Novel·la Crítica literària o assaig Altres Estudis sobre l'autor/autora

Joan Mas i Vives

Joan Mas i Vives (Maria de la Salut, Mallorca, 1951). Crític literari, historiador de la literatura i assagista, és especialista en el segle XIX mallorquí. És Catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears.

Es llicencia en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona l’any 1975 i el 1985 presenta la seva tesi sobre el teatre a Mallorca al segle XIX. Aquest estudi culmina en l’obra El teatre a Mallorca a l’època romàntica (1986), premiada amb el Jaume Massó i Torrents de l’Institut d’Estudis Catalans. D’entre les seves obres, també cal citar els llibres Reflexions sobre poesia catalana (1982), Josep de Togores i Sanglada: biografia d’un il·lustrat liberal (1994) o Domini Fosc (Assaigs sobre poesia) (2003). D’especial rellevància per a la historiografia literària a les Illes Balears i catalana en general, és la seva tasca com a director del Diccionari del Teatre a les Illes Balears, publicat en dos volums els anys 2003 i 2006. Aquest detallat estudi obté els premis Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear, l’any 2006 i el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre, el 2007. Com a continuació d’aquest projecte, neix, l’any 2005, la Càtedra Joan Ramis i Ramis, de la qual Joan Mas i Vives n’és el director científic. També és autor d’un gran nombre d’articles, pròlegs o estudis introductoris i edicions de diversos llibres.

El 2011 és finalista del Premi Sant Jordi amb la seva primera novel·la, Kabul i Berlín a l’últim segon.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor i arxiu fotogràfic de l’AELC.

Castellano

Castellano

Joan Mas i Vives (Maria de la Salut, Mallorca, 1951). Crítico literario, historiador de la literatura y ensayista, es especialista en el siglo XIX mallorquín. Es Catedrático de Filología Catalana en la Universitat de les Illes Balears.

Se licencia en Filología Románica por la Universidad de Barcelona en el año 1975 y el 1985 presenta su tesis sobre el teatro en Mallorca en el siglo XIX. Este estudio culmina con la obra El teatre a Mallorca a l’època romàntica (1986), premiada con el Jaume Massó i Torrents del Institut d’Estudis Catalans. Entre sus obras también hay que citar los libros Reflexions sobre poesia catalana (1982), Josep de Togores i Sanglada: biografia d’un il·lustrat liberal (1994) o Domini Fosc (Assaigs sobre poesia) (2003).

De especial relevancia para la historiografía literaria en las Islas Baleares y catalana en general, es su labor como director del diccionario Diccionari del Teatre a les Illes Balears, publicado en dos volúmenes, en los años 2003 y 2006. Este detallado estudio obtiene los premios Miquel dels Sants Oliver de la Obra Cultural Balear, en el año 2006 y el Premi Crítica Serra d’Or de Teatro, en 2007. Como continuación de este proyecto, nace, en el año 2005, la Cátedra Joan Ramis i Ramis, de la que Joan Mas i Vives es el director científico. También es autor de un gran número de artículos, prólogos o estudios introductorios i ediciones de varios libros.

En 2011 es finalista del premio Sant Jordi por la novela Kabul i Berlín a l’últim segon.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para AELC.
Fotografias: Archivo personal del autor y archivo fotográfico de AELC.

English

English

Joan Mas i Vives (Maria de la Salut, Mallorca, 1951) is a literary critic, essayist and literary historian, specialising in the Mallorca of the nineteenth century. He is Professor of Catalan Philology at the University of the Balearic Islands.

