Prosa Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Poesia infantil i juvenil

Joan Margarit

1938-2021

Joan Margarit (Sanaüja, 1938 – Sant Just Desvern, 2021). Poeta i arquitecte. Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona des de l’any 1968.

Els seus inicis literaris, sempre dins del terreny de la poesia, els trobem en obres en castellà com Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965) o Predicción para un bárbaro (1979). Amb L’ombra de l’altre mar i Vell malentès (Premi de la Crítica), que apareixen l’any 1981, comença a publicar la seva obra poètica en català, idioma que utilitzarà fins a l’actualitat per a la creació literària. Així, Cants d’Hekatonim de Tifundis (1982) obté el Premi Miquel de Palol i de la mateixa època són les obres Raquel, La fosca melangia de Robinson Crusoe, El passat i la joia (1983) i L’illa del tresor (Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona, 1985). Tots aquests títols són recollits en el volum L’ordre del temps. Poesia 1980-1984 (1985). Amb Mar d’hivern obté el Premi Carles Riba (1985) i amb La dona del navegant el Premi Serra d’Or (1982). Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004) suposa una selecció poètica essencial realitzada pel propi autor que recull el més representatiu d’obres com, a banda de les ja esmentades, La dona del navegant (1986), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Aiguaforts (1995), Estació de França (1999) o Joana (2002). Cal destacar, també, els poemaris Càlcul d’estructures (2005) i Casa de Misericòrdia (2007), obra mereixedora, l’any 2008, dels premis Cavall Verd de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, del Premi Rosalía de Castro del PEN Club, del Premi Nacional de Literatura de la Generalitat i del Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura espanyol. Ha publicat, també, Misteriosament feliç (2008), Es perd el senyal (2012) i Des d’on tornar a estimar (2015), entre altres.

El 2015 és reconegut amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, en reconeixement de la seva trajectòria i a la divulgació que ha tingut la seva obra. Té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, l’èuscar, l’hebreu, el portuguès i el rus. L’obra poètica de Joan Margarit és cabdal, sense cap mena de dubte, en el panorama de la poesia catalana contemporània.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades Oliver per a l’AELC.
Documentació: Toni Terrades i Martí Rom.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Joan Margarit (Sanaüja, 1938). Poeta y arquitecto. Catedrático de la Escola d’Arquitectura de Barcelona desde el año 1968.

Sus inicios literarios, siempre enmarcados en el terreno de la poesía, los encontramos en obras en castellano como Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965) o Predicción para un bárbaro (1979). Con L’ombra de l’altre mar y Vell malentès (Premio de la Crítica), que aparecen en 1981, empieza a publicar su obra poética en catalán, idioma que utilizará hasta la actualidad para la creación literaria. Así, Cants d’Hekatonim de Tifundis (1982) obtiene, este mismo año, el Premio Miquel de Palol y de la misma época son las obras Raquel, La fosca melangia de Robinson Crusoe, El passat i la joia (1983) y L’illa del tresor (Flor Natural en los Juegos Florales de Barcelona, 1985). Todos estos títulos se reúnen en el volumen L’ordre del temps. Poesia 1980 – 1984 (1985). Con Mar d’hivern obtiene el Premio Carles Riba (1985) y con La dona del navegant el Premio Serra d’Or (1982). Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004) supone una selección poética esencial realizada por el propio autor que reúne lo más representativo de obras como, a parte de las ya citadas, La dona del navegant (1986), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Aiguaforts (1995), Estació de França (1999) o Joana (2002). Hay que destacar, también, los poemarios Càlcul d’estructures (2005) y Casa de misericòrdia (2007), obra merecedora, en 2008, de los premios Cavall Verd de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Premio Rosalía de Castro del Pen Club y Premio Nacional de Literatura de la Generalitat de Cataluña y el Premio Nacional de Poesía del Ministerio de Cultura. Ha publicado, también, Misteriosament feliç (2008), Es perd el senyal (2012) y Des d’on tornar a estimar (2015), entre otros.

La mayor parte de su obra ha sido traducida al castellano, mayoritariamente por él mismo [ver listado]. También tiene obra traducida al alemán, el euskera, el hebreo, el inglés, el portugués y el ruso.

