Laia Martínez i López

Afollada és la història de la Passió d’una dona. Perquè si conté el miracle de la maternitat, de la vida, també amaga una cel·la de càstig. I entre barrots és inútil que les venes es rebel·lin, que el desig faci estralls.

Ser una dona i tant sí com no haver de suportar el plor dels fills que no han nascut. Que se t’han quedat a dins. A un racó de l’ànima. I roseguen. I rapinyen. I llancen «esgarips a cor obert / des de l’estora vermella: / als peus, hi tinc gangrena / al ventre, bassals de fam».

Són també cops de puny, els poemes d’Afollada. Contra la nuesa després d’esborrar-se la memòria. Tant anar i venir per tresqueres del cor, per viaranys del sexe:

«Plantem-nos / No hi ha prou verd per respirar.»

Has d’aprendre a conviure amb una trava amb la qual no comptaves: «Jamai alçaràs el vol amb el plaer / se t’ha afollat el ver desig».

Amb la punta dels versos, Laia Martinez va directe als teus ulls.

Amb ella observes la desintegració d’uns membres, d’una il·lusió, d’un somriure que just s’ha insinuat es torna ganyota. De mirar ventre endins, també n’has après. I també de saber d’on ve el vent només alçant un dit. I llavors el dubte. Potser al final tot és por. Aquesta negror que et puja per la pell i esborra la llum del dia i de cop i volta et tornes tenebra. Et fan mal, molt de mal les entranyes. Perquè una dona és totes les dones sota un mateix cel, un mateix estigma. I, juntament amb la poeta, pegues de morros amb aquell dolorejar tan antic, aquella servitud que el temps estira. És inútil, si el cos es fa fort la consciència es debilita.

I acabes anant de bracet amb Laia enmig d’una multitud de dones que reivindiquen, que denuncien, fins a morir. Baldament tu ja no gosis mirar cap enrere i Laia sigui una dona jove, una dona forta, una poeta potent que fa el que li ve de gust amb les paraules. Les muny, les modela, en fa sexes, estrelles. Orenetes.

Germanes orenetes a qui se’ls han cruspit les cries: un gat? Un gos? Un llop? Un home?

Tant se val, la disfressa!

Antònia Vicens: «Laia Martinez i Lopez: sense trampes», epíleg del llibre Afollada, 2016.

* * *

L’estiu del tonight, tonight, el nou llibre de Laia Martinez (Berga, 1984), poemari amb què guanyà el Premi Art Jove 2010, es pot englobar perfectament en aquesta línia del conreu líric a partir de la descoberta i la recerca, del cercle que s’obre insospitadament, del dir a través del viure –en aquest cas podem parlar de dues presències clares, que funcionen a mode d’estímuls generadors: l’estiu i l’illa de Mallorca– una situació altament intensa en un lloc desconegut, que ha de ser trescat i apamat per descendir de la llegenda –fins i tot del mite– a la realitat. Al marge de les modes caduques i dels tòpics de sempre –platges saturades de guiris, borratxeres fins a l’alba, versos extrets d’un bucolisme pàmfil i cursi, la sobrassada i l’ensaïmada, les quelitas i el ball de bot…–, podem trobar lectures alternatives d’aquesta Mallorca cada cop més pobra i esclavitzada, més de regal de souvenir i postals d’ametllers en flor. Aquesta, per tant, tal com diu la poeta al preludi, esdevé la «Crònica de com […] una berguedana sense barret de palla ni estrella es va trobar l’Illa».

[…]

La frescor en el llenguatge i la desimboltura compositiva –paraules recreades i formes desiguals– imposen aquest aire d’»alenada» nova i renovelladora, que fuig de la tradició –i això no vol dir desconèixer-la, ans al contrari– per incorporar-se a la innovació, als plantejaments estètics de les noves generacions que, més enllà de voler reincidir en els procediments canònics i ortodoxes, cerquen altres vies d’expressió i, sobretot, d’oralitat. Per això mateix, el ritme precís i la musicalitat apegalosa adopten un protagonisme per sobre d’altres requisits poètics, sense deixar de banda, en aquest cas, l’ús d’una imatgeria resplendent i vibrant, sobretot quan s’entra en la temàtica passional o eròtica: «Fer l’amor sentint Chopin: / rescabalar-li tot el sexe al seu piano / esser la pell que s’escarrufa sota el nacre / i comprendre la fluïdesa dels seus dits».