He obtained a degree in Romance Philology from the University of Barcelona in 1975 and, in 1985, presented his doctoral thesis on nineteenth-century theatre in Mallorca. This eventually led to the publication of the book El teatre a Mallorca a l’època romàntica (Theatre in Mallorca in the Romantic Age, 1986), which was awarded the Jaume Massó i Torrents Prize of the Institute of Catalan Studies. Notable among his books are Reflexions sobre poesia catalana (Reflections on Catalan Poetry, 1982), Josep de Togores i Sanglada: biografia d’un il·lustrat liberal (Josep de Togores i Sanglada: Biography of a Liberal Scholar, 1994) and Domini Fosc (Assaigs sobre poesia) (Dark Domain (Essays on Poetry), 2003). Of particular relevance for the literary historiography of the Balearic Islands, and Catalan historiography in general, is his work as director of the Diccionari del Teatre a les Illes Balears (Dictionary of Theatre in the Balearic Islands), which was published in two volumes in 2003 and 2006. This detailed study was awarded the 2006 Miquel dels Sants Oliver Prize of the Obra Cultural Balear and the «Serra d’Or» Theatre Critics’ Prize in 2007. As a result of this project, the Joan Ramis i Ramis Chair was established in 2005, and Joan Mas i Vives is its scientific director. He has also published a great number of articles, prologues and introductory studies, and has been the editor of several books.

In 2011 he is finalist of the Sant Jordi Prize for his first novel, Kabul i Berlín a l’últim segon.

Joan Mas i Vives is a member of the Association of Catalan Language Writers.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Trranslation: Julie Wark.
Photographs: Autho’s personal files and AELC photographic files.

Biografia

Joan Mas i Vives neix a Maria de la Salut (Mallorca) el 14 de juliol de 1951. És catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears, crític literari, historiador de la literatura i assagista.

Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona l’any 1975, exerceix com a professor de Batxillerat a l’Institut Antoni Maura de Palma de Mallorca entre el 1978 i el 1983 i, durant l’any següent, ja com a Catedràtic de Batxillerat, a l’Institut Guillem Cifre de Colonya de Pollença.

Obté el grau de Doctor per la Universitat de Barcelona el 1985 amb una tesi sobre el teatre a Mallorca al segle XIX. Aquest estudi es concreta posteriorment en la publicació del llibre El teatre a Mallorca a l’època romàntica (1986), una obra exhaustiva i objectiva del teatre a l’illa de Mallorca entre el 1833 i el 1874, per a la qual l’autor obté el Premi Jaume Massó i Torrents de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1985. L’any 1984 entra a la Universitat de les Illes Balears com a professor titular interí i n’és Catedràtic del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General des del juliol de 1993.

Des de l’any 1995, és president de la Fundació Teatre del Mar, que té com a objectiu programar de manera estable una activitat teatral de petit format i de qualitat. 

Com a historiador de la literatura, Joan Mas i Vives desenvolupa una tasca d’especial rellevància com a director del Diccionari del Teatre a les Illes Balears (2003 i 2006), per la qual obté els premis Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear, l’any 2006 i el Premi Crítica Serra d’Or, el 2007. Es tracta d’un estudi minuciós, en el qual col·laboren més de vuitanta estudiosos, becaris i documentalistes. Aquesta obra, a més, és el motor que impulsa la creació de la Càtedra Joan Ramis i Ramis, creada el novembre de 2005 i de la qual Joan Mas n’és el director científic. La finalitat de la Càtedra és fomentar programes de recerca i activitats formatives i de divulgació en l’àmbit de les arts escèniques.

A banda de les obres citades, cal destacar els llibres Reflexions sobre poesia catalana (1982), Josep de Togores i Sanglada: biografia d’un il·lustrat liberal (1994), l’Antologia poètica de Damià Huguet (1999) o l’assaig Domini Fosc (Assaigs sobre poesia) (2003), així com un important i extens nombre d’articles, pròlegs o introduccions publicats a revistes literàries especialitzades i a una gran quantitat d’obres col·lectives. En aquest sentit tenen especial importància els seus treballs sobre Josep de Togores i Sanglada, Josep Maria Llompart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep Maria Quadrado, entre altres, així com el Cançoner Aguiló (2000), del qual n’és responsable de l’edició facsímil, la transcripció i els comentaris, juntament amb Gabriel Ensenyat i Pujol i Joana M. Matas i Alomar.

L’any 2011 és finalista del Premi Sant Jordi per la seva primera novel·la, Kabul i Berlín a l’últim segon (2012), una novel·la sobre les relacions humanes amb una viva radiografia de la conflictivitat al món durant el canvi de segle: el vell segle XX que mor amb la caiguda del Mur de Berlín i el segle XXI que neix amb la guerra d’Afganistan.