El 2015 ha sido reconocido con el Premio Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, en reconocimiento a su trayectoria y a la difusión que ha tenido su obra.

La obra poética de Joan Margarit ocupa un lugar eminente, sin duda, en el panorama de la poesía catalana contemporánea.

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades Oliver para la AELC.
Documentación: Toni Terrades y Martí Rom.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

English

Joan Margarit (Sanaüja, 1938) is a poet, architect and he has also been Professor at the Barcelona School of Architecture since 1968.

From his literary beginnings, always in the realm of poetry, are such Spanish-language works as Cantos para la coral de un hombre solo (Cantos for a One-Man Choir, 1963), Doméstico nací (I Was Born Domestic, 1965) and Predicción para un bárbaro (Prediction for a Barbarian, 1979). L’ombra de l’altre mar (Shadow of the Old Sea) and Vell malentès (Old Misunderstanding – winner of the Critic’s Prize), which both appeared in 1981, were his first published works in Catalan, the language he has since used, to this day, for his literary creation. Hence, in 1982 he published Cants d’Hekatonim de Tifundis (Songs of Hecatonimus of Tifundis) for which he received the Miquel de Palol Prize the same year. From this period, too, are the works Raquel, La fosca melangia de Robinson Crusoe (The Dark Melancholy of Robinson Crusoe) El passat i la joia (The Past and the Jewel, 1983) and L’illa del tresor (Treasure Isand – winner of the «Flor Natural» Prize in the literary competition of the Jocs Florals of Barcelona – 1985). All of these titles have been collected in the volume L’ordre del temps. Poesia 1980 – 1984 (The Order of Time. Poetry 1980 – 1984), which was published in 1985. He was awarded the 1985 Carles Riba Prize for his work Mar d’hivern (Winter Sea) and the 1982 «Serra d’Or» Prize for his La dona del navegant (The Seafarer’s Wife). The volume Els primers freds. Poesia 1975-1995 (The First Chills. Poetry 1975 – 1995), which was published in 2004, is an essential poetic selection made by the author himself in bringing together such representative items of his oeuvre as – besides the aforementioned works – Edat roja (Red Age, 1991), Els motius del llop (The Wolf’s Motives, 1993), Aiguaforts (Etchings, 1995), Estació de França (Station for France, 1999) and Joana (2002). Also notable are the collections Càlcul d’estructures (Calculus of Structures, 2005) and Casa de misericòrdia (House of Mercy, 2007), the latter work being awarded, in 2008, the «Cavall Verd» Prize of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers), the PEN Club Rosalía de Castro Prize and the National Prize for Literature.

In 2015 he was awarded the Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana Prize, in recognition of his trajectory and the popularity of his work.

Joan Margarit’s poetic work is, without a doubt, an outstanding contribution to contemporary Catalan poetry.

He was an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Toni Terrades and Martí Rom.
Photographs: Author’s personal files.

Biografia

Joan Margarit i Consarnau neix a Sanaüja (La Segarra) l’onze de maig de 1938, en plena Guerra Civil espanyola.

Els pares –l’arquitecte Joan Margarit i Serradell, de Barcelona, i la mestra Trinitat Consarnau i Sabaté, de l’Ametlla de Mar– es casen el juliol de 1936 a Barcelona, però es traslladen a la casa de l’àvia paterna, a Sanaüja, a causa de la guerra. Un cop finalitzat el conflicte i en funció del destí de feina del pare, la família viu a Barcelona, Rubí, Figueres i Girona, successivament fins al 1948. Instal·lats de nou a Barcelona, l’autor cursa el batxillerat a l’Institut Ausiàs March, aleshores situat al carrer Muntaner. L’any 1954 es traslladen, encara, a les Illes Canàries i des del 1956 l’autor estudia arquitectura al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L’any 1962 coneix Mariona Ribalta, amb qui es casa l’any següent i s’instal·len al carrer Sardenya de la capital catalana. Tenen tres filles –Mònica, Anna i Joana– i un fill, Carles. Des de l’any 1968 és catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.

Treballa associat amb Carles Buxadé i Margarit i, conjuntament, fan obres com la cúpula del Pavelló Araba a Vitòria (premi Europeu d’Estructures Metàl·liques, actualment anomenat Fernando Buesa Arena) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. També forma part de l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anell olímpic de Montjuïc.

