Lloances
Bé n’haja el Déu del cel
que tot lo món cria,
bé n’haja el cant joliu
del tendre rossinyol;
aquestes valls bé n’hagueren,
que al peu de l’alta serra
encatifades jauen
de virolades flors.
Bé n’hagueren estos camps
sembrats d’or i esmaragda,
que glòria són i orgull
de l’afanyat pagès;
bé n’hagueren los jardins
de plantes amoroses
i els boscos on les aures
exhalen llurs gemecs.
Bé n’haja el segador
que amb sonora trompa
aplega sos companys
per segar el blat d’or;
i tu, bell núvol blanc
que dalt del cel campeges
i amb ton ombrívol ròssec
aminves llur suor.
Be n’haja l’ample riu
que ses crespades aigües
rondinador escorre
sobre el botent rocam;
bé n’haja el sol encès
que des de l’alta volta
madura i daura els friuts
dels arbres verdejants.
Bé n’haja l’hermós temps
comiat de primavera,
bé n’haja l’hermós temps
d’abans de la calor,
que els camps que seran cànem
amb son alè verdeja,
que els camps que seran pa
cobreix amb vestit d’or.
I vosaltres també, aucells
d’enjogassades ales,
que aneu de branca en branca
saltironant lleugers
i tot lo bosc ompliu
amb les suaus passades
que els vostres becs refilen
per exalçar Déu.
(Calendari Català, 1866)
* * *
Era una hermosa tarda del mes de juliol de l’any del Senyor de 1713. Un minyó de vint-i-un any amb son vestit d’escot, calçons de cuiro, espardenya amb veta blava i manta rotllada al coll, seguia el camí ral que des del poble de Vidrà condueix a les muntanyes que es troben abans d’arribar a Montesquiu i Besora. Caminava al pas seguidet i tirant-se endarrere, de tant en tant, lo sarró, que amb lo moviment dels passos li venia endavant. Sos ulls negres i plens de vida i alegria daven a sa cara colrada per lo sol un aire festiu que ni de pasqües; sens dubte, los pensaments que l’embargaven eren més de pler que de tristesa, segons l’expressió de contento que es traslluïa en son semblant.
A l’acabar-se-li el camí, prengué resoltament per entre les aspres muntanyes, com qui està ben segur de no perdre’s. I aixís devia ésser, puix que, saltant barrancs i atravessant dreceres, al cap de poca estona arribà a la vista de Montesquiu.
Poc se li’n donava a ell ni de la bellesa del sol ponent ni de la magnificència d’aquelles ensarpades muntanyes; dels cants dels aucells, ni del pintoresc paisatge que davant sos ulls se desplegava: Llaés, com un ramat de blanques ovelles destacant-se per entre els turons, a sa mà dreta; a sos peus Montesquiu i Besora, i més avall, Sant Quirze, enmig de flors i de verdura, feien un quadro capaç de moure l’ànima menys apassionada; però Guillem (que tal s’anomenava el nostre jove) tenia altrs coses en què pensar i elles, al seu modo d’entendre, valien cinquanta mil vegades més que tot allò. Efectivament, ¿què valia lo que veia en comparació de lo que anava a admirar a Barcelona? […]
(Del llibre Vigatans i botiflers. Barcelona: Barcanova, 1992)
* * *
Una obra de caritat
La desgracia semblava que havia fet estatge en casa La-Baliarda de Bigas: en Pere, l’amo, feya moltas setmanas que estava malalt, y la seva dona, volent fer la feyna d’ell perque no ‘s quedessen després sense tenir de qué menjar, també havia enmalaltit: sa filla petita, de tres ó quatre anys, havia agafat febres, y pera cuidar á tauts malalts, no quedavan sino un noy de vuyt y una noya de dotze anys.
Un diumenge de bon matí, tant, que encara ‘s veya la esmorluida llum de alguna estrella, vaig sortir de casa per anar a missa primera que la dihuen á eixida de sol: al parrar per derrera de casa en Jaumet, nebot seu, sortí est ab un rostre tan trist que ‘m feu preguntarli que era lo que tenia.
—En Pere s’està morint, me digué; de bella nit han vingut á buscar á la mare.