Joan Mas i Vives ha estat membre de la Junta Directiva de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i n’és soci d’honor.

Joan Mas i Vives amb Jaume Fuster i Maria Oleart, a la Junta de l'AELC, el novembre de 1981.
Joan Mas i Vives amb Jaume Fuster i Maria Oleart, a la Junta de l'AELC, el novembre de 1981.
La Junta de l'AELC, l'any 1981.
La Junta de l'AELC, l'any 1981.
Joan Mas i Vives amb Josep Massot i Muntaner, director de la revista Serra d'Or, durant l'entrega del premi Crítica de Teatre per la direcció del Diccionari del teatre a les Illes Balears.
Joan Mas i Vives amb Josep Massot i Muntaner, director de la revista Serra d'Or, durant l'entrega del premi Crítica de Teatre per la direcció del Diccionari del teatre a les Illes Balears.

Premis

  • IEC-Jaume Massó i Torrents (1985): El teatre a Mallorca a l’època romàntica.
  • Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear (2006): Diccionari del teatre a les Illes Balears.
  • Premi Crítica Serra d’Or de Teatre (2007): Diccionari del teatre a les Illes Balears.
  • Premi Ciutat de Palma novel·la (2016): Diable de Byron!

Estudis teatrals.

Vincles

Comentaris d'obra

«La darrera sorpresa que ens ofereix la cultura catalana ens arriba en forma d’un Diccionari del Teatre a les Illes Balears. Es tracta d’un volum de més de cinc-centes pàgines (el primer de dues entregues), de lletra menuda i format considerable, que ha estat dirigit pel doctor Joan Mas i Vives del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. En el projecte hi han col·laborat el Govern de les Illes, l’Institut d’Estudis Baleàrics i Sa Nostra, i l’edició ha estat feta per Lleonard Muntaner Editor i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. I dic que aquest Diccionari del Teatre és una sorpresa perquè, cosa insòlita, i tal com assenyala Joan Mas, el projecte no es limita a la literatura dramàtica, tot i que lògicament els autors ocupen un espai considerable en el conjunt. Aquí, doncs, teatre s’ha d’entendre en un sentit ampli i per això mateix, al costat de les entrades que es dediquen als dramaturgs, en trobem d’altres per actors i actrius, per noms de companyies, per teatres i espais escènics, per cantants lírics i, també, per directors, traductors, empresaris, escenògrafs, músics, festes populars amb elements parateatrals i qualsevol concepte relacionat amb el món del teatre a les Illes. […]

El doctor Mas, amb excessiva modèstia, s’excusa per la informació secundària que hi ha al Diccionari i per l’escassa jerarquització del material; en realitat, això és un dels grans mèrits d’aquest primer volum, ja que, altrament, molta de la informació que conté s’hauria perdut per sempre més. En canvi, ara ens podrem referir amb rigor al teatre que van fer els presoners a l’illa de Cabrera entre 1809 i 1810, a la programació del Centro de Variedades de Manacor entre 1906 i el 1970, a les múltiples associacions catòliques que van ser actives a Mallorca, al teatre falangista que amb el nom Azul va funcionar a Ciutat entre 1936 i 1938, als espais escènics de Montuïri, als múltiples teatres que han passat a ser cinemes, a les especificitats que tenia a Andratx la mascarada carnavalesca coneguda com sa mula blanca, o a les curioses activitats teatrals que a Deià ocupaven Robert Graves (l’autor de la famosa novel·la Jo, Claudi (1934) que va donar peu a la sèrie de televisió). I són únicament uns exemples trobats a l’atzar. […]

(Jordi Coca: «Diccionari teatral a les Balears», Avui, 21 d’abril del 2003, p. 38)