Joan Margarit comença la seva carrera com a poeta a partir de 1963, amb les obres en castellà Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979). A partir de l’any 1980 inicia la seva obra poètica en català. Així, el 1981 obté el Premi de la Crítica amb l’obra Vell malentès, del mateix any, i el Premi Miquel de Palol per Cants d’Hekatònim de Tifundis (1982). Amb aquest poemari també obté, el 1982, el Premi Serra d’Or. El mateix any veu la llum l’obra Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe; el 1983 apareix El passat i la joia i el 1985 L’ordre del temps. Poesia 1980-1984 i L’illa del tresor, obra que li val la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona d’aquell any, en què també obté, amb Mar d’hivern (1986), el Premi Carles Riba. L’any 1987 el poeta és guardonat, altre cop, amb el Premi Serra d’Or per La dona del navegant (1986).

Després d’aquests anys de reconeixement pel que fa a l’obtenció de premis literaris, l’autor segueix publicant regularment amb obres importants com Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Estació de França (1999) o el recull Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2001). D’especial rellevància dins la seva trajectòria són els poemaris Joana (2002), escrit amb motiu de la mort de la seva filla, i Càlcul d’estructures (2005). L’any 2004 obté el Premi Cadaqués per l’obra completa i el 2008, amb Casa de Misericòrdia (2007), els premis de la Crítica, Cavall Verd-Josep M. Llompart de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Rosalía de Castro del PEN Club, Premi Nacional de Cultura de literatura de la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura espanyol.

Casa de Misericòrdia, inspirada en una exposició sobre la postguerra espanyola, conté alguns dels temes recurrents en tota la poesia de l’autor. Així, el patiment humà, la guerra, l’arquitectura, el jazz, Barcelona, l’amor, la vellesa i la mort, hi apareixen de forma sintetitzada, intensa i punyent.

És responsable de les traduccions al castellà d’Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (1980) i, juntament amb Pere Rovira, del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, l’any 1989. Gran part de la seva obra s’ha traduït i publicat al castellà –amb traduccions pròpies, en la majoria dels casos– i a l’alemany, l’anglès, l’èuscar, l’hebreu el portuguès i el rus. Apassionat del jazz, la seva poesia s’ha musicat en diverses ocasions, com en els discos Paraula de Jazz, on el mateix autor recita diversos poemes, o Desglaç, de Miguel Poveda, entre d’altres.

El 2015 és guardonat amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, que s’atorga a través de les votacions dels escriptors membres de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Amb motiu d’aquest lliurament, és nomenat soci d’honor de l’entitat.

Amb constants reedicions i traduccions de la seva obra Joan Margarit és un dels poetes catalans més populars i llegits del panorama literari català.

Joan Margarit mor el 16 de febrer de 2021 a l’edat de vuitanta-dos anys.

Joan Margarit, a les obres de la Sagrada Família.
Joan Margarit, a les obres de la Sagrada Família.
L'autor, amb Jaume Pont, Pere Rovira, Maria Mercè Marçal i Miquel de Palol.
L'autor, amb Jaume Pont, Pere Rovira, Maria Mercè Marçal i Miquel de Palol.
Amb la seva filla Joana.
Amb la seva filla Joana.
L'autor a Colera, l'any 2005.
L'autor a Colera, l'any 2005.
Amb Luis García Montero.
Amb Luis García Montero.

Premis

  • Premi de la Crítica Catalana de poesia (1981): Vell malentès.
  • Premi Miquel de Palol de poesia (1981): Cants d’Hekatònim de Tifundis.
  • Premi Octubre-Vicent Andrés Estellés de poesia (1981): Vell malentès.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (1982): Cants d’Hekatònim de Tifundis.
  • Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona (1985): L’illa del tresor.
  • Premi Carles Riba (1985): Mar d’hivern.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (1987): La dona del navegant.
  • Premi Cadaqués a Quima Jaume (2005): Els primers freds. Poesia 1975-1995.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (2007): Càlcul d’estructures.
  • Premi Nacional de la Crítica Catalana de poesia (2007): Casa de Misericòrdia.
  • Premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart de poesia (2008): Casa de Misericòrdia.
  • Premi Rosalía de Castro del Pen Club (2008): Casa de Misericòrdia.
  • Premi Nacional de Cultura de literatura de la Generalitat de Catalunya (2008): Casa de Misericòrdia.
  • Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura (2008): Casa de Misericòrdia.
  • Poeta d’honor del Festival de Poesia de Sant Cugat (2013).
  • Premi Víctor Sandoval Poetas del Mundo Latino (2013).
  • Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2015).
  • Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (2019).
  • Premi Cervantes (2019).
  • Medalla del FAD (2021).

