idioma que calia saber, però que no era el nostre. La señorita Encarnación era menys que una institutriu però molt més que una mainadera. D’ella jo devia aprendre de llegir i d’escriure perquè no recordo qui me n’ensenyés; i a cosir, i a cantar cançons populars castellanes. Diuen que jo, a quatre anys, parlava com una madrilenya. Els pares naturalment, parlaven en català, sempre. a ciutat, solien sortir després de sopar i aleshores, mentre la mare es preparava, el pare venia prop del meu llitet, on jo ja estava acotxada, i em feia resar. Em sembla que encara el senti. Als meus sis anys va entrar a casa una senyora francesa que mereixeria capítol a part. No sols va ensenyar-nos el seu idioma, sinó també versos, cançons i comèdies per a les quals ella mateixa ens feia els vestits, decoracions i accessoris. I naturalment, jo, posada a escriure novel·les, en lloc d’escriure-les en català (perquè hi escrivíem), les vaig escriure en francès. Va ésser a casa fins que, ja grandetes (ella tenia família), fou substituïda per la imprescindible senyora de companyia, castellana o catalana, perquè en aquella època les filles de família no podien sortir soles al carrer, i la nostra mare estava molt delicada i només sortia a la tarda. A cinc o sis anys vaig conèixer el primer cinema (el «Napoleón», a la rambla de Santa Mònica), el primer fonògraf, el primer tramvia elèctric, que feia encabritar-se el cavall del faetó quan anàvem als banys (perquè hi anàvem en faetó i acompanyades del pare, la señorita i la tia Pepita, que tot això es necessitava per afrontar l’aventura d’anar a banyar-se a la Barceloneta). He vist el primer auto al passeig de Gràcia, els primers avions Juvisy. L’ensenyament anava a parelles. Per a nosaltres, la base va ésser un col·legi particular on es pescava una cultura general de la qual jo no aprofitava gaire, perquè sempre estava a la lluna. I em vaig trobar, a tretze anys, amb professora a casa, on també rebíem classes d’idiomes, dibuix, pintura i música, sense oblidar les indefectibles labors, que eren el complement imprescindible. Vaig estudiar, fins a tretze anys, guitarra clàssica; després sis anys de piano, i finalment la mare, que sempre havia somiat en un trio, em va fer aprendre el violoncel. Vaig tenir per professora una gran artista i mestra, Frasquita Vidal, les lliçons de la qual eren una pura delícia. Així vaig tenir el doigté de Pau Casals. També vaig aprendre punta a l’agulla i cuir repussat amb Adelaida Ferré, veritable artista que dirigí molts anys una Escola d’Art a Barcelona. Le Noël, revista per a infants, va ésser la meva vida privada, el meu nodriment durant la meva adolescència. Per ella vaig entrar al món de les lletres franceses, de la història i de les arts; vaig comprar llibres: la història de la literatura de Bruntière, les cartes d’Ozanam i d’altres del mateix to. Però abans, i enmig de tot això, a casa jo llegia català. De petita comprava uns llibrets que es venien a cinc cèntims i pels quals vaig anar coneixent les nostres rondalles. Vora el llit de la mare, al vespre sovint em feia llegir versos catalans, i recordo perfectament quan vaig llegir per primer cop l’Oda d’Aribau. Recitava també poemes de Verdaguer, Collell, Llorente, i el No et sàpiga greu del pare. Estàvem avesades, doncs, a tocar o a recitar en els salons d’amics, al gust de l’època. La creació de l’Institut de Cultura va ésser una solució per a les noies com jo. A l’Institut dec el coneixement de l’art de la cuina -iniciada ja per Le Noël– i, a l’altre extrem de l’escala, el coneixement de La divina comèdia. El doctor Rubió i Lluch hi donava, els dimarts i els divendres, unes conferències dantesques, en les quals jo llegia la traducció de Verdaguer i Callís, i el doctor Ramon d’Alòs en llegia l’original. Dels anys que van de meva infantesa al meu casament, començà formar-se la meva biblioteca. El meu promès, l’Antoni Gallardo, m’omplia de llibres d’art i, sobretot, de música. Aquesta va ésser la meva formació cultural i catalana de filla de família a l’època modernista amb arrels al vuit-cents.

[…]

—Com vau viure, vós i la vostra família, la guerra civil?
—Aquest aspecte està prou detallat a la Vida del meu pare, publicada per la Fundació Vives Casajuana. Cal dir que els meus pares es trobaren desposseïts de tot pressupost, i nosaltres vam deixar la caseta de Sarrià on vivíem i vam anar a viure al pis d’ells, a la Gran Via. Allí, tots plegats vam passar les incidències de les cues, la recerca de queviures i els estrambòtics menjars, animats amb els bombardeigs, que de vegades s’esqueien quan anàvem pel carrer, d’altres quan dinàvem, fins que començaren a fer blanc a les cases del voltant. La situació era insostenible i calia treure de ciutat els pares, que, ja vells, no podien tenir altra defensa. Perquè les seves cases de Sant Julià i de Caldes estaven incautades o no hi podíem anar. Per sort, la torre de la meva sogra (que havia pogut anar-se’n, amb els seus, a Alemanya), immensa casa a Sant Antoni de Vilamajor i que estava protegida pel consolat cubà, era prou gran per a rebre’ns-hi, tot i que ja hi eren refugiats un oncle del meu marit, la seva muller i les filles. Vaig recórrer a Carles Riba, que ens va procurar la solució d’un cotxe, i allí vam anar els pares, les meves germanes, la infermera de la mare amb la filla, el meu marit, jo i els nens, i els primers mesos encara vam tenir servei. En total érem quinze, però ben amplament instal·lats. Allí vam passar el darrer any de la guerra.