* * *

«Joan Mas i Vives, que fa (ja!) vint-i-cinc anys que va donar al primer número de Randa el que continua essent l’estudi de referència sobre la relació entre Tomàs Aguiló i Rubió i Ors, ha tingut cura, amb la col·laboració inicial d’Antoni-Lluc Ferrer (p. 19), del primer volum d’aquest epistolari: setanta-una cartes d’un total (segons informa Mas en la introducció, p. 9) de tres-centes disset. Gràcies a Mas i a l’Estudi General Lul·lià, a l’empara del qual s’ha començat a fer realitat l’edició, som, doncs, en la perspectiva d’un nou gran epistolari del nostre XIX literari, en la línia dels monumentals de Verdaguer, Milà, Balmes o Llorente. Si més no és un material la importància del qual Rubió i Ors mateix destacava, a les seves velleses: «La amistad de Aguiló, durante muchos años el primero de los poetas de Mallorca, como fue por mucho tiempo también el más erudito y fecundo de sus literatos, […] me proporcionó […] la satisfacción de mantener con él una larga e interesantísima correspondencia literaria». (Altrament: som, doncs, en la perspectiva que aquesta prou comentada abundor d’epistolaris que regala la literatura catalana acabi beneficiant rotundament la literatura del XIX.) Mas, editor de l’Obra poètica de Tomàs Aguiló (Barcino, 1993) i estudiós de la de Rubió i Ors, i un dels escassos erudits que han tingut accés a l’espectacular arxiu familiar dels Rubió, ha anotat les cartes de manera plenament eficaç. N’ha fet una transcripció diplomàtica, és a dir, en mots seus, «procurant de no introduir-hi cap tipus de modificació, ni tan sols les que podrien afectar abreviatures, puntuació o accentuació», convençut de «l’interès documental» de tals accidents (p. 19).»

(Josep M. Domingo: «Aguiló i Forteza, Tomàs i Joaquim Rubió i Ors: ‘Correspondència, I (1841-1844)'», Llengua & Literatura (Barcelona), núm. 12, 2001, p. 436-441)

Entrevistes

— […] Comencem pel començament: quina va ser, i en quines línies metodològiques i ideològiques es va fonamentar, la teva formació com a estudiós de la literatura?
—El problema és que jo veig que han passat molts anys, des que vaig començar fins ara, i al llarg d’aquest temps m’han anat atraient coses diferents. Quan vaig començar la carrera, el que més de moda estava era justament la crítica marxista i tot el moviment que lligava la literatura amb la revolta i la dissidència social. Feia poc que en Molas i en Castellet havien publicat la seva Antologia de la poesia catalana del segle XX, etc. Però, al mateix temps, a la Universitat encara hi havia un bon grup de gent que treballava des d’un punt de vista historiogràfic, molt més positivista: record que em va atreure molt la figura d’en Jordi Rubió i Balaguer, que era un pou de ciència, un home d’una erudició immensa. Jo diria que aquests dos pols […], són els que determinen la meva formació en un primer moment. I encara supòs que hauria d’afegir altres coses, com la gent que feia crítica des d’una perspectiva més lligada amb la creació literària, com en Gabriel Ferrater, amb el qual vaig coincidir durant els anys que va impartir classes a la Universitat de Barcelona, i que també em va produir un impacte molt important.
Puc dir, per tant, que m’interessaven coses prou diferents, i de fet, això crec que va marcar un mica el que posteriorment ha estat la meva feina: he fet des de crítica literària a historia de la literatura, passant per treballs d’anàlisi contextual de la literatura, coses ben diverses. […]

—Tanmateix, i com tu mateix dius, has fet treballs de crítica des d’altres perspectives metodològiques, més properes a l’estètica i a l’hermenàutica, com aquells pròlegs-estudi a Ofici de sords, de Damià Huguet, o a l’Obra poètica de Josep Ma Llompart. No la contemples, a curt termini, la possibilitat de reprendre autors coetanis teus, fins i tot vius, com a objecte d’estudi?
—Sí, el que passa és això que et deia, que a cada moment tens uns interessos concrets. Quan vaig fer aquests treballs que cites era sobretot a finals dels setanta i principis dels vuitanta, que era una època en què ensenyava en instituts, amb la tesi tot just acabada i amb molt poques possibilitats d’accedir a la Universitat, és a dir: sense sortides immediates. I efectivament, durant aquells anys feia molta crítica literària i estava molt interessat en estudis teòrics sobre literatura. 
Després vaig entrar a la Universitat i a partir d’aquí se’m va anar fent més important el vessant historiogràfica dels estudis literaris, sobretot per aquella voluntat d’intentar omplir buits. Però la qüestió és que a mi sempre m’ha agradat llegir, i gaudir llegint, i em segueix agradant. I per tant, la possibilitat de posar allò que vaig llegint, és a dir, de tornar a fer crítica literària, segueix oberta i no em sembla gens improbable. 