    •  

Crónica.

Vincles

Comentaris d'obra

L’obra de Margarit, des de L’ombra de l’altra mar (Edicions 62, 1981) i Cants d’Hekatònim de Tifundis (La Gaya Ciència, 1982), que van sorprendre els lectors catalans (tot i que el poeta ja havia publicat quatre volums en castellà, entre ells Crònica, del 1975, a la prestigiosa col·lecció Ocnos de Barral Editores), s’ha anat tornat més singular i intensa, molt personal, amb un món que, tot i que sovint és intransferible, diu molt bé quines són les raons de les emocions dels ciutadans actuals. El recer privat ens proporciona moments de passió que, amb sort, es transformen en moments de coneixement. I el coneixement mateix ens adverteix que ni l’una cosa ni l’altra no podran perdurar per molt que ens hi esforcem. Contra aquest nihilisme, l’única lluita és, en el cas de Margarit, la mateixa escriptura salvadora: els afectes, els records, els moments viscuts, les músiques, les lectures… Darrere les imatges comprensibles i quotidianes hi glateix un humanisme antic, sense tragèdies descordades, més pròxims al misteri humil i a la fragilitat que s’accelera amb el temps que ens devora.

Francesc Parcerisas: «Des del punt dolç», El País. Quadern, 1 de març de 2007.

* * *

«La poesia és ara / l’última casa de misericòrdia», escriu Margarit en el poema que dóna títol al llibre. I en l’epíleg encara ho fa més explícit: «Si això és trist, molt més trista és la intempèrie dels versos». Aquest epíleg, per cert, és una nova, contundent, declaració de principis de l’autor, que hi remunta les línies mestres de la seva pròpia educació sentimental, s’hi confessa antiromàntic i antiavanguardista i acaba prenent partit per la poesia que s’identifica amb la vida. Pel bulb de l’orquídia, no pas per la gràcia alada dels seus pètals tan fràgils. M’agrada, aquest pròleg: hi endevino aquell poeta que parla de senectut («ser vell és una mena de postguerra»), però que no ha deixat de ser jove, tot al contrari (per cert, això també mereix un poema: com algú d’esperit –i de cos, certament– tan jove parla sempre com un vell derrotat). Contra l’avantguarda, res a dir: la poesia de Margarit, formalment i ideològicament, hi està als antípodes. Contra el Romanticisme, ell mateix n’ha pres el que més li ha convingut (en deplora, és clar, la positura, que es desfà com aquella lluna que «és un glaçó en el vas de la fosca que m’ofereix la vida»). «Res no és poètic en la poesia», escriu. I a més «els antidepressius són pesticides». Casa de Misericòrdia no aporta cap novetat significativa al conjunt líric de l’autor. Torna a ser un llibre uniformement amarg, que reflexiona sobre la mort, sobre l’escàs confort de la memòria, sobre la pèrdua. Però els que estimem la seva poesia ja sabem què hi trobarem, i és per això que ens agrada: una determinada atmosfera moral, una manera de dir molt concreta, uns versos feridors.

Jordi Llavina: «Res no és poètic en la poesia», Avui Cultura, 8 de març, 2007.

* * *

En altres ocasions reflexionarà d’una manera més desenganyada de l’amor: «avui el seu amor, com els diners / republicans en acabar la guerra, / ja no és de curs legal. No els val per res. / El passat torna, però la vida / l’ha desemmascarat». En altres ho farà de la mateixa manera amb els records: «l’home trenca el passat com una guardiola / i dintre no hi havia més que fosca», tot i que en altres títols acabarà reconeixent que «són útils els records, / perquè així somien que ens acompanyen».