Arrivarem a la Iglesia quan un hermós color de rosa y daurat nos anunciava la eixida del rey dels astres. Quan lo senyor Rector hagué anunciat las festas y dit la pecadora, acte de contrició y demés oracions acostumadas, avansant un pas mes envers sos feligresos, los digué:
—Germans meus en Jesucrist; lo Pere de la Baliarda està agonejant; be sabeu vosaltres que son blat encara està per batre y que si se li fa malbé, res quedará pera menjar á la seva família: avuy es festa y no perdreu lo vostre jornal; jo vos autoriso en nom del fill de Deu que en sa peregrinació pel mon nos encomanà la caritat, jo vos autoriso pera que avuy pogueu batrer lo blat d’ en Pere.
Tota la gent, conmoguts, fleclaren los genolls en terra en tant que ‘l senyor Rector los benehia en nom del Pare, del Fill y del Esperit Sant.
Al sortir de la Iglesia, en lloch de aturarse á enrahonar per la plassa, emprengueren costa avall, los uns á la dreta, los altres á la esquerra, segons ahont tenian sas casas, comiantse ab un
—Fins desprès.
Jo baixí tambe la costa després de haver mirat desde la plassa la escena viva y animada que presentaven tots aquells camins y escampadas casas de quals xamaneyas sortian grossas columnnas de fum. Quan arriví á la Baliarda, trobí à la entrada á la noya gran prop del bressol de la petita; lo noy, sense acabar de conèixer la seva desgracia, se entretenia tol solet per allí la era: pují la vella y mitj trencada escala de fusta, y ‘m trobí á la cambra del agonisant. Al capsal de son llit, lo senyor Rector ab lo salpasser li tirava aygua beneyta de tant en tant, ó li mullava ‘ls llavis ab un xich de vi ranci á falta de cordial; en Pere ja no hi veya ni hi sentia, sols se coneixia que era viu per la gelada respiració. Era la primera vegada que jo veya un espectacle semblant; fos aixó, fos la misèria y abandono que presentava aquella casa hont en tant tristos instants no s’ hi trobava mes que I’ apóstol de la caritat evangélica, puig á la dona del malalt la havian duta á una altra casa pera que estés mes ben cuidada, lo cert es que vivament me vaig impresionar. Al cap d’ un xich, senti remor, y, trayent lo cap á la finestra, vegí á casi tol lo poble juntat á la era; los uns venian ab son animal pera ferlo batrer, los altres ab las grossas forcas blancas pera girar la palla, altres ab garbells, y aixis lots; las donas venian tambe carregadas ab cistelletas cubertas ab un blanquíssim drap de lli, dessota del qual hi duyan, qui una dotzena d’ ous, qui un pa blanch, qui un cantiret d’ oli, un lliura de xocolate ó un porró de vi bo, y aixis totas anaren deixant alli sa ofrena.
No tardaren un moment tants com eran en haver arreglat las garbas al mitj de la era, ni ab tants animals tarda molt en ser batut lo blat; quan jo me n’ aní, ja n’ hi havia que feyan lo paller mentres los altres garbellavan. A toch d’ oració, ó sia al mitj dia arriví á casa, girí ‘l cap envers La Baliarda, y vegí alsarse per aquell cantó una gran fumera.
Era la senyal de la mort de en Pere puig lo fum era de la palla de sa marfaga que cremava. En Pere era mort, mes, gracias a la caritat, sa familia tindria encara aquell hivern un bossi de pa pera portar á sa boca.
(Del llibre Llegendas catalanas. Barcelona: Tipografia Espanyola, 1881)
* * *
El pastor d’Aiguafreda
[…] Diu que dalt de la muntanya hi ha una font d’aigua molt fresca on cada dia anava a beure un pastor amb el seu ramat. Una vegada, a aquest pastor el van desterrar a les illes de Mallorca i ell, cremat, no va voler que ningú més gaudís d’aquella font tan fresca i regalada i va esbullar-la.
Quan va ésser a Mallorca arribà a un poble on estaven desesperats perquè una font d’una aigua molt fresca i regalada que fins llavors havien tingut, tot d’un plegat se’ls havia assecat i els havia deixat en la misèria. El pastor preguntà des de quan era, i comprengué que era a causa de la font que ell havia esbudellat.
Llavors els digué que si li aconseguien el perdó els hi faria tornar l’aigua.
Li aconseguiren, ell tornà a Aiguafreda, aparià la font i els de Mallorca tornaren a tenir aigua. […]
(Del llibre Costums i Tradicions del Vallès. Granollers, 1882) [Versió publicada dins: BOADA, Martí; CASAS, Pep; CAMPDEPADRÓS, Joan: Llegendes de Sant Miquel del Fai. Girona: Eds. del Brau, 1993]
_0.webp)