—Durant aquest anys setanta i primers vuitanta, de fet, tens una participació molt activa com a crític i animador dels grups i experiències literàries que sorgeixen a la Mallorca d’aquella època, com Guaret, Tafal, Neó de Suro, etc. Fes un recordatori d’aquests grups i del seu treball.
—Home, van ser una sèrie d’experiències molt interessants, i un moment extraordinàriament actiu i efervescent per a la literatura a Mallorca. Hi havia una sèrie de figures que actuaven a la vegada com a poetes i com creadors d’estructures editorials, d’entre les quals la d’en Damià Huguet és per a mi la més emblemàtica, també n’Andreu Vidal, etcètera… En comparació amb el moment actual, jo diria que ara no es dóna aquell grau d’activitat i aquella intensitat en el que seria viure la literatura que sí que es constatava en tots aquells grups i totes aquelles iniciatives. O tal vegada sóc jo, que no em sé integrar en l’activitat literària d’avui, no ho sé. 
Per altra banda, per fer una valoració rigorosa del que varen suposar aquestes experiències em sembla que encara ens falta una mica més de distància en el temps, una mica més de perspectiva històrica. […]

—Com a investigador historiogràfic de la literatura catalana has concentrat gran part de la teva feina en el segle XIX mallorquí. Des que començares a treballar aquest tema, quina evolució constates en el seu tractament i l’interès que ha suscitat dins l’àmbit de la crítica literària catalana?
—Sí, crec que des que jo vaig començar a fer-hi coses fins ara, el XIX català ha passat de ser un període força desconegut a ser relativament ben estudiat. Relativament, és clar; encara falten moltíssimes coses: falten moltes edicions, falta recuperar una bona part de la literatura que es va escriure en el segle XIX… Però bé, si les dues grans històries de la literatura catalana, que eren la de Rubió i Balaguer i la de Riquer, Comas i Mola s’aturaven en el XIX, era justament perquè semblava un període difícil de tractar a causa de la manca d’estudis erudits al seu respecte. En canvi, ara ja comptam amb un bon nombre d’aportacions historiogràfiques i crítiques sobre el XIX català, i en aquest sentit, sembla que ja hem omplit el buit que hi havia. Però ja et dic, encara falta feina per fer. 
Pel que fa a mi, el que veig que m’ha passat amb el temps és que els meus estudis sobre el XIX s’han anat concretant en una sèrie d’autors determinats […]. A poc a poc, se m’han anat imposant, per exemple, Tomàs Aguiló, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Gabriel Maura, i, més en segon terme, Pere d’Alcàntara Penya o Bartomeu Ferrà. […]

(Sebastià Alzamora: «Joan Mas i Vives: al coneixement per l’honradesa», Lluc (Palma), núm. 789, any LXXV, novembre-desembre de 1995, p. 8-12)

Antologia

«El present assaig pretén d’estudiar el teatre a Mallorca en una època concreta, 1833-1874. D’entrada, però, hem d’aclarir què entenem per teatre o, més clar, quins aspectes del teatre ens han interessat especialment.

Hem defugit la identificació de teatre amb text escrit, amb obra literària. En qualsevol espectacle teatral del segle XIX existeix el text escrit i no el menyspream, però si el teatre és literatura també és tot un feix de coses més: és sobretot això, espectacle, i, com a tal, el formen i el fan possible tota una sèrie d’elements que difícilment poden encabir-se en una història literària estricta.»

(Del llibre El teatre a Mallorca a l’època romàntica. Barcelona: Curial – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986, p. 9)

* * *

«Tal com hem descrit els edificis destinats a representacions teatrals al capítol anterior, ja es pot intuir un poc quin tipus de públic els freqüentava. Malgrat tot, creiem que aquest component d’una funció teatral és prou important per dedicar-li un capítol, encara que els historiadors del teatre a casa nostra mai no l’han tingut massa en compte.