Seria injust ressenyar aquest llibre sense referir-nos a l’epíleg que l’acompanya. A diferència dels convencionals (la majoria erudits o justificants), aquest esdevé una peça necessària per poder acostar-nos i interpretar millor el seu treball; i per si això fóra poc, amb la difícil honestedat de conjugar fidelment teoria i praxi. Al llarg d’aquestes dotze pàgines, l’escriptor desenvolupa la idea de la poesia com a últim refugi en la nostra atrafegada vida. En altres fragments confessa els seus gustos literaris contra la poesia embafosa del romanticisme (llevat de Bécquer) i la fascinació per les avantguardes (Foix, Salvat-Papasseit); al mateix temps que ens regala alguns consells sobre l’escriptura: «Un ha de ser agosarat a l’hora d’escriure i humil després d’escriure’l», i «No crear, sinó descobrir».

Arribats a aquest punt, pocs aspectes ens resten que no s’hagen comentat ja. Molts crítics han coincidit a l’hora d’elogiar la seua emoció destil·lada, la saviesa melancòlica, l’íntima imbricació entre ètica i poètica. Simplement, m’agradaria destacar el seu caràcter indòmit i inclassificable. Malgrat les adscripcions a la denominada «poesia de l’experiència», Margarit defuig els encotillaments i les etiquetes, el seu estil és totalment lliure, com ell mateix afirma: «Per la riera vaig fins a la platja. / Ni carrers ni camins, només l’amplària / nua i abandonada esperant l’aigua / furiosa i brutal per les riuades».

J. Ricart: «Poesia com a últim refugi», Caràcters, núm. 42, gener de 2008.

Entrevistes

—Què pensa sobre la musicalitat de la poesia?
—La poesia no l’ha perduda mai, tot i que un excés de posar l’accent en la musicalitat porta cap a una poesia que no diu res, i perquè sigui només música jo prefereixo Beethoven o Bach, sens dubte els prefereixo al poeta més musical. No oblidem que la poesia ha de dir coses. En canvi a la música li passa al contrari: que no en digui gaire, de coses, la música descriptiva em molesta profundament. Ara, una poesia sense cap mena de musicalitat és possible que no fos ni un poema. Ha de ser el punt just, tot i que de vegades no saps on és la musicalitat: hi ha vegades que sona bé i és evident, com Bécquer, però hi ha vegades en Machado que no queda gens clar d’on ve la musicalitat, i fins i tot grinyola, de vegades, però quina grandesa en canvi! La dissonància també existeix, en aquests casos. De tota manera, crec que mai t’has de deixar arrossegar fora del teu territori: desconfio profundament, encara que les respecto, les escapades, vull dir, el circ que vol ser poètic, la poesia que vol ser teatral, el teatre que vol ser circ d'»em despullo, m’arrossego i crido». Totes aquestes anades em sembla que sempre amaguen una incompetència. Per fer un bon poema s’ha de fer des de la poesia. 

—¿No ha canviat res de fa molts anys, doncs?
—Les arts fa molt que no canvien gaire… S’hi ha afegit el cinema i poc més. Les arts per a què serveixen? Per fer front a la misèria humana. A la vida et passaran moltes coses més aviat desastroses, i per fer-hi front no serveixen el futbol ni els entreteniments, serveixen les arts de sempre i potser la filosofia i la religió, entesa com alguna cosa més que ritu. Però això ja se sabia al segle XVI, i no hi ha res nou. Si perdem la familiaritat amb tot això ens quedem sense eines per fer front a una cosa que no desapareixerà que és la garrotada, el mal. I anem perdent els recursos dient que són antics. I quins són els nous? La societat s’ho ha de plantejar, perquè és perillós que cada vegada la formació de l’individu es llenci més per la borda, perquè vol dir que no té accés a aquests elements que són l’únic remei per a la persona. Si ara se’t mor algú que t’estimes molt o tens una malaltia molt greu, quin filòsof llegiràs per consolar-te? Kant? Potser acabaràs llegint els presocràtics, o Marc Aureli, o només la Bíblia. Això és terrorífic, perquè vol dir que estàs abandonant una eina humana. I no n’han aparegut de noves: no em tregui l’aixada si no em dóna un tractor!