Albert Manent: «Roser Matheu: entre la cultura del vuit-cents i la del nou-cents», Serra d’Or (Barcelona), núm. 282, març de 1983.

Roser Matheu l'any 1983 quan va concedir aquesta entrevista.
Roser Matheu l'any 1983 quan va concedir aquesta entrevista.
Roser Matheu tocant el violoncel l'any 1912.
Roser Matheu tocant el violoncel l'any 1912.

Antologia

III

Desig, aspre turment
que desfulles les roses
i fas riure els estels enmig la nit,
¿quin vent
esbandirà del dol que hi poses
la carn i l’esperit?
Desig armat 
com un guerrer en batalla,
pacient com aranya en els fils tesos,
¿cap on menes després que has donat
els bells moments encesos
del triomf, de l’abast i la troballa?
Cruel,
més enllà de les fites assolides
aties, inlassable -als horitzons
hi ha sempre un darrer tel-
i no dius mai si allò a què tu convides
posa ales o grillons.
Aspre desig, tempesta closa,
incomprensible vol que un sospirar desvia,
omple cada hora de perfum de rosa,
pren-me a la llum del sol,
no és el meu braç aquell que et venceria.
Vibra
desig indòmit, diamant que espunta
el punyal del voler;
t’abandono la més secreta fibra
perquè donis resposta a la pregunta,
perquè del teu turment s’alci la fe.

(Del llibre La Carena, 1933)

* * *

Amor, que no et sabem el temple, el pòrtic, l’ara
per la terrible ofrena, una vegada encara
penetrem tremolant en l’invisible clos.
Pren-nos ànima i cos
dins el clam mil·lenari que t’invoca;
pren la goluda boca
i els palmells ben oberts,
pren els desigs incerts
i l’ardida escomesa;
pren-nos, Amor, amb la carn tota encesa
i abrivat d’ànsia folla l’esperit.
Mal que tants cops ens hagis ja traït
en la victòria o la desfeta,
uns de més a la turba insatisfeta
venim a tu, captaires famolencs.
Colga en els teus avencs
la voluntat resolta,
què hi fa que ens enganyem una altra volta!
Sobergs d’odi i desig, som, però, els teus esclaus;
accepta avui l’ofrena, que ja farem les paus
quan la Mort ens desclogui les parpelles
davant l’inquietant secret de les estrelles,
i el retrobem tot nu, i ens posi fit a fit
l’inconcebible vol d’un estimar infinit.

(Del llibre Cançons de setembre, 1936)

* * *

II

Ara que és buida la ciutat
del nodriment que ens oferia,
i el percaçar de cada dia
va pels carrers canalitzat;

ara que inútil és l’esclat
del monument que ens abellia,
i l’asfaltada, estèril via
que a la llavor s’ha refusat;

dintre el gelat lluir del marbre,
l’al·lucinat esguard veu l’arbre
fora d’abast, vinclat de fruit;

i al llavi el foll desig s’eriça
dins la ciutat, mala nodrissa
que ens ferma al braç vora el pit buid.

(Del llibre Poema de la fam, 1952)

* * *

Mai els meus pares no van donar bel·ligerància a les meves vel·leïtats literàries; els primers versos que vaig intentar fer, a set anys, varen ser presos, -al menys de cara a mi- com una de tantes rauxes de nena difícil i extremosa. No sé què deurien pensar-ne o parlar-ne entre ells, però des d’aquell dia vaig fer la meva vida de provatures sense que hi intervingués per a res la curiositat, l’interès o la complaença del pare ni de la mare; semblava talment que ignoressin les meves llibretes, el tràfec de versos amb les amigues, els àlbums que aleshores era moda fer-hi posa poesies autògrafes, i altres fantasies de criatura. L’any 1905 van tenir lloc, a casa de l’editor Massó i Torrents, uns Jocs Florals infantils, organitzats segurament per la cunyada de Massó, Palmira Ventós que escrivia i publicava sota el pseudònim «Felip Palma» i era amiga de Maria Oller. Aquesta, prèvia consulta amb la meva mare, em va convidar a tirar-hi; em va explicar què era un lema i jo vaig fer-ho tal com ella m’ho va ensenyar i amb ella vaig anar a la festa; però no recordo que aquest fet fos gaire comentat a casa on se’n va parlar només com d’una festa d’infants; ni que els meus premis procuressin cap mena de satisfacció. En aquella època i des de molt abans, jo veia dificultades les meves possibilitats d’escriure i fins de llegir; la vida que teníem organitzada les nenes, estudis i jocs, no em deixaven temps lliure, i això no era casualitat sinó tot un programa. Havia d’enginyar-me per a trobar el paper i llapis que necessitava. «Molt més tard vaig saber que el meu pare explicava la seva opinió sobre aquest sistema dient: «Si és cosa de debò, ja sortirà a pesar de tot») En això, com en tot, se’ns allunyava del que no era normal u que pogués fomentar en nosaltres la més petita vanitat. Va ser només quan jo tenia quinze anys que, sia per indicació de la meva mare, sia per l’impuls generós de Núria, el meu pare es trobà versos meus a les mans. L’endemà vaig ser cridada al seu despatx on vaig entrar amb una gran temença pel molt respecte que em feia el pare. Amb una gran bondat, va senyalar-me els defectes, em donà alguns consells aclaridors i des d’aquell dia vaig ser jo qui, de tant en tant,, trucava a la seva porta per a sotmetre-li les meves poesies. Ell estava escrivint i jo seia al braç esquerre de la seva poltrona; mai no em va corregir un sol mot i tampoc va fer-me cap elogi; una sola vegada va dir-me: «Tens orella». M’explicava el perquè de les falles i m’ho tornava per a que ho esmenés.

(Dins el llibre Vida i obra de Francesc Matheu, 1971)