Abans, però hem de fer referència als condicionaments que presentava Mallorca pel fet de ser una illa. En els apartats següents d’aquest capítol trobarem força referències que afirmen que les persones que assisteixen al teatre són sempre les mateixes. Això en bona part és una conseqüència directa de la realitat illenca i provinciana de la major de les Balears. El fet que estigués allunyada de qualsevol centre de poder impossibilitava l’existència d’una població passavolant important, sempre molt afeccionada als espectacles. Tampoc no existia pràcticament moviment de transeünts entre l’interior de l’illa i la capital, cosa ben fàcil d’explicar si tenim en compte, per exemple, que el 1845 encara només existia una diligència a Mallorca: la que feia el trajecte de Palma a Inca, en el qual invertia aproximadament tres hores.»

(Del llibre El teatre a Mallorca a l’època romàntica. Barcelona: Curial – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986, p. 75)

* * *

«En aquest llibre he volgut recollir alguns dels articles que al llarg dels anys he dedicat a la poesia de l’esmentat Rosselló-Pòrcel, de Marià Villangómez i de Josep Maria Llompart. Per damunt de tot és un llibre d’homenatge a aquests tres escriptors. Enguany s’escau el desè aniversari de la mort de Josep Maria Llompart, i aquest és el fet puntual que m’ha dut a desenterrar aquests escrits, a revisar-los i a tornar-los a oferir al públic. Voldria creure que a ell li hauria plagut aquesta decisió meva. D’altra banda, només fa un any de la mort de Villangómez i Rosselló-Pòrcel fou un poeta admirat pels dos escriptors. Crec que tots tres agrairien la companyia que els he obligat a compartir.»

(De la introducció del llibre Domini Fosc (Assaigs sobre poesia). Barcelona-Palma: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Universitat de les Illes Balears, 2003, p. 6)
 

* * *
 

««La meva vida es troba dins els meus poemes», va dir William Butler Yeats i em sembla que aquesta pot esser una bona divisa per caracteritzar també la vida i l’obra de Marià Villangómez, el poeta eivissenc que fa tan poc temps que la mort ens ha pres. Segurament serveix igualment per caraceritzar qualsevol poeta autèntic, és a dir qualsevol poeta que faci de l’escriptura una passió única i que sigui capaç de construir un món propi, personal i inconfusible, amb els seus versos. Tot i això, m’agrada retreure-la per parlar de Villangómez, perquè de temps ençà he situat a la mateixa lleixa de la meva llibreria l’obra de l’autor irlandès i la de l’eivissenc. Vull dir que tots dos ocupen un lloc al mateix plec del meu cos, aquella part de mi on fan estada els poetes a qui més retorn. És així entre altres coses perquè Villangómez m’ha ajudat a llegir Yeats, a viure amb més intensitat alguns dels seus poemes més famosos des que li va dedicar un llibre de versions (W.B. Yeats: trenta-quatre poemes, 1983), precedit d’un pròleg en què deixava veure el tracte directe, quotidià, que va mantenir amb l’obra de l’autor de The wild Swans of Coole. Li dec, per tant, un reconeixment que ara faig explícit. D’altra banda, crec que entre els dos poetes hi ha molts trets comuns, així com també n’hi ha d’altres de completament divergents.

[…]

A partir d’aquesta idea de pèrdua fàcilment podem arribar a la necessitat de construir un refugi personal que en capgiri el sentiment tràgic o que li serveixi de contrapunt. Aleshores els dos escriptors es fixen en la seva terra i la converteixen en eix central de la seva producció poètica. Irlanda, «l’últim flotó maragdí», segons l’encertada expressió de Riba, és tan important per a Yeats com Eivissa per a Villangómez. Són les illes dels poetes. L’espai on l’home pot recobrar l’equilibre, allà on pot arribar a creure que, malgrat tot, la seva existència té sentit. És clar que aquest espai no és només una realitat física. És també la manera de referir-se a una experiència que reconcilia els poetes amb ells mateixos, després del desencaix i de la frustració que els han trasbalsats i els trasbalsen.»

(De «Les illes dels poetes», dins del llibre Domini Fosc (Assaigs sobre poesia). Barcelona – Palma: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Universitat de les Illes Balears, 2003, p. 135-140)