Francesc Bombí: «Joan Margarit: ‘La sinceritat i l’originalitat no tenen la més mínima importància en l’art'», Avui. Cultura, 23 de setembre de 2004.

* * *

—Reivindica que la seva manera de parlar és la seva manera d’escriure…
—Hi ha dues maneres d’escriure. Tu pots escriure com l’Espriu o escriure com el Carner. El Carner, com deia el Pla, no escriu en català, escriu en provençal. S’inventa una llengua que no és la del carrer, no és la que parla ell quan demana un cafè, quan discuteix amb la dona. Jo no dic que aquesta manera de fer meva, d’escriure amb la llengua que parlo i que és la mateixa del carrer sigui la bona. Jo dic que és la meva. En aquest país, quan tu expliques com fas les coses, per molt que avisis, tothom té por que li imposis que s’ha de fer així.

—L’amoïnen, com diu en l’epíleg del llibre, els funcionaments gregaris?
—Els nostres ministres d’Educació es creuen que la cultura és un ornament. És una eina tan seriosa com pot ser l’energia nuclear per fer electricitat. I és l’últim que s’ha de retallar. Si no resols això, tots gregaris. I si tots gregaris, saps què vol dir? 10.000 milions de gigues buides. Això és catastròfic. Això sí que és un terrorista, perquè vol dir que qualsevol cosa que hi entri pot fer el que vulgui. Només té l’antídot de la cultura.

—Ara com ara Barcelona no li agrada?
—Mai no t’agrada la ciutat, sempre t’hi baralles. La relació és dialèctica. Constantment la disfrutes i t’hi enfades. Acabo de fer la reedició d’un llibre que vaig fer als anys 90 que es deia Barcelona, amor final. Eren els poemes sobre Barcelona fins al 90 i més. El llibre d’ara agafa aquesta Barcelona que només parla, com a temes fonamentals, de les botigues, de l’horari de vendes, si s’ha venut més que l’any passat, si hem tingut més turistes… El concepte turista, que no és ni el visitant ni el viatger, és una cosa més tronada. Tot això va creant una Barcelona que m’atabala i em va acorralant.

—Veu aquí diferències respecte d’altres llibres seus? Hi ha un esforç d’intentar no repetir-se?
—Aquest hi és sempre, però no sempre ho assoleixes. És molt difícil separar. Hi ha una cosa teva que la vida no dóna perquè siguin dues, tu ets la mateixa persona i aquesta persona té unes característiques que afloren sempre. Jo crec que no hi ha problema ni de repetició ni de no repetició. Aquí hi ha 50 poemes, són bons o no? El problema fonamental és que tu els llegeixis i diguis: sóc jo.

Anna Ballbona: «No conec cap bon poema que no estigui fet bàsicament de sentit comú», El Temps, 10 de febrer de 2015.

Antologia

Les illes, doncs, acaben per ser tristes

Les illes, doncs, acaben per ser tristes. 
Com una taula amb tovalles blaves 
la mar resta parada a l’horitzó. 
Tornes a escriure cartes als cafès 
i la proximitat del teu silenci 
té un vertigen d’escales de l’oblit. 
S’encén tota la mar, quan la imagines, 
en els sécs més antics de vora els ulls. 
Ara escolta el ressò de les paraules 
al pou del teu fracàs, on resta calma 
l’aigua més clara, que és la més profunda.

(Del llibre L’ombra de l’altre mar, 1981) 

* * *

Mai no m’he tingut per grec

Tu saps molt bé que mai 
no m’he tingut per grec. 
Lluny de la meva infància, 
dels meus rius vermellosos 
i de la meva gent, 
he adoptat costums 
que no t’han d’enganyar. 
No tinc enyors de terres, 
però, encara estimant-te 
sempre en la teva llengua, 
tu saps molt bé que mai 
no m’he tingut per grec. 
Admiro els vostres temples 
però els meus déus em parlen 
des del fullam dels arbres. 
Esposares un bàrbar. 
Et recullen les llàgrimes 
unes mans estrangeres 
que quan t’acaricien 
mai no acabes d’entendre.

