En aquest univers històric i context cultural, apareix el Discurso premilinar de Josepa Massanés. Imagineu-vos el coratge d’una dona que s’atreveix a reclamar, l’any 1841, una «emancipación puramente intelectual» i afegeix «en vano es negarnos la actitud para ello» i afirma «es preciso que se instruya a todas las mujeres, más no de modo que se las convierta en pedantes ergostistas» i segueix «en su gabinete vierta raudales de elocuencia sobre unas hojas que la inmortalizarán tal vez, en la sociedad olvide que su nombre está impreso al frente de aquellas obras»; i encara més, afirma de manera imperativa «déjese de tener por imposible y condenar el que la mujer presente a la luz pública los frutos de sus estudiosas tareas» i per tranquil·litzar el possible lector suspicaç diu «tampoco teman que la instrucción en el bello sexo redunde en contra de sus ocupaciones domésticas». No planteja, només en aquests breus fragments triats, tots els estereotips d’època la influència dels quals no faria més que sedimentar-se i reafirmar-se greument després de 1850? No respon a cadascun dels punts principals tot alternant l’asseveració dogmàtica amb la reflexió oberta en perfecte equilibri i harmonia demostrant una lucidesa sorprenent? No demostra una mentalitat molt avançada en relació al sentir i pensar més comú de la seva època, segurament estimulada per una ideologia liberal?
Sara Pujol: «Maria Josepa Massanés, 185 anys del seu naixement», dins Memorials ICD: 1993-1996. Barcelona: Institut Català de la Dona, 1997.
* * *
Fullejant
Ningú ab més obligació y ab més dificultats que jo per encapsalar aquest volum; donchs, si be lo amor y la veneració podrían facilitarme la tasca, la idea de que la veritat puga semblar exagerada pel carinyo, m’obliga a aténdrem a la sequetat del dato y a girar els ulls forsa enrera; ja que, pera presentar a Na Josefa Massanès ab els honors que de dret li corresponen, no son prou les 29 poesíes que tanca aquest llibre. A la eminent escriptora catalana y estimada mestra meva, es precís cercarli la seva classificació literaria entre’l gloriós estol de catalans ilustres que s’anomenaren Balmes, Cortada, Cabanyes, Piferrer, Coll y Vehí, y tants y tants d’altres qu’enaltiren el nom de Catalunya dins de la difícil tasca d’escriure en llengua castellana; y aquesta, la Massanès la manejà castissament en els diferents genres de la lírica espanyola, que la notable poestissa conreuà gloriosament al costat de l’Avellaneda y de la Coronado; y la certesa d’aquesta afirmació la comprobarà qui llegeixi tans sols les capdals poesíes Ana, madre de Samuel, y ¡Pobres niños expósitos! composició que la Casa de Maternitat de Barcelona, pera la que fou escrita, deuría tenir gravada en lletres d’or en el pòrtich de sa entrada.
Feta aquesta lleugeríssima però imprescindible pinzellada retrospectiva, passèm a dir quelcom de les poesíes, ò mellor dit, de la poesía d’aquest llibre. Y la veritat es que jo, ab tota la forsa de la meva voluntat, no’n podré pas fer la feyna que voldría. Enfront d’aqueix aplech de fulls blanchs centrats per una columna de lletres, els meus ulls no hi poden llegir lo qu’expressan.
Al fullejarlo, les meves mans tremolan com si axequessin la tapa d’una urna ahont s’hi guardan les venerables recordanses qu’enclouen una època, una vida, les sagrades y íntimes manifestacions d’un sentiment…
Al obrir el llibre, me sobtan «La creu del terme» y «La verdadera riquesa». Jo’n voldría anotar la bellesa de les imatges, la placidesa que respiran, l’amor a la humanitat que’n sobressurt de cada un dels seus versos; però, per sobre de ses qualitats, m’imposa’l recort d’ésser les primeres poesíes saborejades per mi en llengua catalana, y que vaig llegir, per vèureles firmades ab lo mateix nom que duya estampat aquell Beso maternal que ab tan fonda emoció fruhía en les planes de El libro de la niñas qu’aleshores jo passava al Colegi.
Fullejo… y tot seguit me trobo ab La roja barretina.
No cal esforsarse gayre pera parlar com se mereix d’aquest model de poesía èpica; mes, per dessobre de l’enlayrada brillantesa de sos conceptes y de la valentía de sa dicció, se’m presenta’l foll esclat d’entusiasme patri, que’l retorn dels voluntaris catalans de la guerra de l’Àfrica encengué en la nostra ciutat.
Y veig a la meva Barcelona vestida de festa, com no la he tornada a veure may més, y contemplo les gentades omplint les Rambles, la Muralla del mar, els sorrals de la Riba… y veig entre’ls grupus, passarse de mà en mà la fulla que du impressa la poesía de Na Josefa Massanès, que tothom llegeix, que tothom celebra, qu’al vespre’s declama en alta veu en les taules dels cafès y als salons del Ateneu, y qu’al endemà reproduhexen ab entusiastes elogis els nostres periòdichs locals…
Dolors Monserdà: «Fullejant», dins Josepa Massanés: Poesies. Barcelona: Ilustració Catalana, 1908.
_0.webp)
