Un dia seré mort
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s’apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o, encara, en un objecte,
el més íntim i car,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.
(Del llibre Paraules al vent)
* * *
Balada
La noia rossa que treballa als aspis
espera un fill per la tardor. Passeja
un ventre heroic i té els peus tan inflats
que s’ha hagut d’estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
se sent mig defallir perquè a la fàbrica
l’estiu és un vesper. Quan l’aspi volta
li roda el cap i tanca els ulls: enyora
la quietud de casa seva, el càntir
d’aigua fresa i el balancí de boga,
la inefale tendresa del marit
que haurà endreçat la cuina i que medita
la pàgina d’esports d’algun diari
a la penombra del terrat, i el lent
passeig de cada tarda de diumenge.
La noia rossa que treballa als aspis
s’entendreix molt sovint i ploraria
si se sabés vençuda pel destí,
incapaç de girar l’ordre dels fets
que algú ha establert.
Quan vingui la tardor
tindrà un fill desimbolt i agosarat
que en fer-se gran serà, potser, paleta
i cantarà enfilat a les bastides
com un home senzill que no tem res.
(Del llibre La fàbrica)
* * *
Ben poca cosa tens
Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l’enyor d’ella, que és lluny
i tampoc no l’oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d’una tristor benigna,
la veu se’t tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.
(Del llibre Autobiografia)
* * *
Aquest poema és un
sol de palla trenada
collit al fons d’un pou
al punt de mitja tarda.
El pou temps ha que és sec,
la gent beu altres aigües.
De tant en tant, algú
hi treu el cap i marxa.
Al més pregon del pou
hi nien set aranyes.
Teixeixen, pacients,
sols de palla trenada.
Si bifa un xic de vent
els sols pugen enlaire.
Quan surten pel brocal
la tarda és molt més clara.
Aquest poema és un
sol de palla trenada.
(Del llibre Vint-i-set poemes en tres temps)
* * *
Set poemes d’aniversari
Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l’abril farà anys del desgavell,
set anys, cosits amb una agulla d’or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els rgans silencis;
de tot això sóc ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües amunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn.
Estimada Marta
Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós,
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i motes. Complaent
i complaguda alhora, rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l’extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te’m fas present i esclaten els colors.
L’arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d’ocells.
(Del llibre Estimada Marta)
* * *
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.
(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)
* * *
S’arbren els mots i alhora es destrueixen,
però si bufa un foranell propici
i tens obertes totes les finestres,
d’aquest combat estricte i necessari
pot sorgir-ne el prodigi d’un poema.
(Del llibre Primer llibre de Bloomsbury)
* * *
Capvespre d’agost
Ha plogut molt. De tot arreu m’arriben
sentors de terra molla.
Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.
Ara pertot la vida recomença
poderosa com mai;
i els amants que són lluny l’un de l’altre
s’enyoren i es desitgen.
¿I jo qui sóc sinó algú innominat
que sols viu si tu el penses?
(Del llibre Els bells camins)
* * *
Aquest potser és el port, i la cadència
també podria ser la de les barques
que saplen i es dispersen, solitàries,
fendint l’espai a ritme lent d’onada.
Algú, de terra estant, dibuixa signes
i assaja una remota singladura,
navegant de secà, que no pot dur-lo
més enllà de la taula i el paisatge
d’un vell cafè que el record magnifica.
Jo, que m’ho miro tot des de les roques,
conjuraré endevins perquè em desxifrin
els camins que el vent traça damunt l’aigua
i els miratges de llum que l’home, en somnis,
dibuixa al marbre blanc.
Quan conflueixin,
potser el capvespre aombrarà la platja
i l’home s’alçarà i, amb passes lentes,
se n’anirà, mentre les barques tornen
una a una i la sorra, amorosida
per l’escuma, n’acull les confidències.
(Del llibre Suite de Parlavà)
* * *
Quasi homenatge
Envelliran els llibres i potser
no els llegirà ningú, però la carn
no serà pas menys trista. Desaprendre
tan de futur és una tasca dura
i també ho és assajar de fer un nus
amb la corda del temps per recordar
que encara no has viscut i ja s’apropa,
furtiu i descaradament solemne,
el desenllaç. Toca el mar amb els ulls
cansats de no mirar i esborra els signes
de qualsevol complaença; que sigui
tot tan dur i tremolés que ja no puguis
recular més sense negar-te. Ara
potser ja res no compta, només l’arbre
que preserva l’espai de les ventades
contradient el ritme de les coses,
o la sageta que desfà camí
i és un repte de llum que t’assenyala
i esperes amb temor i amb alegria.
Envelliran llibres i molt més
hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
mig resigant, recullis el farcell
d’enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t’ha acompanyat tota la vida.
(Del llibre Un hivern plàcid)
* * *
Calendari
De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món es desgavella.
Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si «fer l’amor» és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
«El món va a la catàstrofe», ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.
(Del llibre Llibre de les solituds)
* * *
_0.webp)