Hekatònim

(Del llibre Cants d’Hekatònim de Tifundis, 1982)

* * *

Confident eficaç 
i taciturn, el mar. 
No suporta el llepat 
lament sentimental, 
ni la melancolia, 
si és només covardia. 
Lluny d’on ets, vora l’aigua, 
hi ha algú amb un gos que salta 
i intenta, a mossegades, 
destrossar les onades. 
¿A quants haurà parlat 
d’enganys i desenganys 
una platja d’hivern? 
¿A quants el propi infern 
els haurà atret amb força 
des de la sorra inhòspita? 
És dur l’hivern. La fam 
d’amor al bosc gelat 
fa domèstic el llop, 
que gira entorn d’un pou 
mirant al fons la pura 
imatge de la lluna. 
El llop sempre vigila 
com va fugint la vida 
entre pactes morals 
fets de subtils enganys. 
Matrimoni i família, 
mai no han fet poesia, 
són una coartada 
de fera solitària 
que es llepa i dissimula 
els sentiments de culpa 
seguint amb el cap cot 
aquest camí de gos. 
A vegades udola 
i, en silenci, recorda. 
Llavors es vol salvar. 
Ferotge, vell, cansat, 
grunyint, mostrant les dents, 
salta al coll del present. 
Primer és un gos perdut 
que el solitari acull, 
però és el mateix llop, 
cruel, melangiós, 
sempre amb els ulls lluents 
de tants somnis pendents. 
Aquesta és la parella 
–la persona i la bèstia– 
que veus en la distància 
passejant per la platja.

(Del llibre Els motius del llop, 1993) 

* * *

Dilema

És un dia de pluja, un dia laic 
de parafangs i cantonades tristes. 
Bigues de llum suporten els trespols 
d’una sala dins teu on algú vetlla. 
Aviat seran closos aquests anys, 
i si no aprens a viure com un monjo 
només ho podràs fer com un servent.

(De L’ordre del temps, dins Els primers freds. Poesia 1975-1995, 2004)

* * *

El pare afusellat. 
O, com el jutge diu, executat. 
La mare, la misèria i la fam, 
la instància que algú li escriu a màquina: 
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal, 
Solicito a Vuecencia deixar els fills 
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància. 
Els orfenats i hospicis eren durs, 
però més dura era la intempèrie. 
La vertadera caritat fa por. 
És com la poesia: un bon poema, 
per bell que sigui, ha de ser cruel. 
No hi ha res més. La poesia és ara 
l’última casa de misericòrdia.

—

Entre les ombres d’aquells galls i gossos 
dels patis i corrals de Sanaüja, 
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta 
que veu anar els infants contra la mort. 
Ser vell és una mena de postguerra. 
Asseguts a la taula de la cuina 
en vespres de braser triant llenties 
veig els qui m’estimaven. 
Tan pobres que al final d’aquella guerra 
es van haver de vendre el miserable 
tros de vinya i el gèlid casalot. 
Ser vell és que la guerra s’ha acabat. 
Saber on són els refugis, ara inútils.

—

Jo vinc d’un temps més fred. Abans de l’alba, 
camins gebrats duien callades ombres 
als finestrals brutosos de les fàbriques. 
Avui aquelles ombres del passat 
que van ensordir el món amb els seus cants 
miren des de dins meu. No entenen res. 
Contemplen, opulenta, una misèria 
que ni sap que és misèria. 
És el final d’un somni. Ara toca 
fer democràtic l’art. Cap arbre alt. 
Espantosament rics i, per això, 
espantosament pobres.

—

L’absència és una casa 
amb radiadors gelats. 
D’allà vinc. Un llarg camí 
fins a aquest amor final. 
Com el violent estiu 
quan al setembre descansa.

En el crepuscle del port 
una altra ciutat s’enfonsa 
en un mar cansat de llum. 
Queda la ciutat final, 
on no trobaré ningú 
a qui pugui preguntar. 
Vaig caminant cap endins 
amb coloms bruts de tristesa 
desapareixent al vespre 
pels arbres o pels terrats. 
Són com nosaltres: tampoc 
tenen veus melodioses 
per escapar de la mort, 
aquesta petita plaça 
on ens anem acostant 
pels carrers habituals.

(Del llibre Casa de Misericòrdia, 2007)