Els cants a la vida –o d’una etapa concreta d’aquesta–, ja siguin explícits i luminescents com els de Leopardi o bé abismals i atzarosos com l’obra d’Andreu Vidal, normalment sempre exsuden un pòsit de temperament i d’autenticitat engrescador. Aquest n’és un  d’ells. Potser encara iniciàtic i impetuós, però que destil·la el «crit escrit» i el «viure poèticament» de Vinyoli. Amb l’encert dels mots despullats. Amb la gosadia del verb eternal.

Pere Joan Martorell: «Estiu de sal i de pell», Diari de Balears. L’Espira, núm. 527, 12 de novembre de 2011.

Flor de pancràtium, pell de cirera,
cordes d’una arpa, sal d’escorpí,
bava d’eriçó, llavor de tomaquera,
os de la música en pols i vi!

Quan hi ha un exèrcit de ballestes
apuntant-me de ple al pit,
sé que Venus volta a prop,
que la Lluna ha sortit plena
o ja és aquí, la primavera.

Aleshores, faig una passa
gegantina fins a la finestra,
l’obro estirant amb un cop sec i decidit
i m’esbatano la camisa, com dient:
—Dispareu, venga!

Flor de pancràtium, pell de cirera,
cordes d’una arpa, sal d’escorpí,
bava d’eriçó, llavor de tomaquera,
os de la música en pols i vi!

*

Quan vaig néixer, tenia ales.
Ho sé pel mal que em fan els omòplats
cada vegada que em foto de lloros i em provo d’alçar.
Per què em van caure o qui
me les tallà sense jo adonar-me’n
és el misteri que m’acompanyarà
mentre m’arrossego desmembrada pel tros de vida
que em toca.

(Del llibre Venus volta, 2018)

* * *

Vaig ser una nena que es perdia pel bosc
cercant follets dels que anaven nuus als contes.
Sé ben segur que n’hi ha hagut moltes.
Anit, quan tot a casa es desperta,
l’he sentida com reia —afollada,
vora el gerani mort de la terrassa.
M’ha parescut incorruptible el seu caràcter d’aleshores.
I, tanmateix, quan m’he girat,
jo era el follet allà al mirall
i treia fongs pels genolls i els colzes.

*

Dius que ha tornat
la lluna plena
al fons del pou,
germana oreneta:

Que sigui cert!
Vull que la hi vegi
i vull que hi caigui,
en l’intent
de tots-cap-home
de matar-me,
havent parit
la llum nova
en un cove.

*

Sento una tristesa immensa,
tinc la plorera buida, avui,
i la disfresso de camp de cols
amb fulles verdes;
però una ventada de gebre
me’l deixa ben ple de pols:

sembla un cementiri de caps
amb rulos, ara,
un exèrcit de traficants
de camuflatge, si bé t’hi fixes;

se sent una tristor
com del gemec de les fustes
que em vetllen l’hortet
que no em vol donar viandes,
el tros de terra on no hi deixo
plantar ningú, des de la tanca, i perxò

hi creix una fam desoladora
que no en vol, de males herbes
-una gana que no es veu,
car fa forat a dins la panxa;

soc el sòl infecundable,
el bulb capervall d’una ceba.
Tinc la plorera buida,
avui,
i a dins del ventre només m’hi arrela
un no-res infinit.

(Del llibre Afollada, 2016)

* * *

Fer l’amor sentint Chopin:
rescabalar-li tot el sexe al seu piano
esser la pell que s’escarrufa sota el nacre
i comprendre la fluïdesa dels seus dits.

*

*

He vist selves dins la mar
oxigenant la terra ferma,
monstres lluents de gelatina
enllumenant el fosc marí,
arrels de pi mullant-se els peus a ple migdia,
l’arena blanca fent-se roca
i les roques roges ensorrant-se.
He vist algues de l’aigua
s’arrosseguen fins al sòl…

La fam de mar se m’ha fet grossa
i ara no basta que en mengi
perquè quasi tot no m’omple.

He vist les profundes brànquies 
de les fosses submarines,
he planat sobre deserts
sobre cims esgarrapats,
he vist ones fantasmals ‘gafant alè per l’envestida,
les anemones turgents
soterrant-me fora sol…

La fam de mar se m’ha fet grossa
i ara no basta que en mengi
perquè quasi tot no m’omple.

(Del llibre L’estiu del tonight tonight, 2011)

* * *

*